 |
| Dansant sota la pluja |
Com més va més decisius trobo els
nous professionals pragmàtics. La revolució que empeny la
tecnologia en l'àmbit de l'ensenyament-aprenentatge de llengües és
absoluta, vertiginosa. D'aquí a pocs anys ja no reconeixerem res del
passat, ni ens hi identificarem. Sentirem el mateix odi per les
formes d'aprendre encara actuals que el que ara sentim per les formes
ràncies de quaranta anys enrere. El nombre de recursos i eines que
dia a dia van precipitant el canvi en l'aprenentatge és sensacional
i les possibilitats dels docents de conèixer-les prou i aplicar-les
amb èxit són, naturalment, limitades i estan condicionades per mil constrenyiments.
El que ens cau al damunt és una mena de pluja torrencial que fa uns
quants anys que dura i dura i ja no pararà. Una pluja torrencial que
ha de transformar el nostre paisatge, que ha d'afaiçonar d'una
manera completament nova el territori on hem tingut els peus clavats durant mil anys. Si les actituds d'obertura, receptivitat i observació
permanent del que es mou al nostre voltant i alhora l'intercanvi
constant de coneixement amb els col·legues (alumnes-mestres:
persones) són absolutament clau, també ho és la decisió
d'experimentar amb possibilitats d'èxit. No podem dur en
massa els nostres aprenents a territoris ignots, a paisatges
d'aprenentatge que són massa enllà encara de les seves
expectatives d'aprenentatge, o per arribar als quals hi ha algunes escletxes reals
que no podem passar per alt (econòmiques, per exemple: no podem
pressuposar que tots els nostres alumnes tenen un iPad). Crec que el
pragmatisme del docent és ara fonamental. Conèixer i fer conèixer
(compartir coneixement) tot allò que apunta cap a la transformació
és important. Però encara més sembrar a l'aula les llavors del
canvi que tenim unes certes garanties que poden germinar. Aquest és
el punt just per anar avançant gradualment, amb professionalitat,
cap a un territori en què res ja no s'assemblarà a res.
