[820] Llengües a la Catalunya lliure

Aquests dies es tanca un cicle històric i se n'obre un altre de molt complex. La desafecció, el menysteniment, les falsedats proclamades amb altaveu i repetides incessantment per part de la classe política espanyola sobre Catalunya, la musiqueta malintencionada a la qual semblava que els catalans ja ens havíem acostumat (“en la universidad no se puede hablar en castellano, ni en las escuelas, están persiguiendo el castellano en todas partes”), han anat indignant una part important de la població fins al punt que el got s'ha omplert i el sentiment de rebuig, de dignitat i de desig de llibertat de molts ciutadans no té ja retorn. La fase de la pedagogia, d'ensenyar qui som, de mostrar la riquesa de la nostra diversitat i de posar una cara amable s'ha acabat. La situació actual, amb tot, és d'una enorme responsabilitat. Desfer-se de la rèmora de l'odi, de la intolerància, de la persecució aferrissada d'allò divers serà una feina àrdua i plena d'entrebancs, però no serà pas la més important. La feina més important és conduir la llibertat cap a una realitat que valgui la pena: els catalans no es poden acontentar amb un país que no sigui modèlic en molts aspectes, amb una societat que no aspiri a ser justa, sensible i democràtica. En la construcció d'aquest país, per exemple, haurem de poder donar exemple al món de com es gestiona el multilingüisme, perquè sabem el valor que té una llengua per a la comunitat que la parla. Si no ho aconseguim, el projecte haurà fracassat. El pensament més radical sempre s'ha caracteritzat per formulacions maximalistes, taxatives; anys enrere, des de Catalunya es defensava el monolingüisme, allò del català “única llengua” a Catalunya, allò de “poder viure exclusivament en català”. El país que volem tenir la llibertat de construir no és ja aquell. Ara el repte és defugir el simplisme i saber gestionar la complexitat. Volem un país que sàpiga, naturalment, quina és la seva llengua, la catalana, mil·lenària, i que la defensi i la promogui a ultrança com a patrimoni de la humanitat i, alhora, un país que situï en un lloc digne i just les grans llengües d'identificació dels catalans (el castellà, és clar, en primer lloc, i l'àrab, el xinès i altres llengües de la nova immigració). Un país que valori i ensenyi les llengües germanes, les romàniques, que sigui competent en anglès i que ensenyi a apreciar i a valorar totes les parles. Esperem amb candeletes el moment de dotar-nos d'un model de gestió de la diversitat de llengües i de sostenibilitat lingüística que sigui un exemple per a tot el món. És per això que volem la llibertat, per exercir-la.