 |
| Estrènyer l'horitzó |
Continuo la conversa de la Carme Bové al
seu bloc Amb mel a la boca, en què ella reprenia el diàleg encetat sobre
el nou professorat. No fa gaire, en el marc d'un projecte
interuniversitari que hem dut a terme el Servei de Llengües de la
UAB, el Servei de Llengües Modernes de la UdG i UPF Idiomes, ens hem
trencat el cap per provar de dibuixar el marc de competències del
professorat de llengües dels serveis lingüístics universitaris
(consulteu l'apunt en què en parlava, i la versió
electrònica del document). En aquest marc competencial llistàvem
dos-cents cinquanta aspectes rellevants per al professorat actual, en
els quals idealment hauria de ser competent. El mapa obert d'aquestes
competències, moltes i molt variades, em fa pensar en un altre tret
del professorat d'ara que veig molt lligat al rol tan actual de guia,
orientador, xerpa, i que vull aportar a la conversa. ¿Voleu dir que
no cal començar a admetre que el professorat ha de sacrificar un
punt l'especialització per obrir-se a cobrir la diversitat
d'aspectes que li poden ser rellevants en la nova conjuntura
educativa? Aquesta nova conjuntura és plena d'elements que
condicionen i replantegen l'ensenyament i l'aprenentatge, sense el
coneixement mínim dels quals es pot guiar algunes persones, però no
totes les persones, com escau al professorat. A les facultats universitàries queden
encara molts professors de diverses matèries que pensen que allò
que és rellevant, allò que els fa veritables professors, és el seu
coneixement hiperespecialitzat en un àmbit, el seu. Prefereixen anar
a fons en la seva disciplina abans que eixamplar horitzons respecte a
tot allò que significa ja avui dia aprendre. Són els professors que
es resisteixen, per exemple, a participar seriosament en
experiències d'aprenentatge basades en la tecnologia, o que somriuen
quan senten a parlar de metodologia. Un professor que estigui al dia dels darrers
avenços o de les darreres publicacions en el seu àmbit però que no hagi
participat mai en una xarxa social per ensenyar o aprendre, que
desconegui el món de les apps i aquelles que es refereixen al seu àmbit,
que no s'hagi parat a pensar ni un minut en les possibilitats
d'aprenentatge que les tauletes donen als seus alumnes... es pot
adaptar als nous aprenents? Pot realment orientar-los, a ells que
potser ja aprenen i volen ser ensenyats d'una altra manera? Crec que
un dels grans reptes del professorat d'avui és, sense deixar de ser un
especialista, eixamplar permanentment horitzons, ara que se'ns han fet immensos i mutants.
Potser ja no ens val el refrany que ens deia que "Qui molt
abraça, poc estreny". Tinc la sensació (ja em contradireu, el diàleg és obert) que
l'única manera d'estar en condicions d'estrènyer, ara mateix, per
al professor xerpa, és abraçar molt.
