Una vegada vaig conèixer una persona que solia repetir, sense trobar a faltar sentit al que deia: Si no d'això, no d'allò. L'ús dels mots comodí o de les paraules multiús és un dels indicadors clars de pobresa lèxica en un discurs elaborat. Ens referim a unitats de la llengua que tenen un significat ampli, que podríem dir que servirien en molts contextos, que són autèntics jòquers que no aporten especificitat. Pensem en paraules com aspecte, element, problemàtica, qüestió, tema, o, sobretot, cosa (entre els noms); o efectuar, realitzar i, especialment, fer o fotre (entre els verbs). Si diem el tema ens interessava molt, o fem moltes coses, o li van fotre un calbot, no afinem gaire en el sentit del que volem dir. Som als antípodes de la pesca de la truita de llac ens interessava molt o fem moltes activitats esportives sense pilota o li van clavar un calbot. Els comodins, amb tot (que sempre ens fa il·lusió tenir, per cert, quan juguem a cartes), no són pas negatius per se: de vegades ja hem precisat el sentit en un altre passatge del discurs proper, cap al qual el comodí apunta, o no podem o no volem precisar-lo, o fugim de la cerca de la perfecció i ens refugiem amb una certa indolència en la vaguetat de la llengua (li fa mal el d'això). L'ús de formes comodí, d'altra banda, és una pràctica excel·lent quan aprenem una llengua i no tenim la possibilitat de precisar, per desconeixement del vocabulari específic, per exemple. Tant en la producció escrita i oral com en la comprensió dels textos, l'ús o la imaginació d'un comodí ens pot permetre eludir un mal pas, cobrir ràpidament un espai semàntic problemàtic i tenir de seguida la necessària visió sencera de la frase, del període, del paràgraf o el discurs. No fa gaire temps, amb motiu de les darreres eleccions, el partit que governa l'Estat va preparar un vídeo forçat de declaració d'amor a Catalunya en què diversos polítics cantaven les excel·lències de la catalana terra. Un dels polítics era el president del govern espanyol, que va fer servir un comodí nefast, el cèlebre [los catalanes] hacen cosas, que suggeria pressa, desgana, desconeixement, mirada a l'engròs o una afecció més aviat vaga. Exactament el contrari, doncs, del que pretenia el vídeo. El deixo aquí, per si pot fer servei, talment un comodí, a algú més.
VISITES
30.5.13
[898] Comodins
Etiquetes de comentaris:
comodí,
lèxic,
vocabulari
26.5.13
[897] Geografia de la catalanofòbia
La catalanofòbia cada cop serà més
fàcil de radiografiar si sabem llegir i escriure d'acord amb les
noves competències digitals. No fa gaires dies podíem veure a la
xarxa uns mapes que ens mostraven les zones més calentes pel que fa
a determinats odis als EUA com el racisme o l'homofòbia a partir de
la interpretació d'interaccions a les xarxes socials. Llegir i
interpretar la llengua d'aquestes xarxes ens ajuda a tenir informació
sobre tota mena de fenòmens, per si mai cal posar sobre la taula el
que el discurs mistificador dels polítics sobre certes qüestions
(la inexistent catalanofòbia, per exemple) amaga i tergiversa.
Perquè el poble, quan piula, no necessita anar amb els embuts dels
polítics que encenen els focs i després no saben res de cap
piromania. Acabo d'introduir a l'aplicació Geomeme, en l'àmbit de la
península ibèrica, una cerca de les aparicions a Twitter de dos
termes denigrants habitualment aplicats als catalans, separatista i catalufo. L'eina aporta informació
tan sols dels comptes de Twitter geolocalitzats (que són pocs, és
cert) però tot i així apunta informació interessant: podem anar
veient d'on vénen les piulades que contenen els termes seleccionats,
fer-nos idea de l'agressivitat del llenguatge emprat i podem veure, també,
quin dels dos termes triats (que podrien ser antagònics: amor / odi) pesa més. Al moment de tancar aquest
apunt separatista passa davant de catalufo.
Etiquetes de comentaris:
actituds_lingüístiques,
prejudici,
racisme
25.5.13
[896] XarxaMOOC
Aquests dies el projecte XarxaMOOC (Introducció al llenguatge d’especialitat en les universitats de llengua
catalana. Eines digitals per als futurs estudiants de la Xarxa Vives d’Universitats) ha entrat decididament en la fase de difusió pública. És tracta d'un projecte
que neix a la Universitat d'Alacant i es duu a terme en el marc de la
Xarxa Vives d'Universitats i que constitueix una resposta a la nova
modalitat formativa, els MOOC, i que respon, doncs, a una clara
voluntat d'innovació i experimentació amb les noves tendències i
les noves possibilitats tecnològiques. Enhorabona, doncs, al
projecte i a l'empenta que tradicionalment defineix el País Valencià
en la promoció i la defensa de la llengua. Des del Servei de
Llengües de la UAB, com des de les altres universitats de la Xarxa,
mirarem de col·laborar-hi en allò que calgui als companys
d'Alacant. XarxaMOOC s'adreça als estudiants que accedeixen al
sistema universitari de la Xarxa Vives, es tracti d'estudiants
autòctons o no: també contribueix a afavorir l'entrada dels
estudiants nouvinguts a la universitat. Es tracta d'una iniciativa
que parteix de la base que els universitaris passen a integrar un
espai nou, delimitat per una terminologia i unes pràctiques
discursives també noves lligades a la llengua de les disciplines. No
cal dir que considerem aquesta qüestió, de la qual hem parlat
reiteradament a Aprendre llengües, completament clau per aconseguir
uns universitaris i, encara més, uns futurs professionals, plenament
competents. XarxaMOOC ens resulta interessant, també, des de l'àmbit
de l'acollida lingüística i és ja al punt de mira dels nostres
alumnes del màster d'ensenyament de català per a l'acolliment
lingüístic, que valoren aquests dies amb una barreja d'entusiasme i
escepticisme crític les oportunitats que ofereixen els MOOC en la
formació i la recepció dels nouvinguts. Seguirem, doncs, XarxaMOOC
(des del seu blog o a @xarxamooc). Insereixo el vídeo en què Robert
Escolano, que coordina la iniciativa, ens situa sobre
el projecte.
Etiquetes de comentaris:
acollida_lingüística,
disciplines,
gèneres_acadèmics,
gèneres_discursius,
MOOC,
terminologia,
universitat,
xarxa_vives
21.5.13
[895] Prendre notes als MOOC
Ben aviat no quedarà res tal com ho coneixíem. Un altre dels actes comunicatius característics de la vida acadèmica, la presa d'apunts, el note taking, es veu també ara afectat per les noves formes que pren la docència. Davant les classes capgirades (les flipped classroom en expansió constant), que nodreixen els MOOC, prendre les notes d'algú que comunica oralment en vídeo es converteix en una activitat nova, amb unes noves regles. Perquè les nostres notes tenen sentit vinculades als vídeos que constitueixen una de les peces clau (no l'única) de la classe capgirada. Necessitem un editor de text, doncs, al costat del vídeo que mirem, a fi que els apunts quedin vinculats al moment concret del vídeo, de l'exposició. Em sembla fantàstica, en aquest sentit, una eina com VideoNot.es, la qual ja he pogut experimentar amb satisfacció. Les notes que prenem (inseparables ja del vídeo), es poden integrar, d'altra banda, a Google Drive, amb la qual cosa podem consultar-les en ubiqüitat i podem compartir-les amb altres persones. Els nostres gargots fruit del moment d'escoltar algú, doncs, de vegades il·legibles per la pressa, sovint incompartibles amb ningú més, passen a ser un producte nou revisable, que es pot elaborar a diverses mans, indissociable d'un acte comunicatiu que ha deixat ja de ser efímer. VideoNot.es ja es fa servir als cursos massius en línia de Coursera i altres grans plataformes MOOC. Comparteixo amb vosaltres aquest vídeo anotat, que veureu sense dificultat si teniu l'extensió VideoNot.es de Chrome instal·lada. El vídeo, de YouTube, correspon a una cançó de Benito Lertxundi, Udazken koloretan que no és, doncs, una lliçó gens convencional. Les notes que he pres, sincronitzades, són la lletra de la cançó.
18.5.13
[894] Etiquetar la xarxa
Les formes de comunicar-nos a la xarxa es van consolidant. Ens trobem duent a terme algunes activitats que ja han deixat de sorprendre'ns com a usuaris i que ja considerem comunes i practiquem contínuament. Una d'aquestes activitats quotidianes en els espais virtuals és la d'etiquetar. Etiquetem fotografies a les xarxes socials genèriques com Facebook, o a les xarxes socials específiques com Flickr o Pinterest. Etiquetem les obres que llegim en espais socials de lectura com Librarything, posem etiquetes als apunts dels nostres blogs i naveguem per les etiquetes dels altres, marquem amb etiquetes els recursos que desem als nostres marcadors socials, etc. Etiquetar, una activitat reservada tradicionalment sobretot a uns quants (els especialistes de la documentació) i que consistia sobretot a seleccionar dins els thesaurus o les taxonomies ha esdevingut una activitat imprescindible i a mans de tothom, perquè el volum d'informació és tan elevat que ja és inimaginable deixar l'etiquetatge de la xarxa a mans especialitzades. L'operació d'etiquetatge requereix uns coneixements tècnics, de vegades relacionats amb l'espai en què etiquetem (les hem d'introduir separades per una coma o sense res, quan en tenim una llista?; què hem de fer quan la nostra etiqueta té més d'una paraula?; hi ha signes gràfics específics que hem de vincular a les etiquetes com els # en els hashtags de Twitter?) i hem de posar en joc, també, la competència lingüística i comunicativa (quina és la millor etiqueta en un cas concret? podem evitar confusionàries etiquetes sinònimes? quins criteris podem fer servir per trobar les etiquetes més adequades per a la recuperabilitat?, quines conseqüències té l'etiquetatge en diverses llengües?, com podem evitar el soroll a les xarxes relacionat amb l'etiquetatge?). El professorat de llengua ha d'ensenyar els seus alumnes a etiquetar, perquè etiquetar és una de les formes indiscutibles d'interactuar a la xarxa. Una forma aparentment innocent i senzilla però que demana, com comentava, un cert saber fer i que indica, ben sovint, una manera de ser a la xarxa. Aquests dies, llegint el llibre de divulgació Etiquetar en la web social, de Raquel Gómez-Díaz (Editorial UOC, 2012), m'ha interessat la referència a quatre tipus d'etiquetatge (establerts per Javier Cañada, 2006) que són l'egoista, l'amiguista, l'altruista i el populista. Perquè les etiquetes no són innòcues i poden tenir un benefici social més o menys gran. Les etiquetes egoistes només serveixen a qui les fa, les amiguistes a un grup reduït i les populistes cerquen captar l'atenció i tenir atractiu, però són també subjectives. Independentment de situacions concretes i del joc i la creativitat lingüística que podem projectar a la xarxa sempre que vulguem (la xarxa és un espai humà), cal saber aplicar un etiquetatge altruista, aquell que neix amb vocació de compartir i que té un benefici social, doncs, inequívoc. La tendència a l'etiquetatge altruista s'ha de considerar una bona pràctica a la xarxa. Una pràctica destinada a fer xarxa.
12.5.13
[893] Encara sobre els MOOC
Fa temps que parlem dels MOOC i observem què passa al seu voltant, amb una barreja d'entusiasme per conèixer tot el que es mou i alhora d'un cert escepticisme. Hi he dedicat algun escrit en aquest bloc. Em permetreu ser una mica crític: acaben els MOOC entre un 5 i un 10 % dels inscrits; un 55 % ni tan sols arriba a començar mai el seu MOOC. Els aprenents ja han donat, però, les seves dades al gran negoci que es basa a conèixer i gestionar els interessos de la gent: no tot és tan gratuït com sembla en els MOOC. La majoria de MOOC no es basen (encara) en el connectivisme sinó que són purament xMOOC, continguts oberts dictats a milers de persones, autèntics discursos amb un potencial enorme i perillós d'unificació del pensament. La majoria de MOOC no permeten, d'altra banda, una relació de qualitat entre profesorat i alumnat i, en canvi, permeten establir relacions valuoses entre aprenents, permeten crear xarxes molt més riques (que s'estableixen, de vegades, ràpidament fora del MOOC, que ha actuat només de meeting point) que una frustrada connexió amb un formador que no hi és de la manera que hi hauria de ser: no dictant, sinó generant coneixement de manera dialògica. Ja em perdonareu, però crec que els MOOC són també una reacció d'una universitat que vol continuar controlant un coneixement que ja no li pertany, i unes relacions entre persones generadores de coneixement que encara li pertanyen menys. De moment, l'element clau de tot plegat és que la universitat té encara en gran mesura a les seves mans la certificació. La universitat sembla haver admès que ja no pot controlar el coneixement, però s'erigeix encara en àrbitre de la certificació del que s'aprèn i el que no s'aprèn, i ho fa, paradoxalment, de manera cada vegada més massiva i poc subtil, com si es poguessin avaluar i certificar les disciplines a l'engròs. Arribarà el dia que el que sabem i som capaços de fer, la nostra competència, no dependrà d'una sanció certificativa d'unes organitzacions cada cop més orientades a certificar. Hi haurà un dia que les organitzacions certificatives perdran el monopoli de la sanció, com ja han perdut el monopoli del coneixement. Hi haurà un dia que la vàlua, els coneixements, la competència, dependrà dels avals de qui tindrà la reputació. Cada persona valdrà els avals que tingui (experts, persones, projectes duts a terme, competències demostrades) i no els títols universitaris que tingui. La universitat ha descobert que havia de reaccionar perquè el coneixement lliscava pertot arreu, perillosament enfora del seu clos. I els MOOC són, en bona mesura, una estratègia de gestió i de manteniment d'un mercat. Quan la certificació llisqui també pertot arreu, què inventarà la universitat per continuar-se considerant un centre que ja no ho és tant?
8.5.13
[892] Ridículament correcte
Llegeixo amb interès una obra que ataca frontalment la ideologia del políticament correcte, que tant condiciona la llengua i els seus usos i que ben sovint l'ha portat al límit de l'absurd. Es tracta de Ridículament correcte. El perill totalitari de la correcció política, d'A. Browne (Barcelona: La Campana, 2010, amb pròleg de Salvador Cardús). Em sumo als dissidents de la imposició que representa la correcció política, un segrest en tota regla de la capacitat de pensar i un morrió a la llibertat d'expressió i a la possibilitat del debat. Em sumo a la reivindicació de la necessitat de trobar la correcció objectiva abans que refugiar-se en l'estereotipada i desgastada correcció política. Em sumo a l'exercici del discerniment constant, al rebuig dels tòpics establerts que queden bé i que es branden com axiomes però acaben sent tristos refugis de la incapacitat de pensar. El viatge cap a la realitat objectiva no és exempt de riscos, naturalment, però hi pot haver tanta o més virtut que en els clixés del políticament correcte. Diu Browne: "Els que fan aquest viatge de la correcció política a la veritat moltes vegades s'arrisquen a la desaprovació pública, però és remarcable que la majoria no deixen mai de ser tolerants i humans i que conserven els seus valors fonamentals" (p. 153). Cal atrevir-se, per sistema, a discrepar i a analitzar la realitat cas per cas. Ni són sempre els homes els maltractadors, ni els immigrants són sempre innocents de la delinqüència, ni podem acceptar a ulls clucs tots els bonismes que bloquen la nostra ment, ni hem de conviure amb muntanyes de pseudovíctimes potencials pel simple fet de pertànyer a un grup tipificat. Ens cal abandonar els motlles que encotillen el nostre pensament. Cal poder dir, per exemple, que la discrepància i la divergència són molt més generadores de resultats, de canvis i de progrés que l'estúpida aquiescència i la covarda convergència. Cal poder dir que guardar les formes (tan tristament epidèrmiques i insubstancials) és molt menys important que guardar els fons. Cal atrevir-se a dir que la intel·ligència col·lectiva no apareix sempre que hi ha un grup de persones treballant, sinó més aviat molt poques vegades. Cal rebutjar els estatus preconcebuts de víctimes i d'agressors que dicta la correcció política i afinar en l'observació per forjar el criteri propi. Cal atrevir-se a depurar la correcció política que portem a dintre: "Quan dius una cosa en públic, pensa si l'estàs dient perquè és políticament correcta o perquè et consta que és objectivament correcta. ¿Estàs triant la peresa intel·lectual en lloc de la incomoditat emocional?" (p. 167). Avui em proclamo trànsfuga de la correcció política a la correcció objectiva.
1.5.13
[891] Contra els tòpics
Mai la lectura d'un llibre no m'havia deixat un sabor tan agredolç com la de Tantos tontos tópicos, d'A. Arteta (Ariel, 2012). La idea de poder traspassar totes aquelles frases o punts de vista enquistats que bloquen tota possibilitat de raonament perquè són llocs comuns que fan de punt i final, m'atrau, com la idea de poder desmuntar les fal·làcies del nostre discurs quotidià, que consumim a diari, desmesuradament, i no sempre amb prou esperit crític. Arteta s'enfronta a un bon reguitzell de tòpics i prova de desmuntar-los. Tòpics com "Tot és relatiu", "No tinc fusta d'heroi", "Desaprovo el que dius, però defenso el teu dret de dir-ho", "A l'enemic, ni aigua", "Els sentiments polítics són intocables", "El problema és molt complex", "Totes les opinions són respectables", "És una persona molt normal", "No és res personal", "Tots som culpables", "No s'ha de jutjar a ningú", etc. Tòpics que solen justificar accions o encara més sovint inaccions, de manera molts cops ben poc acceptable. Els tòpics responen a la necessitat de no haver-ho de discutir tot constantment, són una zona de confort compartida en la qual l'avenç dialèctic no té sentit, a priori, perquè ja hi ha consens sobre la qüestió i la continuació ja és un camí fressat. Els tòpics, amb tot, esdevenen còmplices de la superficialitat del pensament, factors que eviten la cada cop més políticament incorrecta divergència entre persones (que és la base de l'avenç de les idees). Els tòpics són, segons com es miri, covards acords que impedeixen anar més enllà. I no sempre tenen, precisament, unes bases argumentatives sòlides. La temptativa d'anàlisi i de transcendència d'Arteta és, doncs, interessant. El punt agre del text, amb tot, és que considera tòpics perniciosos, per exemple, la defensa de la diversitat per la diversitat ("No es mejor ni peor, sino simplemente distinto") o el pressupòsit que cal que les llengües es recobrin ("Debemos recuperar nuestra lengua"). Els arguments de l'autor contra aquestes idees no em plauen ni em convencen gens, i els considero antològics. Em costaria trobar exposicions ben escrites tan radicalment contràries al que penso sobre aquestes dues qüestions. Sempre va bé tenir formulat explícitament l'argumentari d'aquells que se situen als antípodes del que pensem, els tòpics en què s'assenten les ideologies alienes. Alguns dels capítols del text poden ser perfectament matèria de debat a les aules de llengua. Posats a revisar els tòpics, revisem-los tots.
Etiquetes de comentaris:
argumentació,
fal·làcia,
tòpic
Subscriure's a:
Missatges (Atom)