Un dels errors més freqüents en la producció de discursos orals formals són els anacoluts. En parlem aquests dies a classe de llengua oral. Aprendrem a detectar-los en les produccions alienes i a evitar-los quan parlem. Aquí en teniu enregistrada una definició ràpida:
Els anacoluts són com les falles geològiques: el terreny sintàctic que s'hauria de desenvolupar normalment sota els nostres peus, pel qual hauríem de poder transitar sense problemes, es veu interromput, té un tall. El terreny continua a l'altra banda en un espai que ha perdut la continuïtat. N'enregistro un exemple:
També trobem anacoluts en la llengua escrita. Aquests anacoluts són ja del tot imperdonables si es tracta de textos planificats i revisats, o són, altres vegades, fruit del desconeixement dels mecanismes sintàctics. L'anacolut en la llengua oral és un trencament que respon al fet que hem trobat una altra forma sintàctica per expressar el que volem dir i, aleshores, sense reparar res, abandonem l'anterior a mig desenvolupament. La mateixa etimologia de la paraula, grega, ho expressa: ανακόλουθον. Un acòlit és un acompanyant. Doncs bé, és això: l'anacolut implica una inconseqüència, la pèrdua del company de viatge.
