[950] Relats de docents de català a l'estranger

Aquests dies he llegit la publicació que recull els relats premiats de diversos professors de català a l'estranger, resultat de la primera edició del premi "El català pel món" (Godall Formacions, 2013). Es tracta de sis textos breus sota el títol general "Tarongeta" vol dir taronja petita que combinen la ficció amb la realitat, l'humor, la ironia i l'esperit d'aventura amb la duresa de les experiències d'ensenyar català a fora (de Croàcia a Rússia, d'Hongria a Corea). El volum (i el premi) podria semblar senzillament una bona idea, un projecte de promoció de la presència quasi heroica del professorat de català a les universitats estrangeres, de la difícil projecció enfora d'una llengua sense el reconeixement i el suport que li caldrien. La iniciativa és molt més que això, però. Els textos són biografies lingüístiques, gènere del qual hem parlat amb fascinació aquests darrers anys a Aprendre llengües, unes biografies lingüístiques que incideixen en un punt clau, essencial, de la nostra relació amb les llengües. Perquè aquestes biografies mostren en acció, quintaessenciades, dues actituds humanes fonamentals que es retroalimenten: l'actitud d'aprenentatge lingüístic (els docents aprenen les llengües del lloc, en algun cas quasi des de zero i sense amagar-ne la dificultat) i l'actitud d'ensenyament lingüístic, lligat a la seva condició professional. Aquest doble moviment d'aprendre i ensenyar simultàniament em sembla un doble moviment essencial, una tensió decisiva. Els relats donen veu a professionals de les llengües, però la doble aventura és l'aventura quotidiana de qualsevol persona oberta a les llengües i, encara més, oberta a comprendre. Aquesta és la virtut, doncs, que vull destacar d'aquesta iniciativa: ens ensenya que l'estranger és aquí mateix, i ens recorda que som ensenyants i aprenents de llengües: que depèn de nosaltres que sapiguem veure els contrastos que ens han de permetre continuar sent cada dia diferents de com érem el dia abans.

[704] Llengües enemigues

Fa un mes i mig moria a Neuchâtel (Suïssa) l'escriptora hongaresa Agota Kristof, ben coneguda i traduïda a un gran nombre de llengües. Els amants de les biografies lingüístiques d'escriptors (les de Canetti, Manea i tants altres) tenim en la seva obra autobiogràfica un testimoni excel·lent del gènere, caracteritzat en aquesta ocasió per la cruesa típica de l'autora. Em refereixo a la colpidora novel·leta L'analfabeta, de 2004 (traduïda al català per Laertes el 2005, a cura de M. Solé). És fascinant el relat sense concessions de la duríssima lluita de l'autora amb un context hostil (pobresa, desplaçament, internament, exili) que inclou també, inevitablement, l'experiència amb les llengües. El seu idioma matern va ser l'hongarès (“Jo ni tan sols m'imaginava que pogués existir una altra llengua”) i ja de ben petita, al seu poble, Agota visualitzava la llengua dels gitanos que també hi vivien com una llengua que no podia ser res més que un invent (“jo pensava que no es tractava d'una llengua de debò i que no era sinó una llengua inventada que només parlaven entre ells”). El trasllat a viure a la zona fronterera d'Hongria amb Alemanya la va abocar, de petita, al contacte amb el que ella anomena una primera llengua enemiga, l'alemany, en la qual veia la traça de l'ocupació militar austríaca del seu país, la llengua de l'invasor. L'ocupació russa d'Hongria, al cap de molt poc, la va posar en contacte amb una altra llengua enemiga, el rus. Impressiona (i recorda contextos ben propers) la descripció que fa Kristof de la nova conjuntura del seu país: “el rus passà a ser llengua obligatòria a les escoles i les altres llengües estrangeres estaven prohibides”. La situació, segons l'autora, és la d'uns mestres obligats a aprendre rus que no en saben ni volen tampoc ensenyar-lo i la d'uns alumnes que ni saben rus ni volen aprendre'l. Un autèntic “sabotatge intel·lectual nacional”. L'any 1956 Kristof es va exiliar cap a Suïssa i va topar amb la llengua francesa, que desconeixia completament, amb la qual va lluitar acarnissadament i de la qual no dubta a afirmar a la novel·la que “és també una llengua enemiga”, pel combat que li va representar aprendre-la i perquè sent que “està eliminant la meva llengua materna”. És colpidora la incomunicació que l'autora viu a Suïssa, en una experiència d'exili que qualifica de desert, i el seu lent aprenentatge del francès: “Cinc anys després de l'arribada a Suïssa, parlo francès, però encara no el llegeixo. Em converteixo en una analfabeta. Jo que als quatre anys ja sabia llegir”. Els anys següents de la seva vida, fins a la mort, són els de l'aprenentatge i la no gens fàcil professionalització literària en francès. L'analfabeta és una història que cal llegir per entendre com es pot viure l'hostilitat lingüística. Ens agrada veure i viure l'aprenentatge de les llengües, sens dubte, com una suma d'experiència enriquidora cap al creixement progressiu de la nostra competència plurilingüe. Quan la vida és plena de signes d'estranyesa i d'agressió, amb tot, el signe lingüístic pot ser percebut com un nou motiu d'estranyesa i d'agressió. Aquesta és la biografia lingüística d'Agota Kristof, la vivència (fins i tot costa escriure-ho) d'una enemistat lingüística.

[669] Pèls a la llengua? (2)

Un altre dels temes per al diàleg d'avui és la biografia lingüística. És ben sabut que aquest és el nom que té una de les seccions del PEL, la que l'e-PEL recomana emplenar en primer lloc. Biografia lingüística és un terme, però, que té un sentit més ampli que el del PEL. Al PEL la biografia és una secció molt heterogènia: recull l'historial lingüístic, l'aprendre a aprendre, les activitats d'aprenentatge que l'usuari considera més profitoses, les experiències de mobilitat, els aspectes de plurilingüisme i d'interculturalitat i l'autovaluació de les diverses destreses, llengua per llengua. L'e-PEL suggereix, encara, que es completin els aspectes biogràfics, si cal, a la secció de passaport i a la secció de dossier de l'eina. No correm el risc de tenir una biografia molt fragmentada i, encara, molt formulària? La biografia lingüística de l'e-PEL no hauria de fer perdre de vista que s'han anat estenent i naturalitzant socialment relats biogràfics molt interessants, d'immigrants o nouvinguts, fins a constituir un veritable gènere de discurs relacionat amb l'acolliment lingüístic i la necessitat que hi hagi uns models d'integració a l'abast. Són múltiples les mostres (sobretot en format audiovisual) de biografies en aquesta línia. Unes biografies que es conceben com un discurs, com un tot, i que solen tenir un valor creatiu i molt sovint una qualitat estètica. També en l'àmbit de la didàctica de les llengües el gènere biografia lingüística o relat de vida lingüística s'ha anat estenent i ha anat agafant forma i és ara mateix un valuós recurs per a l'emergència de la diversitat lingüística de l'aula i per a la reflexió i la presa de consciència lingüística de l'individu. Sense anar més lluny, el grup PLURAL de la UB fa temps que analitza des de l'angle de la recerca relats de vida lingüística. El Servei de Llengües de la UAB, d'altra banda, va llançar ara fa un parell d'anys una campanya de recollida de biografies lingüístiques entre els seus alumnes de mobilitat, que ha deixat a la comunitat una interessant base de relats i videorelats. Amb la companya Sílvia Amblàs vam presentar un pòster de l'experiència de treball amb biografies lingüístiques al II Congrés Edilic (juliol de 2008), que explicava l'experiència amb aquesta mena de biografies. Fet el matís d'allò a què ens referim quan parlem de la biografia lingüística, vull dir que considero tan vàlida la part del PEL així anomenada com el gènere de discurs més lliure en què se senten tan còmodes professorat i alumnat. [Imatge: Arman]

[328] La llengua nòmada

Els amants de la biografia lingüística no poden deixar de llegir La llengua nòmada (2000; traducció al català 2008, ed. Arcàdia) de l'escriptor jueu romanès Norman Manea. Manea va néixer a Bucovina abans de la Segona Guerra Mundial, on va aprendre la seva llengua, el romanès, i va conviure amb l'alemany, el jiddisch, l'ucraïnès i el polonès. Als cinc anys va ser deportat pels nazis al Transdnièster, i al camp de concentració va aprendre el jiddisch i l'ucraïnès, de vells i nens. El 1945, després de l'alliberament per part de l'Exèrcit Roig, va anar un any a escola en rus (sota un ambient de censura i repressió: “El Partit únic es va apoderar de la llengua de la societat”) i, privadament, va assistir a classes d'alemany, perquè els seus pares sabien distingir “entre odi i cultura”. Va estudiar l'hebreu un temps i es va abocar al francès al llarg del batxillerat... Manea és clar, però: cap d'aquelles llengües no va esdevenir, com el romanès, una “llengua interior”: “la llengua-domicili ha restat, al capdavall, una de sola”. L'autor, que afirma que “no vivia en un país, sinó en una llengua”, va trigar temps a abandonar la “colònia penitenciària” socialista. El 1986 va marxar de Romania cap a l'exili, que va començar a Berlín: “a canvi d'un passaport, se'm tallava la llengua”. Manea afirma, amb tot, que “...m'havia endut la llengua, duia la casa a sobre, com un cargol. Ella continuaria sent, per a mi, el primer i l'últim refugi, la llar immutable de la infantesa, el lloc de la supervivència”. El periple de l'exili de Manea va continuar després cap als Estats Units, on va submergir-se en l'anglès i va lluitar amb el canvi d'identitat lingüística i la insatisfacció i els maldecaps de les traduccions de la seva obra a l'anglès (Manea confessa que va arribar a escriure un romanès simple, pensant a facilitar la feina als seus traductors...). Manea va continuar vivint en romanès a Nova York, tot i la “devaluació social de la llengua que posseeixes”, l'anul·lació del seu paper de mitjà de comunicació i el fet d'haver de suportar l'assalt constant de la “llengua futura”. L'autor reconeix, amb tot, en la seva desolació, que “entre la llengua de l'ambient circumdant i la llengua interior es produeixen, a poc a poc, incitacions i interferències positives. […] Més d'un cop he redescobert el sentit genuí d'una paraula romanesa gràcies al seu equivalent anglès...”. L'influx extern, afirma, ajuda a desrutinitzar la pròpia llengua. Manea explica, finalment, com, a poc a poc, el desarrelament i l'expropiació que són l'exili poden ser atenuats per la comprensió que es participa d'un exili més global, l'exili com a destí humà. L'exiliat acaba sent, doncs, algú que viu una condició privilegiada, essencial. L'agressió, si es vol mirar des d'aquest angle, minva. Impressiona, certament, l'autobiografia lingüística de Norman Manea, la peripècia del literat desposseït que afirma que “Per a l'escriptor […] la llengua és la seva placenta”.

[213] Seminari a la UVIC (i 3)

Avui al matí a la UVIC hem assistit a una ponència excel·lent, dins el Seminari Recursos per a l'ensenyament de la llengua: Juli Palou ha parlat de “L'experiència lingüística: un recurs per a l'aprenentatge de llengües” i ha fet una interessant reflexió sobre els textos reflexius (que generen reflexió cognitiva i no acaben sent textos públics). La sintonia amb el seu discurs ha estat total. Al Servei de Llengües de la UAB hem encetat aquest any un projecte ancorat en el Portfolio europeu de les llengües del Consell d'Europa per a la creació d'un banc de biografies lingüístiques (que vam presentar al darrer congrés de l'EdiLiC i del qual hem parlat en aquest bloc: consulteu l'etiqueta "biografia lingüística"). Ens ha agradat, per aquest motiu, trobar un eco sòlid en l'explicació de Palou d'altres iniciatives semblants de recollida de relats de vida focalitzades en aquest cas en nens i nenes de l'escola primària (també el CNL de Barcelona, darrerament, ha publicat un recull de 108 relats biogràfics d'alumnes de nivell bàsic del seu centre: Veus del món a Barcelona). Juli Palou ha mostrat alguna biografia lingüística generada en l'àmbit escolar i ha donat pistes per a l'anàlisi d'aquesta mena de textos (des de les dimensions interlocutiva, temàtica i enunciativa). Ens hem pogut fer el càrrec, d'altra banda, de la riquesa i del potencial de coneixement de la realitat que contenen aquesta mena de textos. En el cas del banc de biografies lingüístiques del Servei de Llengües de la UAB no hi ha tant un projecte d'investigació al darrere com l'objectiu de fer aflorar el capital lingüístic de la nostra comunitat universitària (ocult sota la presència de tres llengües: el català, el castellà i l'anglès) i de posar a l'abast dels nostres aprenents una eina al servei de l'aprenentatge de llengües i de la mobilitat universitària. Cal destacar, també, de la jornada d'avui a Vic, les conclusions del grup de treball de serveis lingüístics universitaris en què hem pres part els representants de cada servei, de les quals apunto a continuació les línies principals: 1) els serveis lingüístics han de crear materials i recursos (sobretot virtuals) que atenguin la diversitat d'usuaris, nivells i objectius que els és comuna, si és possible fent un treball comú interuniversitari. Interessa als SLU la creació de materials de nivell superior i de materials per al llenguatge d'especialitat. Simultàniament, però, l'estratègia de creació s'ha de contrapesar amb el fet que la xarxa és un enorme repositori de recursos que, amb els criteris pertinents per a formadors i alumnes, poden convertir-se en eines útils per a l'aprenentatge; 2) Els serveis lingüístics han de poder oferir models de llengua en els àmbits en què el català té poca presència a la universitat; 3) Els serveis lingüístics treballen en materials formatius i de sensibilització sobre les actituds lingüístiques (per a autòctons i nouvinguts) des de les àrees de formació i dinamització (sovint enteses com a espais amb fronteres cada cop més vagues): cal coneixement i coordinació en el treball amb aquesta línia de materials formatius; 4) Els serveis lingüístics han d'intensificar el treball amb els aspectes culturals i literaris (s'hi sol posar molt d'èmfasi en els nivells bàsic i elemental i no tant en nivells més alts). Algunes iniciatives com els clubs de lectura, que podrien concebre's com espais virtuals interuniversitaris, poden ser molt útils en aquesta línia.

[139] Biografies lingüístiques: una festa

Avui, en el marc de la Festa Major de la UAB i sota el lema “Exposa’t a les llengües” ha tingut lloc una activitat del Servei de Llengües d’aquesta universitat amb l’objectiu de promoure la competència plurilingüe i pluricultural. La iniciativa consistia a explicar davant la càmera la biografia lingüística personal, amb una gran llibertat d'enfocament. El projecte de rerefons d’aquesta activitat va començar a fer les primeres passes fa més d’un any i té l’ancoratge en el Portfolio europeu de les llengües (consulteu les entrades 21, 22, 24, 25 i 26), l’eina clau del Consell d’Europa per a l’aprenentatge de llengües al nostre continent, que desplega i permet aplicar el Marc europeu comú de referència per a les llengües (la segona de les tres seccions del PEL és, precisament, dedicada íntegrament a les biografies lingüístiques). Al cap d'uns mesos del primer impuls, el Servei va promoure la recollida de biografies al concurs literari Eloi Castelló (2008) i va presentar el projecte de biografies al Congrés internacional de l’EDILIC (vegeu-ne l’entrada explicativa i el pòster amb què s'hi va participar). Des de fa poc més d’un mes, la recollida de biografies lingüístiques ja té un bloc de referència al Servei de Llengües i, alhora, la complicitat i el suport de coordinadors i professorat de les diverses seccions d’idiomes del centre. Cal destacar la recollida de biografies d'aquests darrers dies, tot preparant la Festa Major, amb una participació destacada del professorat de totes les seccions del Servei de Llengües i d'altres àmbits de l'entitat i també d’alguns estudiants (18 biografies enregistrades i diverses d’escrites, en francès, anglès, gallec, wòlof, romanès, àrab, català, castellà, etc.) i l’elevada participació d’avui, en l’activitat de la Festa Major a la plaça Cívica de la UAB, on 34 persones han estat enregistrades en vídeo i han deixat interessants microbiografies lingüístiques explicades en llengües tan diverses com el xinès mandarí, l'euskera, el castellà, el català, el suomi, el francès o el dialecte italià de Sicília, entre altres.

[107] Aprendre amb anècdotes (2)

Parlàvem a l'entrada 106 d'aprendre competència intercultural amb anècdotes. La publicació que explica aquest projecte reporta les paraules de Huber (2002): “on comprend toujours les langues… ce sont seulement les gens que, parfois, on ne comprend pas… L’une des préoccupations majeures dans le domaine de l'apprentissage des langues, actuellement et dans le futur proche, doit être… de donner aux apprenants les moyens de se faire comprendre et de communiquer de manière satisfaisante dans les sociétés complexes d’aujourd’hui, marquées par la diversité culturelle, linguistique, ethnique et sociale. C’est la raison pour laquelle il serait fort utile pour les enseignants et les apprenants d’imaginer, sous l’angle critique, certains événements interculturels en anticipant sur leurs éventuelles expériences futures.” L'autora de l'estudi sobre les anècdotes, A. Camilleri Grima, indica a la publicació que “Ce qui nous intéresse particulièrement ici est de savoir dans quelle mesure on peut préparer des apprenants à vivre en tant que membre actif dans une société plurilingue et multiculturelle, ou plutôt comment les enseignants en langue peuvent enrichir l’environnement pédagogique de manière à aider les apprenants à surmonter les situations de tension qu’ils sont susceptibles de vivre dans le cadre de la communication interculturelle.” Aquest és el repte del projecte, que va recollir casos de la vida real, anècdotes fornides per persones sensibles a la “cultura” i a les diferències culturals. En comentarem una.

[106] Aprendre amb anècdotes (1)

Hi ha moltes vies de desenvolupament de la competència intercultural. Vull donar a conèixer un projecte europeu de fa uns quants anys, que s'explica a la publicació d'Antoinette Camilleri Grima, How strange! The use of anecdotes in the development of intercultural competence, o, en francès, Comme c'est bizarre! L’utilisation d’anecdotes dans le développement de la compétence interculturelle. El projecte té clara connexió amb la recollida de biografies lingüístiques que duem a terme actualment a la UAB (vols deixar-hi la teva?) per fomentar la competència intercultural d'autòctons i nouvinguts i fins i tot té una certa relació amb un subgènere de textos breus que hem treballat també al Servei de Llengües, d'un abast més reflexiu i menys vivencial, el micromonòleg multilingüe:

micromonòlegs multilingües

View SlideShare presentation or Upload your own. (tags: micromonoleg)

El projecte europeu a què ens hem referit va consistir a recollir anècdotes significatives des del punt de vista de la competència intercultural i a construir una base de dades que pogués ajudar les persones que s'aproximaven a una altra cultura. L'objectiu del projecte era contribuir a
evitar en les persones la impressió “désagréable d’étrangeté” quan entren en contacte amb una altra cultura i “développer l'éveil culturel des apprenants”.

[98] Biografies lingüístiques, encara (i 2)

S’estimula en aquest moment a la UAB la recollida de biografies d’estudiants de mobilitat que accedeixen al sistema universitari català (alumnat de nivell bàsic), per bé que ens interesen les biografies de qualsevol persona de la comunitat universitària (autòctons i nouvinguts; estudiants, professorat, personal de l’administració), perquè totes les biografies lingüístiques (fins les dels pretesos monolingües) són interessants. Encoratgem els alumnes a fer les biografies en les línies que expliquem a continuació. Són biografies d’estudiants que es troben exposats a una experiència de mobilitat i contrast lingüístic i cultural, ja que viuen un procés de mobilitat cap a un campus aliè. Demanem a aquests estudiants, dins un plantejament prou obert i en forma d’un text, o un enregistrament de vídeo, que reflexionin sobre un dels temes següents (o alguns, o tots, segons l’enfocament de la seva exposició): 1) com m’ha ajudat la meva “biografia lingüística” prèvia a afrontar la mobilitat d’estudis (tenia prou preparació, prou destreses, sabia prou llengües?); 2) quins contrastos he observat en el canvi de context?; 3) sóc una persona amb prou competència intercultural per afrontar un canvi de context? N’he tingut evidències?; 4) com valoro l’acollida lingüística i cultural rebuda? Al meu país també s’acull les persones nouvingudes?; 5) he observat contrastos entre les “cultures acadèmiques” de la meva universitat i de la universitat d’arribada?; 6) he viscut alguna situació curiosa, algun malentès lingüístic o cultural?; 7) m’ha cridat l’atenció algun ús lingüístic, algun comportament lingüísic? Quina opinió em mereixen els comportaments vistos?; 8) m’ha cridat l’atenció alguna forma lingüística de la llengua d’acollida, o algun significat desconegut?; 9) he viscut alguna anècdota d’abast lingüístic, comunicatiu, cultural, que pugui interessar altres persones?; 10) quines experiències tinc com a aprenent de llengües?; 11) quins trucs o estratègies m’han anat bé quan he après una llengua?; 12) tinc algun prejudici lingüístic? N’he pogut superar algun al llarg de la meva biografia lingüística? Un dels criteris fonamentals de la biografia és que ha de poder aportar informacions que l’autor consideri que poden ser rellevants per a altres persones, o de les quals l’autor de la biografia es consideri un testimoni privilegiat, per la seva àrea de procedència, per la singularitat de la seva experiència o per altres motius. La filosofia de la recollida de biografies és clara: poder posar a l’abast d’altres persones (autòctones i nouvingudes) unes experiències que els puguin interessar i ajudar i que puguin també facilitar-los l’aprenentatge i afavorir la seva mobilitat universitària.

[97] Biografies lingüístiques, encara (1)

Una autobiografia lingüística és un document en què una persona descriu les seves experiències relacionades amb les llengües i les cultures amb què ha entrat en contacte al llarg de la vida, tant en l’educació formal com més enllà (el conglomerat d'objectes personals que representa l'obra d'art d'Arman que incorporo al costat d'aquestes línies pot ajudar a visualitzar l'aiguabarreig d'ingredients que és una biografia lingüística). L’autobiografia lingüística pot incloure també un component de planificació de l’aprenentatge lingüístic personal i de reflexió sobre les característiques de l’individu com a aprenent de llengües. Les autobiografies lingüístiques no solen tenir una finalitat literària, sinó que més aviat tenen l’objectiu de reflectir, aplegar i sistematitzar una determinada realitat personal, la que afecta les llengües i les cultures. Les autobiografies lingüístiques segueixen la tendència actual que les persones parlin de si mateixes, cosa ben evident, per exemple, en el fenomen dels blocs a Internet. El caràcter literari de les autobiografies lingüístiques (com en el cas del concurs literari que es va fer al Servei de Llengües a la primavera) situa l’autobiografia lingüística com un subgènere dins del que es pot anomenar la “literatura del jo”.

[22] Portfolio Europeu de les Llengües (2)

Tot i la possibilitat de decantar-los cap a determinats àmbits i de contextualitzar-los per aconseguir-ne l’adequació i la utilitat màximes, els PEL són uns instruments amb un esperit i unes característiques bàsiques comunes: consten regularment de tres parts que són el passaport lingüístic, la biografia lingüística i el dossier. El passaport permet al propietari del PEL fer i registrar l’autoavaluació de les seves competències lingüístiques per destreses; registrar els certificats i acreditacions de llengua obtinguts i fer el llistat d’experiències lingüístiques i interculturals viscudes. Aquesta secció del PEL coincideix amb un document d’una altra proposta europea, l’Europass, el Passaport de llengües Europass, i s’integra també en un altre dels documents de la mateixa proposta, el Currículum vitae Europass. Una de les utilitats del portfolio és afavorir l’elaboració d’aquests documents estàndard a Europa, així com de qualsevol altre document on hagin de constar les competències lingüístiques personals. La biografia lingüística, d’altra banda, en la seva formulació estàndard, implica l’aprenent en la planificació i la reflexió sobre el seu procés d’aprenentatge, l’interpel·la sobre el que pot fer en cada llengua i el convida a incloure informació sobre experiències lingüístiques i culturals assolides en l’educació formal o més enllà. El dossier és el recull de les evidències de l’usuari, en tota mena de formats, fruit de la seva relació amb les llengües, a fi de poder mostrar el seu nivell de competència amb l’objectiu de poder aconseguir una feina, assolir metes acadèmiques, adonar-se del procés d’aprenentatge seguit, etc. Constitueix la materialització, amb uns determinats productes triats pel propietari del portfolio (escrits, enregistraments d’àudio, de vídeo, etc.), del que s’ha declarat en les altres dues seccions de l’eina.

[11] Biografies lingüístiques: un exemple

Les biografies lingüístiques estan a l'ordre del dia sobretot des que el Portfolio europeu de les llengües (PEL), instrument estàndard europeu de reflexió lingüística ancorat en el Marc europeu comú de referència del Consell d'Europa, les va convertir en una de les seves tres parts. Tot i que el terme biografia lingüística és fixat, l'etiqueta és àmplia i pot designar produccions molt diverses al servei de l'aflorament i l'objectivació de la realitat lingüística, cultural i intercultural de les persones. Tantes com formadors en promoguin l'ús o individus decideixin escriure aquesta mena de textos de la literatura del jo. La biografia lingüística pot acabar essent un cúmul de respostes sobre la identitat lingüística d'una persona, l'autoavaluació sobre els nivells que té en cadascuna de les llengües que coneix, la reflexió sobre la seva manera d'aprendre, etc. La didàctica basada en les autobiografies lingüístiques no té més d'una desena d'anys, es considera innovadora i té un enorme potencial pedagògic i unes possibilitats també molt grans de ser un instrument que pot ajudar altres persones, en un món com més va més interconnectat i més basat a compartir l'experiència. M'agrada la biografia lingüística de Lydia Libos, una estudiant universitària francesa que escriu amb detall i senzillesa sobre la seva relació amb les llengües (amb el francès, el creol, l'anglès, el portuguès, l'espanyol, el peul o ful, l'hongarès, el finès, el llatí...), sobre les metodologies d'ensenyament que li ha tocat viure, sobre les seves "immersions lingüístiques", sobre la seva relació amb les llengües en els diversos moments del seu periple estudiantil i també sobre les llengües de la seva incipient vida laboral.

[2] Assistència al congrés EDiLiC

Del 2 al 4 de juliol ha tingut lloc a Barcelona el segon congrés internacional de l'EdiLiC (Educació i Diversitat Lingüística i Cultural). Aquesta associació té per objecte contribuir a la difusió en els sistemes educatius d'enfocaments pedagògics caracteritzats pel recurs a una pluralitat de llengües i varietats lingüístiques de tot tipus amb la finalitat d'afavorir el desenvolupament de l'obertura a la diversitat lingüística i cultural, el desig d'aprendre llengües i les capacitats metalingüístiques d'observació, escolta i anàlisi susceptibles de facilitar aquest aprenentatge. Amb la Sílvia Amblàs, companya de la Unitat de Dinamització del Servei de Llengües hi presentem un pòster que reflecteix la nostra experiència de treball amb les autobiografies lingüístiques. Hi trobem una acollida molt favorable a la iniciativa.

View Upload your own