[332] Un poc de grec

La setmana que ve visitaré Atenes. No puc dir que la llengua grega em resulti del tot estranya, perquè vaig estudiar un parell d'anys de grec clàssic a la universitat i perquè per a tot filòleg el llatí i el grec són companys fidels de viatge. Mai no m'he aproximat, amb tot, al grec modern, que només practico a la dutxa quan llegeixo l'etiquetatge de xampús i suavitzants (σαμπουάν = xampú; υδατική κρέμα = crema hidratant; οδοντόπαστα = dentifrici, etc.). Aquests dies deixo lliscar la vista per un d'aquests llibres que preparen els turistes des del punt de vista lingüístic (Defiéndete en griego: frase libro y dicionario de viaje. Anaya, 2006). La lectura selectiva d'aquesta mena de textos sempre m'ha semblat irresistible, perquè s'hi poden pouar petits aprenentatges lingüístics interessants. Vull deixar constància d'algunes formes del grec modern que m'han cridat l'atenció. M'ha semblat curiós que en català i en grec parlem del llenguado i del marisc partint dels mateixos referents (la llengua i el mar): les formes gregues són γλώσσα i θαλασσιυνά. Em semblen divertides, d'altra banda, les formes per designar el futbol o un rebost en grec. La primera s'articula a partir de les formes peu i esfera, ποδόσφαιρο, la segona és una 'petita botiga': μικρή αποθήκη. Em sembla curiosa també la connexió entre προφυλακτήρας (antixoc) i ρπροφυλακτικό (preservatiu), paraules agermanades per la idea de 'preservació'. I, tot fent una incursió a l'edat mitjana, retrobo els càtars (els 'purs'), de nom ben grec, en el verb netejar καθαρίζω o fa bo d'identificar la paraula codony, (codonyat va entrar al català des del grec cap al segle XIV) en la seva forma grega κυδώνι. Més motius per a la reflexió diletant: absurd és παράλογος (el que hi ha a l'altra banda del logos, la raó, la paraula); esotèric es retroba en l'adjectiu εσωτερικό, que en grec significa 'interior'; la manera de dir important en grec és σημαντικό ('significatiu'); un hotel és ξενοδοχείο (amb referència explícita als estrangers com a hostes); δύσκολο (díscol, més restringit en català) és la manera de dir difícil i υπερβολικό (tenim hiperbòlic en català) equival al determinant massa. Un parell o tres de paraules més que conviden a pensar un moment. Una: és curiós veure que la cultura té en català un referent pagès (cultura = conreu, cultiu) i que en grec la forma per designar-la, πολιτισμός, ens duu al cor de l'estructura civil grega, la polis. I dues descobertes més, que em fan reinterpretar totalment realitats pròximes: el nom d'una empresa catalana, Omada, amb la qual tinc relació professional, passa a ser des de la meva percepció tota una altra cosa ara que veig que ομάδα vol dir 'grup' en grec (ara em sembla que aquesta empresa treballa molt bé en equip!). 'Estar d'acord', d'altra banda, s'expressa ni més ni menys que amb el verb σύμφωνοι. De cop (i per sempre), una simfonia em sembla ja molt més que un tipus de composició musical.

[331] Plantar cara amb cara i ulls

Acabo la lectura de Plantem cara: defensa de la llengua, defensa de la terra, de Joan Solà (La Magrana, 2009). Es tracta d'un recull d'articles escrits entre 1998 i 2008 a la secció “Parlem-ne” del diari Avui. Els escrits tracten de la llengua catalana des de diversos angles: alguns són converses filològiques, embrions de recerques en profunditat sobre qualsevol aspecte de la llengua (un mot, una construcció sintàctica, un dialectalisme, una etimologia); altres aprofiten l'avinentesa de diverses efemèrides (la publicació d'un llibre, l'actualitat d'un nom propi, un esdeveniment remarcable) per a la glossa lingüística o sociolingüística, que ben sovint esdevé netament i directament glossa política en el sentit més noble de la paraula. Els textos de Solà són, avui, imprescindibles. Per què? Per raons lingüístiques, d'una banda, naturalment. Solà analitza els fenòmens amb rigor, amb profunditat, fent les consultes pertinents a tota mena de recursos i de col·legues. I ens serveix els seus dubtes en un estat d'elaboració que els situa molt lluny de la confusió inicial i que ja no té retorn a aquella confusió, encara que les solucions que sovint planteja no siguin definitives. Solà arrabassa parcel·les de caos al caos i les situa en un espai que comença a insinuar un ordre. El que més impressiona de Solà, amb tot, a banda el sòlid coneixement lingüístic, són altres aspectes. Primer: Solà sap donar importància a allò que veritablement en té, des d'una actitud de tolerància i de disculpa de l'error o el dubte puntual, insignificant al costat del que podem anomenar la possessió del “geni de la llengua” o el “sentit de la llengua”. Solà és el contrari del mestretites que compta els errors concrets d'un text aferrant-se a una doctrina infal·lible o al pes d'una autoritat (la seva és indubtable!), perquè a ell no el preocupen tant els errors puntuals o les vacil·lacions davant qüestions que la normativa no té encara resoltes com l'existència o no del batec de la llengua genuïna i no depauperada als textos (“Potser ha arribat l'hora de jerarquitzar les “preocupacions lingüístiques”, p.249). Si hi ha llengua, sembla dir-nos Joan Solà, les quatre foteses normatives ja es prendran en consideració quan vagi bé, quan els lingüistes les tinguin resoltes (l'autor és conscient, d'altra banda, que “una llengua no tira mai enrere, si no és en un detall concret i petit”, p. 109). Segon: Solà, des del seu saber, se situa al punt just d'humilitat i de modèstia: rarament pontifica, escolta els altres lingüistes, els alumnes i els lectors i els cita i en recull les opinions; no tanca debats sinó que n'obre; no es presenta com a posseïdor de veritats, sinó com a algú que n'ha entrellucat una punta i la llança a l'estol d'amants de la llengua que el segueixen, professionals o no (“...aquí no tractem tant de trobar la veritat absoluta de res com de donar criteris o forces als lectors perquè puguin resoldre un dubte per ells mateixos.” (p. 75); “A mi de vegades m'interessa més el rerefons, les circumstàncies, la metodologia, la comprensió dels fenòmens que no pas la solució concreta d'un dubte pràctic..” (p. 253)). Tercer: Solà diu el que pensa sense amagar l'ou. Al contrari: les engalta amb total claredat, directament i amb simplicitat. El seu discurs és el de la fermesa (llegiu el seu text “Tres principis”, p. 269-270) i la dignitat d'un país i una llengua que es resisteixen a desaparèixer. Solà planta cara contra “l'actitud d'una societat i d'uns polítics que no veuen que no es pot viure així durant segles, en un estira-i-arronsa continu, amarrats a un Estat que no és el nostre"(p. 118) i afirma que “la defensa de la llengua pròpia és una de les tasques més nobles i enriquidores a què una persona pot dedicar-se” (p. 308). Aquest és Joan Solà: algú que planta cara amb cara i ulls.