He aprofitat aquests darrers dies de calma per llegir una obra que intuïa fonamental i que ara ja
puc afirmar que ho és. És el volum Escribir en internet:
Guía para los nuevos medios y las redes sociales (Mario Tascón, dir., Fundación del Español Urgente; Galaxia Gutenberg SL, setembre
de 2012). Es tracta d'un text extens, de cinc-centes pàgines, que
ofereix per mitjà de la participació d'un elenc molt ampli
d'especialistes, breus articles sobre tot allò que es relaciona amb
l'ús de la llengua als nous mitjans i a les xarxes socials. El
ventall de temes tractats és molt ampli i s'hi troba referència a
tot allò que es pugui imaginar, sota una divisió general prou
acceptable: ús quotidià i ús professional. Si voleu comentaris
sobre gèneres, els trobareu (correu electrònic, missatgeria
instantània, xarxes socials, Twitter, wikis, blocs); si busqueu
reflexions generals sobre la comunicació a la xarxa, també (com hi
escrivim, com hi llegim, quin estil hi és oportú, quin tipus de
llenguatge hi escau i quin no). Si el que busqueu es relaciona amb
l'arquitectura de la informació, la usabilitat, les metadades, la
naturalesa de l'hipertext, els formats multimèdia, l'accessibilitat
o els aspectes jurídics relacionats amb els textos a la xarxa,
també. El que més m'ha impressionat del volum és que malgrat
l'atomització del contingut (més de vuitanta textos signats per més
de quaranta experts), el text avança amb una extraordinària cohesió
i les previsibles reiteracions hi són mínimes. Tan sols alguns tòpics com la
famosa lectura en F de Jakob Nielsen, autoritat mundial en
l'àmbit de la usabilitat, o la brevetat dels textos, o la seva
naturalesa hipertextual, són leitmotifs que van reapareixent aquí i
allà de manera ben natural. Més enllà de la insòlita cohesió del text i de la seva
excel·lent planificació, l'obra ens interpel·la a cada pas.
Deixeu-me formular una qüestió fonamental que és a la base de
l'obra: ¿per a qui escrivim, finalment, en els nous mitjans a la
xarxa, per a persones (com abans) o per a les màquines (els
cercadors, per exemple, que fan que el nostre text existeixi, o no)?
Poden les exigències del mitjà condicionar tant i tant la nostra
manera d'escriure? Hi perdem algun llençol en aquesta bugada
frenètica que ens fa prendre unes opcions d'escriptura prioritzant, per exemple,
la usabilitat, la recuperació de la informació, l'apunt telegràfic,
unes determinades disposicions dels continguts que saben que el lector sempre està a punt de fugir del text? La reflexió està
servida. Vull recordar que el text es refereix a la llengua espanyola
i als nous mitjans i a les xarxes socials, però que les anàlisis
són fàcilment extrapolables a la llengua catalana o altres llengües
i també a altres àmbits i productes de la digitalitat. Un últim
comentari abans de recomanar-vos que corregueu a comprar Escribir en
internet si no el teniu encara: el text parla, evidentment, de diversos formats multimèdia,
però posa l'escriptura al centre de l'activitat a la xarxa.
Un fet que de vegades hem volgut considerar transitori però que no sembla pas
que perdi terreny significativament.