[447] Quin tipus d'escriptor sóc (i 2)

Parlàvem de la tipologia d'escriptors de Creme i Lea. El tercer perfil que estableixen correspon a l'escriptor que traça un gran pla, després d'una profunda documentació. Es tracta d'un pla que es configura al seu interior, a partir de tota la informació rebuda, de manera que en un moment determinat és capaç d'escriure tot allò que ha planejat, generalment d'una tirada i sense gaires rectificacions ni revisions. Es tracta d'un tipus d'escriptor que fa una important tasca prèvia a l'escriptura i que basa la seva intervenció en la reflexió. Si calgués trobar-li un defecte diríem que la maduració de la idea (que té perfectament construïda abans d'escriure) no és equivalent a tenir un discurs formalment madur i que, per tant, els processos de reescriptura podrien encara ajudar-lo a fer un producte més rodó. Si calgués trobar una imatge per reflectir la tasca d'aquest escriptor triaria una construcció que ens poséssim a fer amb el joc dels Sims i que ja tindríem predeterminada dins nostre abans de construir res:

El quart i darrer tipus d'escriptor segons els autors d'Escribir en la universidad és l'escriptor arquitecte, que és aquell que vetlla sobretot per la carcassa, per l'estructura, que gaudeix perfilant el mapa mental o el mapa radial de la seva construcció fins i tot sense conèixer amb precisió el contingut de l'edifici del que dirà. És l'escriptor que mai no dissenyaria l'interior de la casa sense haver esmerçat els seus esforços a construir un bon esquelet. Aquí el teniu:

[446] Quin tipus d'escriptor sóc (1)

Aquests dies he arrencat les assignatures de llengua escrita a la Facultat, amb alumnes de diverses especialitats de lletres. En un dels grups hi ha 96 persones inscrites a l'aula, un nombre d'alumnes veritablement salvatge i decididament contrari als principis bàsics del pla Bolonya. De moment només els he pogut dir que no se'ls acudís començar a escriure... A la sessió de demà farem una breu reflexió, entre altres qüestions, sobre diversos models d'escriptors, a fi que cadascú pugui identificar-se amb algun, o imaginar-ne algun altre. Em sembla interessant la tipologia que ofereixen Phyillis Creme i Mary R. Lea a Escribir en la universidad (Barcelona: Gedisa, 2000), un text que sempre m'ha semblat interessant. Els autors hi presenten quatre tipus d'escriptors: 1) l'escriptor bus, 2) l'escriptor apedaçador, 3) l'escriptor que fa un gran pla i 4) l'escriptor arquitecte, per bé que deixen clar que no sempre ens mantenim fidels a un d'aquests quatre tipus, ja que determinades circumstàncies ens poden fer decantar per un perfil o per un altre. L'escriptor bus és aquell que se submergeix en

l'escriptura, que no sabria començar a escriure si no és fent immersió en el seu propi discurs. Una de les qualitats d'aquest tipus d'escriptor és el fet que sol fer servir l'acte d'escriptura per ajudar-se a construir el pensament. El segon tipus d'escriptor és, com deia, l'apedaçador, aquell que davant el tema sobre el qual cal expressar-se té la virtut de seleccionar algunes àrees sobre les quals ja pot opinar, deixant de banda, de moment, allò que ignora. La seva feina posterior consisteix a cosir les peces construïdes, amb el benentès que sovint aquestes peces es refan o es descarten, a mesura que la documentació o la generació d'idees dóna més consistència a allò que es vol dir.

[445] La pressió de l'anglès

M'arriba informació de l'entrevista recent de 7 jours sur la planète al conegut lingüista i poliglot francès d'origen tunisià Claude Hagège i la reprodueixo al bloc perquè reflecteix un posicionament latent que no sempre veig formulat d'una manera tan clara (tan poc evitativa, si voleu). La radicalitat de les afirmacions d'Hagège convida, certament, al debat, a la generació de saludable controvèrsia i a la necessària aparició dels matisos. És difícil quedar-hi indiferent. Aquest autor fa una denúncia molt dura del que ell anomena la pressió enorme i insuportable de l'anglès damunt les altres llengües, com el francès. Una pressió generada, segons ell, per una simple qüestió de moda i esnobisme. L'anglès, segons Hagège, amenaça seriosament la diversitat lingüística. Sembla prometre un gran futur a les persones que en realitat no és tal, o s'implanta a les empreses franceses excessivament, de manera innecessària. El lingüista lamenta, igualment, que llengües com el francès hagin de suportar una gran allau de manlleus angloamericans. És curiós que Hagège, en un moment de l'entrevista, arriba a carregar a la pressió de l'anglès fins i tot el renaixement entendridor actual de les llengües regionals com ara el català! Hagège no s'està de reconèixer, amb tot (i això fa bo de sentir-ho), la cruel persecució històrica de la República damunt les seves llengües altres que el francès, com ara el català, el basc, l'occità o el bretó, per exemple. Deixo aquí l'entrevista, sis minuts d'uns plantejaments ideològics radicals que estem acostumats a llegir entre línies, per pura correcció política, i que aquí s'expressen sense embuts. ¿Hi ha una pressió insuportable de l'anglès damunt les altres llengües que posa en perill el bé preuat de la diversitat lingüística?