[941] Llengua i humanitats

No fa gaires dies ha tingut lloc a l'IEC la presentació del manifest "Unes humanitats amb futur", en què un grup d'intel·lectuals de primera fila han reivindicat públicament la cultura humanística en un món governat pels dictats de l'economia, la tècnica deshumanitzada i un perniciós utilitarisme. Una cultura humanística capaç de tenir i mantenir un lloc en tots els àmbits d'un món canviant (la ciència, les noves tecnologies, els currículums, els mitjans de comunicació). La crisi de les humanitats representa un empobriment a tots nivells de l'individu i deixa la societat incapacitada per a la democràcia. És en aquest mateix sentit que escriu Martha C. Nussbaum les seves reflexions sobre la qüestió a Sense ànim de lucre: Per què la democràcia necessita les humanitats (Barcelona, Arcàdia, 2011), un text formidable que fa una defensa ultrada de les humanitats com a clau per a la construcció d'individus reflexius, analítics, respectuosos, tolerants, amb capacitat de judici crític, amb capacitat de comprendre la complexitat, amb sòlides inclinacions ètiques, amb capacitat de responsabilitat, d'empatia, de discrepància, d'autoanàlisi, de curiositat, de creació, d'originalitat, de comprensió de l'alteritat, de diàleg, de resistència a l'autoritat i a la pressió de l'entorn. Que la llengua (amb la literatura, la filosofia, la història, les arts) és un dels pilars de les humanitats és un fet ben palès. El manifest presentat proclama que "és imprescindible garantir que tothom sàpiga parlar, llegir i escriure correctament" i que "cal impulsar l'aprenentatge de les llengües modernes i de les llengües clàssiques (grec i llatí)". També Martha Nussbaum insisteix en la seva obra en la importància de la llengua i demana per a la ciutadania del món l'aprenentatge d'una llengua estrangera: "El fet de veure que un altre grup d'éssers humans intel·ligents ha enfocat el món d'una manera diferent, que tota traducció és una interpretació imperfecta, dóna a una persona jove una lliçó essencial d'humilitat cultural" i "[...] la consciència de la diferència que transmet una llengua estrangera és insubstituïble." (p. 127). I la llengua no és tan sols, evidentment, objecte d'interès o d'aprenentatge des de les humanitats, sinó una de les seves bases i de les seves condicions. La possibilitat del raonament, la crítica, la discrepància... què són sense el llenguatge? M'agrada llegir, també, en Nussbaum, la defensa de la necessitat que els alumnes (de tots els nivells) s'expressin bé, argumentin bé, tinguin les armes i la paciència per desmuntar els raonaments mal construïts. Em quedo amb una frase del seu text: "La capacitat de desmuntar fal·làcies és una de les coses que fan que la vida democràtica sigui decent."  (p. 107). Deixo a continuació un vídeo de The American Academy of Arts & Sciences (que un cop vaig veure citat per Laura Borràs) amb arguments per les humanitats. 

 

The Heart of the Matter from americanacad on Vimeo.

[933] Valorar amb alegria (Oh Happy Day)

Ahir va acabar la primera edició del programa d'èxit de TV3 Oh Happy Day. Els aspectes positius d'aquesta idea feta realitat són molts, però quan ahir vaig trobar-me una persona en un context avaluatiu que feia servir com a única valoració experta un semiarticulat (per l'emoció, és clar) "m'has emocionat molt", al més pur estil Guille, em vaig adonar que alguna cosa no s'ha fet bé, encara que no vull treure importància a l'impacte estètic de cap intervenció. La lliço de llengua i d'avaluació que ens ha donat el jurat del programa no ha estat, en general, una lliço d'argumentació ni d'aportació d'elements de suport a cap tesi de debò ben fonamentada. No. La lliço, si de cas, ha estat una altra: ha estat la de l'equilibrisme de la cortesia lingüística. Com li dius a algú el que penses de la seva actuació si el que en penses no és gaire bo? Els girs per insinuar, per dir i no dir en aquesta mena de situacions, formen part de la vida, plena de situacions compromeses en què salvar la interacció (les imatges de les persones, la relació) sol ser tan important com comunicar el que pensem. Aquesta competència lingüística és molt rellevant, és clar. Ho saben prou bé els mestres, els autèntics prestidigitadors del discurs cortès quan es troben davant alumnes que no enfoquen bé la resposta, davant els quals ells han de fer servir frases com: "El que has dit no està malament, però es pot afinar molt, molt més... algú de l'aula voldria formular-ho amb més precisió?". El jurat d'Oh Happy Day ha estat un exemple d'aplicació d'estratègies de cortesia lingüística, en moltes ocasions, encara que en altres els comentaris han estat tan ensucrats, tan innocus, que han deixat de comunicar res més que l'absència d'amenaça i de sanció als receptors. Si el jurat ha posat en joc la cortesia amb més o menys fortuna, poques vegades hem vist, en canvi, com dèiem, una bona capacitat d'expressar els punts de vista (sobretot en el cas dels dos membres del centre de la taula del jurat, antimodels de capacitat expressiva). Un programa que ha estat model de tantes coses ho podia haver estat també de raonament i de construcció de l'opinió valorativa. Espero que a les aules, a l'hora d'avaluar l'actuació dels alumnes, no s'estenguin com a única consigna frases dites amb alegria com "ha estat no sé com dir-ho, còsmic", "m'has emocionat": tens un nou amb vint-i-cinc.

[891] Contra els tòpics

Mai la lectura d'un llibre no m'havia deixat un sabor tan agredolç com la de Tantos tontos tópicos, d'A. Arteta (Ariel, 2012). La idea de poder traspassar totes aquelles frases o punts de vista enquistats que bloquen tota possibilitat de raonament perquè són llocs comuns que fan de punt i final, m'atrau, com la idea de poder desmuntar les fal·làcies del nostre discurs quotidià, que consumim a diari, desmesuradament, i no sempre amb prou esperit crític. Arteta s'enfronta a un bon reguitzell de tòpics i prova de desmuntar-los. Tòpics com "Tot és relatiu", "No tinc fusta d'heroi", "Desaprovo el que dius, però defenso el teu dret de dir-ho", "A l'enemic, ni aigua", "Els sentiments polítics són intocables", "El problema és molt complex", "Totes les opinions són respectables", "És una persona molt normal", "No és res personal", "Tots som culpables", "No s'ha de jutjar a ningú", etc. Tòpics que solen justificar accions o encara més sovint inaccions, de manera molts cops ben poc acceptable. Els tòpics responen a la necessitat de no haver-ho de discutir tot constantment, són una zona de confort compartida en la qual l'avenç dialèctic no té sentit, a priori, perquè ja hi ha consens sobre la qüestió i la continuació ja és un camí fressat. Els tòpics, amb tot, esdevenen còmplices de la superficialitat del pensament, factors que eviten la cada cop més políticament incorrecta divergència entre persones (que és la base de l'avenç de les idees). Els tòpics són, segons com es miri, covards acords que impedeixen anar més enllà. I no sempre tenen, precisament, unes bases argumentatives sòlides. La temptativa d'anàlisi i de transcendència d'Arteta és, doncs, interessant. El punt agre del text, amb tot, és que considera tòpics perniciosos, per exemple, la defensa de la diversitat per la diversitat ("No es mejor ni peor, sino simplemente distinto") o el pressupòsit que cal que les llengües es recobrin ("Debemos recuperar nuestra lengua"). Els arguments de l'autor contra aquestes idees no em plauen ni em convencen gens, i els considero antològics. Em costaria trobar exposicions ben escrites tan radicalment contràries al que penso sobre aquestes dues qüestions. Sempre va bé tenir formulat explícitament l'argumentari d'aquells que se situen als antípodes del que pensem, els tòpics en què s'assenten les ideologies alienes. Alguns dels capítols del text poden ser perfectament matèria de debat a les aules de llengua. Posats a revisar els tòpics, revisem-los tots.

[838] El regne de la fal·làcia

La campanya a les eleccions catalanes torna a sembrar el discurs dels polítics de fal·làcies. A les fal·làcies, o arguments no vàlids, ens hi tenen ben acostumats els polítics que menteixen pel broc gros com si la gent fos idiota o menor (o menys que menor, perquè ara els nanos pugen molt espavilats). El discurs polític conté tota mena de fal·làcies aquests dies i m'agradaria aturar-me en un tipus freqüent. Davant el futur estat català, la fal·làcia més estesa és l'argumentum ad baculum (l'argument del bastó, l'argument de la força). L'amenaça, la coacció, no val, naturalment, per liquidar cap tesi; tampoc la tesi sobiranista que alguns partits polítics porten avui als programes. L'argumentum ad baculum és, en realitat, una concreció d'un altre tipus de fal·làcia, l'argumentum ad consequentiam, que consisteix a trobar en les conseqüències (impossibles de provar) la raó de pes per oposar-se a una tesi ("Catalunya no es pot independitzar perquè aquest fet comportaria una fractura en la convivència"). La tesi no queda pas afeblida per un argument basat en una conseqüència i inspirat barroerament pel bastó. Tocant-se i gairebé fonent-se amb aquests arguments del tot insatisfactoris hi ha també l'argumentum in terrorem, l'argument de la por ("Si Catalunya esdevé independent serà un estat tan pobre com Xipre", o mil altres variants). Ens trobem dins el grup d'arguments (fal·laços) que s'adrecen a les emocions, que proven de manipular els sentiments dels receptors més que no aportar raons vàlides. Aquests dies es parla també d'una altra fal·làcia, la que s'anomena de la cortina de fum o la fal·làcia de la distracció. Els partits no sobiranistes afirmen que la coalició nacionalista ha fet servir el sobiranisme com una cortina de fum perquè les seves retallades, amagades, no poguessin ser jutjades. Seria la mateixa tàctica que explica la pel·lícula Wag the Dog (La cortina de fum, 1997), de Barry Levinson, en què el president dels Estats Units d'Amèrica s'hauria inventat un conflicte poc abans de les eleccions per desviar l'atenció d'un escàndol que li hauria pogut fer perdre els comicis. El sobiranisme, però, no és avui cap fum distractor perquè té les arrels clavades profundament en una part important de la voluntat popular. Deixeu-me tornar, per acabar, a les conseqüències, el bastó i la por. Tanco l'apunt amb un vídeo recent de campanya del PP sobre allò que hauran de patir els que duguin un cognom castellà el dia després de la independència. No sé si riure o plorar.

  

[794] Eines a la xarxa per al debat

Per diverses bandes m'ha arribat notícia d'algunes eines que poden resultar útils per debatre posicions, idees, punts de vista. La xarxa és lloc d'opinió i controvèrsia, evidentment, però no sempre estimula que els emissors aportin raons en defensa del que diuen. La tendència a la immediatesa, a la rapidesa, a la brevetat, a la visibilització fulgurant, a la participació ràpida, acaba generant de vegades presències que tenen la seva essència en la reemissió més que no en l'emissió raonada, presències que s'adhereixen a discursos però de les quals desconeixem (i el voldríem conèixer) el matís. Benvingudes, doncs, totes les eines per al debat a la xarxa, que són moltes. Deixo constància de Dwelo, d'OpDrop i de Meevsu. Es tracta d'espais que estimulen la generació d'arguments al voltant de temes i que ens permeten situar-nos a la banda dels pros o a la dels contres. M'agrada especialment Meevsu, amb interfície en anglès i en portuguès però utilitzable en qualsevol llengua, perquè planteja debats entre dues persones per mitjà de vídeos, i perquè ho fa amb un rigorós control del temps que té cada participant per a la seva intervenció i amb una votació social final a càrrec de les persones que visualitzin el debat (observeu aquest tutorial d'explicació). Els concursos d'argumentació o lligues de debat que tanta tradició tenen en el context anglosaxó i que des de fa uns anys ja comencem a veure també a les nostres universitats es poden organitzar amb eines com Meevsu. Si la proveu i voleu deixar algun comentari de retorn, serà molt benvingut.

[774] Sofisticació lingüística

La Xarxa Vives ha tancat la seva Lliga de Debat Universitari d'enguany, la fase final de la qual ha tingut lloc a la Universitat de Vic. És agradable veure que dos estudiants de la UAB han arribat a la final i han quedat subcampions (enhorabona, davids!), darrere l'equip de la Universitat Pompeu Fabra. Més enllà de qui hagi pogur arribar fins al final, hem de constatar que el darrer debat és la punta d'un iceberg d'enorme magnitud. La Lliga fa anys que consciencia nois i noies, universitaris d'aquí i d'allà de l'àrea catalanoparlant, que les opinions no es poden reduir a ser opinions; que l'ús formal de la llengua no pot ser el resultat d'una improvisació; que les idees s'han de defensar amb la paraula i la intel·ligència (que no s'haurien de deslligar mai); que la paraula cortesa ofereix un territori amplíssim, generós, per provar de convèncer els altres de les nostres raons més profundes. Simpatitzo completament amb aquesta activitat de debat, que considero essencialment universitària (no pas per atzar té una llarga tradició en altres contextos universitaris d'arreu del món). Algú que sortís d'una primera experiència universitària (ara que ja no se'n surt mai, de la universitat, amb l'aprenentatge al llarg de la vida) hauria de saber de què parla i hauria de saber executar adequadament les tasques de la seva vida professional (en bona part basades en la comunicació). I hauria de saber fer-ho, a més, amb sofisticació. És a dir: amb complexitat, amb perfecció, amb consciència, amb estratègia comunicativa, amb capacitat de persuasió. "Els indignats són un corrent de pensament?" es debatia a la Lliga de Debat. Que ho puguin arribar a ser o no depèn d'ells, és clar, però sobretot de qui sigui capaç d'argumentar que ho són o que no ho són. De qui tingui la llengua, la tàctica oratòria, els recursos retòrics, la capacitat d'interacció i els recursos d'argumentació per demostrar l'una cosa o l'altra. Es pot convèncer algú a trets, a cops de puny o amb tota mena de coercions. El territori que reivindiquem per als humans, però, és el de la persuasió per la intel·ligència. Aspirem a continuar essent sofisticats. 

Watch live streaming video from universitatvic at livestream.com

[767] Fracàs de la vaga: una fal·làcia

La vaga d'ahir es pot titllar d'èxit o de fracàs. Si no hi ha ni tan sols acord en les estimacions del nombre de persones mobilitzades, fet relativament computable i objectiu, el consens sobre l'èxit o el fracàs de la vaga no poden ser sinó partits presos. Vull aportar un exemple d'un argument fal·laç que ha desplegat un polític català (J. A. Duran i Lleida) en fer la seva valoració personal anticipada sobre la vaga. La seva tesi ha estat clara (escolteu l'àudio): la vaga ha estat un fracàs. L'argumentació que fa servir, amb tot, no és acceptable. Ens diu que l'objectiu de la vaga era canviar la reforma laboral, i que aquesta reforma no es modificarà com a conseqüència de la vaga, per la qual cosa, doncs, la vaga ha estat un fracàs. Duran i Lleida fa servir una fal·làcia clàssica, l'argumentum ad consequentiam, que consisteix a recórrer a les conseqüències (negatives en aquest cas: no s'aconseguirà l'objectiu a què apuntava la vaga), per desqualificar la tesi contrària a la pròpia, que diria que la vaga ha estat un èxit. La vaga pot haver estat un èxit o no, però la fal·làcia del polític no ens ajuda gaire a determinar-ho. Necessitem rescatar el pensament i alliberar-nos dels partits presos.

listen to ‘Josep Antoni Duran i Lleida qualifica la vaga general de fracàs. ’ on Audioboo

[755] El risc de l'analogia

Avui a la tarda he tingut la sort de participar com a jurat, amb el company Joan Lluís Pérez Francesch, en un dels debats de la Lliga de Debat de la UAB. Per dir-ho ràpid: dos grups de dos participants han hagut de defensar i atacar respectivament el posicionament "Els indignats, un nou corrent de pensament". El grup del sí i el grup del no s'han anat alternant amb presentació de la tesi i arguments, refutació i, finalment, presentació de les conclusions del seu punt de vista. Tots dos grups ho han fet dignament i hem determinat que havia guanyat la parella integrada per David Daura i David Gutiérrez. Enhorabona als guanyadors. M'ha sorprès trobar-me davant argumentacions que pivotaven molt sobre analogies i que, a més, mantenien l'anàleg al llarg d'una bona part del discurs. Els del sí han comparat (amb una imatge projectada i tot) el moviment dels indignats amb el moviment històric dels il·lustrats, i han fet explícit, naturalment, el perquè de la correlació, que donava força a la seva tesi. El grup del no ha portat al debat un corrent de pensament que consideraven real, al costat del pseudocorrent de pensament, segons ells, integrat pels indignats. Les referències al socialisme han funcionat al llarg del discurs de contraanàleg. L'abast del procediment, com deia, m'ha sorprès en tots dos casos. Crec que les argumentacions acaben sent més efectives si no es basen tan centralment en semblances i mostren un bon ventall d'arguments variats que es complementen. Les analogies són efectistes, didàctiques i oxigenadores, és cert, però no són mai concloents i, a més, poden acabar sent molt fràgils. Els participants al debat haurien pogut fulminar el raonament de l'adversari atacant directament l'analogia, en un cas, o construint-la, en l'altre. L'equip del no podria haver esmerçat esforços a demostrar que indignats i il·lustrats són dues realitats incomparables per mil i un motius. I haurien fet molt de mal a l'oponent. I l'equip del sí hauria pogut esmerçar els seus esforços a fer veure que el corrent dels indignats i el corrent ideològic socialista tenien molts punts de contacte: que l'analogia, en aquest cas, existia, vaja. I aquesta operació hauria tingut un gran efecte. I és que afirmar que dues realitats s'assemblen (o no s'assemblen) sense por dels peròs, dels matisos i de les objeccions racionals correspon als poetes. L'univers de semblances d'un poeta ens agrada o no ens agrada. Hi sojornem amb plaer o no. Però als poetes, autèntics demiürgs, no se'ls discuteix.

[688] Com dir-ho?

Llegeixo el llibre d'Adelino Cattani Expresarse con acierto (Madrid: Alianza, 2010), un text lúcid i amè sobre l'adequació lingüística o com trobar la paraula justa a cada ocasió i l'ocasió per a cada paraula. L'obra ens obre els ulls a les enormes possibilitats que ens dóna la llengua de dir gairebé el mateix de maneres diferents i esdevé, en bona mesura, un tractat de l'eufemisme (de l'innocent i del pervers). Els exemples són pertot, com l'impressionant insult educat d'Umberto Eco que reprodueixo a continuació: “Aquel sujeto nació unido por el cordón umbilical a una mujer que había sabido llevar la poliandria a manifestaciones casi frenéticas” (!). Abstrec algunes preguntes a què l'obra va donant respostes. Com podem escollir les paraules per dir el que volem? Com podem superar les imprecisions, les llacunes i les ambigüitats del llenguatge? Serviria una llengua simplificada a les nostres necessitats d'expressió? Es pot sostenir una administració que parla amb una llengua incomprensible i un món acadèmic que es refugia en la il·legibilitat dels seus discursos? Com gestionem l'enorme profusió d'alternatives expressives que ens ofereix la llengua (Cattani reprodueix, amb humor, trenta-cinc maneres de dir un mestre d'autoescola a un alumne que aixequi el peu de l'embragatge suaument)? Què és el doble llenguatge o la llengua bífida (doublespeak), recurs enganyador? Quines són les professions que excel·leixen a fer-lo servir (periodistes, polítics, intel·lectuals)? Com se sol aplicar el doublespeak, amb els mitjans de l'atenuació dels aspectes negatius i la potenciació exagerada dels positius? Com ho fem per dir paraules difícils (dir que no, ofendre sense ofendre, dir bé dient mal)? Hi ha un llenguatge diferenciat entre homes i dones, que impliqui gairebé una comunicació intracultural entre ells i elles? Quins són els límits de la correcció política? Aquestes i altres preguntes reben respostes, suggeriments i exemples a Expresarse con acierto. Una lectura lúcida i amena, com deia en encetar aquestes línies.

[679] Els paranys de la comunicació

Aprendre llengües ha parlat ja d'algunes de les obres de Lluís Pastor (Retòrica Exprés, de 2007 o Escriptura sexi, de 2008, per exemple). Aprofitant el pretext de la coneixença personal, aquests darrers dies, de l'autor, m'endinso en una altra de les seves obres, Si un lleó entrés en uns grans magatzems (descobreix els paranys de la comunicació) (Ara, 2010). Es tracta d'un text àgil, amè, en el qual trobem revelats diversos misteris de la comunicació, sempre a partir de textos reals i propers a l'experiència. Hi trobem, per exemple, una anàlisi de les metàfores aplicades a la crisi econòmica dels darrers anys (de les caigudes i enfonsaments fins als terratrèmols i els tsunamis) o també als esports; una anàlisi dels noms de les operacions militars (que ja diuen molt del com es duran a terme i de què se n'espera); una anàlisi dels discursos emocionats i emocionants del Che; una anàlisi de les lleis no escrites que regeixen la traducció de les obres de cinema al català o, sobretot, al castellà (per què Green card va passar a ser Matrimonio de conveniencia?). M'ha interessat especialment la secció dedicada a escatir les claus de l'èxit dels discursos d'Obama, capaços de produir una comunicació quasi religiosa, que treballen amb recursos retòrics com la repetició emotiva o la paràbola, propis d'un veritable líder espiritual. Un dels capítols finals de l'obra, d'altra banda, s'adreça a descobrir els set secrets comunicatius que permeten conquerir les voluntats dels ciutadans del planeta. Encara que a la vida real només arribem a (mig) convèncer els nostres amics més íntims, la reflexió sobre aquests secrets té indubtable interès.

[656] Mourinho: la comunicació irresponsable

Ho vaig dir fa temps i hi insisteixo: necessitem Mourinho. Mai a la vida un personatge públic no ens havia aportat tant des de l'angle comunicatiu, ensenyant-nos dia rere dia el que no és convenient o adequat o correcte o necessari fer (consulteu les entrades que dedicava fa un temps als estils comunicatius de Mourinho i Guardiola). És un antimodel perfecte. En general, la inadequació comunicativa passa factura aviat a les figures mediàtiques que la practiquen. Mourinho és, per aquest motiu, un cas excepcional que no hem de desaprofitar. Hi ha una lliçó pràcticament cada dia. Penso, avui, a utilitzar-lo a la classe d'argumentació de dimarts, unes hores abans que es jugui el partit de tornada de la Champions, el Barça-Madrid. Perquè el material que ens va deixar Mou en acabar el partit d'anada em va de primera. És la sonsònia dels por qué, recordeu? (un autèntic argumentum ad nauseam, una fal·làcia). Els por qué que va deixar anar en la compareixença final del partit del 0-2, la qual permet explicar i exemplificar els arguments causals. Mourinho tenia una tesi: que el Barça rep ajuts que li permeten guanyar els partits. No n'hi ha prou, però, a tenir tesis, si no hi ha res sòlid que hi doni suport; són simples opinions. El cas és que els arguments causals de Mourinho hi eren, a la seva ment rebuscada, però que no era capaç de formular-los com a tals, perquè no se sostenien per enlloc. Es tractava, doncs, de dir-los i no dir-los, és a dir, d'insinuar tan sols els perquès sense arribar a formular-los amb nitidesa. D'aquí les preguntes reiterades, els por qué constants que no feien més que llançar pilotes fora, que evitar la formulació dels perquès impossibles. Perquè les causes de la seva tesi eren informulables: ni Villar, ni els àrbitres, ni la Unicef, ni... no tenen res a veure amb els suposats ajuts al Barça, que si no es poden demostrar, no ho són. La lliçó de Mourinho és la d'una enorme irresponsabilitat. Una figura pública no pot sortir a la palestra a dir i no dir, no es pot refugiar solemnement en la insinuació. L'argumentació formal que es mereix la ciutadania no és un joc, no és un foc d'encenalls vergonyant, no és llançar la pedra i amagar la mà. Si no hi ha una tesi a comunicar, callar és molt raonable. Si hi ha una tesi a comunicar es comunica, s'assumeix la responsabilitat del que es diu i s'aporten els arguments que permeten defensar-la (causes, per exemple) i, sobretot, els elements de suport que permeten provar-les, especialment si la tesi és arriscada o compromesa. Espero, amics i amigues d'Aprendre llengües, que Mourinho salvi la temporada i continuï com a mínim un any més al Madrid. Necessitem les seves lliçons, que esdevenen veritables arguments.

[475] La forja de Vulcà

Quan a la Facultat expliquem als alumnes com s'argumenta ens aturem a comentar les fal·làcies argumentatives, una de les quals és la que s'anomena tradicionalment la cortina de fum. Es tracta d'un recurs que allunya el receptor del tema de debat; es tracta d'introduir un element al discurs que despista, que amaga l'ou d'allò que és objecte de controvèrsia; consisteix a fer servir una pista falsa. Les cortines de fum són el pa de cada dia. Observant aquests dies el volcà islandès Eyjafjallajokull no puc reprimir un pensament de com aquest tipus de fal·làcia paralitza la nitidesa verbal i ètica. El discurs de la mentida és un espai cendrós on no hi ha cap au que aixequi el vol; és un espai per a rèptils. Deixeu-me aturar un moment en el volcà islandès, encara, perquè avui m'interessa parlar del que es veu i del que no es veu: del fum, sí, però també del magma calent, de l'energia subterrània, de la fúria explosiva, de la voluntat vehement de ruptura (l'erupció: del llatí rumpere, 'rompre'). Al segle XII un autor islandès desconegut va escriure una obra única en l'àmbit de la lingüística, que després s'ha conegut com l'Anònim islandès. Es tracta d'un breu tractat de reforma ortogràfica de la llengua islandesa que pretenia adaptar l'alfabet llatí a l'escriptura d'aquesta llengua, una obra excepcional, que revela una consciència ortogràfica insòlita per a l'època i que és també un exemple des del punt de vista metodològic. L'Anònim islandès és el magma roent, una raó en erupció. Mentre el fum de la fal·làcia tot ho estanca, sota el con encès es forgen discursos, arguments, veritats.

[454] Vendre la moto

Fa pocs dies tocàvem el tema de la manipulació del llenguatge. Hi ha un text al mercat, en versió castellana, força interessant sobre la qüestió. Es tracta de Vender la moto: Trucos de la manipulación del lenguaje, de Matteo Rampin (Madrid: Alianza, traducció del 2008 i original en italià de 2005). No proposo pas que aquest llibre amè i divertit substitueixi cap programa ni cap manual de curs, però sí que em sembla interessant que els aprenents de llengües recullin d'una manera o una altra el que s'hi diu. No és obligatori vendre motos a ningú, per descomptat, però és probable que algú ens en vulgui vendre alguna i hem de tenir, en aquest cas, la competència comunicativa per veure-ho de seguida i reaccionar. L'autor parla del poder dels enganys, els estratagemes i les astúcies basats en el llenguatge i en comenta un munt. Deixeu-me'n citar uns quants: poden enganyar la posició de les paraules; l'expressió dels matisos (el cap del "govern"); el joc amb les ambigüitats; donar a entendre coses que no són; les veritats a mitges... També pot enganyar el valor de creació de realitat de les paraules (cas dels metges militars que parlaven de dermatosi quan la malaltia afectava els oficials, de sarna si afectava els suboficials i de ronya si afectava la tropa); la tria de les paraules que convenen més a la nostra finalitat; la selecció del sinònim tendenciós (por o prudència; inconsciència o valor; prepotència o caràcter); l'ús de termes vagues o comodí; el recurs a l'estereotip o a les explicacions globals que fugen d'estudi dels problemes concrets. Rampin s'entreté també a parlar de la manipulació basada en la paradoxa: la creació de frases autoimmunes ("que abandonis la fe demostra que has caigut a les urpes del diable"); els falsos dilemes ("em regales un diamant o un cotxe?"); la manipulació que juga amb les negacions ("el Sr. Joan no és un delinqüent": ho és molt, després d'aquesta frase!); la manipulació per repetició... Vender la moto també analitza els avantatges manipuladors de l'obscuritat del llenguatge, o el joc trampós amb les pressuposicions o amb les paraules que actuen directament sobre l'inconscient de l'interlocutor. I dedica alguns capítols a la manipulació basada en la generalització, l'extrapolació, l'alteració de la causalitat o de les premisses d'un sil·logisme. L'obra es rebla amb les trampes numèriques, les que es basen en la força de la forma (la bellesa, la simetria, la sensualitat del llenguatge ens poden encaterinar). Entre les pitjors manipulacions (el llibre els reserva les darreres planes) algunes com dir més amb el que es calla que amb el que es diu; fer ús selectiu de proves; llançar cortines de fum verbals al receptor o callar certes realitats per liquidar-ne l'existència. Recomano el text de Matteo Rampin, un veritable compendi d'allò que alimenta un bon grapat d'actes comunicatius (que sempre són els dels altres, és clar!).

[408] La preponderància del patró argumentatiu anglosaxó

Fa uns mesos llegia unes pàgines molt interessants, del text El lenguaje como cultura (2008), d'Enrique Bernárdez, que ara voldria portar al bloc. Es tracta d'una reflexió sobre la progressiva expansió del discurs en anglès, especialment en l'àmbit acadèmic i científic. Abstracts, articles, presentacions orals, no plantegen cap mena de dubte a l'investigador pel que fa a la llengua d'elaboració: si es vol optar a un reconeixement de la comunitat científica internacional, s'han de redactar inequívocament en anglès. La quasi exclusivitat de l'anglès com a llengua de la ciència planteja moltes qüestions. L'empobriment que representa la ciència en una sola llengua sembla clar (llegiu, en aquest sentit, les paraules de Berthoud que reproduíem fa uns dies). El desavantatge que tenen els científics d'arreu (que veuen rebutjats els seus textos, per exemple) pel fet de no dominar l'anglès també és una qüestió rellevant. Explica Bernárdez el cas de diversos escrits científics en anglès elaborats per investigadors asiàtics rebutjats per acusació de plagi... perquè bastien la seva prosa de fragments plagiats aquí i allà que fossin indubtablement idiomàtics en anglès. Els autors asiàtics, desesperats, no cometien cap plagi de contingut, senzillament necessitaven forma genuïna. La qüestió central que motiva aquest post, però, és una altra: el text, el discurs, s'organitza diferentment en llengües o grans àrees lingüisticoculturals diverses. Aquest fet afecta, per exemple, el discurs argumentatiu: el discurs argumentatiu romànic (segons Bernárdez) conté naturalment digressions més o menys extenses, fet que augmenta, per exemple, el nombre de referències bibliogràfiques, culturals, científiques. El discurs oriental, en canvi, fa arrencar els temes molt lluny d'allà on vol anar a parar i avança com la forma d'un caragol, cap al centre. El discurs anglosaxó, però, se sol presentar com una eixuta línia recta, amb arguments enllaçats que fan avançar el discurs. Un discurs que no sol tenir ni dilacions ni pauses, ni expansions, fortament lineal. Què passa, doncs, amb les persones que no comparteixen culturalment aquesta forma de construir el discurs argumentatiu? És lícit que l'avaluació dels treballs científics depengui no ja tan sols de la llengua en què s'escriuen, l'anglès, sinó també dels patrons del discurs argumentatiu del món anglosaxó? No és hora ja que la ciència es pugui expressar d'una manera més plural des del punt de vista lingüístic i cultural?

[406] Bastides per a l'escriptura argumentativa

Avui vull donar a conèixer tres eines de les quals tinc notícia per una companya de feina. Es tracta de Thesis Builder, Essay Map i A Map. Totes tres es poden considerar útils bastides per al pensament i la construcció de l'argumentació. Estan pensades per a l'anglès, però poden resultar interessants per a altres llengües. Thesis Builder permet als estudiants universitaris triar un tema, elaborar els seus arguments i contraarguments i, finalment, construir la seva tesi i generar un esborrany. És interessant veure com Thesis Builder fa un treball, també, amb els connectors del text, que desplega entre les idees que l'aprenent ha introduït. La segona eina és Essay Map, que ens dóna un cop de mà semblant. Senzillíssima pel que fa a la interfície i la navegació, ens permet indicar el títol del nostre text, escriure'n la introducció; ens ajuda a desenvolupar-ne les idees i els elements en què prenen suport, i, al final, ens convida a redactar la conclusió. L'aplicació permet també visualitzar gràficament el desplegament del nostre text i, si ho desitgem, el podem imprimir. Pel que fa a A Map, té unes característiques similars. L'experimento introduint-hi una senzilla argumentació contra la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut. Em fa indicar el tema de controvèrsia, em fa posicionar i em va demanant arguments i el desplegament d'aquests arguments. Em sembla fantàstic que l'argumentació, finalment, es pugui fer arribar a altres persones, o que la seva traducció gràfica pugui ser consultada en un web o fins i tot incrustada en un bloc o en altres espais de la xarxa. La incorporo al peu d'aquestes ratlles (disculpeu que no hi hagi accents, no els accepta).

[376] Ferrer i Guàrdia: l'afusellament d'una raó

Avui fa cent anys que el pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia (1859-1909) va ser afusellat: li encolomaven la responsabilitat dels fets de la Setmana Tràgica esdevinguts poc abans, el juliol de 1909, i va ser condemnat sense cap prova, des de l'absoluta parcialitat. N'hem parlat, a classe de llengua, amb els estudiants d'Humanitats, per exemplificar la necessitat de tot estudiant universitari de ser crític, de saber analitzar les fonts que expliquen determinats fets històrics (sobretot si són controvertits com la figura i l'obra del mateix Ferrer) i les ideologies subjacents, de saber llegir entre línies, de saber analitzar els arguments dels textos i rebutjar-los quan no ens convencen. Les memòries del polític de la Lliga Regionalista Francesc Cambó, personals i egocèntriques com cap altre text, afirmen el següent de Ferrer i Guàrdia: “El 10 d’octubre de 1909 tingué lloc el judici militar contra Ferrer, en el qual es dictà pena de mort. L’opinió general era que Ferrer no seria executat com ho havien estat els altres infeliços compromesos en la revolta per ell preparada. La notícia del seu afusellament, que tingué lloc el dia 13 d’octubre, fou ben rebuda a Barcelona: no vaig sentir un sol diputat d’esquerra que en protestés, ni sorgiren les habituals peticions d’indult que es produeixen sempre en semblants ocasions. Sols setmanes després, quan l’horror contra els crims de la Setmana Tràgica s’havia ja atenuat, les esquerres socials i polítiques pogueren començar una campanya "contra els assassins de Ferrer", dirigida clarament contra el govern Maura. Llavors, en pocs dies, esclatà a tot Europa, magníficament orquestrada, una campanya de vindicació de Francesc Ferrer i Guàrdia. I aquell home inculte, groller, els mèrits del qual consistien a haver-se apoderat de la fortuna d’una vella per consagrar-la a donar-se vida de platxèria i a obrir una escola anarquista, aparegué com el símbol de la virtut i de la cultura. L’Espanya que l’havia afusellat en nom de la Llei apareixia com l’Espanya de la Inquisició.” Si calgués definir un estudiant universitari en una línia diria que és algú que, davant aquestes ratlles del polític dretà Francesc Cambó sobre Ferrer, corre a buscar una altra versió dels fets; és algú que sap que el llenguatge emotiu (infeliços, assassins, orquestrada, inculte, groller, haver-se apoderat de la fortuna d’una vella per consagrar-la a donar-se vida de platxèria...) és una fal·làcia i se situa, per tant, fora de les regles del joc de l'argumentació formal. Un universitari és algú disposat a l'exercici permanent del contrast: algú que no sabria emetre un judici sense haver escoltat totes les parts.

[250] II Concurs d'Oratòria

Ahir va tenir lloc a la Universitat Autònoma de Barcelona l'acte final del II Concurs d'Oratòria, emmarcat dins el XII Seminari sobre Dret i Llengua. L'acte va passar del tot desapercebut en una institució ja abocada a les vacances de Setmana Santa (queda algú?), però no vull deixar d'explicar ni que sigui molt breument aquesta experiència formativa que considero d'un gran interès en un moment com l'actual. Un moment actual en què sembla que la universitat s'hauria d'abocar a reforçar decididament les competències bàsiques dels seus alumnes, entre les quals la de comunicació, lògicament, és una de les fonamentals. El concurs d'oratòria del Servei de Llengües i la Facultat de Dret es planteja com un curs amb algunes de les unitats formatives del programa Argumenta (exposició oral, argumentació) que els alumnes inscrits han pogut seguir a distància, al llarg d'un mes, sota l'excel·lent supervisió d'un e-tutor. Al final del curs, i d'acord amb un supòsit de dret plantejat, els participants han hagut de defensar públicament una posició davant un jurat. I ho han hagut de fer, és clar, amb un discurs ben construït, solvent i persuasiu, i alhora amb una bona fonamentació jurídica. Això és tot. Però és molt. N'hi havia prou, ahir, de ser a l'acte, al qual vaig participar com a jurat, per adonar-se que la iniciativa és l'embrió d'una línia d'actuacions imprescindibles en l'àmbit universitari: una línia d'accions que ha d'ajudar el nostre alumnat a saber parlar en públic argumentadament i a defensar les seves idees: és a dir, que ha de capacitar l'alumnat per a la vida professional. I molt més: l'ha de situar en òptimes condicions per exercir una ciutadania participativa i responsable. A l'acte d'ahir vaig veure uns participants enormement motivats (hi ha una manera millor d'aprendre?); conscients de la importància del llenguatge en la vida acadèmica i professional; reflexius sobre les estratègies de retòrica i oratòria que feien servir; altament empàtics i receptius; desitjosos d'aprendre i millorar... I vaig veure en acció, també, persones que fonien en una sola activitat la llengua i els continguts, indestriablement, i que entenien a la perfecció que sense un bon domini de la llengua i la comunicació no hi ha, en realitat, contingut imaginable. El Concurs d'Oratòria ha estat, també, per segon any, una oportunitat magnífica de treball col·laboratiu entre professionals: les unitats del dinamització i de formació i autoaprenentatge del Servei de Llengües hem treballat, un cop més, conjuntament. Alguns membres del Servei de Llengües, d'altra banda, hem tingut la sort de tornar a col·laborar en plena sintonia amb els professors de la Facultat de Dret. Hem d'agrair, també, la sensibilitat i l'interès del degà de la Facultat, que va assistir a l'acte i va valorar les intervencions i l'organització, en unes emocionants paraules de cloenda.

[50] El banquer anarquista, de F. Pessoa

50 entrades al bloc. Una aventura de formació permanent, d'autoaprenentatge, de lifelong learning, de compartir "palpitacions del temps" (per dir-ho orsianament) amb companys coneguts o silenciosos. El web 2.0, s'ha dit, és això: "crear, mesclar i [, sobretot,] compartir". Acabo de llegir El banquer anarquista, de Fernando Pessoa, una faula dialèctica (que hauria de ser lectura obligatòria a la unitat d'argumentació del programa Argumenta, amics formadors!). Es tracta d'un text de 1922, però radicalment contemporani, en què un banquer defensa davant un interlocutor inquisitiu, en un monòleg aclaparador, que ell sí que és un veritable anarquista, i no, en canvi, els que es vanten de ser-ne i n'ostenten el nom. Les paraules del banquer són iròniques i fins i tot cíniques, és clar, però brillants i poderoses. El banquer demostra que totes les altres vies que ha intentat per liquidar les falses "ficcions socials" en què s'estructura la societat (ficcions socials injustes, que no responen a raons "naturals" i que sovint no tenen cap base ferma), i per aproximar-se a la llibertat, no han estat i no seran mai viables. I que el seu individualisme lliure, que no pot destruir d'una tacada les ficcions socials, però que, en canvi, té la virtut impagable de no generar cap forma nova de tirania, és l'únic anarquisme imaginable. Pessoa destil·la al text un profund, amarg i preocupant escepticisme respecte a l'acció de grup: "En l’estat social present no és possible un grup d’homes, per ben intencionats que siguin, per preocupats que estiguin només a combatre les ficcions socials i treballar per la llibertat, que treballin junts sense que espontàniament creïn tirania...". Aquesta preocupació, però, l'ha resolt el web 2.0, amb el formigueig incessant de persones que dia a dia sembren, recullen, comparteixen i generen espais de llibertat totalment desubicats (utòpics, hauríem dit fa un temps) respecte a les ficcions socials. Amics, sisplau: es fa tard i el Liceu de la ficció social és ple de gom a gom... Deixeu anar la vostra bomba orsini; escampeu riquesa, banquers anarquistes!