[211] Seminari a la UVIC (1)

Avui dia 6 i demà dia 7 de febrer té lloc a Vic el Seminari Recursos per a l'ensenyament de la llengua, en el marc de la Comissió Permanent del 3r Simposi sobre l'ensenyament del català a no catalanoparlants. Organitzen l'acte la Universitat de Vic, la Generalitat de Catalunya i el Consorci per a la Normalització Lingüística. Ja fa temps que assisteixo a les diverses trobades de professionals de la llengua que articula aquesta Comissió Permanent. El primer que se n'ha de dir és que és molt lloable el treball continuat, la vigilància permanent que promou la Comissió, tot esperant el 4t Simposi sobre l'ensenyament del català, que no tindrà lloc fins al 2012. Aquesta actitud vigilant entre simposis és una mostra inequívoca de professionalitat, de treball de fons, de consciència que cal estar amatents als canvis vertiginosos que es produeixen en el terreny de l'ensenyament de la llengua, de la catalana en particular. La segona observació que vull fer referència a la idoneïtat de poder coincidir, en aquests seminaris, persones que es dediquen a la llengua en tots els nivells educatius. Aquest fet aporta una nota de contrast enriquidora als assistents i n'eixampla enormement les perspectives. El tercer comentari que vull fer fa referència al tema del seminari, el dels recursos i materials per a l'ensenyament de la llengua. Em sembla un tema interessant i complex alhora. En general, els plantejaments que s'han fet avui han partit de la idea que els "recursos" (en paper, electrònics) són unes realitats exteriors a l'aprenent i al formador. Hem sentit alguna insinuació trencadora (a càrrec de Joan Badia, director general d'Innovació del Departament d'Educació), en la línia de dir que "el professor és el millor recurs", però ens hauria agradat que no es donés res per fet i que s'abordés el tema des de zero: què entenem per un recurs? qui és que ha de recórrer a què? El professorat? L'alumnat? Han de recórrer al mateix recurs? Cal crear recursos nous o, com s'ha dit (Quico Ferran), n'hi ha ja a gavadals i infrautilitzats? La xarxa no ofereix ja, com aquell qui diu, tots els recursos? No es tractaria, sobretot de fornir alumnat i professorat de les estratègies per localitzar a la xarxa els recursos que necessiten? No es tractaria de donar les eines als formadors o als aprenents perquè sabessin convertir qualsevol input de la xarxa (des d'una esquela, com deia J. M. Castellà, a una entrevista) en un recurs d'aprenentatge? És assumible per professorat i institucions mantenir bancs tancats de recursos, enllaços recomanats, o cal pensar més aviat que el gran repositori, permanentment actualitzat i obert, és la xarxa mateix? ¿Els recursos per a l'aprenentatge es poden separar nítidament d'altres inputs (materials, informacions, etc.) que gestionen els aprenents des dels seus espais personals de formació informal? Preguntes de base a banda, diverses de les intervencions d'avui han estat interessants. En parlaré pròximament.

[210] Assignatures pendents

Darrerament en l'àmbit universitari la preocupació obsessiva és l'extensió i el domini de la llengua anglesa. No cal dir que em sembla oportú que personal docent i investigador, alumnat i personal de l'administració puguin optimitzar les seves competències lingüístiques en anglès. Moltes persones estan implicades en processos d'aprenentatge d'aquesta llengua, fet que es viu intensament, lògicament, en centres d'idiomes com el Servei de Llengües de la UAB. És desitjable, naturalment, que el nivell d'aquesta llengua, en totes les destreses, augmenti significativament els pròxims anys. Ara: el perfil d'un estudiant autòcton pel que fa al domini de llengües hauria de basar-se en quatre pilars fonamentals, en quatre parcel·les de competències lingüístiques i no s'hauria d'acceptar que el desconeixement de l'anglès fos l'únic estigma, l'única assignatura pendent que pesa feixugament damunt els nostres estudiants. Hi ha altres desconeixements lingüístics que haurien de preocupar de la mateixa manera i que són també autèntiques assignatures pendents per a molts universitaris. Qualsevol estudiant autòcton hauria de tenir competències lingüístiques 1) en la llengua pròpia de Catalunya, la catalana, que hauria de dominar en un nivell C2 del Consell d'Europa (i també en la castellana, que hauria de dominar en un nivell semblant); 2) en la llengua anglesa, que hauria de dominar com a mínim en un nivell B2-C1 del Consell d'Europa; 3) en tres o quatre llengües romàniques a més del català i el castellà (francès, italià, gallec, portuguès, aranès, etc.) que hauria de dominar com a mínim des del punt de vista de la comprensió lectora (C1) i la comprensió oral (B2); 4) en el llenguatge propi de la seva disciplina acadèmica en la llengua pròpia i en l'anglesa, amb l'objectiu de poder pertànyer a la seva comunitat acadèmica, científica i professional. Aquests haurien de ser els quatre pilars mínims del perfil lingüístic d'un estudiant universitari, oberts, és clar, a tota mena d'ampliacions i matisos (una llengua adoptiva, una bona base de sensibilitat lingüística, nocions de les llengües de l'entorn i la immigració...). Fer veure als universitaris que la seva llosa, que la seva assignatura lingüística pendent és només l'anglès és, des del meu punt de vista, un parany. L'estudiant que no sap fer anar la llengua pròpia per explicar un fet, argumentar una raó, formular una hipòtesi o dir un refrany oportunament; l'estudiant que no pot entendre la major part d'una conferència en portuguès o que no pot comprendre el company Erasmus que parla en italià; l'estudiant que no domina el llenguatge acadèmic i els gèneres discursius o la terminologia de la seva disciplina (i que, per tant, queda radicalment desubicat de la seva especialitat) tenen un perfil lingüístic mancat, per molt anglès que sàpiguen. Els universitaris necessiten anglès, sí. Però aquesta no és la seva única assignatura lingüística pendent.