Aquests darrers dies he llegit La
comunicació en els espais virtuals. Enfocaments i experiències de
formació en línia (Barcelona: UOC, octubre 2012), coordinat per
Begoña Gros i Xavier Mas, un recull de textos interessants de
reflexió sobre els entorns virtuals per aprendre. No tan sols
llengües, però també llengües. Dos dels articles del volum, el de
C. Appel i el de J. Hopkins exposen experiències en l'àmbit
específic de l'ensenyament i aprenentatge de la llengua, en què la
comunicació en l'espai virtual és, potser encara més que en altres
matèries, decisiu. És evident que amb la
popularització i la vivència quotidiana de la digitalitat l'espai
circumdant se'ns ha fet complex, i també l'espai de l'aprenentatge.
Tant, que fins i tot els noms per designar-lo han canviat
cercant la manera d'ajustar-se a la complexitat. Parlem més que mai
de zones obertes com espais per aprendre o, encara més, d'entorns
d'aprenentatge. La decisió sobre les característiques d'un entorn
d'aprenentatge ja no es deu al saber fer d'un arquitecte professional, sinó que és ara un espai que han de crear els experts
en la tecnologia de la mà dels pedagogs, en el cas de decisions institucionals, però també aprenents apoderats. L'entorn no és
ja un simple espai-lloc, sinó més aviat un poderós espai-node (C. Suárez), un
sofisticat resultat d'enginyeria, flexible i mutant. Davant la
riquesa potencial d'aquests nous espais d'aprenentatge, la reflexió
és més que mai imprescindible i l'arquitectura ha de ser molt sòlida, encara més perquè és semiinvisible. Cap de les característiques de l'espai
per aprendre en virtualitat no és insignificant. Totes les opcions
reflecteixen plantejaments pedagògics (conductisme,
socioconstructivisme, connectivisme?). En els nous entorns per
aprendre la comunicació (diguem-ne interacció, diguem-ne
col·laboració entre aprenents, diguem-ne construcció del
coneixement) és l'autèntica clau de volta dels processos
d'aprenentatge. Per això és essencial la reflexió sobre la
comunicació en aquests entorns, com la que ens proposen les
experiències aplegades a La comunicació en els espais virtuals. Perquè cal poder definir amb
claredat el sentit, les característiques tècniques i les funcions
i les implicacions pedagògiques de les opcions comunicatives per les quals s'opta en la configuració dels
entorns d'aprenentatge (com han de ser els fòrums? Com assegurem que
s'hi produeix interacció d'alt nivell? Cal? Com han de ser els espais
col·laboratius? Com han de ser els espais de comunicació de veu i
imatge amb sincronia, per garantir experiències d'èxit?). Fins i tot en els aprenentatges menys formals, a què els aprenents ens hem llançat
combatent el monopoli del saber reglat, s'aprèn més i millor amb criteris i decisions que ens ajudin a organitzar l'atzar, entre les quals les comunicatives són fonamentals.
27.1.13
[864] Arquitectura d'espais per aprendre llengües
Aquests darrers dies he llegit La
comunicació en els espais virtuals. Enfocaments i experiències de
formació en línia (Barcelona: UOC, octubre 2012), coordinat per
Begoña Gros i Xavier Mas, un recull de textos interessants de
reflexió sobre els entorns virtuals per aprendre. No tan sols
llengües, però també llengües. Dos dels articles del volum, el de
C. Appel i el de J. Hopkins exposen experiències en l'àmbit
específic de l'ensenyament i aprenentatge de la llengua, en què la
comunicació en l'espai virtual és, potser encara més que en altres
matèries, decisiu. És evident que amb la
popularització i la vivència quotidiana de la digitalitat l'espai
circumdant se'ns ha fet complex, i també l'espai de l'aprenentatge.
Tant, que fins i tot els noms per designar-lo han canviat
cercant la manera d'ajustar-se a la complexitat. Parlem més que mai
de zones obertes com espais per aprendre o, encara més, d'entorns
d'aprenentatge. La decisió sobre les característiques d'un entorn
d'aprenentatge ja no es deu al saber fer d'un arquitecte professional, sinó que és ara un espai que han de crear els experts
en la tecnologia de la mà dels pedagogs, en el cas de decisions institucionals, però també aprenents apoderats. L'entorn no és
ja un simple espai-lloc, sinó més aviat un poderós espai-node (C. Suárez), un
sofisticat resultat d'enginyeria, flexible i mutant. Davant la
riquesa potencial d'aquests nous espais d'aprenentatge, la reflexió
és més que mai imprescindible i l'arquitectura ha de ser molt sòlida, encara més perquè és semiinvisible. Cap de les característiques de l'espai
per aprendre en virtualitat no és insignificant. Totes les opcions
reflecteixen plantejaments pedagògics (conductisme,
socioconstructivisme, connectivisme?). En els nous entorns per
aprendre la comunicació (diguem-ne interacció, diguem-ne
col·laboració entre aprenents, diguem-ne construcció del
coneixement) és l'autèntica clau de volta dels processos
d'aprenentatge. Per això és essencial la reflexió sobre la
comunicació en aquests entorns, com la que ens proposen les
experiències aplegades a La comunicació en els espais virtuals. Perquè cal poder definir amb
claredat el sentit, les característiques tècniques i les funcions
i les implicacions pedagògiques de les opcions comunicatives per les quals s'opta en la configuració dels
entorns d'aprenentatge (com han de ser els fòrums? Com assegurem que
s'hi produeix interacció d'alt nivell? Cal? Com han de ser els espais
col·laboratius? Com han de ser els espais de comunicació de veu i
imatge amb sincronia, per garantir experiències d'èxit?). Fins i tot en els aprenentatges menys formals, a què els aprenents ens hem llançat
combatent el monopoli del saber reglat, s'aprèn més i millor amb criteris i decisions que ens ajudin a organitzar l'atzar, entre les quals les comunicatives són fonamentals.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)