Llegeixo Scrivere 2.0: Gli strumenti del Web 2.0 al servizio di chi scrive (Milà: Ulrico Hoepli, 2010), de Luca Lorenzetti, un intent interessant d'abordar de manera clara i pràctica les noves formes d'escriure derivades dels avenços tecnològics, que ho han trabucat tot. Es tracta d'un text indubtablement valent. Perquè, qui gosaria tallar un pastís vaporós, sense límits, d'ingredients incerts i, a més, en plena cocció? Scrivere 2.0 ho prova. Intenta explicar alguns canvis de la nova escriptura i facilita el coneixement de noves eines que permeten experimentar aquesta altra experiència d'escriptura. L'obra, com altres textos de la mateixa col·lecció, té un objectiu divulgatiu i alterna explicacions generals sobre els principis de la nova manera d'escriure amb comentaris d'eines o aplicacions concretes (recopilades al final del text en apèndix i sovint acompanyades d'imatges) i, també, al final de cada capítol amb fragments adients d'entrevistes a una desena d'especialistes sobre el tema que donen entrada a percepcions particulars i matisos a la mirada de Lorenzetti. L'autor és ben clar al començament de l'obra: “chi scrive senza conoscere i servizi che il Web 2.0 ci mette a disposizione parte svantaggiato, in quanto perde diverse opportunità: opportunità di creare relazioni e contatti con persone che condividono gli stessi interessi, opportunità di essere visible”. L'obra vol ajudar, doncs, a escurçar aquest desavantatge. I ho fa per mitjà d'una introducció al web 2.0 (una etiqueta que no acaba de caducar) i tractant principalment tres aspectes: 1) l'organització de la feina en escriure (eines de gestió del temps, eines per evitar la distracció, eines de presa d'apunts mentre es navega, eines per al treball ubicu); 2) col·laborar i compartir com a elements clau de la nova activitat d'escriptura (espais de hosting, espais de publicació en línia, eines per a l'escriptura col·laborativa i creativa de diversos gèneres entre els quals hi ha, per exemle, els guions); 3) l'e-book (formats més difosos, del pdf a l'ePub o el Mobipocket; models més comuns de lectors d'e-book, com crear un e-book, on publicar-lo, quan es convenient el format e-book, quin futur té, etc.). És impossible no sortir del text de Lorenzetti sense una dotzena d'adreces web d'aplicacions que es poden integrar ràpidament a l'entorn personal d'aprenentatge de cadascú. La selecció que fa l'autor de les aplicacions per a l'escriptura 2.0 parteix dels criteris que siguin gratuïtes, de codi lliure i, a més, que tinguin la interfície (també) en italià. El tall de pastís que ens presenta Lorenzetti és sens dubte útil i aclaridor. No crec que escriure es pugui deslligar ja tan radicalment d'altres maneres de presentar la informació o el coneixement; que el nou acte d'escriure es pugui aïllar gens, ara que la comunicació és com més va més multimodal i menys basada en l'escriptura. La temptativa de Lorenzetti és, però, com deia, satisfactòria.