[649] Retallar la llengua (1)

Una vegada treballant en una organització una persona em va arrufar el nas davant un informe relativament extens en la redacció del qual havia invertit unes quantes hores, amb un argument causal insuperable: “En aquesta empresa mai ningú no ha redactat cap document que tingui més de mitja pàgina”. La frase em va col·lapsar (només la bibliografia del meu text ocupava tres pàgines). El comentari responia a una manca d'alè i de substància per anar més enllà de quinze línies. És curiós que ara, en època de crisi i retallades, a la impensada, aquella frase absurda tingui una segona oportunitat d'integrar-se a la lògica humana. Llenguatge i economia no estan pas renyits; el llenguatge respon, precisament, a un conegut principi d'economia. Pensem per un moment en l'articulació de les llengües a partir d'un nombre reduït de peces (poques unitats fonemàtiques, a qualsevol llengua, per exemple, es combinen i permeten expressar-ho tot). O en el valor dels díctics (aquí, ara), d'altra banda, elements únics que actualitzen la referència segons el context a què s'apliquin, que ens dóna també un exemple d'eficiència. O aturem-nos un instant, encara, en els intercanvis comunicatius, on l'economia sol ser un element clau. Les màximes de Grice sobre la cooperació comunicativa són alliçonadores en aquesta qüestió: la màxima de quantitat ens diu, ras i curt, que estalviem la informació innecessària; la de relació, que només diguem coses rellevants; la de modalitat, entre altres coses, que siguem breus. Pura economia per mantenir fora de perill les nostres interaccions comunicatives. Les virtuts de la brevetat, d'altra banda, impregnen el nou i el vell: si caracteritzen moltes noves formes de comunicar-nos (de les piulades de Twitter a les presentacions Pecha-Kucha: llegiu, si voleu, alguna entrada d'Aprendre llengües sobre aquest tema) també queden recollides en el refranyer, que ens insisteix que “Val més bon callar que bon parlar”, que “Qui poc parla, poc perd” o, per exemple, que “La millor paraula és la que està per dir”. Tothom ha sentit, sense anar més lluny, aquell refrany en castellà que afirma que el que és bo, si és breu, és dues vegades bo. Ara que les empreses comencen a aplicar retallades, ¿voleu dir que podem oblidar la necessitat de donar unes pautes clares per retallar en l'àmbit dels usos comunicatius? ¿N'hi ha prou, pel que fa a l'àmbit de la comunicació, de restringir dràsticament l'ús de les fotocopiadores i de distribuir els tòners de les impressores als empleats amb comptagotes? No ens mereixem una reflexió a fons sobre els hàbits comunicatius ineficients? No ens mereixem pensar més enllà del material fungible? [Imatge]

[648] La llengua, de secundària a la universitat

Ahir vaig participar en una Jornada organitzada per l'IDES de la UAB conjuntament amb l'ICE de la mateixa institució, que abordava la qüestió de les competències comunicatives en el pas de l'ensenyament preuniversitari a l'universitari. Vaig tenir ocasió de presentar-hi alguns productes que els serveis lingüístics universitaris han desenvolupat aquests darrers deu anys per ajudar a fer més competents l'alumnat i el professorat universitari. Productes que, d'altra banda, he pogut experimentar a l'aula amb els alumnes de la Facultat de Lletres. La Jornada va plantejar moltes qüestions i va airejar diversos tòpics. Anoto algunes reflexions personals. Constato que la llengua a la universitat, tot i la teòrica importància de les competències comunicatives (encara més en l'EEES) no sembla, en general, gaire més que un penós fardell que no es poden acabar de treure del damunt les nobles matèries del món acadèmic. En lloc de ser la substància que informa els continguts, sense la qual cap contingut no s'hauria de sostenir, la llengua es percep com una mena de nosa afegida, una mena de rèmora formal feixuga i plena de paranys, un obstacle a la comunicació acadèmica i científica. Un llast. D'aquí que la universitat no valori l'ensenyament de la llengua especialitzada, de la llengua de les disciplines. Per això quan es pensa en la capacitació lingüística del professorat (vegeu el decret de setembre de 2010 sobre el català que han de saber els docents) no es pensi mai en la llengua acadèmica, en la llengua especialitzada de l'àrea temàtica que s'ensenya (que és del tot indestriable d'allò que s'ensenya). Una altra reflexió que vull deixar anotada, relacionada amb l'anterior, és que s'ha de tendir, sí, que tot el professorat sigui professorat de llengua a secundaria i a la universitat (la idea és molt vella), però que s'ha de tenir clar que aquesta idea passa per un canvi radical del rol del professorat de llengua: li toca, potser, assessorar aquests altres professors de llengua, que són tots els companys i aprendre de les especificitats de cada àmbit? Li toca, potser, entendre i explicar com ningú els canvis que es produeixen en la llengua i en la comunicació i alfabetitzar en les noves formes d'expressió, singularment les que es generen a la xarxa? Com a tercera reflexió, voldria apuntar amb un punt de preocupació que al llarg de la Jornada no es va parlar gairebé gens de la llengua i la comunicació que alumnat i professorat experimenten a la xarxa: nous gèneres, noves formes, noves estratègies, noves maneres de negociar, noves eines i recursos per gestionar la nova comunicació... Què se'n fa d'aquestes qüestions? Són deixades de banda perquè constitueixen una altra nosa d'abordatge impossible?

[647] Divulgar la ciència

A classe aquests dies a la Facultat parlem de llenguatges d'especialitat. Una de les qüestions en què hem insistit és el fet que l'estudi i la pràctica dels llenguatges d'especialitat s'ha de fer amb una mirada oberta, àmplia: les llengües especialitzades es manifesten per mitjà d'un contínuum de discursos amb un grau major o menor d'especialització i amb una àmplia gamma de matisos pel que fa a l'objectiu divulgatiu, aspectes que en condicionen decisivament els trets lingüístics, pragmàtics i discursius. Un territori ampli, doncs, el dels llenguatges d'especialitat, no exempt de transvasaments, a més, cap a altres varietats de la llengua. Immergit en aquesta temàtica, m'ha interessat llegir el llibre de Marc Boada, conegut divulgador científic, Els 3 infinits: Un llibre de ciència per a gent de lletres (MomentumEditors, 2011). El text ens explica planerament i biogràficament alguns fragments coneguts de la recepta d'un plat senzill i complicat alhora: la realitat. I ho fa des de l'òptica i l'experiència de l'autor, un apassionat de la ciència, un esperit mogut per la cerca de la repetibilitat, sense la qual no hi ha comprensió científica sinó casualitat. L'obra se situa en un punt interessant del contínuum a què em referia i ens ajuda a comprendre la versatilitat del llenguatge especialitzat. Deixeu-me citar un parell de passatges extrems del text, on la col·loquialitat predomina: “Un forat negre és l'hòstia, no tan sols perquè és el melic de la galàxia, sinó perquè és també el nucli de profundíssimes reflexions per part dels físics teòrics”. (p. 30); “Les últimes hipòtesis científiques sobre això ens diuen que aquestes bombolles són d'una dimensió brutalment petita, una cosa així com que en un centímetre cúbic hi ha unes 10 [elevat a] 99, una cosa descomunal tenint en compte que a l'univers hi ha d'haver uns 10 [elevat a] 85 centímetres cúbics; fort, oi?” (p. 84-85). Els 3 infinits (allò petit, allò gran, allò complex) és un exercici interessant d'estil en un món com el nostre en què l'especialització disciplinària, per mitjà de la xarxa, ha canviat molt les seves condicions d'existència (els metges tremolen quan els pacients entren a la consulta amb un espectacular domini de la terminologia mèdica). Un exercici, deixeu-m'ho mirar així, de repetibilitat comunicativa, un experiment que demostra un cop més que la ciència pot ser, perfectament, per a gent de ciències i de lletres. És només qüestió de llengua.

[646] Embriagueu-vos

Des que ahir vaig escriure l'apunt Indigneu-vos!, a propòsit de la lectura del text de Heller, l'imperatiu, la segona persona del plural i el pronom m'han burxat amb insistència provant de trobar alguna correspondència al magatzem personal de les paraules. El poder evocador dels mots ha fet sorgir, hores després, aquell poema en prosa de Baudelaire que duu per títol “Embriagueu-vos”, que copio a continuació. Tots dos imperatius, atzarosament junts, exigeixen i empenyen i allunyen la indiferència, el nostre mal del segle. Es complementen. Deixo aquí el text de Baudelaire, en traducció d'Anna Montero i Vicent Alonso (1983): ”Cal estar sempre embriac. Això és tot: és l'única qüestió. Per no sentir l'horrible fardell del Temps que us trenca els muscles i us vincla vers la terra, cal que us embriagueu sense treva. Però de què? De vi, de poesia o de virtut, com més us plagui. Però embriagueu-vos. I si a vegades, sobre els graons d'un palau, sobre l'herba verda d'una fossa, dins la solitud trista de la vostra cambra, us desperteu ja disminuïda o desapareguda l'embriaguesa, pregunteu al vent, a l'ona, a l'ocell, al rellotge, a tot el que fuig, a tot el que gemega, a tot el que roda, a tot el que canta, a tot el que parla, pregunteu quina hora és; i el vent, l'ona, l'estel, l'ocell, el rellotge, us contestaran: "És l'hora d'embriagar-se! Per no ser esclaus martiritzats del temps, embriagueu-vos incessantment! De vi, de poesia o de virtut, com més us plagui”.

[645] Ser actius plurilingües

Dono a conèixer molt breument un material que potser us pot interessar, que hem elaborat a la UAB (Servei de Llengües i Grup de Recerca en Ensenyament i Interacció Plurilingües, GREIP) amb el suport econòmic de la Generalitat de Catalunya. Es tracta del recurs Actiu plurilingüe, que vol sensibilitzar els docents universitaris dels beneficis del multilingüisme des de la potenciació de la llengua pròpia. Es tracta d’un senzill web amb algunes situacions relacionades amb la docència i la recerca que mostra amb vídeos breus els beneficis del multilingüisme. El material es presenta traduït a l’aranès, l’èuscar, el gallec, l’anglès i el castellà i té unes paraules introductòries de Georges Lüdi, expert en plurilingüisme i notable poliglot. D’aquí a unes setmanes farem una presentació d’Actiu plurilingüe a la V Trobada sobre AICLE i semiimmersió, que tindrà lloc a la UAB.

[644] Indigneu-vos!

Acabo de llegir el text Indigneu-vos! (2011), un “al·legat contra la indiferència i a favor de la insurrecció pacífica” que signa Stéphane Hessel (1917), resistent antifeixista, posteriorment diplomàtic i col·laborador de l'ONU, membre redactor de la Declaració Universal dels Drets Humans (1948) i defensor destacat de la causa de Palestina. La veu d'aquesta figura nonagenària reclama en nosaltres i en els més joves l'estat d'indignació contra les pseudodemocràcies en què vivim, contra el govern mundial dels financers, contra dictadures menys visibles que les del feixisme històric, contra els atacs militars preventius, contra el retrocés en l'estat del benestar, contra l'esvoranc cada cop més gran entre rics i pobres, contra els immigrants sota sospita o condemnats a viure sense papers, contra els mitjans de comunicació berlusconitzats, contra l'abús sota qualsevol forma. “Desitjo que tots, cadascun de vosaltres, tingueu el vostre motiu d'indignació”, afirma Hessel. La “facultat d'indignació i el compromís que en deriva” és un dels components essencials de l'ésser humà. Un dels punts clau del manifest de Hessel rau en la necessitat que la indignació es concreti per mitjà de fórmules no violentes, d'una insurrecció pacífica. I aquesta és la nostra, professionals de l'ensenyament de la paraula: tenim la responsabilitat de capacitar els nostres aprenents per expressar i comunicar la indignació. De què serveix que el programa de curs els ensenyi a presentar-se, si socialment se'ls nega la identitat? De què serveix que el programa els dugui a comprar per la ciutat, si no tenen recursos? De què serveix que el programa els faci mantenir una entrevista de feina, si no en tenen ni en tindran? De què serveix que el programa els faci descriure casa seva, si els ha arrabassat el pis el banc perquè no pagaven la hipoteca? Mil i un signes locals i globals ens demanen que ajudem els nostres aprenents a articular respostes, a vertebrar una sòlida superació de la indiferència. Ens toca capacitar els alumnes, doncs, per exercir pacíficament, amb la paraula, la funció lingüística crucial del moment: l'expressió de la indignació.

[643] Trobar la paraula esquerpa

Trobar la paraula adequada no és mai una feina fàcil. Ho saben els poetes, els traductors i ho sabem els aprenents de llengües, que som tots. Per això m'ha agradat descobrir una eina com phraseup, senzilla i gratuïta, que ens ajuda a trobar una paraula que se'ns resisteix, en el cas que ens vulguem expressar en anglès. Només hem de tenir una frase a mig construir amb un buit lèxic d'aquells que ens enrabien perquè no ens volen venir a la memòria, o, més sovint, amb una llacuna de vocabulari. L'aplicació, d'interfície transparent, ens demana que introduïm la frase i que marquem amb un asterisc la nostra paraula esquerpa. A partir d'aquí l'eina ens suggereix possibilitats, amb les definicions a un clic i l'opció de versió amb el traductor de Google a un altre clic. Hi ha la possibilitat, també, de sentir els àudios de les frases, de l'original i de la traduïda. Faig una prova: escric Messi is a * football player i considero que els resultats són força acceptables, més d'un s'ajusta al sentit que em convenia: els podeu consultar aquí mateix.

[642] Mantenir l'ús de la llengua

L'Associació de Juristes en Defensa de la Llengua Pròpia, formada per professionals del món jurídic, ha llançat la campanya “No canviem de llengua” per respondre a la situació de dèficit flagrant en l'ús de la llengua catalana en aquest àmbit professional. Les dades que recorda l'Associació són contundents: només un 3 % de les demandes, un 17 % de les resolucions judicials i un 16 % de les sentències que es dicten actualment a Catalunya són en català. Més de mil persones, en aquest moment, han donat suport a la campanya a Facebook. Ja fa anys que el missatge al ciutadà i a altres agents socials de no canviar de llengua és una constant. Pràcticament totes les campanyes de la Generalitat han incidit en aquesta qüestió: “El català, cosa de tots” (1982), “Depèn de vostè” (1985-1986), “Tu ets mestre” (2003), “Dóna corda al català” (2005-2007) i, singularment, la darrera, “Encomana el català” (2009-2010), enfocada centralment al manteniment de l'ús de la llengua catalana. També aquests darrers temps hem vist iniciatives enfocades a aquest objectiu, com la campanya “Si us plau, parla'm en català” de la Plataforma per la Llengua amb la col·laboració del Consorci per a la Normalització Lingüística i la Fundació Jaume Bofill, protagonitzada per nouvinguts. Vull recordar també la tasca de sensibilització dels TELP o la creació, entre altres, de materials específics per al manteniment de la llengua com l'opuscle de la Plataforma per la llengua Acull en català i ensenya'l. L'actual campanya de l'Associació de Juristes en Defensa de la Llengua Pròpia és tristament necessària i molt complexa, perquè el ciutadà, quan té relació amb la Justícia, tendeix a optar com en cap altra situació per patrons de conducta que convergeixen amb els que percep com a no problemàtics o no conflictius. I aquesta percepció, actualment, indica que allò normal i per defecte és encara fer servir el castellà. Les actituds dels ciutadans, doncs, han d'anar acompanyades d'altres que han de permetre el canvi de realitat i de percepció. Com recorda l'Associació “en aquesta tasca també hi estan implicats tots els poders públics (administracions públiques i també l’Administració de justícia), així com els operadors jurídics (jutges, fiscals, secretaris judicials, funcionaris de justícia, advocats, procuradors, graduats socials, metges forenses, entre d’altres)”.

[641] Maquillatge (i 2)

Amics i amigues d'Aprendre llengües, us deixo a continuació un microconte que vaig redactar fa uns anys, per si us ve de gust llegir-lo ara que parlem del maquillatge. Us proposo, doncs, una breu incursió literària. "Irina Shartz considerava que el tractament de rajos uva d’alta pressió i el d’hidratació intensiva a què s’havia sotmès durant la precampanya electoral havien estat determinants en la seva victòria. I també atorgava una influència decisiva a les sessions de drenatge limfàtic, a la pulcra correcció de celles, als pílings rigorosament setmanals amb l’objectiu d’eliminar cèl·lules mortes i de regenerar la pell, als rejovenidors banys d’algues i a l’aplicació de sèrums dermopurificants arreu del cos. Un cop en el càrrec de presidenta del govern, Irina Shartz es va mantenir fidel a la seva recerca insadollable del benestar. I va trobar tan lògic encarregar que li intensifiquessin la línia de les pestanyes, com que li maquillessin les enquestes d’intenció de vot que haurien pogut perjudicar el seu partit. I li va semblar tan higiènic fer-se extreure delicadament els desagradables punts negres de la superfície facial, com fer-se dissenyar un pla per extirpar de la societat els indesitjables que convertien el seu adorable país en una zona insegura per als turistes. I ben aviat li va semblar tan natural aprofitar la solitud de la matinada al despatx oficial per aplicar-se una mascareta de rodanxes de cogombre, com per rubricar els expedients de pena de mort que consumaven els seus plans de neteja ètnica".

[640] Maquillatge (1)

El conseller Mas-Colell ha rebutjat aquestes darreres hores el requeriment del Ministeri d'Hisenda espanyol d'ajustar el dèficit i ha declarat: “he de concloure que [el Ministeri] ens està convidant a maquillar els números. [...] Mai maquillarem els números. Només farem el que creiem que podem fer." El maquillatge és un art tan antic com la mentida. I la comunicació, esclar, és plena de maquillatge i de mentida. Si haguéssim de situar les operacions de maquillatge lingüístic en algun nivell de l'aprenentatge de llengües, les ubicaríem a tots. Cal reconèixer, però, que molt sovint es tracta d'operacions complexes, que es produeixen en contextos compromesos i exigents i que solen ser, doncs, pròpies de nivells alts d'aprenentatge. El maquillatge lingüístic és una operació de transformació de dades que requereix, generalment, una bona competència discursiva. Fixeu-vos, per exemple, en l'indicador “flexibilitat” del nivell C2 del MECR, dins la competència citada: “Demostra una gran flexibilitat per reformular idees amb diferents formes lingüístiques per tal de donar èmfasi, indicar una diferència segons la situació o l'interlocutor, etc. i per eliminar l'ambigüitat.” És posseint aquest nivell de competència que un ja es veu amb cor de maquillar lingüísticament el que calgui. Amb quins recursos? Amb molts; la llengua és generosa: l'eufemisme, la tergiversació, el domini de l'ambigüitat, l'ocultació fal·laciosa de la realitat inconvenient, etc. Deixant de banda la qüestió ètica (ja em perdonareu), el problema del maquillatge, també del lingüístic, no és el maquillatge en si mateix. El maquillatge és, en primer lloc, una qüestió de gruix. Si ja tendim de natural a arreglar les realitats per fer-les més agradables i passadores, no podem buidar de cop tot el pot de crema reparadora: resultaríem perfectes espantalls als ulls de tothom. El que ja està molt maquillat, difícilment es podrà maquillar més. El maquillatge és, en segon lloc, una opció personal. Si algú (una persona, un Ministeri) ens convida a maquillar-nos, el podem engegar a dida sense parpellejar. L'altre gran problema del maquillatge és que un s'hi acostuma i acaba esdevenint un mentider compulsiu o algú incapaç d'observar, viure i comunicar realitats no embellides. Algú que va sistemàticament a ulls clucs fins al mirall i que no els obre fins que ja és l'altre.

[638] Per una coma

Aquests dies a classe parlem de signes de puntuació, un territori de la llengua que sovint l'alumnat percep com un espai de relativisme i d'arbitrarietat on gairebé tot és possible. Crec que el que cal que aconseguim és fer veure que la puntuació té uns mínims, que hi ha unes situacions en què, per convenció comunicativa, certs signes s'imposen i no uns altres o l'absència de signes. I, en segon lloc, que hi ha una zona àmplia per a l'exercici del sentit lingüístic de cadascú. Arbitrarietat? Si arbitrarietat vol dir que algú fa d'àrbitre i imposa, amb un cert fonament, el seu albir, sí. El domini de l'escriptura passa per l'existència d'àrbitres-autors. Una de les maneres de conscienciar sobre la utilitat dels signes de puntuació sol ser explorar-ne els límits, les situacions que, segons l'ús dels signes, poden generar interpretacions o realitats ben diferents. De vegades els casos concrets ajuden. És ben conegut l'exemple de Julio Cortázar (que anomenava la coma “esa puerta giratoria del pensamiento”) en què la situació d'una coma en un lloc o en un altre canvia radicalment el sentit de la frase: “Si el hombre supiera realmente el valor que tiene la mujer andaría a cuatro patas en su búsqueda” (coma després de tiene o de mujer?). M'agrada explicar, també, una altra anècdota que obre els ulls sobre la transcendència eventual dels signes de puntuació. Carles V, pel que sembla, signava les condemnes de mort amb la frase “Perdón imposible, que cumpla su condena”, frase que algun cop, amb magnanimitat, canviava per “Perdón, imposible que cumpla su condena”. Si retornem al segle XXI, trobem també exemples propers d'usos de la puntuació amb resultat de vida o mort. És el cas, per exemple, de la coma mal posada per un metge (165 mg en lloc de 16,5 mg) que va fer morir, tràgicament, un pacient. Us recomano, si us ve de gust, per reflexionar sobre la importància d'una coma, un fragment de Wit (Estimar la vida), amb Emma Thomson, on es comenta el sentit que pot tenir una coma en un dels sonets sagrats de John Donne. No us el perdeu.

[637] Retorn del 2n Convit

Torno del segon Congrés Convit, que aquests dos darrers dies ha tingut lloc a Reus, agafant el testimoni del Congrés de Girona de fa dos anys i abordant qüestions d'una gran magnitud com llengua i empresa o llengua i immigració. La meva visió és parcial, perquè ahir no hi vaig poder ser (ni presencialment, ni via xarxa) i tan sols vaig poder seguir algunes de les piulades del dia via Twitter. Avui hem tingut la sort, amb tot, d'escoltar un excel·lent resum conclusiu de tots dos dies a càrrec d'un professional de pedra picada i excel·lent orador, Jordi de Bofarull (URV). La taula del matí, d'altra banda, ens ha ofert un calidoscopi d'opinions territorials (Catalunya Nord, País Valencià, Andorra, Principat de Catalunya) conduït per Xavier Graset, del qual m'emporto un grapat de dades sociolingüístiques de coneixença necessària per entendre el que es fa i el que es pot fer a cada territori, i també, sobretot, un elenc d'accions normalitzadores o de supervivència en altres casos, que es duen a terme amb un enorme coratge i molta professionalitat. També m'enduc, de les paraules dels ponents d'aquest matí, l'optimisme contingut però palès que han exterioritzat i la defensa abrandada del treball en xarxa que ha expressat Imma Cerdà. Potser després de dos anys de Convit es pot fer un salt endavant en el plantejament, en la línia d'analitzar la realitat en xarxa. Ara és el convit als serveis lingüístics d'un territori. Dos espais amb fronteres: els serveis lingüístics i el territori, en un moment de serveis lingüístics diferents, sense estructures, que trobem aquí i allà a la xarxa, i en un moment que el territori geogràfic no és pas l'únic lloc on es juga el futur de la comunitat catalanoparlant. M'agradaria que el pròxim Convit s'atrevís a fer el retrat de tots els serveis lingüístics actuals (els llocs on la gent resol els seus dubtes o la seva necessitat de formació, per exemple) i que s'atrevís també a fer un mapa de la col·laboració entre serveis: què comparteixen, per exemple, la Diputació de València i el Servei de Llengües Modernes de la UdG? Qui ho sap? Molt o poc? Amb quines estratègies? Quines xarxes (persones, eines, plataformes) suporten la col·laboració? Quines possibilitats hi ha d'incrementar la col·laboració o de transferir-la a altres serveis lingüístics convencionals? Crec que ens cal un retrat, complex però possible, d'una realitat poc tangible però real i enormement fructífera. Avui, mentre esmorzàvem, persones que no ens havíem vist mai físicament però que ens coneixem amb una certa profunditat a la xarxa ens saludàvem com vells coneguts perquè intercanviem serveis lingüístics constantment en espais formals o informals a Internet. ¿Voleu dir que no ens convé posar damunt la taula aquestes dinàmiques poderoses que intuïm que són el pal de paller de tantes i tantes sinergies i activitats i que són alhora un teixit en creixement de la nostra comunitat professional? Algú recollirà aquest guant?

[636] Sense cap ni peus

Un dels impactes més forts de la meva vida professional va ser quan el responsable d'una institució on vaig treballar, un bon dia em va dir, literalment: “No vull que redactis mai més cap escrit que tingui començament i final”. No m'ho podia creure. L'individu al·legava que la prosa dels meus textos (informes, projectes) era massa acabada i afirmava que se sentia més còmode si jo li servia idees en brut, si li presentava esborranys, textos sense cap ni peus. Fils sense teixir: textos sense autor. Aquesta és una anècdota que he explicat sempre més als alumnes a les classes de llengua quan parlem de la composició dels textos. Després d'ensenyar-los a ser per davant de tot autors dels seus escrits; d'explicar-los que han d'assumir-ne la responsabilitat; que han de guanyar una veu pròpia als discursos amb la qual han de provar de convèncer; que han d'arribar a un text després de passar per múltiples i costosos esborranys; que el principi i el final dels textos són dos moments del tot clau en qualsevol producció verbal... la frase real que els comento els torba. Els torba, en alguns casos, profundament. Intueixen que rere una expressió com aquesta hi ha la negació d'un dret laboral, d'un dret fonamental. Després d'explicar-los l'exemple esfereïdor, els dic, naturalment, que defensin sempre a peu i a cavall la integritat i la tendència a la perfecció dels seus textos. Per integritat. Per dignitat.

[635] Aprendre llengües a l'Ara

Aquests darrers dies al bloc que mantinc al diari Ara, Ara, aprendre llengües, he parlat de diverses manifestacions lingüístiques de la vanitat i la satisfacció (“Inflació”); dels noms amb què s'ha designat la catàstrofe del Japó (“Hecatombe”); a propòsit de l'aigua que ha caigut a bots i barrals darrerament i d'altres aigües (“Aigua clara”); de les maneres de referir-nos a la semença (“Llavors”); del cognom del jugador de l'Arsenal Cesc Fàbregas (“Fàbregas”); de les formes de referir-nos a la hipocresia (“La Puta i la Ramoneta”); de la llum i la fosca (“Clarobscurs”); del verb condemnar i paraules pròximes (“Condemna”); de l'expressió foc real (“Foc real”) i el que hi pot haver al darrere; del sentit de les apagades (“Apagada”), o d'uns estris que ja no arribaran amb tanta facilitat a les escoles (“Portàtils”). Si us ve de gust llegir aquestes petites divagacions lingüístiques motivades sempre per la realitat més immediata, ja sabeu on trobar-les.

[634] Jugar gràficament amb el lèxic

El lèxic no és la llengua, com creuen de vegades alguns estudiants que aprenen llargues llistes de paraules de memòria sense context, fora de l'ús i lluny de qualsevol estructura sintàctica concreta. El lèxic és, però, fonamental: sense la possibilitat de seleccionar en el paradigma de les paraules no hi ha projecció sintagmàtica possible ni, doncs, gaires possibilitats de comunicar-se. Les estratègies per treballar el lèxic són múltiples i el component motivació hi és crucial. La visualització gràfica de les paraules d'un text, de la mà de diverses aplicacions que s'han popularitzat molt aquests darrers anys, pot ser, indubtablement, un bon recurs per estimular els aprenents. Les eines que creen núvols de paraules són arreu a la xarxa (feu proves, per exemple, amb Tagcrowd, a partir de text o d'un web o d'un fitxer pujat). Diverses eines que ens aporten consciència sobre la selecció del vocabulari s'han popularitzat força aquests darrers anys. El conegudíssim Wordle, d'una banda, efectista, que dimensiona els mots gràficament a partir del seu nombre d'aparicions en un text. L'ús de Wordle a mans d'aprenents i de docents s'ha estès moltíssim, i també la reflexió per treure'n un bon partit a classe (vegeu aquestes cinquanta possibles aplicacions de Wordle: “50 interesting Ways to use Wordle in the classroom”). Hi ha moltes altres opcions de jugar amb el lèxic per la via del grafisme o la generació de núvols de paraules dels nostres textos. Hi ha eines com WordItOut o, per exemple, Wordsift. En uns mitjans en què el text ja no se sosté en solitari, aquesta darrera eina ens mostra, alhora que genera núvols de paraules, imatges al·lusives al nostre text i ens proposa, a més, la cerca a Visual Thesaurus (anglès), de manera integrada, per poder situar la paraula en relació amb altres a partir de diverses relacions semàntiques. Altres eines interessants per al treball amb el vocabulari són Tagul, del qual destacaria la dimensió estètica que incorpora (ens permet jugar amb les paraules de manera cal·ligramàtica, amb la disposició dels mots en formes). I una de les més brillants és sens dubte Tagxedo, de gran versatilitat, que té la seva essència, també, en el joc entre paraules i formes. El web d'aquesta aplicació conté més de cent propostes d'ús que poden ajudar els aprenents de llengua a fer-la servir. Si aquesta darrera aplicació té, entre una de les seves opcions, la possibilitat de mostrar-nos el núvol de paraules d'un usuari de Twitter, altres eines a la xarxa s'orienten específicament al lèxic generat a Twitter. És el cas de Tweet Cloud. Per acabar, vull fer referència a altres eines de joc gràfic amb el lèxic: ImageChef, per exemple, o, concebut per a nens i nenes que aprenen llengües, ABCya! Us desitjo una bona reflexió sobre el lèxic jugant amb la seva traducció gràfica. [Aquest apunt també es publica a Ejercicio de inglés.]

[633] Substrat etnocèntric

L’entrevista que Ana Pastor, de “Los desayunos de TVE”, ha fet a Mahmud Ahmadineyad a Teheran aquestes darreres hores (no sol concedir-ne a mitjans occidentals) ha estat celebrada arreu per la valentia de la periodista davant el polític iranià. Hi estem d'acord; la coincidència en la valoració és pràcticament total arreu. Davant l’estratègia del líder iranià de repreguntar sobre les preguntes polèmiques de la periodista (sobre qüestions greus: lapidacions, repressió, Gaddafi), però, una frase preocupant d’Ana Pastor (l’única relliscada potser?) que no podem deixar passar: “Los periodistas… no sé aquí, pero en España no estamos acostumbrados a responder preguntas, sino a hacerlas”. La frase sembla innocent, però revela un substrat preocupant des del punt de vista de la competència intercultural. Amaga l'etnocentrisme. La qüestió no pot enterbolir una actuació professional encertada, però no es pot deixar passar el prejudici de l'aquí pitjor i l'allà millor.

[632] Els nous professionals

Parlàvem a la darrera entrada del professorat de llengua. Deixeu-me posar quatre línies sobre el professorat que ens convé avui. Els professionals que avui calen són professionals disruptius, iconoclastes, que desacatin per sistema el dictat de la mentida sistemàtica i la mediocritat; als professionals que volem no se'ls pot fer passar bou per bèstia grossa; els professionals que ens calen són els que arrisquen a tota hora, els que entren a classe, a diari, amb una bomba de rellotgeria als dits, cada dia nova i cada dia més potent; els professionals que volem no sabrien menysprear els seus companys, ni donar-los lliçons de mestretites, ni excomunicar-los perquè han decidit que no en saben tant com ells; els professionals que volem no van amb la calculadora als dits per trobar la fórmula per treballar menys que els seus companys i que ningú; els professionals de la llengua que volem no amaguen la cara, ni argumenten amb l'arma vergonyant de la llagrimeta; els professionals que volem no tenen currículum: són el seu currículum; els professionals que volem denuncien a tota hora la comèdia sistemàtica dels hipòcrites sistemàtics; els professionals que volem no tenen ni amo ni institució; els professionals que volem aprenen avui mateix, frenèticament i apassionadament, el que ensenyaran demà; els professionals que volem no escatimen res als seus aprenents; els professionals que volem branden els càstigs com si fossin trofeus; els professionals que volem ja gairebé no parlen (no hi ha intercomprensió entre el segle XXI i aquest segle XX que no acaba de passar avall), però miren fixament i acusen.

[631] Professorat de llengües

Fa un parell de dies parlàvem amb un grup de professores de castellà de la quantitat de rols que a la pràctica ha d'acabar fent el professorat, el d'idiomes en particular. En el cas de tenir estudiants estrangers universitaris (els erasmus i altres) aquests rols són encara més, deien elles, perquè la classe d'idiomes té també una funció primordial d'espai de socialització en un context nou, en el qual el formador acaba fent de tot, de conseller sentimental inclòs. M'ha fet gràcia trobar aquest acudit de Forges a la xarxa, que posa damunt la taula la qüestió de la complexitat de rols que realitza avui el professorat a les nostres aules. O en líquids espais virtuals, on les possibilitats i els matisos del ser i l'estar es multipliquen per deu.

[630] Valorar i menysprear

Aquests dies llegia un text interessant d'una col·lega sobre la dificultat de posar preu al valor, que em suggereix una reflexió breu des de l'angle d'observació d'aquest bloc, el de l'aprenentatge i l'ús de la llengua. Abans d'entrar en matèria, vull dir que crec que no cal voler posar preu al valor (el valor, si ho és, cotitza; i els mercats i els inversors ho saben). Allò que és lamentable, i propi d'una societat podrida, és que el valor, pel fet de ser-ho, hagi de pagar un preu anomenat menyspreu. Valorar i menysprear són dues activitats humanes ben interessants des de l'angle comunicatiu. Presenten una gamma variada de realitzacions i tenen un alt interès discursiu, pragmàtic i lingüístic. Les valoracions es tradueixen habitualment en accions d'agraïment o de reconeixement i es concreten en una mena de discursos breus privats o públics que es poden tipificar i caracteritzar perfectament. Solen manifestar-se amb poques paraules (amb un ventall limitat de substantius, adjectius, verbs i adverbis) i sovint també per mitjà d'un ric llenguatge no verbal que expressa la complicitat. La valoració pot ser sincera o, senzillament, un acte formalment necessari en un determinat context per no fer trontollar les convencions socials o el decòrum. El menyspreu, en canvi, és gairebé sempre sincer, sol ser el trist fruit d'una ràbia primària i irreprimible. El defineix el silenci, l'estalvi de les paraules necessàries, l'absència de la comunicació, o, contràriament, a l'altre extrem, la pràctica verbal de la desqualificació i l'insult. Si la valoració és un exercici comunicatiu que tendeix a buscar la paraula justa, adequada i convenient (les valoracions inflades no agraden a ningú), el menyspreu habita en fosques lludrigueres on governen, barroerament, la inadequació i l'excés. El menyspreu, com la valoració, és un acte que es defineix en relació amb les convencions, l'exercici social del qual, d'altra banda, no és exempt de responsabilitats (una de les causes principals de les denúncies per assetjament moral a la feina és, precisament, el menyspreu professional). Si calgués definir el menyspreu en quatre paraules diria que és el peatge que alguns solen fer pagar als altres pel valor que ells no tenen. [Imatge]

[629] Esborranyar

Aquests dies a classe d'expressió escrita parlem de l'elaboració dels esborranys, un procés que el ritme de vida actual no beneficia gaire, ni potser tampoc la creença que ara el que toca és el beta permanent, viure en l'estadi de provatura i de tempteig perpetus. Esborranyar és un procés crucial a l'hora d'escriure. Un procés crucial que, paradoxalment, ben sovint s'amaga o es destrueix perquè s'hi veu més aviat una mostra de la imperfecció que no del procés cap a un determinat grau de perfecció. No és fàcil accedir als esborranys de ningú i analitzar-los i veure com s'han anat perfent els seus escrits. Esborranyar pot ser un procés llarg, podem elaborar cinc, sis o set esborranys del que acabarà sent el nostre text. No tots els esborranys de la cadena són iguals, evidentment. A mesura que avancem cap a la maduració del text, els esborranys van prenent o deixant les característiques següents: 1) la fantàstica veu interior amb què en els primers esborranys parlem amb nosaltres mateixos (“Caldria buscar més informació sobre aquesta qüestió”) minva dràsticament. El diàleg reflexiu amb nosaltres davalla; el text s'objectiva; 2) els signes no verbals (fletxes, senyals) o els signes abreujats, que sovint responen a codis personals també reculen davant el text, que esdevé progressivament del tot redactat; 3) els grans canvis estructurals propis de les primeres fases de treball (eventuals canvis radicals de peces dins el text que construïm, o supressions de magnitud) deixen de produir-se, generalment, als darrers esborranys; 4) les esmenes al text passen a ser, d'acord amb el que acabem de dir, molt més locals: un canvi d'ordre en una frase per motius d'estil, el canvi d'un mot per un altre cercant més precisió, un canvi ortogràfic per evitar un descuit bàsic; 5) el text als seus darrers esborranys redueix les expansions descontrolades o excessives i amplifica els aspectes embrionaris fins a trobar el punt just de concreció; 6) el text, al penúltim esborrany, es troba ja en condicions de dotar-se d'una introducció i d'un final adequats: en la mesura que el seu cos està ja decididament determinat, pot tenir cap i peus. Esborranyar és, sense cap dubte, una condició en la maduració d'un text. Ara: tot i que es tracta, com he comentat, d'un procés de millora progressiva, qui escriu ha de saber tractar el text amb ben poca reverència i ha de ser capaç d'imaginar en tot moment del procés un possible capgirament total, que sol ser gairebé sempre ràpid i altament positiu. Les maduracions, de vegades, no estan exemptes de crisis. [Imatge]

[628] Everything is a remix

Els amics i les amigues d'Aprendre llengües saben que fa uns dies vam engegar un wiki amb la finalitat de viure una experiència de crowdsourcing, de suma de punts de vista sobre una qüestió per intentar abocar a un senzill producte final col·laboratiu. L'objectiu és la reflexió sobre l'anomenat retalla i enganxa no pas per redimir-lo, sinó per provar de projectar-hi una mirada divergent, en part positiva o, si més no, culturalment comprensiva. Diverses persones han anat aportant observacions al wiki (moltes gràcies) i he començat a redactar uns punts provant de recollir els comentaris de tothom. El dia 20 de març es tancarà l'experiència amb l'edició d'un text breu sobre la qüestió, del qual seran col·laboradores i instigadores les diverses persones que hi han fet aportacions. Mentre donem un últim impuls al wiki (esperem la vostra participació!), no em puc estar de portar al bloc l'aportació de la companya Virgínia Castillo sobre el tema, perquè crec que pot ajudar-nos a fer un pas en la reflexió encetada. Es tracta dels dos primers vídeos del projecte basat en el crowdfunding Everything is a remix, de Kirby Ferguson, que ens aporten una interessantíssima mirada sobre la remescla creativa en els àmbits musical i cinematogràfic. No us perdeu els vídeos (he triat el primer subtitulat en portuguès i el segon, en italià) i no deixeu d'alimentar el wiki, si us suggereixen alguna aportació (segur que sí). Fins aviat.

[627] 2011, l'any de la paraula viva

Aprendre llengües se suma a la iniciativa promoguda per l'Institut d'Estudis Catalans i la Institució de les Lletres Catalanes 2011, l'any de la paraula viva. Ara fa cent anys que es va crear la secció filològica de l'IEC i que moria el poeta Joan Maragall, que havia teoritzat apassionadament sobre la paraula viva. Dues concepcions sobre la paraula, la romàntica de Maragall i la de la poètica arbitrària d'Eugeni d'Ors i els seus seguidors, amb l'imprescindible impuls institucional noucentista, queden agermanades en un esplèndid centenari (1911-2011). Aprofitant el convit institucional de sumar activitats a la iniciativa, manifesto aquí l'adhesió d'aquest bloc a l'any de la paraula viva i també la del bloc Ara, aprendre llengües, des del qual, al diari Ara, escric unes breus converses atiades per l'actualitat lingüística i comunicativa que volen ser un exercici de consciència lingüística, d'aprenentatge lingüístic permanent i d'estímul de la creativitat amb la llengua. Ben poca cosa serien les llengües sense les seves dimensions creativa i lúdica, sense poder-hi mantenir un diàleg constant, diari, generador insadollable de coneixement i de plaer. Benvinguda sigui, doncs, la iniciativa de l'IEC. Seguirem amb interès els actes i les accions de suport.

[626] Vídeos de les Jornades d'Aprenentatge de Llengües

A Aprendre llengües hem donat informació de les Jornades d'Aprenentatge de Llengües coorganitzades per la DGPL i la UAB. Si algú no hi va poder assistir, té ja l'opció de consultar-ne els vídeos, amb la introducció, la ponència d'Isidor Marí, la dramatització de Joan-Tomàs Pujolà i Olga Esteve sobre aprenentatge formal i informal i les diverses intervencions del dia 25 de febrer dedicades als entorns personals d'aprenentatge (E. Serra, C. Bové, Joan Vilarnau, C. Bellver, Ismael Peña-López). També hi ha un vídeo que recull les conclusions de l'acte. Per la part que em toca, podeu consultar la meva presentació sobre els PLE, "Entorns personals d'aprenentatge: l'apoderament de l'aprenent" (35 minuts) i la presentació d'Aprendre llengües (7 minuts). Tots els vídeos de les Jornades són al canal UABTube (hi podeu accedir pel filtre "llengües"). Espero que gaudiu d'aquest material. Qualsevol comentari serà, com sempre, molt benvingut en aquest espai.

[625] L'aprenent estratègic: incorporar l'informal

En l'aprenentatge d'una llengua nova els espais per aprendre informalment se'ns han multiplicat enormement. La formació lingüística formal sempre ha tingut molt present que allò que s'esdevenia en l'espai poc o molt artificiós de l'aula (sobretot a les aules d'abans, molt tancades a l'exterior) era una petita part d'allò que convenia a l'aprenent de llengua. Ha estat sempre un recurs tradicional convidar els estudiants a viatjar a algun país on es parlés la llengua meta, o a sortir al carrer amb les orelles i els ulls ben badats, si aprenien en un context en què es parlava la llengua que aprenien. El professorat de la classe formal ha demanat sempre als seus alumnes que sortissin a buscar converses amb parlants nadius, que sortissin a buscar la premsa en la llengua apresa, que no rebutgessin cap oportunitat d'aproximar-se a la llengua. Que provessin de concretar fora l'aula l'ús lingüístic, la seva voluntat de comunicar, sense la qual l'aprenentatge és un absurd. La cultura digital ha canviat ara radicalment les coses i ha deixat l'aprenentatge de llengües en una situació insòlita. Els nadius són pertot arreu, l'input lingüístic és a qualsevol racó de la xarxa i a l'abast de tothom. Els espais per a l'aprenentatge informal de llengua se'ns han multiplicat tant, que gestos quotidians entre els aprenents avantatjats de fa només uns anys com anar a buscar un diari en la llengua apresa en un quiosc especialitzat s'han convertit ja en una acció sense sentit. Les possibilitats de viure experiències siginificatives en la L2 són constants: moltes de les nostres tasques quotidianes no transcendents com informar-nos del que passa al món, buscar una recepta de cuina, localitzar un tutorial que ens ensenyi com funciona una aplicació informàtica... podem satisfer-les perfectament en la llengua que aprenem, de manera gairebé natural, a canvi d'un temps que és una inversió valuosa. Ens cal només saber-nos moure pels espais que ens poden proporcionar aquest aprenentatge informal (eixamplar les nostres competències i eines per aproximar-nos aquest input) i tenir una veritable voluntat d'exposició a la llengua fora l'aula. L'aprenent de llengües que no valora i propicia l'exposició a l'aprenentatge informal de la llengua meta renuncia a una de les estratègies clau del nou aprenentatge lingüístic. El professorat hi pot ajudar, segur, però és l'aprenent apoderat l'únic responsable de conquerir el vast territori d'aprenentatge informal que la xarxa ha obert al seu davant. [Imatge] [Aquesta entrada també es publica a Ejercicio de inglés.]

[624] Tancament de les JAL

Avui hem tancat l'episodi formal (correcte?) de les Jornades d'Aprenentatge de Llengües (DGPL-UAB) a Bellaterra, amb una intensa jornada sobre entorns personals d'aprenentatge. Han estat dos dies, amb un extens pròleg de piulades a l'enyorat #2jal, plens d'experiències, de converses i de contacte amb professionals del nostre àmbit molt motivat per l'aprenentatge i per compartir experiència. Les sensacions que em queden són molt bones: hem experimentat en el format de la jornada l'ús de noves eines assumint-ne els riscos; hem experimentat el format dramatitzat; hem experimentat els grups de treball amb impressions/conclusions piulades i hem compartit, crec, un sentiment global que hem de donar resposta com a aprenents i docents a les enormes i implacables transformacions que la cultura digital ens ha posat al davant gairebé sense temps de reacció. Vull agrair, des d'aquí, les intervencions dels ponents d'avui: de la Carme Bové, en Joan Vilarnau, en Carles Bellver i l'Ismael Peña-López, que ens han aportat peces i reflexions complementàries a la definició de l'entorn personal d'aprenentatge, un constructe que ens fa autònoms i ens apodera com a ciutadans i com a aprenents. Deixo, al peu d'aquestes ratlles, la presentació que he preparat i utilitzat en la meva introducció sobre els PLE. La insereixo al meu PLE, com no pot ser d'altra manera, perquè entenc el PLE com l'espai que recull els meus aprenentatges, com un diari de coses apreses, com una mena de memòria personal, en la qual les Jornades, per cert, han deixat un bon impacte. Com a ratlles finals, vull destacar l'excel·lent col·laboració entre institucions que ha permès les jornades i vull agrair molt a tots els assistents la seva presència i la seva participació activa. Tanquem les JAL, sí, però només el seu episodi formal. Les JAL continuen obertes als visitants per mitjà dels vídeos que aviat seran a la xarxa i de les relacions presencials i virtuals fetes que no hi ha cap motiu per no cultivar des d'ara. Moltes gràcies.

Entorns personals d'aprenentatge o l'apoderament de l'aprenent on Prezi

[623] Aprenentatge informal: una imatge

Avui a les Jornades d'aprenentatge (DGPL-UAB) hem parlat d'aprenentatge informal i aprenentatge formal. Després de la dramatització dels col·legues Olga Esteve i Joan Tomàs Pujolà, als grups de treball s'ha debatut (sense paper, íntegrament via Twitter) sobre la qüestió. És un tema de màxim interès. L'aprenentatge informal ha existit sempre, però ara més que mai estem exposats a espais, experiències i contactes d'aprenentatge informal i, per tant, aquesta mena d'aprenentatge ha guanyat un protagonisme enorme a la nostra vida i també, de retruc, a la nostra vida d'aprenents de llengües. Abans, quan sortíem de l'aula, buscàvem una pel·lícula en la llengua que apreníem i l'anàvem a veure, fèiem que ens caigués a les mans un fullet en una altra llengua quan visitàvem un museu, buscàvem un estranger per practicar-hi la llengua d'aprenentatge. Ara tot és ple de possibilitats per a l'aprenentatge informal, l'experimentem constantment i, per tant, n'hem de ser més conscients i l'hem de saber gestionar, amb dues premisses: fer-ne un acte conscient i fer-ne un acte de govern de l'aprenentatge. Tot mirant de trobar una imatge que expressi l'aprenentatge informal, recupero aquesta que vaig captar a Istanbul aquest estiu: l'operari que va fer la ratlla discontínua als carrers de la ciutat turca va tenir un moment de fugida de la instrucció, es va escapar per uns instants del sistema establert: l'informal, per un moment, va guanyar el formal. M'imagino la nòvia del xicot que pintava la ratlla acostant-se-li un moment i el veig a ell abandonant la màquina i abandonant-se a la plàcida informalitat d'un petó o una abraçada. Desviació o aprenentatge?

[622] Més sobre PLE

Aquests dies, tot preparant les Jornades d'aprenentatge de llengües, he tingut ocasió de llegir el número 18 (desembre de 2010) de la revista digitalEDUCATION, que és un número monogràfic dedicat als entorns personals d'aprenentatge. Es tracta d'una publicació recent que ens permet calibrar si les qüestions, els problemes i les pràctiques que es duen a terme actualment aquí i allà ens són relativament properes o el tema candent dels PLE ha derivat ja cap a territoris molt especialitzats i potser massa allunyats. El que llegeixo a la revista no és llunyà del que he estat vivint aquest darrer any en relació amb els PLE, del que sentíem a la PLE Conference pel juliol al Citilab, o del que sentia explicar a Lisboa fa uns mesos sobre la qüestió, sovint amb els mateixos ponents i articulistes. Oskar Casquero i diversos companys de l'EHU insisteixen en els iPLE, en la possibilitat del PLE institucional, per al qual dissenyen una proposta. El tema és molt rellevant en el debat sobre els PLE, i susceptible de generar controvèrsies que ben segur que trobarem a les Jornades. Linda Castañeda i Javier Soto dediquen un article a la seva experiència de formació d'alumnat de la Universitat de Múrcia en eines 2.0 i, finalment, en la configuració de PLE. Llegint el relat de la seva experiència retrobo, a molt poca distància, el recorregut que he seguit aquest semestre passat en les meves assignatures de llengua i llengua oral (Humanitats), en què el fet de tenir un nombre reduït d'alumnes m'ha permès orientar el treball lingüístic cap a la competència digital, la capacitació en eines 2.0 i la construcció del PLE dels alumnes. L'article de Julio Cabero i altres autors (Universitat de Sevilla) toca un altre aspecte clau: la capacitació tecnològica del professorat universitari. Com és, ens podem preguntar, que a les universitats els costa tant moure's cap a la concreció dels avenços tecnològics (i els PLE, per exemple)? És acceptable que les mil·lenàries i paquidèrmiques institucions d'ensenyament superior es moguin amb tanta lentitud? Voleu dir que els estudiants no faran aviat un acte d'apoderament personal i s'alliberaran de les universitats o hi aniran, tan sols, a recollir els títols? Els altres dos articles de la revista mostren experiències de PLE senzills en l'àmbit de secundària, en un cas, i l'evolució i desenvolupament d'un PLE a la Universitat de Lleó, en l'altre. Els textos són encapçalats per unes paraules conjuntes de Ricardo Torres Kompen (en destaco la iniciativa de l'Hort Digital, de la qual ja he parlat a Aprendre llengües) i d'un dels impulsors del concepte de PLE, Graham Attwell, del qual cal destacar l'article de 2007 sobre els entorns personals d'aprenentatge, de què vam parlar temps enrere en aquest bloc. [Imatge: coberta de la revista Time (2004), emblemàtica del web 2.0]

[621] Escriure a la xarxa: la correcció

Llegeixo al web d'ESCACC (la Fundació Espai Català de Cultura i Comunicació) que el diari The Washington Post ha activat un sistema perquè les persones que el llegeixen puguin fer arribar ràpidament esmenes als textos publicats. Es tracta d'un formulari en línia que apareix al costat dels textos informatius. La idea és senzilla, i diversos mitjans a la xarxa i institucions podrien aplicar-la immediatament per millorar la qualitat dels seus escrits. Allò que em sembla més rellevant no és tant la pràctica en si mateixa, amb tot (fins ara el diari atenia les esmenes per telèfon o per correu), com els pressupòsits que hi ha al darrere: escriure a la xarxa és fer-ho en un mitjà altament volàtil, fràgil, trencadís, provisional, fugisser, on la incorrecció lingüística clàssica del text escrit imprès i fins i tot la imprecisió informativa i conceptual, es poden produir amb una relativa facilitat: l'allau de mirades que propicia la xarxa sobre els escrits, d'altra banda, és una baula més del procés de concreció o definició d'un text, que permet millorar-lo. Assumir que els textos són simples punts de partida perfectibles i donar veu (fàcilment: el formulari és al costat de cada notícia, aquest és un aspecte clau de la proposta) a la millora, com un pas més del procés, crec que és entendre una mica més bé com s'escriu a la xarxa. Ja no és actual, des del meu punt de vista, anar a caçar els errors lingüístics d'un diari o d'un mitjà a Internet i dur-ne els correctors, si es pot, a la picota en cartes al director, per exemple. Llegir a la xarxa vol dir tenir molta més tolerància a l'error que abans i poder exercir activament, sense gaires escarafalls, la complicitat en la seva reparació. Una reparació que perd els límits. The Washington Post no vol saber només l'esmena del text en qüestió, sinó que aprofita l'avinentesa per interessar-se per com millorar les futures notícies sobre el tema. Amb això no justifico, és clar, situacions d'incompetència lingüística flagrant, que els lectors no tenim perquè suplir amb les nostres aportacions. [Font de la imatge.]

[620] Persecució lingüística

Aprendre llengües se suma a la repulsa pel fet que TV3 ja no es pot veure des de fa unes hores al País Valencià. La fràgil comunitat lingüística catalanoparlant perd un dels seus elements fonamentals, un dels estendards de la seva existència. La repulsa es recull massivament a Twitter #sensesenyal. Diversos webs s'apaguen voluntàriament com a acte de protesta, entre els quals hi ha Vilaweb, que interromp el senyal durant 24 hores.

[619] Talent, tècnica i voluntat d'expressió

Avui a classe hem començat a parlar del fet d'escriure i de com som com a escriptors. M'agrada aquella obra de Vicenç Pagès, Un tramvia anomenat text, en què l'autor fa una classificació dels escriptors a partir de tres eixos: la voluntat d'expressió, la tècnica i el talent. D'una manera agradable i amb humor, Pagès explica totes les categories d'escriptors que resulten de la combinació dels tres paràmetres i fins en busca exemples en la literatura universal i en la catalana. Per exemple: l'escriptor que té talent, tècnica i, a més, vol escriure, és el gran autor, els grans escriptors com ara Shakespeare. Els escriptors que no reuneixen cap de les tres condicions indicades constitueixen la majoria silenciosa: gent que no té talent, que no ha après la tècnica d'escriure i que no tenen res a dir. Un dels grans perills de la majoria silenciosa és que algun dia tingui la necessitat d'expressar-se i no sigui per mitjà de la pintura, l'escultura o el macramé, sinó per la via de la llengua. Qui només té voluntat d'expressió i no té ni talent ni tècnica és, en la classificació de Pagès, un Pesat. El paradigma a Catalunya: mossèn Ballarín. Tot parlant amb els alumnes vèiem que el curs d'expressió escrita que ara encetem pressuposa la voluntat d'expressió (si no és així, l'haurem de motivar) i donarà la tècnica. El talent és un territori sobre el qual no podem entrar. Només amb voluntat expressiva i tècnica ja tenim molt: ja som dins la categoria dels professionals de l'escriptura, ja estem en condicions de poder ser bons historiadors, antropòlegs, geògrafs o musicòlegs. Aquesta és l'aspiració de l'assignatura que arrenquem. Si la voluntat d'expressió no fos òbvia, d'altra banda, caldrà insistir en les enormes possibilitats que la xarxa ha posat al nostre abast per esdevenir éssers amb opinió, amb una opinió que pot ser fàcilment publicada, llegida i compartida i, si volem, coconstruïda. Cal obrir finestres a la possibilitat d'expressió (val la pena) i reforçar la tècnica: les noves tècniques que ens cal tenir per comunicar-nos en un mitjà i alhora medi que és radicalment nou. Comença l'aventura. [Sempre he imaginat l'expressió com una pressió damunt un cos que es buida, i l'he vist com una llauna esclafada. Trobo aquesta imatge a la xarxa (cliqueu-hi al damunt per veure d'on ve). La imatge no és meva, però la idea, sí. Fins a quin punt la reinterpretació radical de l'objecte no l'allibera o l'exonera en part del plagi?]

[618] Wiki a ple rendiment

Amics i amigues, moltes gràcies per l'acollida de la iniciativa de crowdsourcing de què parlava a l'entrada anterior, que es troba en plena arrencada. Vuit persones han deixat ja algunes opinions al document sobre l'acció de retallar i enganxar, des d'angles d'observació ben diversos. He provat d'agrupar les idees en punts a fi de facilitar la possibilitat de deixar comentaris concrets, relacionats amb algunes de les afirmacions que s'han anat generant. Compto que entre tots el wiki anirà creixent. Recordeu que podeu aportar lliurement a l'espai comú comentaris, reflexions o recursos que conegueu relacionats amb els temes de què es tracta. Les qüestions obertes són moltes. Espero la vostra participació! [Accés al wiki del projecte.]

[617] Proposta de crowdsourcing: t'hi apuntes?

La crisi moral i econòmica per la qual passen les estructures ja obsoletes del segle passat ens exigeix passar a l'acció dia rere dia. Us vull proposar un projecte, amics i amigues d'Aprendre llengües, perquè el fem en col·laboració. Es tracta d'una experiència de crowdsourcing, o d'intel·ligència col·lectiva, que abocarà d'aquí a uns quants dies a un producte creat col·lectivament. No us espanteu, no és crowdfunding (no cal aportar petites quantitats per desplegar la idea!). El projecte consisteix a elaborar entre tots una guia breu (3 pàgines, orientativament) sobre la pràctica de “retallar i enganxar” a les nostres classes de llengua. És habitual la condemna del retalla i enganxa per part de la classe educativa, i, en canvi, cada cop es reivindica més la capacitat de l'alumne i l'individu de remesclar continguts, com una de les competències clau relacionades amb la cultura digital. Cut and paste no i remix, sí? Com s'entén? El meu punt de partida és que no podem demonitzar l'activitat de retallar i enganxar sinó que el que cal fer és delimitar les condicions en què aquesta activitat pot ser ètica, útil, recomanable i enriquidora. Aquest és el projecte, aquesta és la idea. Engego un wiki en el qual podeu anar deixant les vostres aportacions. Si ho preferiu, podeu deixar les vostres reflexions en forma de comentaris a aquest apunt. M'agradaria “editar” un senzill document, al final del procés, amb el text i els noms dels col·laboradors del recurs, sota una llicència Creative Commons que permetés un ús ben ampli del contingut creat. Com ho veieu? Som capaços de respondre a la crisi amb les eines que ens dóna el present? M'agradaria constatar que aquesta col·laboració horitzontal és possible i fins i tot natural. El projecte és a les nostres mans. Participeu-hi! [Accés al wiki del projecte]

[616] Portal per aprendre anglès a les universitats

M’arriba la notícia de la creació d’un portal per a l’aprenentatge de l’anglès a les universitats, Quantum Leap, generat des dels departaments de tres universitats catalanes (UPC, UdL, URV). Em semblen interessants les iniciatives entre institucions, que demostren que la universitat és, més que mai, una veritable universitat xarxa, on tot allò local és cada cop més irrellevant. No he pogut encara formar-me una opinió del material a banda de celebrar la seva aparició. Llegeixo que conté tres-centes hores de pràctica de llengua, que s’adapta a l’anglès que veritablement necessiten els universitaris (anglès per a propòsits acadèmics), que cobreix els nivells crítics a la universitat, del B1 al C1, que permet treballar l’autoavaluació, i m’agrada molt la idea que contingui un e-portfolio que vagi recollint les evidències de l’aprenentatge. Es tracta d’un entorn obert, gratuït, adreçat a la comunitat universitària però alhora utilitzable per qualsevol persona. Un dels reclams amb què veig anunciat el producte és la seva adaptació a l’Espai Europeu d’Educació Superior. Com que tinc la sort de conviure amb molts professionals de la llengua anglesa a la UAB, aviat entre tots ens haurem format un criteri sobre el portal i sobre les seves possibilitats d’ús a les universitats. Ja hi haurà temps.

[615] Rúbriques per avaluar

Hem dedicat diverses entrades d'Aprendre llengües a estratègies d'aprenentatge. Ens aturem avui a parlar d'un tipus d'eines o recursos ben abundosos a la xarxa que serveixen a l'aprenent per aplicar l'estratrègia de l'avaluació o de l'autoavaluació de l'expressió oral i de l'expressió escrita. Ja vam comentar la importància que té l'autoavaluació com a estratègia metacognitiva. Es tracta de les anomenades rúbriques d'avaluació, que ens poden ajudar a calibrar el nostre nivell de competència en diversos aspectes de la llengua. Moltes universitats i centres educatius d'arreu del món, sobretot de l'òrbita anglosaxona, han desenvolupat rúbriques per avaluar els seus alumnes i ara les tenim totes a un clic fent una cerca adequada. A la xarxa se'n poden trobar, veritablement, a dojo, de vegades ajustades fins i tot a necessitats molt específiques de llengua, per bé que el més freqüent és l'avaluació de les presentacions orals i de textos escrits. Només cal observar-les críticament i adoptar les millors que ens puguin ser útils als nostres objectius. Al costat de la rigidesa de les rúbriques ja fetes, a Internet trobem també recursos gratuïts que ens permeten generar-ne, com per exemple Rubistar. Vull destacat avui una rúbrica de qualitat que m'agrada especialment, elaborada al Valencia Community College, que té per nom Rubrics for Oral & Written Communication. Es tracta d'una eina que, com és habitual en aquests instruments, prova de ser molt sintètica, s'organitza en indicadors (quatre o cinc per graella) i presenta quatre nivells d'assoliment (les rúbriques solen tenir-ne entre tres i cinc). Aquests nivells es corresponen a “Beginning”, “Developing”, “Competent” i “Accomplished”. Es tracta d'una rúbrica en tres graelles que distingeix entre escrit (una sola graella amb els indicadors següents: sentit i desenvolupament, organització, llenguatge, convencions) i oral (dues graelles). En la llengua oral, els autors desmarquen amb bon criteri el contingut (amb els criteris: introducció, tesi, connexió amb l'audiència, coneixement del tema) i l'execució (amb els criteris: contacte visual, moviment, veu, fluïdesa). M'agrada especialment el fet que sota cada indicador hi hagi unes paraules clau que ens indiquen què és allò que l'indicador pretén avaluar. Amb eines com aquesta i una adequada capacitat reflexiva podem autoavaluar les nostres produccions verbals i trobar-ne els punts febles. De seguida ens adonarem que els nostres fracassos no es deuen, generalment, a dèficits en tots els indicadors descrits, sinó en un o dos o poc més. I si som capaços de determinar-los estarem molt a prop de resoldre'ls i de poder comunicar millor. [Aquest apunt també es publica a Ejercicio de inglés.]

[614] Competència plurilingüe: sortu

Avui hem après una paraula nova, sortu, el mot que un nou partit polític basc ha triat per designar-se. Sentirem aquest mot pròximament a tota hora: l'ocasió és fantàstica, doncs, per exposar-se a la llengua basca i rebutjar la convivència amb l'opacitat lingüística. Sortu vol dir néixer (o nàixer) i també crear, brotar, sorgir, sortir, esdevenir, ocasionar-se, engendrar, concebre, fundar... Alguns exemples que trobo a Elhuyar Fundazioa: 1930ean sortua (nascut el 1930); eguzkia sortzean (sortir el sol); enpresa berriak sortu (fundar noves empreses); ezerezetik sortu zuen mundua (va crear el món del no-res). L'arrel de sortu és sor i -tu és una terminació habitual en euskera per crear verbs. L'arrel sor es troba en paraules de l'èuscar com sormena ('creativitat'), sorrera ('creació'), sortzailea ('creador'), sortaldea ('l'est, on neix el sol'). La nostra paraula orient, ben mirat, té també l'origen en el verb néixer, en aquest cas en el llatí orior, per la sortida del sol. Sembla que el nom del nou partit arrenca de la lletra de la cançó Izarren hautsa de X. Lete (escolteu Mikel Laboa al peu d'aquestes ratlles), sobretot dels dos versos següents: “Gu sortu ginen enbor beretik sortuko dira besteak, burruka hortan iraungo duten zuhaitz-ardaska gazteak.” (“Del mateix tronc que vam néixer nosaltres, en naixeran altres que continuaran la lluita”). Agraeixo al company Benito Fiz, de Bilbo, les seves explicacions rapidíssimes per Twitter, que m'han permès redactar aquesta entrada. Una paraula més, doncs, a la motxilla (ei, que segons Coromines ve del basc: de mutil, 'noi'!).

[613] Diferir la lectura

Parlàvem dies enrere de la lectura, a propòsit d'una publicació relativament recent. La transformació de l'acte de llegir és tan immensa en el món present que cada aplicació, cada pràctica, cada ús davant un text, sobretot digital, fa aturar a pensar. Als anys vuitanta del segle passat es van començar a estendre pertot arreu els cursos, manuals o tallers per a la lectura ràpida, que responien a una situació de molts professionals o estudiants que volien arribar a penetrar molts textos per estar més capacitats per dur a terme la seva feina. Les coses han canviat i molt. Ara les estratègies per llegir ràpid s'han modificat: llegim ajudats per etiquetes, fem cerques intel·ligents que ens duen als passatges clau del text que volem llegir, es desenvolupen eines que resumeixen textos, etc. Però la velocitat lectora no pot donar resposta al gavadal d'informació a què ens exposem a la xarxa. Per més filtres que posem a la informació que ens entra al PLE, el volum de textos o documents potencialment interessants per a qualsevol persona que participi en tres o quatre xarxes socials és senzillament enorme. Saber llegir, ara, incorpora la competència de saber diferir la lectura: cal saber captar l'interès d'un recurs o un enllaç a vista d'ocell, tot nedant en el riu d'una línia de temps imparable, ubicar a lloc oportú allò que hem determinat o intuït que ja té o que podrà tenir un interès per a nosaltres i cal tenir les estratègies per fer que les lectures diferides puguin aflorar de la manera més natural a la nostra vida, quan les necessitem, sense pèrdua de temps. Aquesta és l'experiència de molts de nosaltres: en deu minuts pots recollir deu piulades de persones de confiança que et poden donar lectura per hores. La solució és tenir la competència d'ajornament controlat indicada. A la xarxa hi ha molts recursos per a aquesta operació: tot allò que marquem a Twitter o Google Reader com a favorit, per exemple, podem fer per manera que se'ns recopili tot junt en qualsevol eina que acumuli les nostres tries des de qualsevol dispositiu. Darrerament (via Genbeta) m'ha arribat informació d'Instascriber en aquesta línia, que no he experimentat encara. Anar a buscar un llibre al prestatge i llegir-lo continuarà existint, és clar, però saber llegir exigeix ja a hores d'ara molt més.

[612] Jornada d'aprenentatge de llengües

Els dies 24 i 25 de febrer tindran lloc a la UAB les II Jornades d'aprenentatge de llengües: entorns, eines i recursos didàctics, coorganitzades per la Direcció General de Polítca Lingüística i la Universitat Autònoma de Barcelona. Ja l'any 2003 vam col·laborar totes dues institucions en una jornada d'autoaprenentatge (ara potser en diria més aviat apoderament per aprendre), amb una agraïda fluència col·laborativa entre institucions. A la jornada d'enguany es parlarà de competència plurilingüe i pluricultural, d'aprenentatge formal i informal, d'entorns personals d'aprenentatge... aspectes que presenten dues paradoxes a parer meu: 1) se'n parla molt, però hi ha un dèficit notable de respostes aplicables a la pràctica quotidiana; 2) impregnen la reflexió de tot el sistema educatiu i, curiosament, la mil·lenària institució universitària sembla la més lenta en la integració d'aquestes propostes a la docència de les matèries de l'ensenyament superior (feu una prova: pregunteu al professorat de secundària si ha sentit a parlar dels PLE, i, després, pregunteu-ho al professorat universitari). M'agradaria destacar ara un aspecte de la jornada que considero engrescador: hem restat un punt de protagonisme a l'aquí i a l'ara de l'esdeveniment. L'aquí (fenomenal: podrem abraçar físicament els col·legues de professió) serà també fora dels actes, perquè la jornada es podrà seguir, retransmesa en línia. Qui assistirà exactament a la jornada serà, doncs, impossible de saber. M'interessa més, encara, la relativització de l'ara: les jornades ja han començat fa dies per mitjà de l'obertura d'un hashtag a Twitter en què es comencen a concretar preguntes que busquen respostes o comentaris o altres preguntes, en què es comencen a encendre senzills debats que la jornada presencial té la responsabilitat d'afrontar. Cap dels ponents no podrà prescindir de les veus que, al seu ritme, hauran anat plantejant qüestions a la xarxa aquests dies (en queden vint). Us animo, des d'aquí, a expressar-vos, a modelar la jornada. Es tracta només de dir què us inquieta, sobre què voleu que busquem informació, si penseu que hi ha qüestions que la jornada hauria de tractar dins les seves línies programàtiques. El hashtag de Twitter és #2jal. Visiteu-lo: us hi esperem.

[611] Retenció i precipitació

El discurs de Mubàrak i la resposta d'Obama són textos que corren com la pólvora per la gran classe de llengua que és la vida del ciutadà. Una classe oberta de bat a bat, d'educació expandida, on aprendre llengües és una acció quotidiana, constant, imparable. El discurs de Mubàrak al món ens apareix com el paradigma de la retenció, de la resistència a ultrança i de l'enrocament. És el discurs de la por, de la covardia, del fre, el discurs d'una jerarquia que no entén que els pobles, les institucions i els grups humans han començat a governar-se sols: que ja no hi ha ningú que els pugui silenciar. El discurs de Mubàrak és també la mostra de la incapacitat de l'autocrítica (tot un esforç fora mesura per salvar la pròpia imatge), de l'ús de l'eufemisme per referir-se a la revolució (dies crítics, moments difícils, dies dolorosos, de preocupació i d'angoixa). I destil·la una poc convincent emotivitat quan retrata les accions de l'oponent rebel (amb mots com desafortunats, agreujar, empitjorar, robatoris, saqueigs, incendis, carreteres blocades, trampes, etc.). El discurs de Mubàrak, tan radicalment vague i tan precís alhora, juga també a la fal·làcia del fals dilema: deixa triar, amb gran generositat, entre el caos (la revolució innominable) i l'estabilitat (ell), sense alternatives. Una fal·làcia tan cínica com l'afirmació categòrica “Mai no he buscat el poder”. Un poder que no fa res més que retenir, perquè frena verbalment la revolta imparable (fixeu-vos en les expressions del text al servei de la dilació dels fets) i que demostra repetidament que exerceix (dóna ordres al vicepresident, a l'aparell policial, a les autoritats judicials). És el discurs de la no dimissió. El discurs d'Obama, en canvi, és el discurs de la precipitació. Parla ja en passat d'alguns dels fets crucials de revolta i passa a corre-corrents la pàgina que Mubàrak reté desesperadament (“Hem presenciat el començament d'un capítol nou en la història...”). El discurs d'Obama, fet en nom de valors universals, es refereix al poble amb respecte, exigeix el canvi i el consuma (“el canvi ha de començar ara mateix”). Mentre Mubàrak llegeix el caos en els moviments de carrer, Obama hi llegeix la garantia d'un futur per a Egipte. Dos documents per a la història, doncs: el discurs de Mubàrak i el discurs d'Obama. Dos exercicis de llengua al servei d'interessos diferents: el discurs de la retenció i el discurs de la precipitació.