Avui vull presentar el text que hem escrit i que acabem de publicar la Núria Gómez Llauger i jo mateix, 100 llatinismes més vius que mai (Cossetània: 2014). Espero que us animeu a llegir-lo, si us interessa el tema. El volum no pretén ser, mutatis mutandis, un catàleg de fòssils impregnat de nostàlgia. És cert que les formes comentades en el llibre pugen del passat, petrificades, i que ens criden l'atenció al bell mig dels textos actuals pel seu aparent anacronisme (contrasten, certament, amb la lluïssor de la nostra llengua d'avui). Ara: més enllà de reclamar-nos que els expliquem (aspectes etimològics, primeres documentacions, aspectes culturals associats a les expressions), aquests cossos estranys tenen també moltes coses a dir-nos si els escoltem bé, si els deixem dir. És així que els hem volgut treballar en la publicació. Hem optat per escoltar-los i per prendre'ls com a pretextos de reflexió i d'eixamplament de la competència plurilingüe dels lectors. Aquesta és la mirada: els llatinismes són motius per a unes divagacions filològiques que volem que facin créixer la consciència lingüística d'uns lectors que imaginem entre curiosos, juganers i enamoriscats de les paraules. I entesos com a motors per aprendre llengües, trobem els llatinismes sorprenentment a prop de nosaltres, del nostre ésser lingüístic en expansió constant.
VISITES
30.4.14
[952] Presentem 100 llatinismes
Etiquetes de comentaris:
competència_plurilingüe,
llatí
21.4.14
[951] La provocació dels MOOC (1)
El dia abans de començar les vacances de Setmana Santa vaig assistir a la jornada Vull fer un MOOC: per on començo,
organitzada per la Secretaria d'Universitats i Recerca de la
Generalitat de Catalunya amb la col·laboració de la UPF, la URV i
la UOC. La jornada tenia com a substrat immediat la iniciativa dels
catorze projectes MOOC a què l'AGAUR ha donat suport en una
convocatòria específica (entre els quals tenim la sort de
trobar-nos amb un MOOC de llengua, com explicàvem en un altre apunt), al voltant del
creixement dels quals es desenvoluparà el projecte de recerca
14MOOCs14. La jornada, que va tenir lloc a Barcelona (UPF), va servir
per visibilitzar el compromís de la Generalitat amb el fenomen
disruptiu dels MOOC i, alhora, el compromís de professorat de les
universitats i organismes centrals o unitats tècniques que en formen
part per engegar experiències MOOC. La conferència de Pedro
Pernías, que alineava els MOOC amb l'emprenedoria, i el diàleg de
Miquel Duran i Jaume Pujol, van respondre a les expectatives i a un sentiment d'eufòria continguda sobre els cursos massius oberts
en línia. Els MOOC, nascuts el 2008, són arreu, són en expansió,
representen una nova forma de distribució i generació del coneixement i és
saludable que els professionals i les seves universitats vulguin
ser-hi. Acabin sent el que acabin sent, els MOOC són un factor
evident de dinamisme en l'educació superior. Un impressionant esperó
per a la reflexió sobre els continguts, l'avaluació, la
certificació, el rol del professorat, el rol de l'alumnat, les
metodologies docents, l'ús de la tecnologia per aprendre. Els MOOC
són una autèntica provocació de la qual cal participar, encara que
només sigui per poder entendre més bé les formes que vindran més
endavant (o les que ja han existit més enrere). Són una provocació
perquè posen l'aprenentatge i els aprenents a lloc (al centre); són
una provocació perquè ens recorden que fer servir tecnologia per
ensenyar (vídeos, per exemple), és molt senzill; són una
provocació perquè posen les classes (les massa sovint recòndites
classes) a la vista de tothom; són una provocació perquè passen
l'aprenentatge per davant l'avaluació i la certificació; són una
provocació perquè, en les seves formes més simples i barroeres,
liquiden principis pedagògics bàsics i ens retornen al temut conductisme,
al discurs dirigit del docent, a la desatenció quasi total del
mestre cap als alumnes; són una provocació perquè parlen
d'autonomia de l'aprenent i d'avaluació entre iguals com si
s'acabessin d'inventar, fent de la necessitat (qui pot atendre milers d'aprenents?), virtut: si no hi ha
professor... més val que hi hagi autonomia i algun col·lega que es
presti a avaluar-nos...; són una provocació perquè obren els
aprenents a la necessitat de crear xarxes per aprendre; són una
provocació perquè les universitats saben que cal ser-hi, però no
han desenvolupat, encara, models sostenibles per desenvolupar i impartir MOOC... Tots aquests vessants provocatius fan que els MOOC siguin vistos com
una realitat escàpola, en necessària evolució, que s'ha d'anar
perfeccionant i ha d'anar encaixant en l'ecosistema que els ha fet
néixer, la cultura digital. O qui sap si desencaixar-se'n. La
jornada de la SUR va servir per compartir l'eufòria continguda davant un
fenomen nou, farcit de pros i contres, fet que ningú no s'amagava de
confessar. Un fenomen ple d'incerteses que, de moment, ja té a
l'actiu estar canviant moltes coses.
20.4.14
[950] Relats de docents de català a l'estranger
Aquests dies he llegit la publicació que recull els relats premiats de diversos professors de català a l'estranger, resultat de la primera edició del premi "El català pel món" (Godall Formacions, 2013). Es tracta de sis textos breus sota el títol general "Tarongeta" vol dir taronja petita que combinen la ficció amb la realitat, l'humor, la ironia i l'esperit d'aventura amb la duresa de les experiències d'ensenyar català a fora (de Croàcia a Rússia, d'Hongria a Corea). El volum (i el premi) podria semblar senzillament una bona idea, un projecte de promoció de la presència quasi heroica del professorat de català a les universitats estrangeres, de la difícil projecció enfora d'una llengua sense el reconeixement i el suport que li caldrien. La iniciativa és molt més que això, però. Els textos són biografies lingüístiques, gènere del qual hem parlat amb fascinació aquests darrers anys a Aprendre llengües, unes biografies lingüístiques que incideixen en un punt clau, essencial, de la nostra relació amb les llengües. Perquè aquestes biografies mostren en acció, quintaessenciades, dues actituds humanes fonamentals que es retroalimenten: l'actitud d'aprenentatge lingüístic (els docents aprenen les llengües del lloc, en algun cas quasi des de zero i sense amagar-ne la dificultat) i l'actitud d'ensenyament lingüístic, lligat a la seva condició professional. Aquest doble moviment d'aprendre i ensenyar simultàniament em sembla un doble moviment essencial, una tensió decisiva. Els relats donen veu a professionals de les llengües, però la doble aventura és l'aventura quotidiana de qualsevol persona oberta a les llengües i, encara més, oberta a comprendre. Aquesta és la virtut, doncs, que vull destacar d'aquesta iniciativa: ens ensenya que l'estranger és aquí mateix, i ens recorda que som ensenyants i aprenents de llengües: que depèn de nosaltres que sapiguem veure els contrastos que ens han de permetre continuar sent cada dia diferents de com érem el dia abans.
Etiquetes de comentaris:
acollida_lingüística,
aprenent,
biografia_lingüística,
català,
literatura
12.4.14
[949] Insults imprescindibles
Aquests dies he llegit 100 insults imprescindibles, de Pau Vidal (Cossetània, 2014). Aprendre llengües ja ha dedicat algunes entrades a aquest terreny relliscós i divertit de la llengua que constitueixen els insults. L'inventari de Vidal va més enllà dels cent insults a què obliga l'estructura de la col·lecció; a cadascuna de les fitxes que constitueixen l'obra n'hi ha diversos i, alhora, hi ha una xarxa de relacions entre fitxes. Alguns exemples dels insults tractats són papanates, pixafreda, capsigrany, cagabandúrries, cretí, carallot, cabró, bordegàs, fill de puta o fantasma. L'encert de la publicació és, des del meu punt de vista, el to que hi adopta l'autor, que controla a la perfecció un registre informal aparent, elaboradíssim, impregnat d'humor i ironia ("insult aborigen per antonomàsia"; "el llepaculs llepa molt i el llepafils, poc"; "insult de baixa intensitat aparent"; "amb un bon malparit/malparida pots anar a tot arreu"; "incorrecció política en estat pur"...). Si el tema dels insults en la llengua ja fa esbossar un somriure, el tractament deseixit i irreverent ultrat de la qüestió, encara l'accentua. Aquest tractament, però, no fa perdre el rigor documental ni les explicacions (o hipòtesis) sobre l'origen dels insults, que aporten el gruix necessari de contingut més formal al text. També l'emprenyòmetre, conjunt de deu emoticones que expressen els graus d'intensitat de cada insult, són una bona troballa. Cada insult té, després de les explicacions, la indicació del seu nivell d'agressivitat. Així, malparit és grau nou i gamarús és, simplement, grau dos. Un text divertit, doncs, aquesta nova obra de Pau Vidal. Tinc alguna discrepància, amb tot, amb algunes observacions sobre l'ús o l'arrelament dels insults ("no queden gaires éssers vius capaços de fer anar tanoca amb desimboltura a la vida quotidiana", p. 174) i seria sens dubte interessant tenir dades (un treball amb recollida d'informació a la xarxa) dels sentits dels insults en aquells casos en què són diversos o fluctuants.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)