[856] Clubs de lectura

Llegeixo Clubes de lectura, d'Óscar Carreño (Barcelona, UOC: 2012). Es tracta d'una publicació de la col·lecció El professional de la información, els volums de la qual aproximen en un centenar de pàgines a un tema rellevant de l'àmbit. És un text interessant, en què es diu i es mostra encara més, per mitjà d'exemples que vertebren l'obra de cap a peus. L'autor hi explica els tres peus dels clubs de lectura (l'obra, el lector, el conductor) i fa unes pinzellades, al final, dels canvis que la xarxa representa per al fenomen dels clubs de lectura, de les enormes possibilitats que s'obren en un espai que és ple de persones que assumeixen el compromís de parlar i de parlar-se. Carreño dedica unes línies finals, també, al fenomen dels llibres electrònics, assumint que hi ha lloc per a tot. Un dels aspectes més interessants del text és la presentació del conductor del club de lectura, que defineix com un mèdium i caracteritza amb tres propietats: la passió, la memòria i l'empatia. Les potencialitats dels clubs de lectura en l'aprenentatge de les llengües són evidents (quina diferència, per exemple, entre lliurar l'alumne una ressenya d'un llibre llegit individualment al professor de llengua, que retorna corregida en la privacitat, i proposar una activitat de club de lectura). En el cas d'aquests darrers clubs de lectura, el rol del conductor esdevé, lògicament, més complex, perquè, encara que es plantegi com una activitat de conversa, és preceptiva una reflexió sobre l'aprenentatge i l'actuació que es produiran mentre duri l'activitat (objectius lingüístics, preparació de les sessions amb presentació de lèxic i estructures, maneres de proporcionar algun retorn de correcció, maneres d'incorporar persones amb diversos nivells a la tertúlia). No tinc cap dubte que, fetes les reflexions prèvies necessàries pel conductor i pels mateixos aprenents, un club de lectura pot ser una poderosa eina al servei de l'aprenentatge de llengües. Potser el màxim partit dels clubs es pot obtenir, precisament, quan semblen una activitat aparentment desregulada, un contrapunt desinhibit a la classe de llengües més formalitzada. Un altre tema que m'interessa és el dels clubs de lectura entre els professionals de l'ensenyament de llengües. En aquest cas la tria d'obres podria esdevenir un veritable programa formatiu en una organització, o molt més enllà de les organitzacions. Ara bé: per a alumnat o professorat, amb xarxa o sense xarxa, amb més o menys explicitud d'objectius, els clubs de lectura no tenen sentit sense una motivació personal profunda dels seus membres i sense que experimentin un sentiment de llibertat i de plaer.

[855] Espais amics a la xarxa (2): bones festes

Bones festes a les persones que seguiu el bloc. Des d'aquí reprenc l'apunt de fa uns dies i envio un record especial als blocs que tenen vincles estables cap a Aprendre llengües com ara la quarantena següents Valencià, llengua i imatge (Francesc Lopez a Comunidad El Pais.com); Carta Xeométrica (Cibrán); Àgora (UOC); Lletres i tics (Ramon Gimeno); El multilingüisme al carrer: la gestió de la diversitat lingüística (Mercè Solé); Aula de Formació Continuada de l'Ajuntament de Vic; Ep, mestres! (Rosa Sensat); Milloringlish (Carles Roca-Font); Ensenyar llengua a l'alumnat no romànic (Arnau); Paraules (Montserrat Bertran); Blocs del CAL (Centre d'Autoaprenentatge de Llengües de la Universitat de València); L'espai del català; Kwart (Joan Vila); Aula acollida IES la Serreta; Parlar i escriure (Salvador Jàfer); La meva lectura fàcil (Rocío Avila); De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó (Alícia Martí); Quadern de veus (Departament de valencià de l'IES Campanar); Inventari de lletres (Laia); Artquímia, de l'aula d'acollida a l'aula ordinària; Lit&kat (Joan Vila); Tallers acollida dones immigrants; Quadern de mots; Ejercicio de inglés; ABCDsuperior (Servei de Llengües Modernes de la UdG); Amb bicicleta; Blocde l'IES Enric Valor de Silla; Podadepta (D. Pohl); Psicolabis; El bloc de català del CEPA Joan Mir i Mir; Faustinet (Almàssera); Parlem d'avaluació (CPNL); Llengua 2 (N. Gómez); TodoELE 2.0; Ambsuficiència; Caps i barrets (D&G Vergallo); Gaspar; Va D nivell (SLM, UdG); English and muchmore. Continuem fent xarxa!

[854] Contra el monòleg totalitari

Llegeixo Conferències conferenciants conferenciats (Barcelona: Comanegra, 2012) de l'artista d'origen turc L'Altrange, que és un d'aquells textos estranys, que atrauen per l'originalitat, per haver mirat un tema des d'un angle nou. L'obra parla d'un gènere de discurs ben proper a l'àmbit acadèmic universitari, la conferència. L'autor retrata el ritual comú en què tothom ha participat, des d'una banda o des de l'altra del micròfon, com a conferenciant o com a conferenciat. Potser trobant-se massa radicalment en una banda o a l'altra del micròfon. L'Altrange té la virtut d'analitzar la conferència sense morir sepultat d'obvietats. L'aproximació és particular perquè el seu llibre alterna les fotografies dels mil i un fragments siginificatius de l'acte discursiu amb textos directes com punyalades que en descriuen els aspectes clau. La temptativa és reeixida perquè els llenguatges es fonen i perquè el llenguatge verbal, provocatiu, no és el discurs d'un geni críptic volgudament allunyat de lectors terrenals que cerquen, ras i curt, un missatge. El missatge fonamental de l'obra és la consideració que la forma tradicional de la conferència es troba en mutació, perquè ha perdut el sentit (parlàvem de les inconferències, fa un temps, a Aprendre llengües). El format de la conferència tradicional és ja un model de transmissió d'idees obsolet. Obsolet si esquiva, poruga, el debat, si tendeix a la recitació, si ignora el públic, si consisteix a parlar per parlar, si edifica una monoparet sense escletxes. La conferència ha esdevingut obsoleta si l'orador és l'únic punt de referència de si mateix, si esdevé un monòleg totalitari i solipsista. En la conferència l'orador no ha de cercar el confort de l'ocultació i l'autocomplaença. La conferència implica la implicació del subjecte, ha de ser un exercici d'integració recíproca, ha d'incloure la planificació d'un joc d'alternatives, ha d'exterioritzar la vivència, ha de provocar compromisos, ha de generar vibracions. Una conferència ha de ser un mur amb portes d'entrada. Deixeu-m'ho dir amb una imatge: un conferenciant ha d'obrir més portes en una hora que tots els grums de l'Hotel Ritz en tot un dia.

[853] Aprendre llengües i benestar

Una companya em fa conèixer aquest vídeo promogut pels consells escolars de les Escoles Oficials d'Idiomes de Cadis i San Fernando. M'agrada el missatge, ara que sembla que tot es pugui retallar i que la cultura i l'educació permanent hagin caigut de l'agenda de les prioritats. I m'agrada també la realització de l'audiovisual. Aprendre idiomes per aprendre, per fer créixer la tolerància, pel plaer de la diversitat, per fomentar el respecte, per augmentar la felicitat, per sentir el plaer del repte, per tenir noves oportunitats, per sentir-se de debò un ciutadà del món, per escoltar. Per créixer. Per destruir Babel. Us el recomano, a tots aquells que considereu que aprendre llengües és una necessitat i una actitud que formen part del nostre benestar.

¡Defendamos la enseñanza pública de idiomas! from Matthieu Davière on Vimeo.

[852] Gestos culturals

Ahir em va caure a les mans el llibre Supplemento al dizionario italiano, de Bruno Munari, i me'l vaig quedar. És un text clàssic, de 1963, del qual s'ha publicat fa poc l'onzena edició (Corraini Editore, 2011). Es tracta d'una d'aquelles obres que als amants de les llengües ens fan gràcia. El volum presenta una selecció dels gestos típics que fan els italians quan parlen ("l'autore esamina i vari modi di esprimersi senza parlare, non solo con le mani, ma con l'espressione del viso e con atteggiamenti dell'intera persona"), gestos que en alguns casos han passat fronteres en el món intercomunicat en què vivim. L'obra fa una selecció d'una cinquantena de gestos que tenen l'antecedent bibliogràfic en un text de 1832 (La mimica degli antichi investigata nel gestire napoletano, de Canonico Andrea de Jorio). Els gestos recollits en el volum de Munari expressen, per exemple, la idea de demanar un cigarret, de rebutjar un malefici, de trucar-se, de demanar al mestre de sortir de l'aula per una necessitat fisiològica urgent, de falsedat, de gana, d'invitació, de ganes de beure, d'alegria, de càrrega psicològica insuportable, d'entesa secreta, de ràbia, d'amenaça, de pagar, d'acord, etc. Un dels gestos que obren el volum és el de la coberta, "Che vuoi?", molt napolità i fàcilment identificable, que es pot fer amb més o menys velocitat segons la gentilesa o la impaciència del gest. El text ens pot servir, sens dubte, als que ens interessa la comunicació i el seu ensenyament. I no tan sols per l'objectiu central del llibre, sinó també pel fantàstic plantejament multilingüe de la publicació: totes les explicacions relacionades amb cadascun dels gestos estan fetes en italià, francès, anglès i alemany. El llibre ens forneix una oportunitat, doncs, de saltar d'una llengua a l'altra i sentir i veure créixer la nostra competència plurilingüe. Tornant a la gestualitat, és evident que l'obra no recobreix tota la que s'associa a l'italià (que té el suplement, també, de gestos d'altres procedències), però és segur que, com a mínim, ens deixa ben armats perquè no se'ns resisteixi ni un moment cap nou anunci de Martini.

[851] Avancem amb el català

M. C. Escher

Avui vull fer un comentari de l'exposició Avancem amb el català, del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, que es pot visitar al Palau Robert fins al gener de 2013. L'exposició repassa trenta anys (de 1982 a 2012) de campanyes institucionals en suport de la llengua catalana des de la primera, la de la Norma, sense deixar de banda el suport de la societat civil a la normalització de la llengua. Sense aquest suport, indubtablement, les campanyes no haurien tingut cap mena d'èxit, perquè ben sovint s'han materialitzat gràcies a una implicació social molt elevada, a què les mateixes campanyes incitaven obertament ("Depèn de tu", "Tu ets mestre", "Encomana el català", etc.). L'exposició aconsegueix el seu objectiu amb solvència i amb una gran economia de mitjans. Ara: el fet que arreu hi hagi codis QR que ens permetin completar el que veiem in situ en altres indrets, a la xarxa, no ens impedeix considerar que l'espai de l'exposició és massa reduït i que la temàtica mereixeria més (amb permís de les retallades). La mostra, amb tot, és molt oportuna i presenta un bon treball de síntesi, encara que sembla adreçar-se massa a un públic adult entre coneixedor i reconeixedor (una persona jove, per exemple, o procedent d'un altre context, que no identifiqui Aina Moll, no pot entendre ni valorar les seves paraules: calia una llegenda identificativa al peu de certes imatges del vídeo). El repàs de la desena de campanyes institucionals es combina amb uns plafons temàtics que mostren el context on s'han desplegat les campanyes (legislació, institucions, recursos, ensenyament, mitjans de comunicació...) i s'arrodoneix amb un toc humà al vídeo que mostra el desenrotllament de les campanyes des dels ulls de protagonistes rellevants que alhora representen diversos angles d'observació i diverses generacions (Jordi Pujol, Miquel Calçada, Núria Feliu, Els amics de les arts...). Malgrat el contrapunt dels plafons, l'exposició segueix (tant la primera part com el vídeo) un plantejament cronològic que es concreta en la metàfora de l'escala: l'escala de la progressió cap endavant del català aquests darrers trenta anys. Observant aquesta escala de petits graons, de passos un rere l'altre, hom s'adona que la política lingüística catalana d'aquesta etapa de recobrament ha estat decidida, però moderada; pertinaç i alhora assenyada. Inútilment es cercaria als eslògans de les activitats mostrades la més mínima punta de risc. Quan un s'allunya del Palau Robert i retorna a l'exterior, on la política lingüística experimenta avui l'envestida més greu coneguda en aquests trenta anys, no pot deixar de preguntar-se amb una certa angoixa, després de tres dècades d'esforçada pedagogia, on duia (on duu) l'escala.

[850] El discurs de l'acollida lingüística

Dimecres al vespre vam escoltar Joan Pujolar en la conferència inaugural del màster d'ensenyament del català per a l'acolliment lingüístic (UAB), que enguany arriba a la tercera edició. De les seves reflexions sobre la immigració a Catalunya i el progressiu canvi de concepte sobre el fenomen i, també, sobre la noció d'acollida (la idea d'acollida no existia, en realitat, amb la primera immigració, l'onada d'immigració de l'Estat espanyol), me'n vaig emportar la idea de l'interès de l'estudi amb dimensió històrica de la naturalesa de les pràctiques successives d'acollida i, especialment, del discurs que l'ha anat acompanyant, que és un bon testimoni dels canvis que s'estan produint a l'entorn del fenomen. Al final de la conferència es va fer referència al Consorci per a la Normalització Lingüística. Té un interès complementari analitzar el discurs i les pràctiques d'acollida des de 1995 fins ara en un altre àmbit, el dels serveis lingüístics universitaris. Productes, serveis i discursos han canviat molt en aquest temps. De trobar-se centrats obsessivament en la idea del desconeixement del català dels nouvinguts i de la necessitat, doncs, de pal·liar un dèficit i omplir un buit informatiu i formatiu per a una integració en un país desconegut, el nostre, hem passat, quinze anys més tard, a productes, serveis i discursos que observen l'acollida com un procés recíproc en què tothom aprèn, en què tothom intercanvia, en què l'acollida es podria definir com una actitud permanent d'obertura, una sensibilitat, una percepció fina cap a allò que apareix en l'horitzó de qualsevol persona. Acollir ha deixat de ser un procés de buidar-omplir (de qui sap a qui no sap, de qui té a qui no té, de qui és a qui no és) per passar a ser-ho d'intercanvi i enriquiment mutu (tothom sap, tothom té, tothom és). Acollir va deixant de ser una acció excepcional i aparatosa que requereix marxar i arribar. L'acollida va esdevenint, lentament, una de les condicions bàsiques per viure descentrat.

[849] Estroncar la llengua

J. M. Ganyet, adaptat de l'original anglès

L'esborrany de llei d'educació del ministre Wert remou aquests dies la societat catalana, aquesta Catalunya indubtablement real que està representada per una àmplia majoria al carrer i al Parlament que no accepta que li toquin la llengua. La compareixença de divendres de la vicepresidenta del govern d'Espanya, en la qual va provar de demostrar que no es menystenia el català a la llei i que no s'hi liquidava la immersió, va contenir, des del meu punt de vista, un moment especialment interessant. La vicepresidenta va al·legar que el català no podia ser una llengua troncal a la LOMCE perquè només podien tenir aquesta consideració les matèries estudiades a tot l'estat: "Por lo tanto —ha agregado Sáenz de Santamaría—, si las lenguas cooficiales fueran troncales se estaría obligando a todos los escolares españoles a estudiar cinco lenguas [en referencia al castellano, el catalán, el vasco, el gallego y el valenciano]. Creo que, salvo casos excepcionales, no aprobaría ninguno". Una afirmació com aquesta fa tristesa. Els catalans, els valencians i els illencs (30 % de la població de l'estat) ja sabem tres d'aquestes cinc llengües perfectament (perquè dues són una, oi, vicepresidenta?). I, com a parlants de llengües romàniques, ens trobem ben a prop del gallec, com no pot ser d'una altra manera. Una llengua que, d'altra banda, pot comprendre tot castellanoparlant per escrit i oralment fins i tot sense haver anat mai a l'escola. L'escola que hauríem volgut (ara ja és massa tard) hauria estat la que hauria considerat troncal l'educació plurilingüe, la que hauria instruït a tots els nens de l'estat en unes nocions de totes aquestes llengües, la que hauria ensenyat a apreciar les llengües i la diversitat com a valors fonamentals. Aquesta hauria estat l'educació lingüística que hauríem volgut (n'hem parlat a Aprendre llengües: llegiu, per exemple, les entrades "Denominador comú" o "Un idioma no és un mur, és una porta"). Però ara ja és tard, i vol ploure.

[848] Espais amics a la xarxa (1)

Recullo les adreces de diversos blocs o espais virtuals que enllacen aquest bloc, als quals aprofito l'ocasió per agrair la confiança d'estendre ponts a la xarxa. Estic segur que als seguidors d'Aprendre llengües els han de semblar ben pròxims als seus interessos, perquè les temàtiques són parcialment o totalment properes a les d'aquest espai. Em refereixo al web del Grup d'Estudi de Llengües Amenaçades (GELA), grup de referència a Catalunya creat ja fa vint anys amb Carme Junyent al capdavant. Em refereixo també al bloc Català Llengua Estrangera. (recursos per a la innovació en CLE), de l'Institut Ramon Llull, entitat que ens connecta amb l'activitat de lectors i lectores d'arreu del món i ens ofereix periòdicament reflexions interessants sobre l'ensenyament del català. Parlo també del web Babel, del Servei de Llengües Modernes de la Universitat de Girona. Em refereixo també al Butlletí de documentació dels Serveis lingüístics de la UB, que ens manté ben informats de novetats del nostre camp professional. I també al bloc del grup de treball Transferència interlingüística del Servei de Llengües del Departament d'Ensenyament, o al bloc Llengua catalana del Servei d’Immersió i Ús de la Llengua de la Subdirecció de Llengua i Entorn del Departament d’Ensenyament. Vull fer esment també de blocs personals excel·lents com el Gazophylacium, de Puigmalet, el Sant Tornem-hi, de Xavier Rull, o l'interessant Diari per a Tècnics Lingüístics, que forma part del projecte en xarxa Eines de llengua de la Coordinadora de Dinamització Lingüística del País Valencià, en un espai de la nostra comunitat lingüística d'una gran vitalitat blocaire. En una cerca sobre la retrovinculació del bloc, he descobert molts altres col·legues virtuals insospitats, els interessos dels quals són també els meus i potser els dels lectors. En parlaré.

[847] Llegir per aprendre una llengua estrangera

Vull dedicar unes ratlles, avui, a l'activitat habitual en l'aprenentatge de llengua que consisteix a llegir un llibre, per decisió pròpia o encàrrec del docent. Aquesta pràctica s'ha eixamplat molt, és clar, amb les múltiples possibilitats de llegir que la tecnologia ens posa avui a l'abast. Tots els textos són ja propers, també els literaris, i alhora des de múltiples dispositius que ens permeten una experiència lectora radicalment nova. Si el que volem proporcionar a l'alumnat són textos de lectura graduada, al mercat n'hi ha per triar i remenar en el cas d'algunes llengües, especialment l'anglès. També els textos de lectura fàcil, dels quals ja hem parlat a Aprendre llengües, són una opció en determinades circumstàncies. Voldria parlar, però, ara, de les lectures no adaptades, i d'experiències fallides o reeixides en afrontar un estudiant la lectura d'un text real sense retocs, d'una novel·la, per exemple. Estic convençut que és clau que l'alumnat reflexioni sobre l'ús del diccionari en aquesta circumstància. Perquè fer servir el diccionari té, sovint, en molts aprenents de llengua, un efecte altament perniciós. Crec que un cop l'aprenent ha verificat (després de llegir un parell de pàgines) que comprèn el sentit general del text, s'ha d'oblidar totalment del diccionari mentre llegeix. Les possibilitats d'aprenentatge lèxic que brinda una novel·la no adaptada a un aprenent d'una llengua estrangera són tan enormes, que el que pot aportar un diccionari es pot considerar una sobrecàrrega evitable. La lectura d'un text d'aquestes característiques és plena d'inferències, de reconeixements de paraules i expressions latents, de formes que són a la zona de desenvolupament proper de l'aprenent de llengua. Tan sols el repte de convertir allò que es pot reconèixer en un actiu lingüístic operatiu a partir d'aleshores en la pròpia producció en la llengua apresa pot ser ja un guany altament significatiu. Allò fonamental llegint un text literari és arribar al gaudi estètic que proporciona el text que es llegeix, que seria imperdonable liquidar a cop d'interrupcions constants per la pruïja d'impedir que s'escapi cap sentit. La lectura del text literari en la llengua que aprenem requereix, això sí, que hi deixem les nostres marques, les nostres observacions, que hi subratllem els mots que en una operació necessàriament posterior a haver exhaurit el plaer literari, a haver acabat l'obra, cercarem potser al diccionari i anotarem, aleshores, en un vocabulari propi a la xarxa, en una flashcard, o a la nostra llibreta de paper, si ens ve més de gust.

[846] Tancs contra l'escola catalana

L'esborrany de la llei orgànica de millora de la qualitat educativa (LOMCE) preveu liquidar la immersió lingüística a Catalunya i relegar el català a quarta llengua de l'escola (llegiu-ne la notícia a l'Ara) en un atemptat cultural que ens retorna a la darrera etapa del franquisme i que confirma totes les previsions d'intent de liquidació de la identitat nacional catalana, que una àmplia majoria de la societat d'aquest país sent com a pròpia. Hi ha poca cosa a dir en aquests moments, ja només han de parlar els ambigus. Esperem que la reacció de la societat catalana sigui aclaparadora.

Change.org|Start an Online Petition

[845] El web social a classe de llengua

Llegeixo amb satisfacció Le web 2.0 en classe de langue: Une réflexion théorique et des activités pratiques pour faire le point, de Christian Ollivier i Laurent Pruen (Paris, 2011). Fa uns quants anys moltes de les persones interessades en la tecnologia i l'aprenentatge de llengües ens vam enlluernar amb les noves eines o aplicacions de l'anomenat des de l'any 2004 web 2.0 (etiqueta que no ha acabat de desaparèixer malgrat la ràpida substitució de denominacions a la xarxa). Era un enlluernament lògic, perquè aquelles eines ens obrien la imaginació a tot un món de possibilitats dins l'aula de llengua, que sempre hem vist com un espai sense límits. L'atracció per les eines en si mateixes va anar acompayada, com no podia ser altrament, per la reflexió general sobre allò subjacent que canviava a la xarxa i que permetia l'aparició d'aquelles noves eines. I va anar acompanyada, també, d'una necessària reflexió sobre l'aplicació didàctica de les noves aplicacions, sense la qual eren poc més que pirotècnia llançada sense ordre ni concert. Le web 2.0 en classe de langue refà la reflexió sobre l'aprenentatge amb el web social que, poc o molt, hem hagut de fer aquests darrers anys, des dels blocs i a peu d'aula, sempre amb voluntat innovativa i l'objectiu final de trobar nous camins i facilitats a l'aprenentatge. L'obra ens ofereix un ventall d'eines interessants comentades (a la part final del text), ara que potser ja es comença a detectar un cert esgotament en l'aparició d'eines radicalment noves i sorprenents. Ens ofereix també una excel·lent anàlisi del fenomen del web 2.0 i de les seves potencialitats didàctiques. I, en tercer lloc, ens lliura un conjunt d'activitats pràctiques explicades i desenvolupades, de menes ben diverses, que ens permeten conduir l'alumnat amb garanties cap a espais del web social a aprendre llengües. Així doncs: eines, teoria, pràctiques amb sentit, els tres peus imprescindibles per actuar adequadament a l'aula de llengua integrant el web 2.0. Tot plegat, i aquest és un aspecte clau, dins una aposta metodològica per l'aproximació interaccional a l'aprenentatge de llengües. És a dir: entenent que hi ha un abisme entre les tasques pedagògiques i les tasques reals i que la xarxa és un lloc fenomenal no pas per simular situacions d'aprenentatge lingüístic, sinó per aprendre llengües en actes comunicatius de debò. 

[844] Llengües a la pissarra

Els lliuraments d’informació que fem als nostres estudiants s’han diversificat enormement. Cada vegada és més infreqüent, és clar, que els servim dossiers de paper, pràctica que resulta insostenible a les organitzacions i que és poc ecològica i comença a ser mal vista socialment. Com més va més habitual és que lliurem o disposem els nostres productes o materials docents en múltiples espais virtuals, dels quals hem parlat sovint a Aprendre llengües. Una de les formes de distribució de les explicacions per part del professor (amb col·laboració, si pot ser, de l'alumnat) és també la pissarra. Les pissarres digitals interactives han eixamplat notablement les possibilitats de mostrar en un plafó tot allò que volem ensenyar, amb un grau d’enriquiment elevadíssim (interactivitat, mitjans, connexió a la xarxa, etc.). Les PDI fan també que la informació deixi de vincular-se a un aquí i un ara (¿recordeu aquella terrible sensació de no arribar-hi quan el professor esborrava la pissarra i no ho havíeu copiat tot i la informació esdevenia irrecuperable?): els productes generats a la pissarra digital poden ser enviats perfectament a l’alumnat pel professorat un cop s’ha acabat la classe (o abans). Un fet cert, però, és que no a tots els centres hi ha les PDI, o que no tot el professorat té la formació per fer-les servir, i que a una bona part de les classes de llengua es continua utilitzant la pissarra tradicional. Ha canviat res en la pissarra tradicional? Aparentment no, però en realitat sí. S’estén com la pólvora la pràctica dels alumnes de fotografiar la pissarra plena d'explicacions amb els telèfons intel·ligents o les tauletes. L’efímer es va reduint, doncs, a l’aula de llengua. Crec que el professorat, lliuri com lliuri la informació, ha de fer un esforç per utilitzar bé des de l’angle comunicatiu els espais que fa servir. Si fa servir les pissarres, és bo que les seves notes siguin suficients i autoexplicatives, que no depenguin excessivament de la seva presència, que ocupin l'espai amb una lògica, un ordre, una coherència. Quan entrem en una aula la pissarra de la qual no ha estat esborrada entenem, de cop, un munt de coses essencials de la classe que ja s’ha esfumat.

[843] Trobada de francès llengua estrangera

He estat a la 7e Recontre de Français Langue Étrangère (FLE), organitzat per les Editions Maison des langues amb l'Institut Francès de Barcelona, que ha tingut lloc aquests darrers dies a la seu d'aquesta darrera entitat. Les comunitats d'ensenyants de llengües (professorat, institucions, món editorial) són espais amb unes dinàmiques pròpies, en les quals de tant en tant és interessant immergir-se, tot i no pertànyer al gremi concret, per conèixer línies de treball o de possible expansió de les llengües en qüestió i fins i tot per veure si algunes de les pràctiques arrelades en unes comunitats d'ensenyants poden ser exportables a altres llengües. He estat darrerament en alguna jornada de professorat d'espanyol, o d'anglès ja fa més temps, i crec que l'observació d'aquestes comunitats aporta experiència interessant als responsables de la formació en centres d'idiomes multilingües. La qualitat dels tallers a què he pogut assistir aquests dos dies ha estat elevada (reflexió sobre la pissarra interactiva, reflexió sobre l'autonomia i la interacció en l'àmbit de l'aprenentatge amb digitalitat: le numérique, en francès). Ha estat excel·lent, també, la conferència de Marion Tellier sobre el llenguatge no verbal, entès no pas en el sentit més tradicional amb què se sol tractar aquesta qüestió i que tants prestatges omple a les llibreries, sinó amb perspectives innovadores. M'ha semblat molt interessant la seva reflexió sobre els gestos coverbals (espontanis, inconscients), generats en coordinació i en bloc amb la paraula i el pensament. Per què produïm els gestos coverbals? Quina relació real (d'impacte, d'adaptació) tenen amb el nostre interlocutor? Tellier també ha parlat del gest a la classe de llengua des del punt de vista de l'ensenyant (quina és la gestualitat de l'ensenyant?) i de l'aprenent i ha fet referència, igualment, al tema més conegut de la gestualitat segons les cultures. La conferència de Tellier, fonamentada en una àmplia base de recerca i farcida d'exemples significatius presentats en vídeo (d'alumnes i fins d'algun personatge polític rellevant) ha estat veritablement apassionant. M'hauria agradat sentir-la a parlar, també, d'un aspecte que quedava fora del seu objectiu, l'avaluació del gest. Si bé és cert que la llengua oral des de fa uns anys ja s'ensenya, després de molt de temps de ser el parent pobre en l'ensenyament de la llengua, i que unànimement es reconeix que la gestualitat en forma part, no és gens evident que s'avaluï i, sobretot, que s'avaluï bé aquest aspecte crucial de tota producció oral.

[842] El silenci anacrònic

Avui vull escriure unes línies sobre la jornada de reflexió, que estableix la llei orgànica 5/1985. Veig aquesta imposició d'un determinat silenci un dia abans d'una contesa electoral com una romanalla del passat, com un ritual comunicatiu d'una altra època. Quan els emissors dels missatges  polítics eren pocs (els mitjans de comunicació tradicionals i els altaveus polítics), podia arribar a tenir algun sentit establir un període de vint-i-quatre hores de silenci respecte a algunes qüestions i deixar tranquils una estona els electors (la paternalista invitació a la reflexió, amb tot, ja era tremendament ofensiva i desafortunada). Ara que la comunicació no depèn d'un qui, un aquí i un ara tan restringits, tan escassos, una jornada d'un cert silenci és ridícula. És ridícula perquè els missatges electorats són a la xarxa, amb perennitat, en forma de tota mena de discursos i en tota mena de modalitats a l'abast de qui vulgui llegir-los, veure'ls o escoltar-los. És ridícula perquè els opinadors no són limitats (i, doncs, potencialment silenciables), sinó incomptables i descentralitzats, i les seves audiències són, a més, fetes de persones que opinen i volen fer-ho i de connexions que repliquen viralment les opinions d'una banda a l'altra sense cap voluntat restrictiva. Molts rituals comunicatius s'han de replantejar urgentment: no els podem perpetuar com si res no hagués canviat si no volem dissociar certes pràctiques socialment imparables d'unes lleis o disposicions que continuen ancorades en el passat.

[841] L'esborrany imperfecte

Un esborrany és un tempteig, una provatura, una aproximació, una sospita, una intuïció convertida en uns gargots, unes notes, potser uns paràgrafs incipients dins un text ple d'incertesa. Un esborrany és un text d'exploració, un diàleg amb un mateix que s'ha precipitat en un full, un enfilall de preguntes impertinents que encara cerquen resposta, pertinència. Un esborrany és literatura íntima, que no es pot posar a l'abast de cap mirada per poc que un preui la seva imatge. Un esborrany equival a estar en calçotets i a mig afaitar, és a dir, en pèssimes condicions de sortir al carrer a fer-se veure. L'esborrany suposadament escrit per la unitat central de delinqüència econòmica i fiscal del cos nacional de policia el contingut del qual ha esbombat fa pocs dies un diari nacionalista espanyol té la paradoxal característica de no haver-ho estat. El text que acusa de corrupció dos presidents de la Generalitat dies abans de les eleccions no s'ha captingut com una humil provatura, sinó com un text definitiu (d'aquesta arrogància se'n pot dir, si voleu, filtració). Perquè un text on tot ja ha estat reflexionat i pensat, un text on no queden vacil·lacions, on la imprecisió és tan precisa, un text amb una funció tan i tan concreta i calculada i un destinatari clar no pot ser ja un esborrany: és un text amb tots els ets i uts, un document que s'allunya radicalment de la categoria del tempteig. Li sobraria, amb tot, per ser-ho, la covardia de jugar a ser i no ser, de llançar la pedra i amagar la mà, de dir i no dir alhora. Li sobraria la desautorització inherent a allò que no té autor.

[840] Ludolingüística

La realitat quotidiana ens serveix avui sí demà també un cos de realitat que ve de gust repensar des de l'òptica de la llengua, des de la manera que tenim d'anomenar les coses, des d'una mirada lingüística lúdica i d'aprenentatge. Alguns dels fets que aquestes darreres setmanes ens colpeixen es relacionen amb la vida política a Catalunya. He dedicat alguns apunts breus del meu diccionari personal, en aquesta línia temàtica, a les paraules immund (fent referència a la immundícia periodística d'aquestes darreres hores), xantatge, allunyament, quimera (fent referència a les paraules reials de fa dies sobre el procés sobiranista), determinar, irresponsable, emancipació, espanyolitzar (a partir de les conegudes afirmacions del ministre d'educació espanyol sobre l'ensenyament dels nens i nenes catalans), victimisme, planeta (amb motiu de les paraules de l'empresari del sector editorial), il·lusió (fent referència al president de la Generalitat), auditar o sobirania. També he escrit les glosses sareb, conducta, escombraries i desnonar sobre diversos fets o pretextos relacionats amb la crisi. Espero que alguna entrada us interessi, us faci pensar, us faci caure en alguna curiositat lingüística o us provoqui un breu somriure.

[839] Falsificar-se a l'aula de llengua

Sempre m'han inquietat les converses i les pràctiques discursives dels qui aprenen llengües. D'una banda, la falsificació a què es veuen forçats els aprenents perquè, senzillament, no tenen una llengua prou matisada per dir la veritat, la seva veritat, el que voldrien dir sense haver-se de trair. En una conversa apurada dins l'aula, l'aprenent de llengües de nivells baixos que vol ser capaç de conversar amb una certa fluïdesa i no encallar-se és capaç de dir que té tres gossos a casa si no sap la paraula que designa la seva mascota (una tortuga, per exemple). I un cop l'aprenent ja ha dit que té tres gossos sense tenir-ne cap, el pendent cap a la realitat virtual és molt i molt pronunciat, l'entrada inconscient en la gramàtica de la fantasia, inevitable. Una altra font d'inquietud són els temes de conversa que es proposen a moltes aules, que reapareixen després a les tasques productives de molts exàmens encara amb més control. Solen ser temes que conviden a una certa polèmica, més encara en nivells més alts on la capacitat de defensar les idees i d'argumentar és objecte d'una valoració estricta. Són temes, però, dels quals l'aprenent que va escalant cursos ja està completament tip, perquè es repeteixen incessantment, any rere any, en progressar en l'aprenentatge. L'aprenent no pot debatre més d'una vegada a la vida sobre l'eutanàsia, la pena de mort, la mascota preferida, les energies renovables o l'addicció al treball, que acaben sent temes, a més, específics d'aquesta curiosa parcel·la de la vida, la classe de llengua. L'aprenent de llengües té un límit d'artificiositat, vol aprendre, sobretot, vivint. Es dóna la circumstància, a més, que els aprenents que a la pausa de les classes parlen de l'actualitat i debaten sobre temes candents (la situació política, les eleccions als EUA) amb implicació i alhora amb cortesia, vetllant per mantenir la cohesió de grup, quan retornen a l'aula es troben massa sovint que han de tornar a capbussar-se en polèmiques desubicades de manual (quina sorpesa els reserva la unitat 5 del llibre? Els accidents aeronàutics), en espais asèptics on de vegades el més important sembla evitar el conflicte, mantenir la bombolla artificial del grup inalterada. Si la formació és virtual, moltes de les converses de cotó fluix tenen lloc al grup de Facebook que ha engegat el formador, per exemple, mentre que els alumnes generen el seu grup de Facebook paral·lel per expressar-se. Hi ha molts professors i alumnes, naturalment, que assumeixen la realitat i el conflicte, que posen per davant la realitat i l'autenticitat a la generalitat, la repetició i l'asèpsia. Hi ha professors i alumnes que el dia que una onada de plats voladors extraterrestres envaeixi la terra amb finalitats perverses trobaran que no és pertinent engegar a l'aula un animadíssim debat sobre mascotes.

[838] El regne de la fal·làcia

La campanya a les eleccions catalanes torna a sembrar el discurs dels polítics de fal·làcies. A les fal·làcies, o arguments no vàlids, ens hi tenen ben acostumats els polítics que menteixen pel broc gros com si la gent fos idiota o menor (o menys que menor, perquè ara els nanos pugen molt espavilats). El discurs polític conté tota mena de fal·làcies aquests dies i m'agradaria aturar-me en un tipus freqüent. Davant el futur estat català, la fal·làcia més estesa és l'argumentum ad baculum (l'argument del bastó, l'argument de la força). L'amenaça, la coacció, no val, naturalment, per liquidar cap tesi; tampoc la tesi sobiranista que alguns partits polítics porten avui als programes. L'argumentum ad baculum és, en realitat, una concreció d'un altre tipus de fal·làcia, l'argumentum ad consequentiam, que consisteix a trobar en les conseqüències (impossibles de provar) la raó de pes per oposar-se a una tesi ("Catalunya no es pot independitzar perquè aquest fet comportaria una fractura en la convivència"). La tesi no queda pas afeblida per un argument basat en una conseqüència i inspirat barroerament pel bastó. Tocant-se i gairebé fonent-se amb aquests arguments del tot insatisfactoris hi ha també l'argumentum in terrorem, l'argument de la por ("Si Catalunya esdevé independent serà un estat tan pobre com Xipre", o mil altres variants). Ens trobem dins el grup d'arguments (fal·laços) que s'adrecen a les emocions, que proven de manipular els sentiments dels receptors més que no aportar raons vàlides. Aquests dies es parla també d'una altra fal·làcia, la que s'anomena de la cortina de fum o la fal·làcia de la distracció. Els partits no sobiranistes afirmen que la coalició nacionalista ha fet servir el sobiranisme com una cortina de fum perquè les seves retallades, amagades, no poguessin ser jutjades. Seria la mateixa tàctica que explica la pel·lícula Wag the Dog (La cortina de fum, 1997), de Barry Levinson, en què el president dels Estats Units d'Amèrica s'hauria inventat un conflicte poc abans de les eleccions per desviar l'atenció d'un escàndol que li hauria pogut fer perdre els comicis. El sobiranisme, però, no és avui cap fum distractor perquè té les arrels clavades profundament en una part important de la voluntat popular. Deixeu-me tornar, per acabar, a les conseqüències, el bastó i la por. Tanco l'apunt amb un vídeo recent de campanya del PP sobre allò que hauran de patir els que duguin un cognom castellà el dia després de la independència. No sé si riure o plorar.

  

[837] Escriure a internet

He aprofitat aquests darrers dies de calma per llegir una obra que intuïa fonamental i que ara ja puc afirmar que ho és. És el volum Escribir en internet: Guía para los nuevos medios y las redes sociales (Mario Tascón, dir., Fundación del Español Urgente; Galaxia Gutenberg SL, setembre de 2012). Es tracta d'un text extens, de cinc-centes pàgines, que ofereix per mitjà de la participació d'un elenc molt ampli d'especialistes, breus articles sobre tot allò que es relaciona amb l'ús de la llengua als nous mitjans i a les xarxes socials. El ventall de temes tractats és molt ampli i s'hi troba referència a tot allò que es pugui imaginar, sota una divisió general prou acceptable: ús quotidià i ús professional. Si voleu comentaris sobre gèneres, els trobareu (correu electrònic, missatgeria instantània, xarxes socials, Twitter, wikis, blocs); si busqueu reflexions generals sobre la comunicació a la xarxa, també (com hi escrivim, com hi llegim, quin estil hi és oportú, quin tipus de llenguatge hi escau i quin no). Si el que busqueu es relaciona amb l'arquitectura de la informació, la usabilitat, les metadades, la naturalesa de l'hipertext, els formats multimèdia, l'accessibilitat o els aspectes jurídics relacionats amb els textos a la xarxa, també. El que més m'ha impressionat del volum és que malgrat l'atomització del contingut (més de vuitanta textos signats per més de quaranta experts), el text avança amb una extraordinària cohesió i les previsibles reiteracions hi són mínimes. Tan sols alguns tòpics com la famosa lectura en F de Jakob Nielsen, autoritat mundial en l'àmbit de la usabilitat, o la brevetat dels textos, o la seva naturalesa hipertextual, són leitmotifs que van reapareixent aquí i allà de manera ben natural. Més enllà de la insòlita cohesió del text i de la seva excel·lent planificació, l'obra ens interpel·la a cada pas. Deixeu-me formular una qüestió fonamental que és a la base de l'obra: ¿per a qui escrivim, finalment, en els nous mitjans a la xarxa, per a persones (com abans) o per a les màquines (els cercadors, per exemple, que fan que el nostre text existeixi, o no)? Poden les exigències del mitjà condicionar tant i tant la nostra manera d'escriure? Hi perdem algun llençol en aquesta bugada frenètica que ens fa prendre unes opcions d'escriptura prioritzant, per exemple, la usabilitat, la recuperació de la informació, l'apunt telegràfic, unes determinades disposicions dels continguts que saben que el lector sempre està a punt de fugir del text? La reflexió està servida. Vull recordar que el text es refereix a la llengua espanyola i als nous mitjans i a les xarxes socials, però que les anàlisis són fàcilment extrapolables a la llengua catalana o altres llengües i també a altres àmbits i productes de la digitalitat. Un últim comentari abans de recomanar-vos que corregueu a comprar Escribir en internet si no el teniu encara: el text parla, evidentment, de diversos formats multimèdia, però posa l'escriptura al centre de l'activitat a la xarxa. Un fet que de vegades hem volgut considerar transitori però que no sembla pas que perdi terreny significativament.

[836] Connecta't per aprendre

Aquests dies he llegit el text de Jordi Jubany Connecta't per aprendre: Aprenentatge social i personalitzat (Associació de Mestres Rosa Sensat, 2012). Es tracta d'un text planer, divulgatiu, adreçat especialment a un professorat que no ha de perdre contacte per res del món amb les formes del temps frenètic que li ha tocat viure, al qual el text ofereix reflexió, anàlisi i recursos. M'agrada el plantejament de l'obra (i el títol, un gran encert) i el fet que desplegui en set capítols relativament breus i directes alguns dels temes clau de la nova conjuntura ja ineludible d'aprenentatge amb connexió (món digital, actitud cap al coneixement, entorns, identitat, aprenentatge social, competència lingüística i audiovisual, tractament de la informació i competència digital). M'agrada també la prestació que ofereix a l'usuari de presentar alguns paràgrafs clau al començament de cada capítol i d'incorporar al llarg de l'obra codis QR que ens faciliten l'accés des de dispositius mòbils a uns quants dels enllaços que mostra o recomana. Les àmplies seleccions de recursos que contenen alguns punts del llibre, d'altra banda, així com les recomanacions de lectures per ampliar informació el configuren com una eina altament útil. Tot llegint trobo en les explicacions de l'autor algun desequilibri (de vegades va de la reflexió general als exemples concretíssims o les citacions d'autors de màxima autoritat amb molt poc espai de transició, per exemple) o una certa tendència a l'escriptura per a la xarxa, per mitjà de chunks de text amb una idea clau que s'imposen al lector com blocs amb aparença de ser gairebé autònoms. Més enllà de les meves preferències d'estil, considero Connecta't per aprendre un text que l'encerta en l'enfocament i en els temes tractats, com deia, i que gosa fer una fotografia fixa (per bé que és consubstancial a l'obra la necessitat de tenir els ulls oberts al canvi i a l'adaptació) d'una realitat que és caracteritza, precisament, pel seu moviment constant. Una gosadia que els lectors, sens dubte, agraïm a Jordi Jubany.

[835] Apps per a estudiants de mobilitat

Trobem ja a l'Apple store i a Google play una versió de les guies de conversa català-anglès i anglès-català, català-francès i francès-català i català-castellà i castellà-català elaborades pels Serveis lingüístics de la UB amb el suport de la Generalitat de Catalunya. No hi ha encara ressenyes dels usuaris disponibles als dos magatzems d'apps però ja podem considerar aquesta iniciativa un encert. El projecte s'anuncia al portal Intercat, espai amb recursos electrònics per aprendre la llengua i la cultura catalanes especialment pensats per a estudiants universitaris de mobilitat. L'aplicació és gratuïta, fet que s'agraeix especialment quan justament aquesta setmana s'ha difós la notícia de l'encariment general de les aplicacions d'Apple. No hi ha dubte que la proliferació de dispositius mòbils intel·ligents fa pensar molt seriosament en noves formes de servir els continguts de sempre. Les guies de conversa dels Serveis lingüístics de la UB són un bon exemple de progressiva adaptació dels productes elaborats pels serveis lingüístics universitaris als sistemes de distribució més oportuns a cada moment: van sorgir en format de paper, les vam tenir a l'abast en format per a web i comencem a poder-hi operar també en forma d'aquesta app per a dispositius mòbils que inclou les tres guies indicades. Que s'ha d'incorporar la dinàmica de treball amb apps als serveis lingüístics em sembla molt clar: un servei sempre ha d'anar a trobar el seu usuari i els estudiants de mobilitat van cada vegada més equipats amb eines que els permeten l'm-learning i l'u-learning. Si voleu donar un cop d'ull a la reflexió que fèiem amb una companya a la UAB sobre l'oportunitat d'incorporar les apps a l'ensenyament aprenentatge en el context dels centres de llengües universitaris, podeu mirar el vídeo breu que vam produir fa uns mesos. Aprendre llengües ha donat i anirà donant notícia, d'altra banda, d'apps que poden ser útils en l'aprenentatge lingüístic dins o fora l'aula i, més en general, en l'acollida lingüística.

[834] III Jornades d'Aprenentatge de Llengües

Ahir al matí van tenir lloc a la UPF les JAL, les III Jornades d'Aprenentatge de Llengües: Entorns, Eines i Recursos Didàctics, organitzades per la Direcció General de Política Lingüística i, enguany, el Grup de Recerca i Aprenentatge sobre Ensenyament de Llengües (GR@EL). Després de tants anys de relació amb la DGPL, de conèixer la professionalitat i el saber fer dels seus membres (la UAB va tenir el plaer d'organitzar-hi conjuntament les II Jornades d'Aprenentatge de Llengües fa un any i mig), les JAL eren una cita obligada. I encara més per l'homenatge sentit a Montserrat Gimeno després de trenta anys fecunds de trajectòria professional empenyent, en uns anys de canvis profunds, l'ensenyament de la llengua catalana. La Jornada va ser també una ocasió de retrobament de molts professionals i amics i em va donar l'oportunitat de constatar que, malgrat el panorama negríssim en què tots plegats ens trobem immergits, la professionalitat de moltes persones té corda per anys. A les Jornades hi van intervenir Josep Maria Castellà i Olga Esteve amb dues conferències i Yvonne Griley, Montserrat Montagut i Alícia Arisa hi van presentar, al seu torn, l'Aula mestra. Vull destacar especialment la força comunicativa i el missatge de l'Olga Esteve. Dues de les reflexions que em venien al cap al llarg del matí eren les següents: en primer lloc, crec que hem d'abordar amb urgència, col·lectivament, un aspecte relliscós en el qual els dos conferenciants no van entrar centralment, un aspecte del qual es van quedar a la porta: l'ensenyament i l'aprenentatge de la llengua imbricat en l'ensenyament, l'aprenentatge i la pràctica de les competències digitals. Aquelles competències, per dir-ho clar, per a les quals el Marc europeu comú de referència del Consell d'Europa no té solucions ni propostes, senzillament perquè s'han anat revelant decisives i s'han anat configurant al llarg d'aquests darrers deu anys, amb posterioritat a publicar-se el MECR. La segona reflexió que feia està lligada al projecte Aula mestra. La possibilitat de disposar d'un espai per a la flexibilització del Parla que obri, a més, la porta a la incorporació de materials nous a la plataforma és, indubtablement, positiva. Al moment que vivim, però, la creativitat dels ensenyants sorgeix arreu, es manifesta cada dia per mitjà d'eines i recursos nous i insòlits, i, amb molta freqüència, no es pot circumscriure a estructures donades, perquè desborda les estructures. És per això que penso que al costat dels esforços de canalització d'iniciatives hem d'obrir nous espais (presencials o virtuals) de reflexió, de diàleg, d'intercanvi de provatures i de realitats, d'experimentació, espais on els professionals puguin compartir, per exemple, el sentiment de desbordament, el neguit i la incertesa constants que representa ensenyar avui. Les jornades són, en aquest sentit, moments puntuals privilegiats, però potser ens cal encara obrir més xarxa.

[833] Rúbriques universitàries

Ja fa anys que la tendència de valorar les competències dels estudiants amb rúbriques s'ha anat estenent a les universitats i que es multipliquen les eines que faciliten al professorat i a l'alumnat generar-ne per als mil i un usos imaginables. Es tracta de matrius, més o menys configurables, que ajuden a avaluar per competències. Aquests recursos solen ser vàlids per a qualsevol disciplina acadèmica i, també, naturalment, per afavorir l'aprenentatge d'idiomes i de les competències comunicatives dels estudiants universitaris, competències que conformen el contingut acadèmic i que en són, en part, indestriables. Aquests dies m'ha arribat notícia d'una colla de recursos del Grupo de Investigación en Nuevas Tecnologías Aplicadas a la Educación (el Gtea, grup consolidat de la Junta de Andalucía), de la Universitat de Màlaga, entre els quals hi ha eRubric, una eina que es posa al servei de les universitats de l'Estat (també del CBUC o la Biblioteca de Catalunya). Al servei vull dir que a través de RedIRIS es permet a les persones que pertanyen a qualsevol de les universitats esmentades accedir a les rúbriques. He estat fent proves (després d'optar pel proveïdor d'identitat UAB, que m'ha proporcionat l'accés immediat) i valoro la senzillesa i la flexibilitat que dóna l'eina. L'única reserva és que entre les llengües d'interfície (l'èuscar, el castellà, el gallec, el portuguès, l'anglès, el francès i el suec) no hi hagi encara el català, una qüestió que imagino senzilla de resoldre. Un aspecte interessant d'eRubric és que el recurs permet veure les rúbriques públiques elaborades per altres persones (hi ha possibilitat, també, de fer-les privades), que dóna una llibertat total de determinació de competències i evidències, o que permet ponderar els percentatges atribuïts a cada aspecte. Hi ha, a més, la possibilitat que intervinguin diverses persones en la valoració i hi ha prevista, d'altra banda, una sortida de la rúbrica amb diversos formats d'exportació (excel, pdf, fitxer xml). Aquests dies experimentarem el recurs per veure quin partit real se'n pot treure en el cas de llengües i competències de comunicació.

[832] Escriure per aprendre llengua, avui

Aquests dies dono voltes a la manera com els aprenents de llengua resolen o resolem les activitats d'expressió escrita que els encarrega regularment el professorat, les clàssiques activitats de writing. Abans resolíem els exercicis d'expressió escrita amb una gramàtica a prop i, sobretot, un bon diccionari (o diccionaris) i un verificador. Escrivíem i comprovàvem si anàvem bé, corregíem i lliuràvem el text. Les possibilitats de plagi sense xarxa eren limitades i feixugues i no eren percebudes com una amenaça pel professorat. Ara compondre un writing és una activitat que no té res a veure amb aquella altra. Deixant de banda pel fet de ser no ètica qualsevol activitat de plagi significatiu, la xarxa ens dóna unes possibilitats extraordinàries de prendre i, doncs, d'aprendre. D'entrada, podem accedir molt fàcilment a textos sobre la temàtica que desenvolupem, amb la terminologia oportuna, o també que presentin una forma discursiva semblant a aquella a què hem de circumscriure el nostre text. Una excel·lent activitat de preparació del writing, doncs, és navegar per documents escrits en la llengua meta que ens situïn en el nostre territori d'escriptura: anotant alguna paraula, algun terme, alguna estructura, algun element que després puguem incorporar al nostre escrit. Més enllà de les activitats estratègiques de situació, l'aprenent d'ara duu a terme altres pràctiques que capgiren la manera com aprèn llengua per mitjà de la pràctica escrita. El diccionari deixa de ser, en primera instància, una peça imprescindible, perquè hi ha l'altre gran diccionari, el corpus immens que és la xarxa, l'espai on realment es fan les consultes bàsiques. Un cop l'aprenent ha fet el primer esborrany del seu text (que hauria de produir sense gaires bastides ni ajudes, posant-se a prova i fent possible, doncs, una autoavaluació clara del seu punt d'inici) ve el moment de prendre-aprendre de la xarxa, sense por, sense prejudicis, però críticament, és clar. És el moment de cercar a la xarxa si la nostra estructura existeix en la llengua apresa, si la col·locació de mots que hem escollit és productiva o no, de pouar dels suggeriments vius que contenen les frases que ens lliuren els cercadors (noves paraules, noves estructures, noves col·locacions), d'aprendre dels textos reals en la llengua apresa que presenten precisament les opcions lingüístiques per les quals ens hem decantat en l'escriptura d'aprenentatge. Ja hi haurà temps d'anar als diccionaris a polir un sentit concret o afinar en una estructura. Abans el més natural és que com a aprenents ens exposem a la llengua real, als discursos vius que tenim a tocar i en una quantitat ingent. Tot això pressuposa una competència informacional i digital elevada en qui aprèn. I en el professorat, és clar. Aquest darrer no es pot quedar ancorat, a més, en una actitud de condemna cega del cut-copy-paste. Quan aprenem llengües retallem, copiem, seleccionem, contrastem, rebutgem o enganxem (oralment i per escrit)... L'exposició a la llengua, un dels grans factors de l'aprenentatge, ha canviat radicalment. I també les maneres d'aprendre davant el luxe insòlit de tenir tota la llengua a l'abast, que són ja radicalment noves.

[831] Acordar

Els ensenyants de llengua tenen des d'ahir un document de primera magnitud per portar a les aules, en la versió anglesa, preferentment, o en les traduccions que en vulguin fer. Es tracta de l'acord signat per David Cameron i Alex Salmond a Edimburg que estableix la celebració d'un referèndum per la independència d'Escòcia l'any 2014. El text d'aquest acord és, des del punt de vista lingüístic, de màxim interès, i hauria d'arribar immediatament a totes les aules. Mentre aquí quedem atònits davant els missatges polítics que un dia abans de la manifestació de l'11 de setembre afirmen cínicament que no es tracta d'una manifestació independentista; mentre aquí ens hem d'empassar la clàssica fal·làcia del franctirador de qui diu que convocar un referèndum és un delicte perquè el codi penal ho acabarà establint (és a dir: primer es dispara i després es posa la diana al lloc on ha anat el tret; bonica trampa argumentativa); mentre aquí hem de viure bombardejats per la mentida, l'insult, l'amenaça, la insinuació bèl·lica (l'article 155), el dogma de la intangibilitat de segons quines lleis i la dialèctica de la confrontació... mentrestant, Cameron i Salmond arriben amb una encaixada de mans a un agreement, a un acord redactat en un estil clar, precís, concís, sense eufemismes, despulladíssim, que és un exemple fenomenal no tan sols de prosa acurada i democràtica sinó també de la capacitat dels polítics de negociar i arribar a punts de trobada sense abandonar pas, naturalment, els interessos o les estratègies particulars. L'acord de Cameron i Salmond ha d'arribar a les aules de llengua (encara que només sigui a les desespanyolitzades aules catalanes, mentre que en algunes de l'Estat els alumnes reciten de memòria la prosa sacrosanta de la Constitució) si no ho ha fet ja, perquè l'escola, a més d'ensenyar a escriure clar ha d'ensenyar exactament a fer servir la paraula per respectar-se, per negociar, per superar els conflictes sense arribar al cop de puny, a propiciar l'entesa. Aquesta escola que vol ensenyar que la vida no ha de ser per força un plató televisiu d'energúmens que s'escridassen i s'insulten durà sens dubte l'agreement de Salmond i Cameron a les aules. I aquell dia, al pati, hi haurà tres conflictes menys.

[830] El llenguatge de la victòria

Aquests darrers dies s'ha fet molt popular una il·lustració satírica de l'any 1937 que expressa el que està intentant sense dissimular-ho gens el govern de l'Estat (allò d'espanyolitzar els nens i les nenes catalans, l'educació catalana). Ha estat precisament veient aquesta vinyeta que me n'ha vingut a la memòria una altra de molt cèlebre que espero que no sigui tan premonitòria com la primera i que vull portar al bloc com a mostra d'un llenguatge avui més que mai necessari, el de la sàtira i l'humor (vegeu l'entrada precedent) en un moment d'una enorme gravetat política que necessita els balons d'oxigen de totes les formes d'expressió civilitzada. Em refereixo a l'acudit que va aparèixer el novembre de 1905 al setmanari satíric ¡Cu-cut! després que la Lliga Regionalista hagués obtingut un èxit important a les eleccions municipals, èxit que els catalanistes van celebrar al Frontón Condal en l'acte conegut com el banquet de la victòria. A l'acudit es feia burla de l'exèrcit espanyol, en la línia humorística del setmanari. Feia pocs anys que les colònies d'ultramar s'havien independitzat d'Espanya i el text suggeria que si s'havia produït una victòria per força n'havien de ser protagonistes els civils (seran paisanos), a causa de l'alta ineficàcia dels militars espanyols. El llenguatge esmolat del ¡Cu-cut!, un signe inequívoc de la llibertat d'expressió fonamental en tota societat democràtica, va tenir resposta en un altre llenguatge: el 25 de novembre de 1905 una guarnició de militars espanyols va assaltar i destrosssar la seu del setmanari i també la del diari regionalista que hi estava ideològicament vinculat, La Veu de Catalunya, l'òrgan de la Lliga. Els fets del ¡Cu-cut! van provocar l'alçament popular i polític que va rebre el nom de Solidaritat Catalana, el qual va agermanar sensibilitats de signe divers davant una política estatal netament anticatalana. Cent anys després assistim a l'espectacle d'uns llenguatges radicalment diferents que es temptegen. Esperem que el de la victòria pugui ser ja només el de la veu dels ciutadans.

[829] Piulades de paraula viva (#espanyolisado)

Impressiona veure tanta gent seguint l'etiqueta #espanyolisado a Twitter i emulant les males traduccions i confusions català-castellà de tota la vida, aquelles en què incorrien tots els monolingües catalans que van desaparèixer ja fa un segle i que la Trinca va immortalitzar en una cèlebre cançó fa unes dècades. Les piulades cauen de vint en vint: "bajando de la fuente del gato", "la luna, la ciruela, vestida de luto" o "estaba ploviendo, me he caigudo en un basalo y me he hecho malo en el genollo". O "me hago cruces que no sepáis de qué pie bragas". Aquesta és la nostra música: davant l'estupidesa intel·lectual la resposta irònica i juganera. La resposta plàcida i bonhomiosa, però aclaparadora i imparable alhora. Una resposta que ja no té aturador. Amb el somriure, la revolta.

[828] Apps de competència intercultural

Avui tinc ganes de parlar d'algunes apps que ens permeten reforçar la competència intercultural. Les trobo remenant a l'Apple Store i les anoto no pas per fer-ne una revisió crítica sinó més aviat per propiciar-ne la realització (agrairia que deixéssiu comentaris sobre aquestes apps, si les heu experimentat o les coneixeu). La competència intercultural no és precisament una qüestió fàcil d'abordar en un material didàctic o divulgatiu, o en un producte lúdic. Rere els consells perquè ens puguem adaptar a altres espais culturals pot haver-hi fàcilment simplificacions, prejudicis, aplicació d'estereotips, la traducció de les visions oficials més que de la realitat complexa. Tot plegat obliga a estar alerta. Les apps de què vull donar notícia són Compare Cultures, una app gratuïta per a iPhone de Kwintessential que mostra gràficament els buits entre cultures. Una altra és Cultural Connections, per a iPad i per a iPhone (2,99 $), que posa a prova la nostra cultura sobre altres països. Destaco Cultural Competence, per a iPad (5,99 $), que ens acara a la diferència cultural sense receptes establertes, més aviat amb reflexions que ens permeten arribar a una bona entesa i de la qual puc dir que trec una bona impressió general. Aquesta app incorpora exercicis sobre estereotips, diferències culturals nacionals, valors i comunicació. Una altra d'interessant és Dos and Don'ts  (Europe Assistance Holding) per a iPhone i iPad, que pretén convertir-nos en viatgers conscients, capaços d'adaptar-nos a contextos nous amb hàbits culturals insòlits i normes de comportament i rutines comunicatives o gestuals noves. Aquesta app presenta trenta-cinc vídeos sobre dos i don'ts a diversos països d'Europa i en la seva versió premium incorpora informacions de països asiàtics.

[827] Llatinitat

Catalunya fa molt de temps que mira cap al Quebec, un territori de característiques relativament similars (en el qual, per cert, ja s'han fet sense cap tragèdia dues consultes sobiranistes aquests darrers anys) on la llengua francesa lluita per sobreviure davant el puixant i omnipresent anglès americà. És des d'aquell país que l'Office québécquois de la langue française, juntament amb la xarxa Realiter, han elaborat el Vocabulari panllatí de la bicicleta, una obra multilingüe amb lèxic comú i en bona part també específic de la bicicleta que em sembla una autèntica delícia. L'obra presenta els termes en català (amb participació del TERMCAT), castellà, francès, italià, romanès, gallec, portuguès i també anglès. Cada iniciativa conjunta que té en compte les llengües neollatines és una aventura estimulant. Cada publicació, estudi, jornada o projecte que considera alhora aquestes llengües tan lligades al nostre origen ens obre enormement els horitzons i ens retorna al nostre àmbit lingüístic natural, a la nostra essència. Un àmbit que no té res de resclosit, precisament, perquè la família de les llengües romàniques ens obre la porta de la comunicació amb mig món. Tots els ciutadans de la Catalunya del futur han de sentir com a pròpies les llengües romàniques, si més no des del punt de vista receptiu. Catalunya no pot viure més temps en l'estèril dialèctica lingüística del català i el castellà, sota el foc incendiari de qui vol fer creure obsessivament que s'exclou el castellà del sistema educatiu. La hispanitat castissa de sempre ens sembla ja completament reduccionista i provinciana. És moment de trobar continents que ens acullin; la llatinitat és una pàtria que no exclou, sinó que eixampla.

[826] Sensibilitat lingüística

Aquest cap de setmana a Cerdanyola del Vallès ha tingut lloc el VIII Festival Internacional de Teatre Infantil i Juvenil organitzat per l'entitat Bambalina amb el suport de la Fundació Xarxa i l'Ajuntament de Cerdanyola. En aquesta ocasió el Festival ha estat un bon exemple de sensibilitat lingüística al qual vull dedicar aquest apunt. Diverses companyies de fora del país han traduït al català els textos de les obres que representaven i han fet un veritable esforç per aconseguir-ho, amb uns resultats d'una gran dignitat. Un cas és el de la companyia Bao, d'actors francesos, que en poc temps s'ha preparat per poder interpretar en català els espectacles la Blancaneu descongelada i El comte Pilou-Pilou. Un altre cas és el de la companyia de titelles andalusa Arena en los bolsillos, dirigida per R. Díaz, amb l'espectacle Fora és un lloc. Si avui feien l'espectacle en català, s'ha de dir que l'interpreten en èuscar quan actuen al País Basc. I encara un altre grup, el dels alemanys del Theatherhaus Ensemble han representat la seva obra de teatre musical Anziehsachen en una combinació de català i alemany. Acostumats a menyspreus externs cap a la llengua, impressionen actituds sensibles com les d'aquests grups. Enhorabona al FIT per aquesta lliçó.

[825] Tres apps lingüístiques de qualitat

Al món de les aplicacions per aprendre llengües per a dispositius mòbils hi ha de tot. Vull parlar avui de tres d'excel·lents que duen el segell del British Council. Una és la que porta per nom SoundsRight (per a iPad). Es tracta d'una senzillíssima però fantàstica taula amb els fonemes de l'anglès (phonemic chart). S'hi pot accedir a tots els sons i a la pronúncia de tres mots on apareix cadascun dels sons. La idea, sense oblidar l'objectiu promocional de la institució, és d'una senzillesa i una utilitat aclaparadores. Es tracta, d'altra banda, d'una app gratuïta. La segona app que vull comentar és la que porta el nom de LearnEnglish for Taxi Drivers (per a iPad i iPhone). Es tracta d'un fantàstic recurs que s'ajusta perfectament al que el Marc europeu comú de referència del Consell d'Europa anomena les competències funcionals, la llengua que algú pot necessitar en un context determinat. L'app conté, en quatre unitats, un curs en el qual es presenta el vocabulari i les expressions que un taxista necessita per interactuar amb els seus clients. Cada unitat es divideix en capítols que presenten tres parts, una animació, una sèrie de vint preguntes pràctiques i una secció de pràctica oral on es pot treballar la pronúncia per mitjà de l'enregistrament i el contrast. Es pot tenir constància, igualment, dels progressos fets. Com passa sovint amb moltes apps, la primera unitat és gratuïta en aquest cas però les altres tres, no (es poden adquirir a 0,79 cadascuna). Vull destacar també el fet que es pot triar la llengua de traducció dels diàlegs, entre set idiomes. La darrera app de què vull donar notícia respon des del meu punt de vista a una idea genial. És el senzill Language Learning Aptitude Test (per a iPad i per a iPhone), que ens permet avaluar, en general, la nostra capacitat per aprendre llengües, per mitjà de cinc proves que determinen, entre altres aspectes, la nostra destresa a reconèixer i comprendre paraules dites, la nostra memòria, la nostra capacitat de reconèixer estructures, models i regles en les llengües. Més d'un usuari de l'app, gratuïta,  arribarà a una puntuació que li permetrà rebutjar el prejudici que potser li van encolomar a l'escola primària: "tu no vals per a les llengües". Tres apps senzilles i de qualitat, doncs, amb el segell del British Council.

[824] Llengües sexis

Em descarrego de l'Apple Store les aplicacions que porten per nom Sexy Spanish i Sexy English (veig també Sexy Portuguese i Sexy French) per una quantitat inferior a un euro. Plantegen dotze temes relacionats amb la situació de lligar que es desglossen en tota una colla de frases adients a cada situació (o de simple vocabulari, en alguns casos) i que són pensades per a aprenents de llengües molt especialitzats. Els temes són "Saying Hello", "Smalltalk", "Meeting Up", "Making Reservations", "Ordering a Drink", "Ordering Food", "Relationships", "Compliments", "In the Bedroom", "Body Parts", "Physical Descriptions" i "Clothes". A més d'un centenar de frases elementals, l'app conté també uns tests molt senzills per veure si es domina la fraseologia. Això és tot. Malgrat la simplicitat, la idea és bona i no costa imaginar el català a la col·lecció, ni que fos com a pura estratègia de dinamització lingüística. Encara que, en realitat, vist el panorama polític després del "Meeting Up" Mas-Rajoy no es pot descartar del tot que algú encara vulgui seduir ara els catalans (avui mateix Rubalcaba parlava de federalisme, de retocar la Constitució, de la singularitat catalana en el conjunt de les autonomies: "You are different from the other boys here") i que puguin arribar a ser útils tota mena de recursos i estratègies lingüístics. Parlar català en la intimitat, al capdavall, és fàcil. El que ja no ho és gens és, a aquestes alçades, continuar intimant.