[686] Escriure clar

No fa gaire donàvem a conèixer a Aprendre llengües un bon recurs en diverses llengües per escriure clar. Avui vull donar notícia d'un text recent, Cómo escribir claro (Barcelona, UOC, 2011) de J. Pérez Colomé. Es tracta d'un text breu que planteja cinc capítols reflexius i teòrics sobre la qüestió i cinc capítols més pràctics. Als cinc primers l'autor ens fa veure que qui mana en el nostre text és el lector a qui s'adreça; que cal un ordre en l'escriptura; que escriure és un acte que requereix esforç; que escriure no és demostrar que se'n sap, i també que escriure requereix pràctica. Després d'aquestes consideracions, J. Pérez ofereix una bona mostra de textos poc clars i indica com es podrien esmenar, en capítols dedicats a qüestions com la supressió de paraules innecessàries; l'escurçament de les paraules; la tendència positiva a la frase curta, la veu activa, la formulació afirmativa o la necessitat d'un llenguatge definit i concret. Els exemples que aporta l'autor em semblen interessants i molt il·lustratius i crec que poden ajudar a reflexionar les persones que necessiten escriure millor. Considero que són el millor de l'obra. Trobo en el volum, d'altra banda, afirmacions molt radicals. Les persones que aprenen a escriure clar necessiten tenir una visió més àmplia de la realitat dels discursos amb què topen en la vida diària (no precisament clars i no pas per imperícia dels autors dels textos, ben sovint) i necessiten guanyar un sext sentit de la claredat en l'escriptura que no s'aconsegueix tan sols amb consells ultrats sobre determinats trucs que solen fer la prosa més clara (consells com el de reduir al màxim els adverbis amb -ment, per posar un exemple). Tot i que valoro molt la reflexió i els consells de l'obra que ens han d'ajudar a escriure clar, considero que la profusió de textos foscos amb què convivim mereixeria una anàlisi més profunda del fenomen de la foscor en l'escriptura quotidiana, una anàlisi no feta tan sols des de l'angle dels dèficits expressius de qui escriu.

[572] Claredat al discurs

Una de les característiques fonamentals d'una bona elocució és la claredat. Hi ha obscuritats, quan algú pren la paraula davant el públic, que són inacceptables: en primer lloc, l'obscuritat d'estil que té la base en la poca claredat de les idees. Aquesta és, naturalment, la més greu: no podem ser clars si les nostres idees no ho són. El nostre receptor pot trobar-se, d'altra banda, davant una altra obscuritat igualment molesta. La que es deriva del fet que l'orador no l'ha tingut en compte (el que ell sap i el que no sap, el seu grau d'especialització en el tema). Aquesta obscuritat és típica del mal comunicador, que no analitza bé abans de parlar quina serà la seva audiència i que no hi ajusta, doncs, el discurs. O també la del professional arrogant que vol defensar a peu i a cavall la pertinença al gremi (el metge, l'advocat, l'informàtic, etc.) i parla escudat en els termes més críptics de la seva disciplina. Hi ha encara una altra obscuritat que cal evitar: la que el receptor fàcilment entreveu quan l'orador li amaga l'ou, quan no li pot o vol dir la veritat. Ens trobem, en aquest cas, no tant en el terreny de la supèrbia com en el terreny de l'ètica, en l'alteració de les regles del joc net comunicatiu. La fal·làcia anomenada d'amagar proves és la manipulació verbal característica d'aquesta mena d'obscuritat. Superats aquests esculls, tenim moltes estratègies per provar de ser clars als discursos: 1) regular l'índex de boira dels nostres textos (R. Gunning); 2) afavorir la comprensió per mitjà de l'ús d'enumeracions o de gradacions dels nostres continguts; 3) controlar l'ordre dels elements de les nostres frases o, encara més, regular molt bé com oferim temes i remes, informacions conegudes i no conegudes a l'oient; 4) controlar la sintaxi: preveure-la i no pretendre fer servir en les nostres exposicions formals estructures allunyades de la nostra sintaxi comuna, que ens poden fer entrebancar; 5) fer servir bé els connectors textuals; els adequats i als llocs que facin més entenedor el discurs; 6) controlar el lèxic i els estrangerismes i decantar-se, si es pot, per paraules senzilles i conegudes; 7) gestionar bé la densitat informativa (amb estratègies d'èmfasi i d'expansió) fent servir les redundàncies necessàries perquè el discurs arribi a l'oient i evitant, amb tota cura, les redundàncies no desitjades; 8) controlar els fenòmens de l'ambigüitat i de la ironia, susceptibles d'interpretacions contràries al que es vol dir i, doncs, potencialment generadores d'una pèrdua radical de claredat. Si ens toca explicar una matèria obscura, d'altra banda, és bo haver previst al detall l'explicació, haver cercat, per exemple, la metàfora o l'analogia aclaridora i no arriscar-se a la ventura del moment del discurs, en la improvisació del qual fàcilment podem acabar explicant l'obscurum per obscurius.