Aquests dies sóc a la fira Expolangues, en la qual aquest any la llengua catalana és la convidada d'honor. Ja hi haurà temps de fer comentaris sobre diversos aspectes o actes interessants presenciats. En aquest moment vull fer tres comentaris a cop calent: 1) enhorabona a la part catalana de l'organització, l'Institut Ramon Lull, per l'estand que ha ocupat el centre del firal: una arquitectura magnífica i funcional, un espai central de fòrum amb unes grades per a les presentacions, els recursos multimèdia adequats, una selecció de textos i imatges senzillament excel·lent a les parets de l'estand (incrusto al peu d'aquestes línies un vídeo de l'ACN que mostra l'espai de l'IRL); 2) els serveis lingüístics de les universitats catalanes haurien d'haver tingut una presència ben diferent a Expolangues: ens hi hem trobat persones de diversos centres (UAB, UB, UIB, UIC) i s'ha presentat alguna iniciativa comuna, però la representació universitària hauria d'haver-se articulat millor; 3) en molts dels fòrums de treball (conferències, taules rodones, tallers) s'ha parlat de la intercomprensió romànica, que és vista gairebé unànimement com una panacea per garantir el respecte a la riquesa i la diversitat lingüístiques i alhora la comunicació entre persones. Val a dir, però, i la qüestió és preocupant, que no hem vist per enlloc pràctiques intercomprensives, sinó més aviat al contrari, el francès pertot. La intercomprensió s'ha de viure, no s'ha d'explicar. Ja va sent hora d'assumir sense complexos la pràctica real d'interaccions multilingües, amb la dosi de risc que comporten i el desplegament d'estratègies que hi estan associades. La intercomprensió és més que una metodologia: és una acció cultural que no es pot fer entendre si no es porta a la pràctica amb fermesa i sense témer les incomoditats que pot generar.