[804] Estímuls a la professió

Els treballadors i treballadores de la funció pública (també els ensenyants de llengües) veuen com se'ls va retallant dia rere dia el sou. El desànim relacionat amb el maltracte laboral que experimenten aquests treballadors, que són l'autèntic ase dels cops, pot acabar passant factura, agradi o no sentir-ho, a la dedicació, al servei prestat, a la qualitat dels productes oferts. Els professionals ho són i se'n senten perquè la seva professió té un valor al mercat. Quan es trenquen les regles del joc i les feines no valen res, tot és susceptible de canvi: amb la indignació no s'hi juga. Ara és el moment de la responsabilitat de les organitzacions. És l'hora que, amb valentia, estimulin amb justícia i criteri la feina ben feta, el valor, la innovació. Si aquestes polítiques sempre són necessàries, ara, en ple desànim col·lectiu, han esdevingut imprescindibles. És el moment que les organitzacions reaccionin i s'esforcin a incentivar la professionalitat dels seus treballadors. És hora que tot allò que representi una mostra d'originalitat, de creativitat, d'intel·ligència aplicada a la feina quotidiana sigui detectat, sigui vist, sigui mirat sense recels i sense pors i sigui, finalment, promogut i empès endavant. Comença a ser imprescindible estimular les idees, els projectes, les aportacions generalment desinteressades i voluntàries (nascudes gairebé sempre sense pla ni avís). També en l'àmbit del professorat de llengües, naturalment. Els mecanismes per a la detecció i l'estímul del valor, i per poder-lo reconèixer, són múltiples. Som en un moment complex: els individus necessiten menys que mai les organitzacions, se n'escapen sense dubtar quan senten amenaçada la seva llibertat i no es compta amb la seva vàlua. Se n'emancipen. No hi ha cap organització, en canvi, que no treballi per crear una certa idea d'identitat corporativa, per fomentar un cert sentit de pertinença. És moment, doncs, que empreses i organitzacions provin de seduir els professionals donant-los el que demanen i el que es mereixen. Ara que no hi ha diners tot és més senzill i entenedor que mai: les voluntats (com sempre) arriben exactament fins allà on volen.