[939] Mostrar camins cap a la diversitat lingüística

Hi ha dues actituds davant la vida: una de còmoda i centrada que consisteix a mirar el que ens envolta sense comprendre, finalment, per què (caram) s'obsedeix a ser divers, si ja està bé tal com està, tal com ho coneixem. I una altra que consisteix a observar l'entorn, deixar-se sorprendre, deixar que ens interpel·li el que donem per segur i que ens modifiqui constantment els nostres esquemes, les nostres bases, les nostres certeses. L'atracció per la diversitat es pot satisfer coneixent les plantes, admirant les espècies animals, col·leccionant monedes d'arreu del món. Posats a gaudir de les diversitats, que ens esperen a cada cantonada, la diversitat lingüística és, sens dubte, la més profunda i essencial a l'ésser humà, l'homo loquens. El pragmatisme, la simplificació, la lògica de l'eficiència, han allunyat durant segles la diversitat lingüística del panorama del que cal aprendre a escola des de l'angle complet dels conceptes, dels procediments i de les actituds. Darrerament s'ha avançat en la qüestió de les actituds: ha crescut la sensibilització a l'entorn de la riquesa de la diversitat lingüística, encara que no és estrany trobar persones (i els seus representants polítics) ancorades en els prejudicis clàssics a l'entorn de la diversitat i de les llengües i el seu valor. El gran repte actual en aquest terreny és traspassar la fase de la sensibilització (molts ensenyants en participen i hi creuen fermament) i passar a conèixer més la diversitat i a tenir vies per veure-la, entendre-la, experimentar-la, practicar-la i fer-la practicar, gaudir-ne. L'objecte no té pas un abordatge fàcil, perquè penetrar allò que és divers i complex i sortir-ne capacitat per a l'acció no és gens senzill. Els textos que ajuden a fer el salt de les raons més o menys teòriques, conscienciadores, a la penetració de la diversitat i a l'obtenció de les claus per comprendre-la, i que obren portes a l'acció, posant al lloc just la inassolible exhaustivitat del que és divers, són avui dia joiells per continuar creient en la possibilitat d'una nova educació lingüística. Aquest és, a parer meu, el valor del llibre de Carme Junyent El rol de les llengües dels alumnes a l'escola (Barcelona, Horsori, 2012), que aquests dies he llegit. Sense estalviar-se (als primers capítols) les bases sobre algunes qüestions clau (què són les llengües, els prejudicis lingüístics, els vincles històrics de les llengües, els contactes de llengües, la categorització que fan les llengües de la realitat), el text ens obre els ulls a moltes qüestions interessants: al tractament de la llengua en matèries no lingüístiques, a la veritable literatura universal, o al coneixement d'intèrprets de música expressada en diverses llengües del món. El text conté, també, un petit diccionari de les llengües del món, elaborat no pas enciclopèdicament (com més dades, millor), sinó des d'una subjectivitat amb finalitat didàctica que instrueix i prepara per afrontar la diversitat. Els nou apèndixs que constitueixen la meitat del volum són, igualment, molt recomanables (llengües citades, classificació genètica de les llengües parlades a Catalunya, paraules de les llengües del món, topònims i etnònims, metallenguatge de l'obra, i, sobretot, les interessants activitats relacionades amb el contingut del text). El rol de les llengües dels alumnes a l'escola és, per concloure aquest apunt, un llibre molt interessant. Suggerir camins amb fonament, mostrar possibilitats davant un fenomen aclaparador i de gran abast com és la diversitat lingüística és, sens dubte, la qualitat essencial del text.

[765] L'Espanya singular

El president del Senat espanyol, Pío García Escudero, feia fa tres dies unes declaracions en una entrevista a La Razón que perpetuen la impossibilitat com més va més palesa de l'existència del que un dia es va anomenar l'Espanya plural. El president del Senat planteja obertament la retirada del gallec, el basc i el català de la Cambra Alta, la Cambra que hauria de ser el fidel reflex dels territoris, perquè "los españoles quieren oírnos hablar en la lengua que todos conocen. No tiene sentido que un senador catalán debata con otro en gallego en el Pleno, y luego hablen en castellano mientras se toman un café". Es pot demanar més claredat? Es pot demanar menys pluralitat? Es pot demanar menys sensibilitat? La retirada anhelada s'hauria de fer per mitjà d'un canvi del Reglament del Senat, que haurien de promoure els grups parlamentaris. Com que aquesta via seria un xic llarga, Pío García en suggereix una altra: emparar-se en la crisi econòmica per ventilar la diversitat, sota la consideració d'insostenible. Com si la pluralitat pogués quedar suspesa un temps, mentre en vénen de millors. Les seves paraules són també clares: "También se podría ir por otra vía. Teniendo en cuenta la crisis económica y las políticas de austeridad, pues, probablemente, si hubiese un esfuerzo de buena voluntad de todos los grupos de decir: «hasta que pase la crisis vamos a dejar de hablar en nuestras lenguas, nos ahorramos el coste de traductores y, cuando pase la crisis económica, ya veremos». No hi ha res més a dir, els antiexemples sempre ajuden a traçar el camí: cal mirar endins i construir, amb l'esforç comú, una Catalunya que lluiti per ser, sí, i que vetlli per ser plural. [Imatge: Luc Legay. Flickr: Creative Commons]

[762] Vaga de fam per la llengua

Amb ben poc ressò mediàtic, ja fa dues setmanes que un home, Jaume Bonet Moll, va iniciar una vaga de fam per la llengua catalana a les Illes (llegiu l'entrevista següent a Vilaweb). Cal parlar-ne i que se'n parli. Es tracta d'una decisió impel·lida i emparada per l'associació Jubilats per Mallorca. El gest dramàtic de Jaume Bonet serà vist (si és que mai s'arriba a veure), península endins, com una excentricitat d'un avi que no hi toca. El sofriment dels darrers parlants de qualsevol llengua indígena, en canvi, es trobi a la Patagònia o a Papua Nova Guinea (sempre ben lluny), solen emocionar molt els autoanomenats ciutadans del món i desvetllar-los sentiments de pena profunda per l'extinció d'ancestrals formes úniques de veure la realitat. Quin dels governants amb responsabilitats en la qüestió voldrà entendre que el català, la mil·lenària llengua de Llull, és un patrimoni a punt de ser deliberadament dilapidat? A més de la política de reducció del català a IB3 i de l'opció de l'alternança lingüística en els topònims, s'acaba d'aprovar la modificació de la llei de la funció pública, que preveu que el català deixi de ser un requisit per treballar a l'administració autonòmica i que passi a ser un mèrit. El document ha de seguir la via legislativa i preveu excepcions (els mestres, els assessors lingüístics: quin detall), però la gravetat és realment extrema. L'aprenentatge del català dels funcionaris, diuen, ja vindrà després, amb l'assistència a cursos o, qui sap, tal vegada amb la superació d'algunes bateries d'exercicis gramaticals de cert o fals en alguna plataforma virtual que permetrà obtenir la certificació necessària per continuar exercint la ignorància lingüística. L'acció de Jaume Bonet és extrema perquè la situació de la llengua a les Illes (que ens afecta a tots els catalanoparlants) ho és. N'és un reflex trist, valent i fidel.

[714] Des de l'agonia lingüística (i 2)

L'obra de Joan-Lluís Lluís A cremallengua ens fa viatjar per un munt de llengües ja extintes (el dàlmata, el còrnic), o en vies d'extinció (la llengua ainu del Japó, l'svanetià de Geòrgia, el ja evaporadíssim livonià de Letònia, el caraïta de Lituània, l'amhàric etíop, la singular llengua pirahã, aparentment tan allunyada de les altres i de la gramàtica universal, les llengües índies nord-americanes), i ens submergeix també en varietats curioses. És el cas del nushu o codi de comunicació clandestí originat al sud de la Xina, atribuït tradicionalment a les dones, o el cas de les varietats pidgin del basc en les seves relacions d'ultramar (el pidgin de basc i islandès i el pidgin de basc i llengües ameríndies). Lluís ens arrossega, també, cap a altres territoris lingüístics fràgils com el català dels gitanos, l'argot català, les llengües de signes, l'esperanto, en recessió comparat amb un segle enrere; la terra prohibida de la traducció dels textos sagrats (la Bíblia catalana del segle XV vetada per la Inquisició o les traduccions prohibides dels textos sagrats a diverses varietats del grec, al segle XX) o la zona fosca de les paraules fantasma en català: mots com sòmines o tocom, per exemple, o les paraules en recessió com vós i llur. En el viatge passem, també, per altres àrees lingüístiques fantasmals com la sorprenent llista d'un miler de paraules inventades per la monja Hildegarda al segle XII. Els espais d'optimisme a l'obra de Lluís, com el cas reeixit de la normalització de l'hebreu, són escadussers i presenten contrapartides (el turc va fer un canvi d'alfabet reeixit, ens diu l'autor, però hi continua havent llengües oprimides a Turquia). A cremallengua, doncs, sense ser una obra desesperançada (apunta nítidament cap a la sortida política de la sobirania plena en el cas del català), retrata sobretot espais lingüístics de dubtosa viabilitat des d'un sentiment agònic i amb un cert sentit kafkià d'estranyesa davant la realitat. No és en va que Lluís dedica un dels textos de l'obra a parlar d'una novel·la de l'autor hongarès F. Karinthy que narra la història d'un lingüista poliglot que aterra en una ciutat desconeguda on troba una llengua que definitivament, angoixat, no pot comprendre. Per acabar: les anècdotes lingüístiques fan la lectura del text de Lluís molt atractiva. Sabíeu que en certs països musulmans si el marit pronuncia la paraula divorci (talaaq) tres vegades, el divorci es considera consumat? Sabíeu que hi ha un restaurant a l'Índia que ofereix descomptes als clients que parlen la llengua marathi, una de les vint-i-tres llengües oificials del país? Sabíeu que la tradició diu que la Verge, quan es va aparèixer a Bernadeta Sobirós a Lorda, va parlar en occità (fet que no ha servit gaire per fer augmentar el prestigi d'aquesta llengua a França)? Sabíeu que la llengua ameríndia yana té un dialecte masculí i un de femení? Us desitjo una bona lectura de l'obra de Lluís si no l'heu llegit encara. El text ens ho posa fàcil.

[713] Des de l'agonia lingüística (1)

Acabo de llegir A cremallengua. Elogi de la diversitat lingüística (Barcelona: Viena Edicions, setembre de 2011), obra de l'escriptor rossellonès Joan-Lluís Lluís que aplega articles que ha anat publicant aquest darrers mesos al setmanari Presència, articles que ofereix al lector amb una ordenació que va des de temes remots (origen del llenguatge, inici de l'escriptura, mites, prejudicis o anècdotes reculats a l'entorn de les llengües) fins a temes relacionats amb la realitat més immediata. Es tracta d'uns articles indubtablement amens, en què la idea generadora de cada escrit es desenvolupa amb les dosis oportunes d'alguns ingredients d'èxit: el breu apunt erudit, l'anècdota curiosa, la nota d'humor, el retall autobiogràfic, i l'engrut que tot ho lliga: una prosa madura i suggestiva que no es priva del joc, quan cal, a la Queneau (llegiu “De l'Aleph a la A, però com si no hi fossin”, text sense la lletra a). El text de Lluís, que es presenta com un elogi de la diversitat lingüística, ens convida des del títol a no demorar les accions per preservar la diversitat, a intervenir-hi a corre-cuita, a cremadent, amb actituds personals ("Els immigrants heroics”, “Els taxistes de Barcelona”) i amb fermesa política. L'obra de Lluís és un clam fet des de l'agonia. El text d'algú que viu els darrers moments de la seva varietat lingüística, el català septentrional, que ha estat liquidat per la política lingüicida implacable de l'Estat francès (Lluís es posiciona reiteradament contra aquesta política al text: vegeu, per exemple “Vida i mort d'alguns dialectes”). A cremallengua és el text de qui no sent pas gens remotes les impressionants llistes de darrers parlants de llengües ja mortes del món, que l'autor ens ofereix en un dels textos (p. 130). L'escriptura des de la vivència de l'agonia lingüística aporta una càrrega enorme d'autenticitat a A cremallengua. No puc deixar de veure Lluís com l'Ovidi que ell mateix retrata en un dels escrits (“La infinita tristesa d'Ovidi”), enviat a un duríssim exili per August. Un exili en el qual allò més dur per a l'escriptor clàssic, segons va relatar ell mateix amb desesperació, era no poder parlar el llatí, la seva llengua, amb ningú. A cremallengua ens parla de llengües ignotes, de llengües i mots fantasma, de varietats i formes insòlites, de manifestacions lingüístiques de nul·la, molt dubtosa o excepcional viabilitat. Manifestacions a la corda fluixa que prenen tot el sentit des d'una viva consciència de l'extinció.

[710] Contra el professorat de llengua

No sé si sempre tenim prou present que el professorat de llengua avui dia té una enorme responsabilitat en l'ensenyament de llengües dels seus alumnes. Cal que sigui més que mai un veritable professor de llengües. No n'hi ha prou que ensenyi la llengua que volen o han d'aprendre els alumnes. Té algunes noves responsabilitats ja indefugibles. Una de les més importants, òbvies, és que ha de posar la seva activitat docent en relació amb les llengües del territori on ensenya. No és acceptable l'actitud d'un hipotètic professor de rus a Tarragona que a l'aula traduís sistemàticament a l'espanyol el lèxic difícil als seus alumnes, amb frases en rus o en espanyol com “Com ho diríeu això en espanyol?”, ignorant olímpicament que es troba en un territori amb una llengua històrica que tenen com a pròpia els seus estudiants. El professorat té la responsabilitat de contribuir a fer veure, a preservar i en certa manera a ensenyar la llengua del país mentre ensenya la llengua que ha d'ensenyar. El professorat de llengua estrangera pot ser un poderós agent difusor del respecte per les llengües del territori. O tot el contrari. No crec que sigui acceptable la seva ignorància en aquesta qüestió; crec, senzillament, que l'inhabilita com a ensenyant de llengua. El professorat de llengua, d'altra banda, té un paper a fer molt important en la promoció del multilingüisme. Mai no he entès que la primera activitat dels professors de llengua a totes les aules no consistís a conèixer amb detall quantes i quines llengües se saben al grup (la riquesa sol ser enorme). No tant com un exercici de coneixement dels membres de la classe, o orientat a satisfer la curiositat del professor, sinó com un exercici imprescindible per saber quin és l'espai on ha de fer arrelar el seu ensenyament de la llengua. No és igual sembrar llavors en una terra calcària que en una terra argilosa. No voler-ho saber és una irresponsabilitat flagrant. No entenc el professor de llengua que acaba el curs havent ensenyat llengua però sense haver après llengües de l'aula i sense haver-les tingut en compte activament en ensenyar. D'altra banda, el professor de llengua que ha esdevingut ja professor de llengües és aquell que és capaç de parlar dels fenòmens lingüístics amb una perspectiva àmplia, amb un coneixement dilatat i explícit de com es concreten aquests fenòmens a les diverses llengües humanes i amb capacitat de fer veure a l'alumnat, en la mesura justa, aquesta diversitat i el seu valor. El professor de llengua arriba a classe de llengua catalana i diu: “Avui parlarem del gènere en català. Hi ha paraules femenines i paraules masculines”. El professor de llengües arriba a la mateixa classe de llengua catalana i diu: “El català és una llengua que té gènere, fet que és menys comú del que sembla a les llengües del món, moltes de les quals no fan aquesta distinció gramatical (el turc, el finès, l'hongarès o l'anglès, per exemple). El català distingeix entre masculí i femení, mentre que altres llengües presenten un gènere neutre (el llatí, per exemple)." Necessitem, doncs, urgentment, més professors de llengües.

[697] Enciclopèdia de les llengües

Fa uns dies en una llibreria a Florència vaig ensopegar amb un volum extens que em va cridar l'atenció, Dizionario enciclopedico delle lingue dell'uomo (Milà: Mondadori, 2007). Es tracta d'una traducció a l'italià d'un text ja clàssic, Les langages de l'humanité, de Michel Malherbe (de 1995, amb una edició anterior, de 1983, que no contenia, encara, tota la segona part). La primera reacció avui dia davant una obra enciclopèdica és fer-se enrere, ara que ja no sabem què fer de les enciclopèdies en paper que encara emmagatzemem a casa. Molta informació sobre les llengües del món és a la xarxa i es pot consultar, per exemple, des de portals ben diversos com el de l'Ethnologue, que ens hi menen en un moment. Després de fullejar el volum, amb tot, i de rumiar les raons editorials per llançar en italià una obra d'aquestes característiques, em vaig decidir a comprar-la. Allò que justifica editar un text de mena enciclopèdica en paper no és tant que l'obra contingui informacions, que tingui un valor de revelació de dades, com que tingui una originalitat, una singularitat, que respongui a una manipulació específica i irrepetible d'unes dades. Michel Malherbe (1930) és un autor singular: enginyer i persona que ha exercit càrrecs de responsabilitat política a França, les seves ocupacions l'han dut a viatjar a més de 150 països i a descobrir la diversitat i el valor de les llengües, les cultures i les religions, a les quals ha dedicat diverses obres. La meitat del volum que comento és una curiosa selecció de vocabulari (entre 300 i 600 paraules bàsiques) de 171 llengües del món, amb una breu descripció de cadascuna de les llengües escollides. El considero un material interessant per als ensenyants que afronten amb tota mena d'eines, sovint poc globals, la gamma àmplia de procedències geogràfiques que hi ha a les seves aules diverses. Tota la primera part del text conté també materials interessants per a la consulta: una introducció amb dades generals de les llengües del món; una secció amb una presentació contrastiva d'aspectes fonètics, gramaticals, de vocabulari, d'escriptura, que poden ser molt útils als ensenyants de llengua actuals, que entren a classe de llengua amb una visió que transcendeix les llengües concretes que ensenyen (explicar el gènere o el nombre o la negació o l'ordre dels mots, per exemple, en català o en qualsevol altra llengua ja hauria de ser sempre un exercici de contrast, amb altres concrecions dels fenòmens indicats a la ment i a la vista). El text s'endinsa també en els grans grups de llengües, amb explicacions sintètiques de moltes, i aporta informacions curioses i personalíssimes, gairebé diríem atzaroses, relacionades amb l'etimologia (noms de monedes, dels pobles i les seves llengües, dels dies de la setmana en diverses llengües, de plantes i animals, sistemes de designació personal en diverses llengües, claus per entendre els noms de països del món...). S'endevina en aquesta part el viatger curiós que prova d'entendre i explicar les realitats que va coneixent. La part final del text, sobre llengua i societat, té també interès (catàleg de les llengües extingides i enigmes d'algunes llengües), però presenta alguns punts dubtosos com una “graduatoria in base alla difficoltà” de les llengües, que l'autor indica que és una “valutazione assolutamente personale”, on es descriuen els punts de dificultat de diverses llengües. O la darrera secció, “le lingue e il nostro futuro” no s'ha actualitzat i a estones parla més aviat del nostre passat immediat que del futur de les llengües.

[677] El prisma del llenguatge (i 3)

Una bona part del text de Guy Deutscher (a la primera part de l'obra que ressenyo) es dedica a la relativitat dels sistemes per referir-se als colors a les diverses llengües. La pregunta de Deutscher és si és la cultura o la natura l'encarregada de determinar els concepte del color (admet que no hi ha una hegemonia absoluta de cap de les dues). Un cop reconeguda (malgrat els antecedents històrics en sentit contrari, que analitza profusament) la universalitat i l'estabilitat de la visió cromàtica als darrers mil·lennis de la humanitat, Deutscher indica que són les cultures les encarregades de distribuir l'espectre cromàtic, fet que es reflecteix a cada llengua, però no pas d'una manera arbitrària sinó predictible: el vermell és, per exemple, el primer color que rep nom regularment després del negre i el blanc arreu de la geografia lingüística. La conclusió de Deutscher (que travessa tot El prisma del lenguaje) és que la cultura té molta llibertat per parcel·lar el món en conceptes, també l'espectre cromàtic, però sempre dins les flexibles restriccions que estableix la naturalesa. L'autor defensa una posició equilibrada, doncs, entre natura i cultura (ja hem comentat, d'altra banda, que a l'obra s'indica que les convencions culturals pel que fa a la segmentació dels colors poden arribar a tenir conseqüències d'ordre cognitiu). L'altra gran qüestió que aborda el text de Deutscher és la de la complexitat de les llengües. L'autor considera un eslògan buit el que diu que “totes les llengües són igualment complexes”, indica que no hi ha cap mètode per comparar dues llengües pel que fa a la seva complexitat generhttp://www.blogger.com/img/blank.gifal i suggereix la comparació d'aspectes concrets com la quantitat de vocabulari, la morfologia, el sistema fònic o el fenomen de la subordinació, en els quals és més factible arribar a conclusions acceptables. Deutscher té l'atreviment, també, d'indicar que la complexitat en certs camps concrets de la gramàtica pot reflectir determinats aspectes de la societat. Com tota l'obra, basa les seves afirmacions en estudis científics i encoratja noves recerques per explorar les connexions que ell tot just insinua. Deixo aquí la ressenya del text de Guy Deutscher, El prisma del lenguaje, una lectura sens dubte estimulant. [Agraeixo la traducció al castellà d'aquesta ressenya a l'espai Tlaxcala, la xarxa internacional dels traductors per la diversitat lingüística.]

[676] El prisma del llenguatge (2)

El text de Deutscher que he començat a comentar en l'apunt precedent dedica tota la segona part a respondre una pregunta: la llengua materna influeix la nostra manera de pensar? Determina com pensem i com percebem el món? Després de la caiguda en desgràcia de la coneguda hipòtesi Sapir-Whorf (la rebutjada idea de la “relativitat lingüística”), se sol considerar que tots pensem igual o, si més no, que la influència de la nostra llengua en el nostre pensament és molt poc significativa. Guy Deutscher, com comentava, hi posa un matís i afirma que no es pot desestimar que la llengua pugui influir en alguns aspectes del pensament i de les percepcions. Deixa clar, amb tot, que les llengües no limiten en cap cas la comprensió dels conceptes i afirma que “difereixen en el que han de transmetre, no en el que poden transmetre”. Per dir-ho d'una altra manera: sense que ens limitin gens el raonament lògic ni la comprensió, les llengües ens obliguen a prestar atenció a certs aspectes del món i poden condicionar certs hàbits mentals amb conseqüències en la memòria, la percepció o les associacions mentals. Deutscher posa exemples de diverses menes per desplegar la seva idea. Primer: no totes les llengües expressen igual l'espacialitat. Hi ha llengües egocèntriques, com el català i tantes altres, i llengües geogràfiques, com el tzetal o el guugu yimithirr (la llengua que dóna nom al cangur) o tantes altres llengües sovint tan desconegudes. Aquestes darreres llengües es refereixen a les relacions espacials a partir de coordenades geogràfiques: no parlen de la dreta, l'esquerra, el davant i el darrere; generen frases com “mou-te cap a l'est”, o “mira quina formiga tens al nord del peu” (davant, darrere, esquerra o dreta... depèn). Aquest sistema d'expressió de l'espacialitat és fruit d'un fet cultural i, segons Deutscher, té conseqüències en la manera de pensar l'espai dels parlants de les llengües geogràfiques. Un parlant de guugu yimithirr, per exemple, percep diferentment dues habitacions idèntiques, amb distribució calcada, situades a banda i banda del passadís d'un hotel, que per a un parlant de català són senzillament iguals. Segon: el gènere gramatical de les llengües influeix les associacions mentals dels parlants. Tercer: parlants de llengües diferents poden percebre els colors de manera lleugerament diferent, condicionats per les convencions culturals que arrosseguen les seves llengües, amb segmentacions diverses (encara que no arbitràries) de l'espectre cromàtic. És el cas dels anglòfons i els russòfons davant el color blau. No hem respost encara la qüestió de la complexitat de les llengües. En parlarem (ara sí) al pròxim apunt. [Agraeixo la traducció al castellà d'aquesta ressenya a l'espai Tlaxcala, la xarxa internacional de traductors per a la diversitat lingüística.]

[675] El prisma del llenguatge (1)

Aquests dies he llegit amb gran interès El prisma del lenguaje. Como las palabras colorean el mundo, del lingüista Guy Deutscher (Ariel, maig de 2011; M. Talens, trad.). Es tracta d'una d'aquelles lectures apassionants per a les persones interessades en la diversitat lingüística. És una obra que tiba fantàsticament els fils del temps i de l'espai: es remunta constantment a la història dels fenòmens que explica (sovint una microhistòria desconeguda i apassionant que va dels grecs al segle XXI) i navega a plaer per la geografia de les llengües del món per pouar-ne exemples reveladors aquí i allà (des de llengües australianes fins a llengües mexicanes passant per exemples d'arreu del món). El text de Deutscher té encara tres ingredients més que el converteixen en una obra ineludible: s'explica amb una gran amenitat, que la fa apta també per a no especialistes; treballa amb els resultats de recerques empíriques que li permeten fer un pas endavant en l'especulació que planteja i, en tercer lloc, formula unes tesis arriscades, explorant els límits de terrenys sobre els quals la lingüística ha generat aquests darrers anys molta unanimitat. Aquest darrer tret la fa una obra atractivament agosarada. Una obra necessària, com totes les que s'atreveixen a posar en dubte les veritats establertes i malden per dibuixar-hi el matís del contraexemple i de la subtilitat. Deixeu-me posar un exemple del que dic: s'ha instal·lat completament aquests darrers anys entre els defensors de la diversitat la idea que “totes les llengües són igualment complexes” fins al punt d'esdevenir un tòpic que es repeteix molt i no es demostra prou. Un tòpic infinitament més convenient, és clar, que el tòpic que supera, que afirmava i afirma encara sense pudor que “hi ha llengües primitives i altres de complexes”. Doncs Guy Deutscher se les emprèn amb el primer tòpic, el del pensament políticament correcte. I gosa preguntar-se: “Totes les llengües són, realment, igualment complexes”? La resposta (i tantes altres preguntes i respostes interessants) al pròxim apunt d'Aprendre llengües. [Agraeixo la traducció al castellà d'aquesta ressenya a l'espai Tlaxcala, la xarxa internacional de traductors per a la diversitat lingüística.]

[552] Què és això del català?

La Plataforma per la Llengua ha elaborat una guia ben atractiva adreçada als estudiants universitaris nouvinguts, dins la fructífera línia de preocupació social per l’acolliment lingüístic i la preocupació de l'entitat per la llengua catalana a la universitat. Es tracta de la guia Què és això del català?, que ha distribuït darrerament la URV entre els seus alumnes Erasmus. L’edició ha tingut el suport de la Secretaria de Política Lingüística i el Barcelona Centre Universitari. Es tracta d’una guia trilingüe (català, anglès, castellà). El text conté una part de presentació, senzilla però efectiva, una part de situació sociolingüística (presentació de la realitat per àmbits: el català al teatre, al cinema, als mitjans de comunicació...) i una tercera part, la més interessant des del meu punt de vista, la de les situacions reals, amb les quals els estudiants de fora de seguida es poden sentir identificats. Trobo encertat, també, que hi hagi una secció de bibliografia, legislació, i webs d’interès al final del volum. I m’agrada, també, el tractament que es fa d’un tipus de dades més dures, les que solen anar acompanyades de segles i noms (fets històrics, culturals, artístics...), que fàcilment podrien afeixugar el text. En unes discretíssimes notes a peu de pàgina es resol la necessitat de donar una pinzellada sobre aquestes qüestions, una pinzellada molt senzilla, mínima. Com han canviat les coses aquests darrers anys! En fa deu o quinze l’acollida lingüística se centrava molt en la immersió històrica, cultural, lingüística unilateral (de nosaltres cap a ells), que els devia resultar esgotadora. Ara hem entès que hem d’acollir sense immergir els nouvinguts en aquests aspectes (la informació és a tot arreu). I també que l’acollida és un acte recíproc.

[551] Bones pràctiques de multilingüisme

Dilluns vaig assistir a la V Jornada Internacional de Bones Pràctiques de Gestió del Multilingüisme (la gestió del multilingüisme a l'aula: experiències dels centres educatius), organitzada per Linguamón i pel Departament d'Educació de la Generalitat. L'acte va tenir dues conferències, la inaugural, a càrrec d'Artur Noguerol, i la de tancament, igualment interessant, a càrrec de Daniel Coste, conegut especialista francès que molts de nosaltres identifiquem amb el Marc europeu comú de referència, del qual és un dels quatre autors principals. Coste va parlar de la competència plurilingüe en el marc de la dimensió plurilingüe i intercultural de l'educació i va explicar com tendir a un currículum de llengües integrador. Vull destacar en aquesta entrada les intervencions de l'escola Garona de Vielha (Júlia Pérez), i la que es va fer sobre el tractament de les llengües a l'escola andorrana (Anna Oliva). Em va interessar molt, d'altra banda, el projecte europeu Euromania (presentat per Rosa Fornell), que actualment s'està adaptant al català. Es tracta d'un material elaborat dins un programa Sòcrates per cinc països (Itàlia, Espanya, França, Portugal i Romania) i que treballa amb set llengües i a partir de la metodologia de la intercomprensió romànica, darrerament tant en voga. El material es concep per a un públic de 10-12 anys, però és vàlid, també, en altres franges d'edat. Euromania consisteix en vint mòduls de diferents matèries del currículum (aspecte clau, aquest: la llengua treballada des de les àrees encara anomenades no lingüístiques: matemàtiques, socials, naturals i tecnologia) i proporciona als alumnes recursos metalingüístics i per a la intercomprensió. El material cerca "crear les primeres competències d'intercomprensió i de plurilingüisme". Va la pena fer un cop d'ull al material, que trobem, en aquesta adreça. Euromania és, sens dubte una bona pràctica més de multilingüisme. Esperem que amb aquesta i tantes altres pràctiques a Linguamón se li continuï girant feina per molts anys.

[518] Normalitzar el punt de vista català

Llegeixo Per a un ús ètic del llenguatge, de Rosa Calafat (Angle, 2010). L'autora hi posa de manifest el perill de la pèrdua del punt de vista català, fet del qual es troben infinitat de traces en la llengua (una entitat no separada). Aquest perill es manifesta en l'existència d'un català fàcil que elimina les traces psicològiques de referència espacial i mental. Catalunya (el català) ha esdevingut una barreja indistinta, opaca, molt poc clara i que no pot actuar, per tant, com a element de referència i d'identificació. El català, arran de la seva profunda mediatització pel castellà, no es projecta com una realitat distinta i, doncs, com una llengua de mercat. No té etiquetes, marques o símbols generats des d'un punt de vista propi. El punt de vista català, segons l'autora, és imprescindible: cal protegir-lo i estimular-ne l'existència. Recuperar-lo, normalitzar-lo. Cal una comunicació al país des d'un punt de vista culturalment català. La realitat és, però, que som una comunitat lingüística sense nom, dramàticament fragmentada, que és molt difícil de reconèixer tant endins com enfora, que no té un valor únic distintiu. Una pura redundància, doncs, ben innecessària. L'aportació catalana a la diversitat global, sense el punt de vista propi, podria ser ja irrellevant. Les reflexions de Calafat em conviden a pensar en el català fàcil que s'estén arreu no tant per la imperícia de polítics o escriptors, sinó com a forma d'aproximació a la llengua i al seu aprenentatge en el cas de parlants de fora. El català intercomprensible a què s'exposen molts estudiants estrangers (seguint metodologies de contrast lingüístic de lengües emparentades) no hauria de sacrificar mai el punt de vista català. Un punt de vista que, per anar bé, hauria de ser explicable i, a priori, no necessàriament intercomprensible.

[515] Llengua i estrès

Acabo de llegir el llibre de Ferran Suay i Gemma Sanginés Sortir de l'armari lingüístic. Una guia de conducta per a viure en català (Angle Editorial, juny de 2010). Es tracta d'un text interessant, que té com a substrat un munt de feina realitzada pels Tallers per la llengua (centenars d'iniciatives, llegim al seu bloc) des de l'any 2005. L'obra té el mèrit de plantejar un enfocament nou a una qüestió vella, la de les actituds lingüístiques i, sobretot, les que es relacionen amb el manteniment de l'ús de la llengua catalana. Aquest nou enfocament es fa des de la psicologia, en concret des de la psicologia social. L'obra fa una reflexió sobre l'estrès, la incomoditat i el malestar que experimenten penosament els parlants de les llengües minorades, el català per exemple, que no poden viure amb normalitat l'ús de la seva llengua i es troben amb mil i una situacions de conflicte. L'obra, després d'un capítol introductori que fixa alguns conceptes de psicologia social, té l'encert d'oferir el seu discurs per mitjà de l'exposició de sis casos il·lustratius de situacions lingüístiques personals més o menys estereotipades, que presenten un munt de caires per a l'anàlisi. Per mitjà d'aquests exemples els autors defugen l'exposició directa de la seva doctrina. Són els casos d'una parlant romanesa al País Valencià, que ha optat per fer servir la llengua del país; d'en Bernat, un parlant de català compromès i cremat; de Miren, una parlant basca que ha après el català ben naturalment; d'en Tomeu, el parlant conscienciat però ple de prejudicis que fan de llast a la seva conducta; de la Neus, la parlant militant que voldria influir en les actituds circumdants; del Khadim, el parlant africà a Mallorca. El text presenta les situacions d'aquests sis personatges, que els autors asseuen al divan i proven d'ajudar amb unes reflexions per a l'autoajuda. Al final de l'obra, Suay i Sanginés presenten una "Guia breu per a millorar l'assertivitat lingüística" (p. 157-165). Recomano Sortir de l'armari lingüístic per l'originalitat de l'enfocament, que el fa un text possiblement únic. El discurs de Suay i Sanginés, amb tot, s'ha de complementar amb altres discursos també necessaris: no n'hi ha prou, en un segle XXI ja irreversiblement complex i multilingüe, de predicar la normalitat lingüística, la lleialtat lingüística, el fet de viure en català. Necessitem ciutadans centrats (que sàpiguen quina és la llengua que innegociablement ha de vertebrar la societat catalana) més que no monolingües recalcitrants en cap llengua; necessitem ciutadans que assumeixin que la normalitat és parlar la pròpia llengua arreu tant com saber gestionar el multilingüisme (amb eines, criteris, estratègies que evitin l'estrès). Perquè també gestionar el multilingüisme forma part de la normalitat lingüística. Necessitem ciutadans radicalment oberts a les llengües des de la seva llengua. Ciutadans el denominador comú dels quals sigui la curiositat lingüística, la consciència lingüística, el descentrament lingüístic, l'aprenentatge lingüístic permanent (l'increment personal de la competència plurilingüe), el suport a la diversitat i la sostenibilitat lingüístiques. No se m'escapen pas els perills de la defecció lingüística, naturalment, una greu amenaça per al català, però tampoc els perills de l'aplicació sistemàtica i cega dels principis per a una actuació monolingüe. El monolingüisme s'ha convertit ja en una excentricitat. Lleialtat lingüística i évéil aux langues han d'anar plegats, doncs. Malament anirem si no són tendències complementàries.

[514] Pixar (Disney Pixar)

Els noms dels productes o de les marques comercials, en un món globalitzat en què els mercats han deixat de ser micromercats, poden tenir en compte o no les percepcions alienes, allò que la denominació triada per les empreses pugui voler dir des de la perspectiva d'altres llengües, d'altres cultures. Es podria pensar que el fet és anecdòtic i que a aquells que ignoren la diversitat res no els passarà factura. La realitat és una altra, amb tot, i els departaments de màrqueting de les empreses no obliden del tot situar-se en els ulls, les perspectives (i, doncs, les mirades lingüístiques) dels seus clients. Quan la casa Mitsubishi va optar per Pajero per designar un dels seus models, va passar per alt que amb aquesta denominació es designa els homosexuals en certes zones d'Amèrica del Sud. Quan la marca Fiat va optar per Ritmo per anomenar el Fiat Ritmo, no va tenir en compte que en certs països amb aquesta paraula es designa la menstruació. I quan la marca Toyota va pensar en la Toyota MR-2... sembla que a França va haver d'anomenar-la MR, perquè MR-2 no sonava gaire bé (merdeux). Moltes empreses han hagut de rectificar les seves decisions poc sensibles amb la diversitat, a fi de no perjudicar la venda dels seus productes. Nosaltres estaríem encantats, és clar, que la distribuïdora cinematogràfica Disney Pixar deixés de ser tan escatològica, però seria, amb tota seguretat, demanar un exercici de descentració fora de les possibilitats de l'empresa. Ens conformaríem, ben mirat, que "Toy Story 3, la gran evasió", de la qual la Pixar no ha distribuït cap còpia en català en la versió 3D respectés el seu acord amb la Generalitat que en 3D hi hagués còpies en català i en castellà. Esperem que Disney Pixar canviï la seva política, no sigui que algun català emprenyat (cada dia n'hi ha més) acabi aplicant el refranyer fil per randa: "No és bon català qui no pixa quan veu pixar".

[511] Bertsolaris i glosadors al Cafè Lebab

Ahir va ser un dia intens. A la tarda vaig quedar amb uns amics (un milió d'amics) al passeig de Gràcia. Poc després, al vespre, em vaig trobar amb unes desenes de persones al Cafè Lebab, a la fàbrica de Can Ricart del Poblenou, en una de les activitats organitzades per Linguamón-Casa de les Llengües. La manifestació feia dies que s'organitzava (tot calculat: el lloc dels polítics, de la senyera, dels lemes) i l'espectacle poètic del vespre era de "paraula improvisada": dos glosadors mallorquins i dos bertsolaris bascos en acció (fantàstics Mateu Matas, Antònia Nicolau, Ainhoa Agirreazaldegi, Jokin Castaños). A la tarda la paraula va tenir la forma del clam unànime, del crit, del mot d'ordre, de la consigna, de la resposta irada. Al vespre la paraula va esdevenir tècnica, joc, diàleg, enginy, sentiment, intimitat. A la tarda vam respirar la necessària unitat, al vespre vam viure la imprescindible diversitat, sense la qual res no té interès ni vida. Els diàlegs d'en Xurí i la Pipiu i de l'Ainhoa i el Jokin van acabar sent diàlegs entre uns i altres, del català a l'èuscar, de l'èuscar al català. La comprensió, no ens cansarem de dir-ho, rau a voler veure els llenguatges, a exposar-s'hi amb un punt d'admiració i un màxim de curiositat, a obrir els ulls, parar l'orella i assajar el diàleg. Que sempre és possible.

[507] Linguamón: aproximar els llenguatges

La tasca i el projecte Linguamón – Casa de les Llengües esdevé, dia a dia, tot un exemple i es va convertint, sense cap mena de dubte, en un referent mundial. La seu, a l'antiga fàbrica Can Ricart del Poblenou, al districte tecnològic del 22@, estarà del tot a punt ben aviat, el 2012. Seran 7.000 metres quadrats dedicats al patrimoni lingüístic, la seva exhibició i la seva preservació. La Casa de les Llengües, llegim al web de l'entitat, “serà un centre cultural únic i singular que dirigirà la seva activitat a la promoció, l’ús i el desenvolupament de les llengües. Serà un nou centre programador d’activitats culturals per a tothom i una factoria de coneixement i nous serveis dirigits a un ampli ventall de professionals que, cada cop més, demanen formació especialitzada sobre la gestió d’una societat diversa i més multilingüe.” Aquests dies Linguamón - Casa de les Llengües anuncia el cicle Cafè Lebab, "Cafè d'espectacles", que promet i molt. Per això m'agrada avui parlar-ne des d'Aprendre llengües. Uns espectacles (llegiu-ne la presentació o la notícia a La Vanguardia) en què el protagonisme el prendrà la paraula. Una paraula dita, recitada, cantada, representada, lliure, imprevista, rebeca, mestissa (“el ciclo quiere presentar una palabra viva, improvisada, irreverente, poética, cantada, urbana, gestual, canalla, sonora, performática, combativa o visual en formato de teatro, música, poesía "slam", combates o "spoken word", según Linguamón”). Una paraula impura i, sobretot, dialèctica. En definitiva, una paraula oposada als llenguatges únics, inconnexos, aïllats, autistes, monolítics i monolingües. Val la pena baixar a Can Ricart a veure els llenguatges en acció, les llengües aproximant-se. S'hi sentiran l'anglès, el castellà, el català, l'asturià, el frisó, el bretó, l'alemany, el francès, l'èuscar i el japonès. Però s'hi veurà, sobretot, la voluntat aferrissada de diàleg entre llenguatges, que és la garantia més sòlida de la comprensió. En parlarem.

[471] Aprendre les llengües de Bolívia

Llegeixo a diversos mitjans (a l'Avui, per exemple) que Evo Morales ha afirmat no fa gaire que els alts funcionaris públics, sobretot els governadors (però també els policies i els militars), hauran d'aprendre com a mínim un dels idiomes autòctons de l'estat plurinacional de Bolívia: ''De acá a dos años, ninguna autoridad pública, no puede no saber un idioma nativo. Si quieren ser autoridades o funcionarios públicos tienen que hablar aymara, quechua o guaraní" [mojeño o tacana]. Morales compta aprovar abans de final d'any un decret en aquesta línia. Llegeixo també que el Ministeri d'Educació reformarà les lleis perquè els col·legis i les universitats públiques i privades ensenyin una llengua local, segons les regions. Els arguments de suport a aquestes iniciatives són que cal superar la situació de discriminació que pateixen els camperols bolivians, que sovint han de fer servir l'espanyol a les seves gestions a les ciutats i no poden utilitzar les seves llengües. Es tracta d'iniciatives complexes, sens dubte, de difícil seguiment i implantació i que de seguida seran titllades de coercitives, com si les llengües s'aprenguessin i es fessin servir a les societats de manera completament lliure i voluntària, sense planificació ni ideologia. L'interès pel quítxua, l'aimara o el guaraní hauria de créixer també més enllà dels decrets i les iniciatives polítiques, per pura consciència lingüística, pel plaer del coneixement i de gaudir de la diversitat. Els recursos que ens ofereix la xarxa són cada cop més amplis, daltra banda, i cap llengua ja no ens pot ser aliena. Doneu un cop d'ull, per exemple, a aquest senzill tutorial de la llengua transfronterera quítxua a YouTube que ens ensenya a comptar fins a deu a partir d'unes frases. O relaxeu-vos amb el vídeo que insereixo a continuació, en què podem sentir com sona en quítxua la lletra de la popular cançó andina El còndor passa mentre veiem volar l'ocell (pishqo segons el tutorial) andí. Per poc que ens hi fixem identificarem al text la paraula clau kuntur, la forma llaqta (a les paraules llaqtay, llaqtanchikman, llaqtapim), que ens suggereix la idea de la 'pàtria', la 'terra', el 'lloc'; o alguns topònims ben coneguts de la serralada andina o el sufix locatiu -pi. O deduïm també sense dificultat que urqu són les muntanyes. La traducció de la cançó és la següent: "Oh majestuós còndor dels Andes / porta'm a casa als Andes / oh còndor, còndor. / Vull tornar a la meva terra estimada i viure / amb els meus germans inques, que és el que més enyoro / oh còndor, còndor. / Al Cusco, a la plaça principal / espera'm / perquè a Machu Picchu i a Wayna Picchu / puguem anar a passejar".

[466] Paraules del món

Llegeixo El significado de Tingo, d'Adam Jacot de Boinod (2005, primera edició en castellà a RBA, 2007), l'obra d'un apassionat de la diversitat lingüística i de les mirades diverses que fan les llengües damunt la realitat. L'autor, empès per la fal·lera de conèixer i mostrar com les llengües categoritzen el món, exposa les seves descobertes en un estil planer, directe i senzill, sense més argument que l'addició de curiositats lingüístiques. Unes curiositats que estructura temàticament: les salutacions, les parts del cos, els moviments, trets de personalitat, relacions amoroses, la família, els diners, el joc, menjar i beure, les malalties, viure i morir, el més enllà, els animals, el temps, allò que se sent, allò que es veu, els números. Reporto alguns exemples que cita l'autor: areodyarekput vol dir en inuit 'intercanviar les dones (els homes) només per uns dies'; algú que és un neko-neko és en indonesi 'aquell que té idees genials que només empitjoren les coses'; el mot japonès bakkushan es fa servir per designar una 'dona bonica d'esquena però no vista de cara'; o'oponopono significa en hawaià 'resoldre un problema parlant'; 'o'onitua, en maori, designa l'acció de 'parlar malament d'algú en absència seva'; medvedev ('menjamel') és la paraula en rus que serveix per referir-se a l'ós sense haver d'anomenar-lo, per motiu de tabú. Altres curiositats: sabíeu que l'espai que separa les dents (que nosaltres no anomenem de cap manera) és en malai gigi ronkak? I que l'obertura que generem en separar les cames és anomenada en khakas (llengua de Sibèria) irqa? I que certes parts del cos a què nosaltres ens referim en català ben distintament reben el mateix nom en algunes llengües (kungbas en la llengua nicaragüenca ulwa vol dir 'barba', 'bigoti' i 'patilles')? I que els noms dels mesos al calendari dels indis micmac fa referència a fets naturals determinants com 'els rius aviat es gelaran' (novembre: keptekewikús)? Els exemples es multipliquen a El significado de Tingo (per cert: tingo és un mot procedent de l'illa de Pasqua que vol dir 'anar demanant coses a un amic progressivament fins a buidar-li la casa'). Tres exemples més per acabar: ngarong, que significa en la llengua dyak 'conseller que apareix en un somni que ens resol un problema'; el mot impressionant ilunga (de la llengua tshiluba, al Congo), que designa 'la persona disposada a perdonar una ofensa la primera vegada, a tolerar-la la segona vegada, però mai la tercera vegada'. O el mot sekaseka, en bemba (Congo, Zàmbia), que significa 'riure sense motiu'. Recomano, doncs, als amants de la diversitat El significado de tingo. Perquè la curiositat no és pas un mecanisme excèntric en l'aprenentatge lingüístic, sinó un dels seus fonaments.

[464] Llengua i acollida

Llegeixo Llengua i acollida (Horsori, 2009), publicació col·lectiva editada per M. Carme Junyent i Figueras que recull diversos treballs d'autors vinculats al Grup d'Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) i aportacions d'alguns col·laboradors externs al grup. L'obra té el valor d'aglutinar mirades diverses i complementàries sobre la qüestió, de M. Barrieras, R. Calafat, E. Canals, P. Comellas, M. Cortès, B. Crous, M. Fidalgo, A. Fuentes, Ll. Gràcia, Ll. Martín, E. Monrós, M. Prosser i V. Unamuno. Llengua i acollida recull textos sobre el tractament de les llengües de la immigració; un estudi contastiu entre el català i el mandinga; una interessant i útil reflexió sobre el concepte de llengua; una anàlisi sobre l'etiqueta diversitat lingüística; un estudi sobre la llengua de la immigració i el fet religiós; una explicació del projecte Linguamón Audiovisual com a eina de comunicació multilingüe; l'anàlisi del multilingüisme i la comunicació intercultural a la ciutat de Madrid; una descripció de les actuacions en l'àmbit de l'acollida lingüística al sistema educatiu suec o algunes reflexions sobre el comportament lingüístic dels xinesos a la ciutat de València, entre altres aportacions. M'ha sembat especialment interessant l'article “La psicologia del llenguatge en la diversitat lingüística” (M. Cortès-Colomé), que aborda la qüestió de com les llengües poden afectar la conceptualització de la realitat, tot superant els plantejaments universalistes i innatistes i situant-se no lluny de les tesis whorfianes menys deterministes. També m'ha atret l'atenció l'article de Berta Crous i Lluïsa Gràcia (amb el ressò de la tasca ingent del grup GALI al darrere) sobre la categorització que fa la llengua mandinga dels estats patològics en contrast amb el català (en cito un exemple curiós, només: el mandinga classifica les malalties a partir del grau de gravetat: saasaa, - greu; kuuran, +-greu; jankari, + greu: així, siinojankari seria la malaltia de la son en estat molt greu i siinokuran la mateixa malaltia en estat menys greu). Igualment interessant he trobat l'explicació de les opcions preses pel sistema educatiu suec, que dóna suport decidit a l'ensenyament de la llengua materna dels alumnes immigrants i també, en contrast, el balanç de la situació de la diversitat lingüística a la ciutat de Madrid que fa Luisa Martín Rojo. Segons aquesta autora els criteris i procediments per gestionar la diversitat lingüística no són clars, encara, ni les estratègies per mantenir-la i treure'n profit. Recomano la lectura de Llengua i acollida, un excel·lent políedre que ens mostra "com pot contribuir la recerca a fer possible la convivència sense renunciar a la diversitat."