[677] El prisma del llenguatge (i 3)

Una bona part del text de Guy Deutscher (a la primera part de l'obra que ressenyo) es dedica a la relativitat dels sistemes per referir-se als colors a les diverses llengües. La pregunta de Deutscher és si és la cultura o la natura l'encarregada de determinar els concepte del color (admet que no hi ha una hegemonia absoluta de cap de les dues). Un cop reconeguda (malgrat els antecedents històrics en sentit contrari, que analitza profusament) la universalitat i l'estabilitat de la visió cromàtica als darrers mil·lennis de la humanitat, Deutscher indica que són les cultures les encarregades de distribuir l'espectre cromàtic, fet que es reflecteix a cada llengua, però no pas d'una manera arbitrària sinó predictible: el vermell és, per exemple, el primer color que rep nom regularment després del negre i el blanc arreu de la geografia lingüística. La conclusió de Deutscher (que travessa tot El prisma del lenguaje) és que la cultura té molta llibertat per parcel·lar el món en conceptes, també l'espectre cromàtic, però sempre dins les flexibles restriccions que estableix la naturalesa. L'autor defensa una posició equilibrada, doncs, entre natura i cultura (ja hem comentat, d'altra banda, que a l'obra s'indica que les convencions culturals pel que fa a la segmentació dels colors poden arribar a tenir conseqüències d'ordre cognitiu). L'altra gran qüestió que aborda el text de Deutscher és la de la complexitat de les llengües. L'autor considera un eslògan buit el que diu que “totes les llengües són igualment complexes”, indica que no hi ha cap mètode per comparar dues llengües pel que fa a la seva complexitat generhttp://www.blogger.com/img/blank.gifal i suggereix la comparació d'aspectes concrets com la quantitat de vocabulari, la morfologia, el sistema fònic o el fenomen de la subordinació, en els quals és més factible arribar a conclusions acceptables. Deutscher té l'atreviment, també, d'indicar que la complexitat en certs camps concrets de la gramàtica pot reflectir determinats aspectes de la societat. Com tota l'obra, basa les seves afirmacions en estudis científics i encoratja noves recerques per explorar les connexions que ell tot just insinua. Deixo aquí la ressenya del text de Guy Deutscher, El prisma del lenguaje, una lectura sens dubte estimulant. [Agraeixo la traducció al castellà d'aquesta ressenya a l'espai Tlaxcala, la xarxa internacional dels traductors per la diversitat lingüística.]

[676] El prisma del llenguatge (2)

El text de Deutscher que he començat a comentar en l'apunt precedent dedica tota la segona part a respondre una pregunta: la llengua materna influeix la nostra manera de pensar? Determina com pensem i com percebem el món? Després de la caiguda en desgràcia de la coneguda hipòtesi Sapir-Whorf (la rebutjada idea de la “relativitat lingüística”), se sol considerar que tots pensem igual o, si més no, que la influència de la nostra llengua en el nostre pensament és molt poc significativa. Guy Deutscher, com comentava, hi posa un matís i afirma que no es pot desestimar que la llengua pugui influir en alguns aspectes del pensament i de les percepcions. Deixa clar, amb tot, que les llengües no limiten en cap cas la comprensió dels conceptes i afirma que “difereixen en el que han de transmetre, no en el que poden transmetre”. Per dir-ho d'una altra manera: sense que ens limitin gens el raonament lògic ni la comprensió, les llengües ens obliguen a prestar atenció a certs aspectes del món i poden condicionar certs hàbits mentals amb conseqüències en la memòria, la percepció o les associacions mentals. Deutscher posa exemples de diverses menes per desplegar la seva idea. Primer: no totes les llengües expressen igual l'espacialitat. Hi ha llengües egocèntriques, com el català i tantes altres, i llengües geogràfiques, com el tzetal o el guugu yimithirr (la llengua que dóna nom al cangur) o tantes altres llengües sovint tan desconegudes. Aquestes darreres llengües es refereixen a les relacions espacials a partir de coordenades geogràfiques: no parlen de la dreta, l'esquerra, el davant i el darrere; generen frases com “mou-te cap a l'est”, o “mira quina formiga tens al nord del peu” (davant, darrere, esquerra o dreta... depèn). Aquest sistema d'expressió de l'espacialitat és fruit d'un fet cultural i, segons Deutscher, té conseqüències en la manera de pensar l'espai dels parlants de les llengües geogràfiques. Un parlant de guugu yimithirr, per exemple, percep diferentment dues habitacions idèntiques, amb distribució calcada, situades a banda i banda del passadís d'un hotel, que per a un parlant de català són senzillament iguals. Segon: el gènere gramatical de les llengües influeix les associacions mentals dels parlants. Tercer: parlants de llengües diferents poden percebre els colors de manera lleugerament diferent, condicionats per les convencions culturals que arrosseguen les seves llengües, amb segmentacions diverses (encara que no arbitràries) de l'espectre cromàtic. És el cas dels anglòfons i els russòfons davant el color blau. No hem respost encara la qüestió de la complexitat de les llengües. En parlarem (ara sí) al pròxim apunt. [Agraeixo la traducció al castellà d'aquesta ressenya a l'espai Tlaxcala, la xarxa internacional de traductors per a la diversitat lingüística.]

[675] El prisma del llenguatge (1)

Aquests dies he llegit amb gran interès El prisma del lenguaje. Como las palabras colorean el mundo, del lingüista Guy Deutscher (Ariel, maig de 2011; M. Talens, trad.). Es tracta d'una d'aquelles lectures apassionants per a les persones interessades en la diversitat lingüística. És una obra que tiba fantàsticament els fils del temps i de l'espai: es remunta constantment a la història dels fenòmens que explica (sovint una microhistòria desconeguda i apassionant que va dels grecs al segle XXI) i navega a plaer per la geografia de les llengües del món per pouar-ne exemples reveladors aquí i allà (des de llengües australianes fins a llengües mexicanes passant per exemples d'arreu del món). El text de Deutscher té encara tres ingredients més que el converteixen en una obra ineludible: s'explica amb una gran amenitat, que la fa apta també per a no especialistes; treballa amb els resultats de recerques empíriques que li permeten fer un pas endavant en l'especulació que planteja i, en tercer lloc, formula unes tesis arriscades, explorant els límits de terrenys sobre els quals la lingüística ha generat aquests darrers anys molta unanimitat. Aquest darrer tret la fa una obra atractivament agosarada. Una obra necessària, com totes les que s'atreveixen a posar en dubte les veritats establertes i malden per dibuixar-hi el matís del contraexemple i de la subtilitat. Deixeu-me posar un exemple del que dic: s'ha instal·lat completament aquests darrers anys entre els defensors de la diversitat la idea que “totes les llengües són igualment complexes” fins al punt d'esdevenir un tòpic que es repeteix molt i no es demostra prou. Un tòpic infinitament més convenient, és clar, que el tòpic que supera, que afirmava i afirma encara sense pudor que “hi ha llengües primitives i altres de complexes”. Doncs Guy Deutscher se les emprèn amb el primer tòpic, el del pensament políticament correcte. I gosa preguntar-se: “Totes les llengües són, realment, igualment complexes”? La resposta (i tantes altres preguntes i respostes interessants) al pròxim apunt d'Aprendre llengües. [Agraeixo la traducció al castellà d'aquesta ressenya a l'espai Tlaxcala, la xarxa internacional de traductors per a la diversitat lingüística.]