[609] Aprenentatge, incertesa i confort

Aprendre una llengua és entrar en un territori desconegut pel qual cal circular amb un màxim de confort. El primer que cal fer és entendre que és un territori vast i complex, que mai no podrem abastar del tot. Al costat del lògic intent de provar de comprendre i analitzar tot el que es pugui, d’induir regles, de saber el màxim de significats d’una paraula o els seus contextos d’ús, és bo també entendre que no tot es pot analitzar o que no tot s’ha d’analitzar en l’aprenentatge d’una llengua. Hi ha expressions que s’han de conèixer, s’han d’interioritzar, i que s’han de fer servir. Es tracta d’expressions que han de quedar fora de la nostra mirada analítica, l’ús de les quals, senzillament, hem d’anar experimentant, observant si funcionen o no, si els nostres interlocutors les accepten o les consideren estranyes. Són un exemple d’aquesta mena d’expressions moltes fórmules d’interacció que, d’altra banda, pel desgast que presenten fruit de l’ús constant, sovint no permeten la mirada analítica i lògica. Si volem trobar el confort a què fèiem referència més amunt, cal saber conviure, d’altra banda, amb un marge d’incertesa en l’aprenentatge i l’ús de la llengua. Cal accceptar que no ho entenem tot (tampoc no ho comprenem tot en la nostra llengua habitual) i que les situacions de malentès o de poca comprensió són habituals i que depenen de molts factors (intenció de l’interlocutor, registre lingüístic, llenguatge especialitzat, variació dialectal geogràfica, usos específics de certes paraules o estructures). La capacitat de resistir a l’inconegut, a la sorpresa, és un tret del nostre segle vertiginós, que hem d’aplicar també a la nostra experiència lingüística. Cal entendre també que l’activitat metacomunicativa i metacognitiva que es genera a l’entorn de la incertesa lingüística (demanar aclariments, desfer un malentès, etc.) és una font valuosa d’aprenentatge. Una darrera reflexió sobre la cerca del confort en l’aprenentatge de llengües és entendre que si bé en els nostres actes de comunicació sol haver-hi un camí més recte, un camí principal per aconseguir el nostre objectiu comunicatiu, hi ha moltes vies secundàries que també ens duen a lloc: potser fem marrada, si ens equivoquem en l’ús d’un mot o no encertem el registre, però arribem també a l’objectiu amb un aprenentatge més. Cal entendre, doncs, que les situacions comunicatives se’ns presenten com un feix de camins i que només el temps d’aprenentatge i de pràctica ens ajudarà a trobar el més recte i el més ràpid. [Aquest apunt es publica també a Ejercicio de inglés.]