Fa cent
anys, pocs dies després de la Setmana Tràgica, el 9 d'agost de
1909, un dels homes forts de la Lliga Regionalista, Ferran Agulló,
signava un article a La
Veu de Catalunya
(sota l'habitual pseudònim Pol)
convidant els ciutadans a delatar les persones que havien pres part
en els actes revolucionaris de juliol. Dies després era afusellat el pedagog Ferrer i Guàrdia. El polèmic escrit ha passat a
la posteritat amb el títol (inexistent) "Delateu!". Cent
anys després, en plena dinàmica de xarxes socials, d'un periodisme
descentralitzat i a mans dels qui són a lloc al moment oportú i de
trànsit veloç de les imatges, el Govern convida també a delatar
els qui van prendre part en els aldarulls de la darrera vaga general
en un web.
Cent anys i una mateixa funció comunicativa: la invitació a la
delació. Una mateixa finalitat, una sola ideologia i unes formes i uns mitjans que són
testimoni, en canvi, del pas d'un segle. Copio, a continuació, per als amants
de l'evolució de les formes de comunicació i de l'evolució dels
gèneres de discurs, el controvertit text del membre de la Lliga. Aquí el teniu:
“Encara totes les
converses son sobre lo mateix. A Barcelona, a fora, a marina y a
montanya, pels trens yper les tartanes, no’s parla mes que de la
Setmana tràgica. Ara, com en plena successió dels fets, van
formantse les mentides, rodant de boca a orella y d’orella a boca.
Y ara les mentides son dobles: dels fets y de les conseqüencies. Com
en plena incomunicació dels pobles y fins de les barriades tothom
volia que la seva dita fos la certa, ara tothom vol que lo que ell
sap respecte al cástich dels culpables sigui l’Evangeli. Y les
exageracions y les mentides corren arreu a gust del temperament dels
qui les fan córrer.
*
* *
Per
uns, a Montjuïch fusellen a dotzenes als culpables: procés
sumaríssim y quatre bales al cap. Per altres, a mida que van agafant
gent van deixantla anar, sense imposar cap cástich. Qui creu que
tenen agafats a tots els inductors y autors dels fets terribles, y
qui assegura qu’els veu passejar per la Rambla sense que ningú’ls
molesti. L’afany de qu’els mereixedors sofreixin el cástich
qu’els pertoca, porta a l’opinió a un aldarull d’exageracions
de tal mena, que l’intranquilitat, companya de l’incertesa, no
deixa lloch a la serenitat, que ja hauria d’imperar com a sobirana.
*
* *
L’afany
de veure castigats els delictes de la setmana trágica porta aquest
estat de coses, y empeny a particulars y a Societats a demanar al
Govern l’enteresa y energia que les circumstancies demanen. Y el
Govern respon als impacients: Això es farà, peró ajudeume’ls qui
no tingueu compromisos, ni simpaties pels incendiaris y lladres de la
setmana trágica. ¿Cumpleixen tots els ciutadans ab el dever qu’els
imposa la patria, l’humanitarisme, y la propia conservació? Jo’n
dubto. Lo passat a Catalunya, per més que hi intervingueren
politichs y va tenir un moment carácter polítich, no fou una
bullanga ni una revolució: fou un saqueig, un esclat d’odi
d’incendiaris y assessins. Qui’n conegui els culpables té’l
dever d’ajudar l’acció de la justicia que’ls persegueix: no hi
há excusa que hi valgui. Mes jo tinc por que la cobardia de molta
gent, disfressada de bon cor y d’humanitarisme, deixará sola la
justicia. En el procés de la psicologia del nostre temps, hi ha tres
temes aclaparadors, de desolació immensa: Carrer Major de Madrid,
Hostafrancs, Setmana Trágica... Si a l’ineptitut dels governants
pera descobrir la preparació dels fets comesos, s’hi ajunta la
cobardia de la gent pera denunciarlos; si a la desorganisació de la
policia y a la mala organisació del poder judicial s’hi afegeix la
falta de civisme dels ciutadans; si tot ho volen aquests, en
determinats moments, de l’autoritat que en altres insulten y
escarneixen, ¿podem creure en el remey pera’ls mals qu’ens
aclaparen?”.
