Pensar que hi ha llengües més fàcils o més difícils és un prejudici lingüístic. La facilitat o la dificultat de les llengües depèn de l'angle d'observació. Quan l'angle d'observació és molt distant, o la llengua poc coneguda o minoritària, és habitual que s'estigmatitzin injustament les llengües com a difícils (és el cas, per exemple, de llengües com el navaho o l'inuktikut a causa de la seva morfologia verbal, aparentment complexa als ulls de la majoria de parlants que no hi estan familiaritzats). Deixant a banda el prejudici de la dificultat de les llengües, vull constatar que cada vegada és més habitual la reflexió sobre la necessitat de poder disposar d'una varietat fàcil, d'una llengua fàcil que possibiliti una comprensió no problemàtica del nostre discurs a uns determinats receptors. Sense anar més lluny, a la universitat treballem en cursos que es basen en la intercomprensió lingüística, que exploten al màxim les semblances entre llengües. Tenir la capacitat de fer servir, en activitats de producció verbal, el lèxic panromànic mentre parlem, per exemple, usant estratègies d'evitació del vocabulari més particular de la llengua, pot fer més fàcil el nostre català davant persones que saben altres llengües romàniques. La capacitat de simplificar la nostra parla fins a convertir-la en més fàcil al nostre interlocutor (del qual hem de tenir, és clar, una mínima informació lingüística) és una destresa indicada ara que ja no es preconitza l'aspiració a la
near native competence en l'aprenentatge de llengües; una destresa que no tan sols hauria d'estar a l'abast dels equilibris lingüístics que saben fer els filòlegs o els traductors. Molt sovint es fa servir sense gaire sentit el terme
gestió del multilingüisme, o
gestió del multilingüisme a l'aula (així se'n parla en alguns plans de llengües universitaris). Un ingredient d'aquesta gestió és la voluntat de comprendre les llengües intercomprensibles (i tantes com es pugui) dels membres de l'aula. Un altre és la voluntat de fer-se comprensible, l'exercici interactiu-mediador de la destresa de fer la llengua fàcil (que no vol dir pobra, ni sense caràcter) en determinats contextos i davant determinats interlocutors. Un exercici, evidentment, de consciència i sensibilitat lingüístiques rere el qual hi ha un principi de democràcia i respecte. Al Servei de Llengües de la UAB ja tenim algunes experiències en formació i aplicació d'aquesta destresa.
