Llegeixo amb interès una obra que ataca frontalment la ideologia del políticament correcte, que tant condiciona la llengua i els seus usos i que ben sovint l'ha portat al límit de l'absurd. Es tracta de Ridículament correcte. El perill totalitari de la correcció política, d'A. Browne (Barcelona: La Campana, 2010, amb pròleg de Salvador Cardús). Em sumo als dissidents de la imposició que representa la correcció política, un segrest en tota regla de la capacitat de pensar i un morrió a la llibertat d'expressió i a la possibilitat del debat. Em sumo a la reivindicació de la necessitat de trobar la correcció objectiva abans que refugiar-se en l'estereotipada i desgastada correcció política. Em sumo a l'exercici del discerniment constant, al rebuig dels tòpics establerts que queden bé i que es branden com axiomes però acaben sent tristos refugis de la incapacitat de pensar. El viatge cap a la realitat objectiva no és exempt de riscos, naturalment, però hi pot haver tanta o més virtut que en els clixés del políticament correcte. Diu Browne: "Els que fan aquest viatge de la correcció política a la veritat moltes vegades s'arrisquen a la desaprovació pública, però és remarcable que la majoria no deixen mai de ser tolerants i humans i que conserven els seus valors fonamentals" (p. 153). Cal atrevir-se, per sistema, a discrepar i a analitzar la realitat cas per cas. Ni són sempre els homes els maltractadors, ni els immigrants són sempre innocents de la delinqüència, ni podem acceptar a ulls clucs tots els bonismes que bloquen la nostra ment, ni hem de conviure amb muntanyes de pseudovíctimes potencials pel simple fet de pertànyer a un grup tipificat. Ens cal abandonar els motlles que encotillen el nostre pensament. Cal poder dir, per exemple, que la discrepància i la divergència són molt més generadores de resultats, de canvis i de progrés que l'estúpida aquiescència i la covarda convergència. Cal poder dir que guardar les formes (tan tristament epidèrmiques i insubstancials) és molt menys important que guardar els fons. Cal atrevir-se a dir que la intel·ligència col·lectiva no apareix sempre que hi ha un grup de persones treballant, sinó més aviat molt poques vegades. Cal rebutjar els estatus preconcebuts de víctimes i d'agressors que dicta la correcció política i afinar en l'observació per forjar el criteri propi. Cal atrevir-se a depurar la correcció política que portem a dintre: "Quan dius una cosa en públic, pensa si l'estàs dient perquè és políticament correcta o perquè et consta que és objectivament correcta. ¿Estàs triant la peresa intel·lectual en lloc de la incomoditat emocional?" (p. 167). Avui em proclamo trànsfuga de la correcció política a la correcció objectiva.
