[927] Ampul·lositats

Butllofa (Viquipèdia)

El discurs és una superfície que s'estén com una pell fins a crear el seu cos. Quan no hi ha el desplegament d'una idea, el text no guanya cos, no pot créixer en superfície. És aleshores que l'autor corre el risc de créixer en inflor, de generar butllofes de grandiloqüència i afectació, de fer aparèixer la buidor de l'èmfasi gratuït i l'exageració, d'expandir-se en el llenguatge de l'altisonància i la pompositat. Els textos amb idees clares expressades amb senzillesa i precisió són sempre aerodinàmics. 

[926] Reconstituir el discurs

Aquests dies a classe parlem de com construir un discurs oral. És curiós que la bibliografia sobre el tema insisteixi tant en la creació del discurs, en la disposició de les seves peces fins a l'obtenció d'un artefacte, i que parli tan poc de la capacitat que ha de tenir l'orador de reconstituir l'objecte que ha creat, en l'acte de l'enunciació oral del text. És tan important saber construir el discurs com saber-lo reconstruir sobre la marxa, de manera que no es desinfli definitivament per una circumstància no prevista i pugui tornar a recuperar ràpidament el volum inicial. Qui diu un text oral té entre mans un material construït, però de cap manera un material tancat (per això la flipped classroom, la classe inversa, té un punt d'inconveniència). Així, ha de poder ampliar el discurs cap a aspectes nous, cap a algun fet d'actualitat, cap a algun element suscitat pel context en un aquí i ara, el de l'actio, impossible de preveure al detall. Qui diu un text oral ha de poder afrontar la pèrdua d'algunes peces, l'oblit d'alguns aspectes del discurs. L'objecte construït al laboratori s'exposa, naturalment, a un desgast profund quan en surt. L'orador, doncs, ha d'estar preparat per afrontar aquesta circumstància, que es produirà sempre. Qui diu un text oral ha d'estar obert a una lleugera reordenació dels elements previstos, potser pel fet que algun dels assistents a l'acte en què es produeix ha formulat una pregunta abans d'hora que provoca irremissiblement un avançament expositiu. L'orador ha de ser hàbil, doncs, a reordenar el discurs i a no sacrificar els efectes retòrics que tenia previstos (un morós avenç dels arguments, per exemple), o a generar-ne de nous, una tasca no gens senzilla. Ha de tenir clar, en tot moment, què és l'essencial en el discurs tant des de l'angle del contingut com des de l'angle de la retòrica: ha de tenir clar allò que no es pot sacrificar. No n'hi ha prou, doncs, a saber construir calculadament i amb perfecció el que es vol dir si no se sap reconstituir l'artefacte quan rep els cops propis del moment de l'execució.

[925] Necessitat dels elements al discurs

Una de les característiques més desesperants d'un discurs oral és que l'orador, potser perquè no l'ha preparat, vagi desgranant el discurs sobre un tema donat de manera sumativa, sense pla, com una pura llista d'elements a l'atzar. Uns elements que es van incorporant al text sense cap noció del discurs com a artefacte, sense una finalitat didàctica global (l'orador no pensa pas a fer comprendre el discurs) i sense cap plantejament ni estètic ni retòric. Aquesta mena de discursos sense ordre ni concert, pures divagacions sense altre final possible que l'avís del cronòmetre, aquests arguments allargassats ad libitum, deixen el receptor sense la possibilitat que pugui saber una cosa tan elemental com què és el més important dins el discurs. Diria que en contextos formals aquesta mena d'intervencions només es toleren en persones famoses, autoritats indiscutibles, la sola presència de les quals en un acte públic ja és gairebé suficient per satisfer els assistents. En tots els altres casos, que són gairebé tots, quan algú es disposa a parlar en públic cal exigir-li un ordre, una articulació discursiva, que pot estar reflectida en un guió o ser purament mental. Cap audiència no es mereix una suma d'elements inconnexos que avancen només al dictat egoista d'una improvisació maldestra. Els discursos sense ordre, sense idea vertebradora, els discursos que no arriben a ser un artefacte sinó un enfilall de pensaments, es fan evidents en algunes marques de llengua. La suma de peces del discurs es revela en l'ús abusiu de formes com també o a més, sovint al començament dels paràgrafs de text o de les frases. I es revela també en el crit desesperat de blocs sencers de text que supliquen ser necessaris dins el text. És el cas dels paràgrafs començats, per exemple, amb cal dir, cal esmentar (cal, realment? no pot fer que calgui el discurs mateix?) o formes similars. Fixeu-vos en els dramàtics cal dir, s'ha de remarcar i cal afegir del text següent enregistrat. Les parts del text han de ser necessàries i motivades per l'estructura i la lògica que n'ha fet possible l'aparició. Les altres parts del text les han d'exigir, de provocar, les han de fer necessàries i imprescindibles. No deixem que els fragments dels nostres discursos orals demanin, a crits, ser necessaris.

listen to ‘necessitat’ on Audioboo

[924] Seducció

Seducció 

Fa uns anys vaig fer aquest poema objecte amb el títol Seducció. La paraula conté el verb ducere a les entranyes ('conduir') i també la idea d'un focus generador de l'atracció ('cap a si mateix'). Vaig imaginar la seducció com la capacitat d'algú (un centre) d'estendre al seu davant vies que poguessin conduir cap a ell. Com que entenia la seducció com una atracció decidida i irresistible, vaig creure que una màquina de tren podia reflectir bé la conducció imparable cap al centre xuclador. És així que, amb el material adequat, vaig posar en solfa Seducció. Recupero ara el poema objecte perquè sento a parlar molt de la tercera via política, aquesta via en què ningú no creu veritablement. La tercera via hauria pogut ser, precisament, un feix de vies esteses des d'un centre que ens podia haver atret. La tercera via hauria pogut ser (però no) la seducció.

[923] Tòpics i tòpics (i 2)

Parlàvem a l'entrada anterior dels tòpics en general poc desitjables als discursos (llevat que ens proposem explotar-los des de l'humor o hi vulguem recórrer puntualment). Els tòpics o llocs comuns són, però, en un altre sentit, uns poderosos ajudants a l'hora de generar les idees de la inventio del nostre discurs. Autors de l'antiguitat clàssica grecoromana com Antifont, Aristòtil, Ciceró o Quintilià van fer propostes de tòpics ben útils encara. Què són, però, els tòpics? Són fórmules generals, buides, multiusos, que es poden aplicar a tota mena de discursos i permeten a l'autor explorar tot el que pot dir. Es tracta, doncs, d'una mena de guió d'exploració del tema de què es parla. La tòpica comuna ens forneix unes fórmules que ens permeten cercar respostes i es poden aplicar a diversos objectes d'anàlisi. Quintilià parlava, per exemple, dels tòpics de persona (família, poble, pàtria, sexe, edat, educació, aspecte físic, fortuna, condició social, caràcter, professió, aparença, nom...) o de cosa (causa, lloc, moment, manera, definició, semblança, comparació, circumstància...). Altres autors clàssics van establir dualitats per a l'anàlisi com possibilitat / impossibilitat; existència / inexistència; més / menys; grandesa / petitesa; facilitat / dificultat; veritat / falsedat; precedència / successió; semblança / diferència; causa / efecte. Si parlem d'activitats, per exemple, ens poden resultar útils loci com l'origen, el començament, el desenvolupament, el progrés, el retrocés, la meta, el final, les pauses, els ritmes, el sentit, la direcció, etc. Els experts en retòrica van elaborar en cada cas les seves propostes de tòpica comuna amb les distincions que els semblaven pertinents, i hem de dir que ens resulten encara avui poderoses eines per explorar els temes dels nostres discursos. Els tòpics específics, d'altra banda, un subgrup dels tòpics de què parlem, són també absolutament rellevants. Si hem de parlar d'un tema relacionat amb les ciències humanes, per exemple, seran tòpics específics els que es relacionin amb l'ètica, l'estètica, la política, la religió, l'economia, la psicologia, la cultura, la lògica, el dret, l'ecologia o la sociologia. Si tenim un tema, doncs, i voluntat de comunicar, però no el mètode per generar les idees, els tòpics, en el sentit que hem comentat, poden ser molt valuosos per ajudar-nos a pensar i a delimitar la carn del nostre discurs.

[922] Tòpics i tòpics (1)

Els tòpics, o llocs comuns (els loci), generen una certa confusió, perquè tenen dos sentits que no sempre els aprenents de llengua distingeixen immediatament en disposar-se a construir un discurs. Començarem pel primer. Un tòpic és una petita peça de discurs, una mena de mem, una idea prefigurada generalment ja molt gastada, que és coneguda per la majoria de parlants i, doncs, que no enriqueix la producció discursiva expositiva o argumentativa perquè no hi afegeix res de nou. De vegades, a més, els tòpics són reflexions que responen a prejudicis o idees que s'han enquistat (de l'estil "cadascú és lliure de pensar el que vulgui"), que bloquen completament la comunicació i no permeten avançar críticament els interlocutors més enllà del tòpic (llegiu l'apunt que dedicàvem a la qüestió). Aquesta mena de tòpics de vegades es concreten fins i tot en seqüències verbals estereotipades, fixes, de l'estil de: "coses del futbol", "el futbol és així", "la pilota no ha volgut entrar", "s'ha de continuar treballant" [després de perdre un partit], "no hi ha enemic petit", "els pals també juguen" [quan la pilota s'ha estavellat als pals en un partit], "el jugador número dotze" [el públic]...) i són francament empobridors. Tot bon orador ha d'evitar-los al màxim en les exposicions formals. I si el discurs acaba sent un enfilall de tòpics, la imatge i la reputació de qui el fa s'esfondren. Un tòpic pot fer somriure, però el receptor d'un discurs formal espera probablement originalitat en el contingut. Els tòpics poden ser, de tan vulgars, objectiu de l'humor costumista o basat en l'anàlisi dels comportaments socials. El motiu és que es troben en una zona fàcil, en una mena de communis en què el receptor no ha de fer cap esforç comprensiu i que és lògic que acabi provocant la rialla. El text següent, ple de tòpics, quedaria redimit per l'humorisme. Continuarem parlant de tòpics, perquè, en un sentit diferent, que té els orígens en la retòrica grega i romana, poden ser un element clau en la generació d'un discurs. En parlarem.

listen to ‘tòpics amb humor’ on Audioboo