Aquests dies he llegit la publicació que recull els relats premiats de diversos professors de català a l'estranger, resultat de la primera edició del premi "El català pel món" (Godall Formacions, 2013). Es tracta de sis textos breus sota el títol general "Tarongeta" vol dir taronja petita que combinen la ficció amb la realitat, l'humor, la ironia i l'esperit d'aventura amb la duresa de les experiències d'ensenyar català a fora (de Croàcia a Rússia, d'Hongria a Corea). El volum (i el premi) podria semblar senzillament una bona idea, un projecte de promoció de la presència quasi heroica del professorat de català a les universitats estrangeres, de la difícil projecció enfora d'una llengua sense el reconeixement i el suport que li caldrien. La iniciativa és molt més que això, però. Els textos són biografies lingüístiques, gènere del qual hem parlat amb fascinació aquests darrers anys a Aprendre llengües, unes biografies lingüístiques que incideixen en un punt clau, essencial, de la nostra relació amb les llengües. Perquè aquestes biografies mostren en acció, quintaessenciades, dues actituds humanes fonamentals que es retroalimenten: l'actitud d'aprenentatge lingüístic (els docents aprenen les llengües del lloc, en algun cas quasi des de zero i sense amagar-ne la dificultat) i l'actitud d'ensenyament lingüístic, lligat a la seva condició professional. Aquest doble moviment d'aprendre i ensenyar simultàniament em sembla un doble moviment essencial, una tensió decisiva. Els relats donen veu a professionals de les llengües, però la doble aventura és l'aventura quotidiana de qualsevol persona oberta a les llengües i, encara més, oberta a comprendre. Aquesta és la virtut, doncs, que vull destacar d'aquesta iniciativa: ens ensenya que l'estranger és aquí mateix, i ens recorda que som ensenyants i aprenents de llengües: que depèn de nosaltres que sapiguem veure els contrastos que ens han de permetre continuar sent cada dia diferents de com érem el dia abans.
