El dia abans de començar les vacances de Setmana Santa vaig assistir a la jornada Vull fer un MOOC: per on començo,
organitzada per la Secretaria d'Universitats i Recerca de la
Generalitat de Catalunya amb la col·laboració de la UPF, la URV i
la UOC. La jornada tenia com a substrat immediat la iniciativa dels
catorze projectes MOOC a què l'AGAUR ha donat suport en una
convocatòria específica (entre els quals tenim la sort de
trobar-nos amb un MOOC de llengua, com explicàvem en un altre apunt), al voltant del
creixement dels quals es desenvoluparà el projecte de recerca
14MOOCs14. La jornada, que va tenir lloc a Barcelona (UPF), va servir
per visibilitzar el compromís de la Generalitat amb el fenomen
disruptiu dels MOOC i, alhora, el compromís de professorat de les
universitats i organismes centrals o unitats tècniques que en formen
part per engegar experiències MOOC. La conferència de Pedro
Pernías, que alineava els MOOC amb l'emprenedoria, i el diàleg de
Miquel Duran i Jaume Pujol, van respondre a les expectatives i a un sentiment d'eufòria continguda sobre els cursos massius oberts
en línia. Els MOOC, nascuts el 2008, són arreu, són en expansió,
representen una nova forma de distribució i generació del coneixement i és
saludable que els professionals i les seves universitats vulguin
ser-hi. Acabin sent el que acabin sent, els MOOC són un factor
evident de dinamisme en l'educació superior. Un impressionant esperó
per a la reflexió sobre els continguts, l'avaluació, la
certificació, el rol del professorat, el rol de l'alumnat, les
metodologies docents, l'ús de la tecnologia per aprendre. Els MOOC
són una autèntica provocació de la qual cal participar, encara que
només sigui per poder entendre més bé les formes que vindran més
endavant (o les que ja han existit més enrere). Són una provocació
perquè posen l'aprenentatge i els aprenents a lloc (al centre); són
una provocació perquè ens recorden que fer servir tecnologia per
ensenyar (vídeos, per exemple), és molt senzill; són una
provocació perquè posen les classes (les massa sovint recòndites
classes) a la vista de tothom; són una provocació perquè passen
l'aprenentatge per davant l'avaluació i la certificació; són una
provocació perquè, en les seves formes més simples i barroeres,
liquiden principis pedagògics bàsics i ens retornen al temut conductisme,
al discurs dirigit del docent, a la desatenció quasi total del
mestre cap als alumnes; són una provocació perquè parlen
d'autonomia de l'aprenent i d'avaluació entre iguals com si
s'acabessin d'inventar, fent de la necessitat (qui pot atendre milers d'aprenents?), virtut: si no hi ha
professor... més val que hi hagi autonomia i algun col·lega que es
presti a avaluar-nos...; són una provocació perquè obren els
aprenents a la necessitat de crear xarxes per aprendre; són una
provocació perquè les universitats saben que cal ser-hi, però no
han desenvolupat, encara, models sostenibles per desenvolupar i impartir MOOC... Tots aquests vessants provocatius fan que els MOOC siguin vistos com
una realitat escàpola, en necessària evolució, que s'ha d'anar
perfeccionant i ha d'anar encaixant en l'ecosistema que els ha fet
néixer, la cultura digital. O qui sap si desencaixar-se'n. La
jornada de la SUR va servir per compartir l'eufòria continguda davant un
fenomen nou, farcit de pros i contres, fet que ningú no s'amagava de
confessar. Un fenomen ple d'incerteses que, de moment, ja té a
l'actiu estar canviant moltes coses.
