[520] Inconferències

Els gèneres discursius acadèmics estan experimentant una mutació que no pot deixar indiferents docents ni estudiants. L’ensenyament i l'aprenentatge d’aquests gèneres recolzava fins ara en la coneixença tàcita d’una cultura acadèmica que no ha variat gaire en centenars d’anys. Quan llegíem una ressenya sabíem que una veu experta ens situava i ens valorava una obra; quan anàvem a sentir una conferència sabíem qui parlava, coneixíem la litúrgia de l’acte, en quin moment s’obriria un torn de preguntes, que les paraules del ponent tenien generalment el límit de les parets de la sala, etc. Avui la mutació és pertot, arrossegada pel canvi de paradigma que han representat les tecnologies i la seva expansió social. Avui el poble ha pres la xarxa, d'una banda: el poble (amateur, sí, però no gens estúpid: la dessacralització de les veus fàtues autoritzades n’és un senyal inequívoc) ha començat a valorar massivament. A valorar hotels, obres literàries, versions sempre beta d’aplicacions informàtiques. Qui resenya? Què és ja una ressenya? Què ho determina? Avui, d'altra banda, la tecnologia ha pres la societat. Assistir a les conferències o comunicacions d'un congrés vol dir entendre que potser no cal desplaçar-se enlloc (les podem seguir a la xarxa), que potser qui no es desplaça és el ponent (per mitjà de la videoconferència), que qui emet no és només el conferenciant (els twitters de la sala i de fora de la sala bullen d’activitat per mitjà del hashtag oportú), que el ritual de la presentació, l’exposició i les preguntes finals ja no val: la presentació del ponent ja és a la xarxa (la seva reputació digital és a l’abast de qualsevol persona digitalment competent), l’exposició s’alterna amb els comentaris projectats a la sala (via microblogging amb projecció), les preguntes al final ja no tenen sentit en uns actes que continuen més enllà de l’estona formalment convinguda d’exposició, en espais i temps on tothom acabarà generant les converses que vulgui amb qui vulgui. Encara que les conferències clàssiques no hagin desaparegut, hi ha un assaig constant i complagut, en certs sectors que han interioritzat la tecnologia i hi volen viure en consonància, per trobar i provar noves formes. Tot i que tot plegat pot semblar un esnobisme, crec que és altament positiva la passió per l’experimentació en aquestes noves formes, i que al darrere d’aquest formigueig geek hi ha canvis veritablement profunds. Fa uns dies assistia a un congrés en què, amb orgull, uns ponents titulaven la seva sessió unkeynotes en lloc de keynotes; en què alguna de les conferències passava a ser una inconferència i en què un conjunt d’intervencions programades (anunciava amb emoció la tecnòfila moderadora de l’acte), tindrien la forma d’una sessió pechakucha. La Viquipèdia en anglès ja té l’entrada unconference, que defineix un tipus d'activitats no convencionals que se solen produir als congressos acadèmics o científics que són altament participatives, que es basen en la cooperació dels participants i en l’ús d’aplicacions tecnològiques i que sovint fan un tractament sintètic del temps, característica de les noves formes de comunicació de la qual ja hem parlat a Aprendre llengües. Podeu triar entre un speed geeking, un teachmeet o un dotmocracy, entre altres, segons l'objectiu que perseguiu. Estic convençut que moltes de les noves formes que presenciem cada dia amb més freqüència deixaran de ser gestos d’avantguarda, perquè són més aviat resultats, productes socials, que no formes, estètica, pirotècnia. Es fa imprescindible, doncs, que els docents de llengua ens obrim als nous gèneres de discurs, que els expliquem i que facilitem les eines als estudiants universitaris perquè hi puguin participar.