[224] Paraules en llibertat

Avui fa cent anys que Filippo Tommaso Marinetti llançava al món des de Le Figaro el seu Manifest del Futurisme ("un manifest de violència trasbalsadora i incendiària"), un text polèmic, com algunes de les filiacions i posicions de l'autor, però que s'ha de considerar una autèntica alenada d'aire fresc per a l'art d'inici del segle XX. Marinetti hi exalçava el perill, l'energia, la temeritat, el valor, l'audàcia, la rebel·lia i la lluita i s'oposava a la immobilitat del pensament, al passat, als museus-acadèmies-biblioteques cementiri. Marinetti defensava el moviment agressiu, l'insomni febril, la cursa, el salt mortal, la bufetada i el puny (que duia als rings, mentrestant, el mític Arthur Cravan) i elogiava la bellesa de la velocitat, que un segle després ja és un element consubstancial a les nostres vides. Marinetti, que no tenia ordinador portàtil, ni mòbil, ni blackberry deia el 20 de febrer de 1909: "Nosaltres ja vivim en l'absolut, perquè ja hem creat l'eterna velocitat omnipresent". En aquell vertigen, tres anys després publicava el Manifest Tècnic de la Literatura Futurista (1912), en què parlava de "destruir la sintaxi col·locant els substantius així tal com neixen"; "emprar el verb en infinitiu" ("rodó com una roda" i que considerava "la velocitat mateixa de l'estil"), o "abolir l'adjectiu". Parlava també en aquell text d'agrupar violentament substantius a l'estil de plaça-embut, gentada-ressaca, porta-aixeta; de "suprimir el com, el quin, el tan, l'igual a" per donar directament les analogies de les coses; "d'abolir la puntuació" i "les pauses absurdes de les comes i els punts"; o de crear imatges potents capaces de crear estupefacció en el lector...". Marinetti aspirava a les paraules en llibertat i preparava l'adveniment d'un home nou, situat més enllà del regne animal, el que ell anomenava l'home mecànic amb parts canviants. ¿No imagineu, amics, Marinetti escrivint a tort i a dret missatges SMS sense vocals, aguts com sagetes, construint xarxes dinàmiques d'hipervincles sense retorn, escrivint un parell d'infinitius contundents al mur d'algun Facebook, agrupant tres o quatre substantius lliures de noses al Twitter, generant analogies estupefaents des d'un bloc? Necessitem, és clar, viure lluny dels museus-biblioteques-acadèmies i entre els tubs, les hèlixs, les làmines d'acer i els metalls dels motors del segle XXI, que són les versàtils eines de la xarxa, el cotxe de carreres més veloç que hem conegut fins ara. I saber-hi escriure amb sintaxi lleugera. I ensenyar als nostres aprenents de llengües, és clar, que per destruir la sintaxi i abolir la puntuació primer s'ha de saber què són.