Llegeixo l'obra d'Ignasi Clarà El
llibre dels embarbussaments (Barcelona: Pòrtic, 2012), un text que
fa passar una bona estona. Es tracta d'un recull de divertits jocs de
paraules en català. Més enllà de permetre'ns el joc, el volum és també un
recurs per ensenyar i aprendre llengua, perquè sovint els
embarbussaments es basen en l'al·literació d'uns sons i es poden
aprofitar, doncs, lúdicament, per ensenyar-los. El text ordena els
embarbussaments, precisament, no pas alfabèticament, sinó pels sons
amb què juguen (a la F, per exemple, trobem entre altres "Que
fi que fa el cafè el cafeter Delfí"). El llibre de Clarà
recull més de cinc-cents embarbussaments i jocs. N'hi trobem de tota
mena: des dels més populars ("Setze jutges..."; "En
Pinxo va dir a en Panxo..."; "Barcelona sona si la bossa
sona. Però tant si sona com si no sona...") fins a altres de
més locals ("Estic a Estac, a Estac estic..."). Des de
breus i punyents ("El nét va net") fins a altres amb un
cert aire narrratiu superrealista ("Una vella seca, meca, cucurutxuda, sorda i
cega va tenir tres néts secs, mecs, cucurutxuts..." o la
cèlebre "Una polla xica, pica pollarica, camacurta i
becarica...", immortalitzada per Dalí i que Quim Monzó va utilitzar fa uns anys al
seu memorable discurs a la Fira del Llibre de Frankfurt). No hi falten els que juguen amb els números o esdevenen sopes
de vocals, ni tampoc els que amaguen trampes mortals (¿qui pot evitar
acabar dient colló o collons mentre diu ràpidament "A Rubí cotó
collí i a Rubó collí cotó" o "De genollons, genollons,
collia collia. De genollons, genollons, collia codonys..."?). I,
entre molts altres de diverses tipologies, destaco també els que
imiten la sonoritat d'altres llengües: el xinès ("Tinc tanta
sang que a les cinc tinc son"), l'alemany ("Elàstics blaus
mullats fan fàstic", a casa hi afegíem sempre: "Si es
mullen es taquen"), el francès ("Pujar fa suar"),
l'anglès ("L'ànec ha mort sense haver-hi hagut espeternec"
o "En un got no hi pot haver-hi hagut vi bo..."), el gallec
("Guaita, minyó, la gaita de nyigui-nyogui"), l'italià
("Passi, passi, xitxarel·lo, faci moixoni i camini") o el
llatí ("Anant amb els nuvis amb òmnibus, l'àvia sua").
Per acabar: el text d'Ignasi Clarà, que entronca amb la bibliografia
precedent sobre el tema, ens obre de bat a bat les portes a recordar
que la llengua és un espai generós i ampli on el joc té cabuda natural.
