[819] Ser-hi o no ser-hi

Quan aquests dies els polítics catalans han anat manifestant si pensaven anar o no a la manifestació sobiranista de dimarts, la Diada de Catalunya, he pensat en la trampa de la presencialitat, la trampa que fa que en l'ensenyament, per exemple, es continuï encara posant una ratlla absurdament gruixuda entre l'activitat presencial i la no presencial o virtual dels alumnes, la trampa que fa obligatori assistir a classe per poder ser avaluat. Més enllà de l'innegable valor simbòlic de certes presències en certs moments, la presència és un fenomen complex que s'ha de poder computar i capitalitzar clarament en totes les formes. La manifestació de dimarts té a hores d'ara múltiples espais de presència i de comunicació a les xarxes socials, ja calibrables, entre els quals hi ha la Diada virtual que ha organitzat Catalans pel món, que ja té gairebé set mil assistents arreu del planeta procedents dels cinc continents. Les xifres de la manifestació de 2012 no haurien de ser mesurades amb els mateixos instruments que es van fer servir l'any 1977, o que feia servir fa uns anys la inquieta organització Contrastant (que consistien, bàsicament, a calcular quantes persones cabien en un metre quadrat de passeig de Gràcia). Que alguns polítics hagin dit que no aniran a la manifestació però que s'alegren molt que hi vagi molta gent podria ser una afirmació radicalment moderna; podria ser el reconeixement que la presència s'ha tornat un fet complex, amb matisos, amb entorns complementaris, amb modulacions. Però no ho és, perquè genera dubtes sobre els polítics absentistes i som en temps de cerca de claredats. Vénen, certament, moments complicats, en els quals caldrà afinar a comptar totes les presències amb tot el desplegament d'eines analítiques que sapiguem aplicar. Vénen moments en què caldrà saber trobar formes noves de ser-hi (com sempre: operacions de llenguatge), en què caldrà trobar formes més subtils i més contínues de presència que les aparatoses i necessàriament puntuals manifestacions al carrer. Vénen temps en què el ser-hi i no ser-hi esmunyedís i ambigu serà poc menys que un delicte.