[20] Itinerari de consciència lingüística (i 5)

La darrera etapa de l'itinerari és la voluntat de transformar l'entorn, amb un abast local o global, individualment o en associació, responent a una ciscumstància puntual o a una reflexió més general. És una etapa de compromís exterior. Com es pot transformar l'entorn? Alguns senzills exemples: canvia l'entorn qui visita un país i s'interessa per la llengua minoritària que s'hi parla i no tan sols per la llengua de comunicació amb què s'entendria amb tothom; qui ajuda les persones immigrades, amb una actitud de voluntarisme lingüístic, en les qüestions d'integració lingüística i cultural (acompanyant-les, per exemple, a resoldre tràmits administratius, mèdics, etc.); qui practica el bilingüisme passiu per no alterar els usos lingüístics dels seus interlocutors, en benefici del respecte a la diversitat lingüística; qui exerceix els seus drets lingüístics i exigeix, per exemple, la presència de la llengua en un determinar àmbit o servei... Tanquem, doncs, l'itinerari de consciència lingüística en cinc etapes. Dues han estat d'observació (interior, exterior), una de comprensió i dues de transformació (interior, exterior).

[19] Itinerari de consciència lingüística (4)

La quarta etapa en l'itinerari és la de transformació personal. Es tracta d'obrir-se a la llengua, de viure amb la llengua o, més senzillament, de viure la llengua. Viure la llengua és mantenir una actitud de considerar rellevant tot allò que en el dia a dia personal hi té relació, i de veure en tota expriència lingüística una possibilitat de creixement personal. És una actitud i una sensibilitat d'implicació amb el fet lingüístic que fa esdevenir les persones, indubtablement, més persones. Aquesta transformació vital fa que els individus, per exemple, vulguin aprofitar qualsevol situació per exposar-se a les llengües; fa que les persones s'atreveixin a transcendir les opacitats lingüístiques del seu entorn, sense pors (poden ser per a nosaltres tan radicalment insignificants les inscripcions dels rètols en àrab o en xinès de les botigues del nostre barri?) i fa que vulguin saber, per exemple, l'etimologia del seu nom, o del poble on estiuegen, o el sentit de tal o tal altre nom d'una marca comercial. Aquesta transformació fa també que les persones s'interessin per entendre el sentit dels manlleus (saber que xocolata ve de la llengua nàhuatl és tota una lliçó d'història, una aportació molt més que lingüística a la persona!). Viure la llengua és també superar el clixé que les llengües serveixen només per comunicar-se i entendre, en canvi, que són un espai per al gaudi, el plaer i la dimensió lúdica de les persones. Viure la llengua inclou també, naturalment, voler aprendre llengües, aprofitant totes les oportunitats i tots els mestres quotidians a l'abast. Una expressió eslovaca resumiria aquest vessant de l'etapa de transformació en l'itinerari de consciència lingüística: "Amb cada llengua nova que s'aprèn, s'adquireix una nova ànima."

[18] Itinerari de consciència lingüística (3)

Després de saber veure la diversitat lingüística, cal saber-la comprendre, fet que ens aboca a saber-ne entendre la necessitat (de la mateixa manera que per a la vida és imprescindible la biodiversitat). La linguodiversitat és necessària perquè les llengües tenen un valor patrimonial; són una font de riquesa futura (poden expressar tot allò que la humanitat pugui arribar a dir); expressen identitats i permeten que les comunitats es reconeguin a si mateixes; contenen la història dels seus parlants; són instruments preciosos per al coneixement del seu entorn; categoritzen de maneres diferents la realitat i aporten nocions subtilment distintes de la veritat (arguments inspirats en Pere Comellas: Contra l'imperialisme lingüístic: a favor de la linguodiversitat). Un exemple, només, d'aquesta diferent categorització de la realitat: la llengua australiana djirbal, en vies d'extinció, situa a la mateixa categoria de noms les dones, el foc i les coses perilloses. Són tres realitats que en altres cultures no tenen cap connexió imaginable... (o sí? En català hi ha un refrany fruit del sexisme històric que diu que "Amb dones, armes i focs, no vulguis jocs" i un altre que diu "Dona i espill, sempre en perill"). Les llengües, doncs, proporcionen mirades complementàries sobre el món que són totes necessàries per entendre la complexitat del coneixement humà.

[17] Itinerari de consciència lingüística (2)

La segona etapa en l'itinerari de consciència lingüística és sortir d'un mateix i saber veure allò divers que hi ha al defora. Es tracta de la diversitat lingüística: un panorama d'unes 6.000 llengües de no fàcil delimitació, que responen sovint a noms diferents (un exemple: la llengua angika, del Nepal, és anomenada anga, angikar, chhika-chhiki), que es distribueixen irregularment. La majoria són llengües parlades per grups humans petits (unes 4.000 no arriben als 100.000 parlants, segons D. Crystal). El repartiment per continents és també ben irregular: el 4 % a Europa, el 15 % a Amèrica, el 21 % a Oceania i un 30 % a l'Àfrica i un altre 30 % a l'Àsia. La distribució per països, d'altra banda, dóna realitats com les següents: Papua-Nova Guinea amb més de 800 llengües i Nigèria amb prop de 500 i l'Índia amb unes 400 i, en canvi, les Maldives, Palestina, Bahrain o Islàndia amb una sola llengua. La diversitat, doncs, és ben capritxosa. Saber veure la diversitat circumdant requereix, també, una mirada cap a les llengües de la immigració. A Catalunya es parlen actualment el català, llengua pròpia, i el castellà, i unes 300 llengües més, una quarantena de les quals romandran al país al llarg del segle XXI segons creu Carme Junyent, coordinadora de l'exposició Les llengües a Catalunya.

[16] Itinerari de consciència lingüística (1)

Per bé que el llenguatge és l'element configurador essencial de la humanitat, és habitual i natural que moltes persones visquin la llengua sense un procés reflexiu profund, sense desenvolupar una actitud de consciència lingüística crítica. Proposem un itinerari de consciència lingüística en cinc etapes: 1) autoconèixer-se; 2) veure la diversitat; 3) comprendre la diversitat; 4) transformar-se individualment i 5) transformar l'entorn. La primera etapa és l'autoconeixement, que ens permet saber com som com a aprenents (punts forts i punts febles en aprendre llengües, estil cognitiu, capacitat d'ús d'estratègies en l'aprenentatge, etc.) i descobrir les nostres competències lingüístiques invisibles a fi de tenir una idea més ajustada de la nostra competència plurilingüe. Un exemple: algú podria no sumar a la seva competència plurilingüe, per exemple, el fet de conèixer mínimament una llengua de signes amb què es comunica amb un amic sord. Autoconèixer-se és, senzillament, saber apreciar tot l'actiu lingüístic de què es disposa i estar en condicions de gestionar-lo òptimament. Tothom és molt més, lingüísticament, que els resultats d'uns processos d'avaluació i certificació formals en què hagi pogut participar.