[695] Faves comptades (o no)

Qui no recorda aquell acudit en què el popular Eugenio deia observant un objecte remenut que tenia als dits: “...noventa y siete, noventa y ocho, noventa y nueve... Aaagh! Un ciempiés!”? La situació feia riure perquè els centpeus no tenen pas exactament cent peus. Els numerals serveixen la nostra necessitat de ser precisos, però també, molt sovint, la humaníssima necessitat de la indeterminació, la imprecisió, l'aproximació. Els centpeus són millepiedi en italià i mille-pattes en francès (també semblen tenir un miler d'extremitats en alemany i en danès), en anglès alternen els centipede amb els millipede i en grec modern es parla dels sarantapoderousa ('quaranta peus'). Exemples com aquest ens aporta Numeri per parlare: Da 'quattro chiacchere' a 'grazie mille' (Bari: Laterza, 2011) de Carla Bazzanella (amb col·laboració d'altres autors). Fa poc vaig dedicar una entrada d'Aprendre llengües a l'expressió dels numerals, amb motiu d'una altra publicació. Hi torno, doncs, de la mà del llibre de Bazzanella. Es tracta d'un text que pren l'italià com a base, però que fa una tasca constant de contrast entre llengües, amb presència del francès, el castellà, l'anglès o diversos dialectes italians (també l'alemany, el danès o el xinès són objecte d'alguns exemples i comparacions). És en aquest contrast que rau bona part de l'interès de l'obra. Per a coneixedors d'altres llengües (el català, sense anar més lluny), rere cada exemple de l'expressió d'un numeral (una frase actual, un proverbi) hi ha un motiu per buscar una semblança o una diferència expressiva, un exemple o un contraexemple. L'obra és una reflexió sobre l'expressió de la numeralitat tant quan se cerca la precisió com, sobretot, quan es manifesta la imprecisió. Si convidem a dinar un italià i ens demana “Due fagiolini”, per exemple, ens convé saber que no podem servir-li literalment dues faves, perquè ens està dient prudentment que n'hi posem unes quantes (en català diríem, en aquest cas, “Posa'm quatre faves”). Es fa difícil triar els exemples interessants, curiosos o senzillament divertits de l'obra en aquesta breu ressenya, perquè tot el text n'és un enfilall que respon, d'altra banda, a una rigorosa classificació i a unes explicacions solvents. La confrontació interlingüística ens fa veure formes molt semblants en l'italià (quattro gatti = 'pochissimi') o formes ben particulars com avere i cinque minuti ('avere un sfogo improvviso d'ira, un momento di malumore') o sudare sette camicie ('fare grande fatica') o fare un 48, que es fa servir per referir-se a una 'grande confusione, baccano, parapiglia, putiferio' i que té l'origen, ben idiosincràtic, en els motins insurreccionals de 1848 a Itàlia. El contrast que ens proposa Bazzanella en l'expressió dels numerals, obert a l'experiència de qualsevol lector, ens situa entre el reconeixement d'allò comú i la descoberta d'allò privatiu que hi ha en les llengües, per ampliar horitzons de coneixement a partir de la descoberta de la diferència.

[691] Xifres i lletres

Llegeixo amb plaer el Libro de los números: Los números en la formación del léxico (Bilbao: Universitat de Deusto, 2010), obra de S. Segura Munguía. El text ens permet fer un recorregut per les paraules del castellà (sovint de base llatina) que remeten als números del zero al deu i també al cent i al mil. L'obra ens descobreix qüestions interessants. Hi llegeixo que el mot zero ve del baix llatí zephyrum, amb origen, com és sabut, en l'àrab (i hi retrobo l'expressió entranyable ser un zero a l'esquerra). Trobo també curiositats en les expressions vinculades amb el número u: veig què significa monjo (amb origen en el grec monakhós, 'únic, solitari') i em sembla interessant, igualment, trobar reunides paraules que suggereixen la unitat com ara univers, universitat, primat, priorat, protocol, singular... que fàcilment tenim emmagatzemades lluny les unes de les altres al cervell, d'acord amb criteris deslligats de la idea del nombre. M'agrada entendre, d'altra banda, alguns mots vinculats amb el número dos com ara dubte, que implica una fluctuació entre dues coses. I trobo a l'obra juntes paraules amb el tres com a base: trèvol (tres fulles) tríptic, testimoni (de trēs i stō), tribu (amb referència a la divisió en tres del poble romà) o el contundent treball. És sabut que l'origen del mot treball, amb el tres a les entranyes, és en un estri de tortura constituït per tres pals, el trĭpālĭum (*trĭpālĭare, 'torturar'), qüestió que convé no perdre de vista al bell mig de les bones i merescudes vacances. El recorregut pel text em porta per quarantenes, quaresmes, tetrabrics i tetrarquies (el quatre) i cap a les quinieles o els esquinços (el cinc). L'autor explica que a l'origen de l'esguince o l'esquinç pot haver-hi un llatí *exquīntīare ('partir en cinc trossos'). I em duu també per sestes o migdiades (el sis), setmanes i zones septentrionals (el set), degans i decàlegs (el deu) o milhomes (el mil). Em quedo, per acabar, amb una imatge de productivitat numèrica. El nostre blat (el llatí vulgar que va donar lloc al català era prou diferent del de la Bètica) és en castellà el centeno, de tritĭcum (trigo) centēnum, perquè es creia que cada gra en donava una centena. Déu n'hi do la productivitat dels nombres a les nostres lletres.