[696] Llengua i vaguetat

Fa uns dies escrivia unes línies sobre Numeri per parlare, de Carla Bazzanella, dedicat en bona mesura a parlar de com les llengües expressen amb nombres la indeterminació i l'aproximació: “è utile l'indeterminatezza nella lingua”, hi afirmava amb contundència l'autora (p. 30), que aportava profusió d'exemples al seu text. M'ha caigut a les mans, posteriorment, Elogi de la vaguetat lingüística, d'Agnès Esquirol (Lleida: Pagès, 2010), un text que causa un impacte immediat en el lector i el fa rumiar. Estem molt acostumats, des de l'àmbit de l'ensenyament i l'aprenentatge de les llengües (encara més si es tracta d'aprenentatge de llenguatges especialitzats), i també des de la seva avaluació, a llançar una mirada displicent a la manca de precisió en els discursos de l'alumnat i a estigmatitzar, ras i curt, la vaguetat lingüística. Encara que ensenyem l'ús de certes partícules o estructures al servei de la indeterminació, per exemple, ben poc sovint, en canvi, ensenyem a entendre, a gestionar i a controlar el fenomen omnipresent i a voltes ben necessari i rendible comunicativament de la vaguetat en l'expressió. No cal ser Verlaine o Mallarmé per experimentar la pràctica conscient de la vaguetat en el discurs, ultrada i metòdica en aquells mestres del simbolisme i en els seus seguidors. Agnès Esquirol ens ensenya que la vaguetat és consubstancial al llenguatge humà (que no és pas un llenguatge formal), i que apareix als diferents estadis de la comunicació (en el pensament de l'emissor; en les paraules; en el context, resemantitzador; en el receptor del text). I ens indica també que la vaguetat no és, d'entrada, ni una virtut ni un defecte del llenguatge. L'ésser humà, delerós de conèixer, vol endreçar el món amb el llenguatge, però no pot exercir una “tirania” sobre la realitat, sinó tan sols aproximar-se gradualment a conèixer-la. El llenguatge, amb la generositat de la seva imperfecció, amb la seva flexibilitat, forniria a l'ésser humà un marge ampli (equivalent a l'espai de descoberta que té algú que ha sortit del camí i que vagareja, que divaga) per viure amb naturalitat el desajustament entre llenguatge i realitat. D'aquí la necessitat de la vaguetat lingüística. Esquirol comenta a l'obra la vaguetat en les definicions dels diccionaris, el grau de vaguetat inherent a les diverses categories i classes de paraules (noms, verbs, adjectius, adverbis, preposicions, paraules gramaticals) i analitza també amb detall com les ideologies manipulen la vaguetat lingüística. El text acaba fent una apologia de la vaguetat. L'autora la considera 1) econòmica, 2) el revers necessari de la precisió, 3) un factor compensador de la linealitat del discurs, 4) una porta oberta a un augment d'informació, 5) una “terra per a la lluita semàntica i el creixement”, 6) un estímul per a la interrogació, l'atenció i l'acostament i 7) un factor d'emoció. Elogi de la vaguetat lingüística és una lectura que vol rehabilitar un aspecte de la llengua massa sovint condemnat sense pal·liatius a la categoria de vici o descurança. El repte quotidià de la cerca de la precisió lingüística s'enriqueix, per mitjà d'aquest text, amb l'augment de la consciència dels marges de vaguetat que contenen els textos i de les virtuts d'aquesta vaguetat.

[690] La corda tensa de Jesús Tuson

Aprendre llengües ha parlat algunes vegades del lingüísta Jesús Tuson a propòsit de la publicació de les seves obres. Alguns dels seus textos divulgatius són, sens dubte, productes d'èxit. Per molts motius. Tuson ha sabut crear unes obres properes a tota mena de lectors, amb un llenguatge i un estil que busquen la seducció i l'arribada a port, que no és altra que la connexió amable i intel·ligent alhora amb qui llegeix. Avui vull dir quatre paraules de Paraules a la corda fluixa (Barcelona: Tria, 2009), un text que em va passar desapercebut al moment de la publicació ara fa un parell d'anys i que he pogut llegir ara. Hi trobem el Tuson de sempre, amb clares reminisciències d'un dels seus textos que m'agrada més, El llenguatge i el plaer, editat fa uns anys a Empúries. L'obra que comento és una reflexió sobre diversos aspectes de la llengua, una reflexió que acaba en el territori fascinant del llenguatge poètic després de passar per aspectes aparentment més trivials i anecdòtics però no menys interessants. Tuson hi parla de la fusió d'elements en la llengua (sense abusar de la terminologia que que faria perdre el lector), de la rendible figura del zeugma (exemple: "et vaig donar la mà i un entrepà"), de la tendència humana de reduir el desconegut al conegut que es manifesta, per exemple, en les etimologies populars, o de la dimensió rítmica de la llengua. Tuson aborda a la segona part de Paraules a la corda fluixa els lapsus de llengua i els mecanismes de la memòria lingüística. I dedica la tercera part del text a l'eufemisme (n'hem parlat sovint a Aprendre llengües), l'ambigüitat, tema en què Tuson és especialista, i en l'antonímia i els matisos que esn permeten fugir del maniqueisme i altres simplismes. La reflexió de Tuson deriva també cap a la persuasió lingüística i conté un capítol molt interessant sobre l'expansió del mot intel·ligent més enllà de la seva cleda de sentit tradicional. Paraules en la corda fluixa és, sens dubte, un llibre altament recomanable. Arriba, fa gaudir i persuadeix. Tuson hi tiba una mica més encara la seva corda intel·lectual, una corda cada vegada més tensa.

[454] Vendre la moto

Fa pocs dies tocàvem el tema de la manipulació del llenguatge. Hi ha un text al mercat, en versió castellana, força interessant sobre la qüestió. Es tracta de Vender la moto: Trucos de la manipulación del lenguaje, de Matteo Rampin (Madrid: Alianza, traducció del 2008 i original en italià de 2005). No proposo pas que aquest llibre amè i divertit substitueixi cap programa ni cap manual de curs, però sí que em sembla interessant que els aprenents de llengües recullin d'una manera o una altra el que s'hi diu. No és obligatori vendre motos a ningú, per descomptat, però és probable que algú ens en vulgui vendre alguna i hem de tenir, en aquest cas, la competència comunicativa per veure-ho de seguida i reaccionar. L'autor parla del poder dels enganys, els estratagemes i les astúcies basats en el llenguatge i en comenta un munt. Deixeu-me'n citar uns quants: poden enganyar la posició de les paraules; l'expressió dels matisos (el cap del "govern"); el joc amb les ambigüitats; donar a entendre coses que no són; les veritats a mitges... També pot enganyar el valor de creació de realitat de les paraules (cas dels metges militars que parlaven de dermatosi quan la malaltia afectava els oficials, de sarna si afectava els suboficials i de ronya si afectava la tropa); la tria de les paraules que convenen més a la nostra finalitat; la selecció del sinònim tendenciós (por o prudència; inconsciència o valor; prepotència o caràcter); l'ús de termes vagues o comodí; el recurs a l'estereotip o a les explicacions globals que fugen d'estudi dels problemes concrets. Rampin s'entreté també a parlar de la manipulació basada en la paradoxa: la creació de frases autoimmunes ("que abandonis la fe demostra que has caigut a les urpes del diable"); els falsos dilemes ("em regales un diamant o un cotxe?"); la manipulació que juga amb les negacions ("el Sr. Joan no és un delinqüent": ho és molt, després d'aquesta frase!); la manipulació per repetició... Vender la moto també analitza els avantatges manipuladors de l'obscuritat del llenguatge, o el joc trampós amb les pressuposicions o amb les paraules que actuen directament sobre l'inconscient de l'interlocutor. I dedica alguns capítols a la manipulació basada en la generalització, l'extrapolació, l'alteració de la causalitat o de les premisses d'un sil·logisme. L'obra es rebla amb les trampes numèriques, les que es basen en la força de la forma (la bellesa, la simetria, la sensualitat del llenguatge ens poden encaterinar). Entre les pitjors manipulacions (el llibre els reserva les darreres planes) algunes com dir més amb el que es calla que amb el que es diu; fer ús selectiu de proves; llançar cortines de fum verbals al receptor o callar certes realitats per liquidar-ne l'existència. Recomano el text de Matteo Rampin, un veritable compendi d'allò que alimenta un bon grapat d'actes comunicatius (que sempre són els dels altres, és clar!).

[452] Controlar l'ambigüitat

Llegia al Marc europeu comú de referència per a les llengües un descriptor per al nivell C2, el més alt, relacionat amb el "repertori lingüístic general": "[L'aprenent] pot explotar, amb un domini exhaustiu i fiable, un repertori lingüístic molt ampli per formular de manera precisa el seu pensament, insistint, diferenciant i eliminant l'ambigüitat...". Sovint en programes i manuals es descriuen com a qualitats positives dels nostres actes comunicatius i de les nostres produccions verbals la claredat, la precisió, la concisió, l'evitació de l'ambigüitat, etc. Els actes comunicatius que es pressuposen als interlocutors semblen regits, així, per una mena d'estranya puresa verbal que no tinc més remei que qualificar d'inhumana. Per poc que reflexionem un moment ens adonem que diàriament qualsevol persona topa amb actes comunicatius on l'ambigüitat és la nota predominant, amb textos en què cal llegir entre línies el que se'ns vol dir o imposar; amb discursos basats en un grau elevat de foscor, no sempre indeliberada. ¿Qui no ha forçat l'explicació d'un projecte perquè pugui acollir-se a demanar un ajut amb el qual no acaba d'encaixar? ¿Qui no ha vist algú proferir opinions positives davant determinades realitats considerades poc menys que abominables senzillament per salvar la imatge? ¿Qui no ha conegut persones el discurs de les quals és un amagar l'ou sense fi? ¿Qui no ha vist jutjar d'ingenuïtat imperdonable aquella claredat que els manuals demanen als aprenents de llengües? Els programes i els manuals de llengua tendeixen una mica massa a imaginar la comunicació com un grapat d'actes beatífics. ¿On són els manuals de llengua que ensenyin a controlar la claredat, la precisió, la concisió, a ser i a no ser foscos i ambigus segons convingui més? ¿On són els manuals de llengua que ajudin a moure's entre els discursos impurs de la vida?