[351] Alfabetitzar a la universitat

Reprenc el tema de la nova alfabetització, de l'entrada anterior, a propòsit de la lectura de Manuel Area, Begoña Gros i Miguel Á. Marzal Alfabetizaciones y tecnologías de la información y la comunicación (Síntesis, 2008). Davant els nous alfabetismes i la necessitat de donar-los una resposta formativa, la proposta més sòlida, coherent i global, a la comunitat universitària, ha estat la de les biblioteques. Ha estat una resposta en una de les línies d'alfabetització a què em referia a l'entrada anterior: l'alfabetització informacional. Les biblioteques universitàries han fet els deures, podríem dir, empeses per la seva necessitat d'adaptació i de supervivència. I sovint ho han fet amb excel·lència. Impulsades per la xarxa REBIUN i per poderoses dinàmiques pròpies, han sabut reivindicar el seu paper central a les universitats: si podien ser vistes com uns magatzems perifèrics i auxiliars, han esdevingut nodes centrals (des de fórmules CRAI, per exemple). Les biblioteques s'han sabut adaptar al canvi de concepte: al pas de l'escassetat (el magatzem de llibres) a la gestió de l'abundància (la informació il·limitada). Aquestes entitats han sabut deixar de servir als seus usuaris un bé escàs, els llibres dels prestatges, per esdevenir espais d'educació. Han sabut assumir un rol i un servei radicalment nous i d'enorme repercussió en l'àmbit universitari: el de l'alfabetització informacional dels seus usuaris. Els autors d'Alfabetizaciones y tecnologías de la información y la comunicación indiquen clarament que "Este incremento ingente de la cantidad de información disponible en las redes está provocando que las bibliotecas [universitarias] no sólo sean instituciones destinadas a almacenar y facilitar el acceso a sus fondos, sino que también deban acometer la formación, o si se prefiere, la alfabetización en la información." (p. 122). Com que la desitjable introducció d'aquesta i de les altres alfabetitzacions en els currículums dels diversos nivells d'ensenyament (també els universitaris) és lenta, cal agrair el pas endavant fet per les biblioteques amb l'objectiu d'ajudar a construir estudiants (ciutadans) alfabets. Ja hem vist, però, que no es tracta d'una sola alfabetització, sinó d'una necessària multialfabetització. Qui ha assumit, doncs, la formació en les altres noves alfabetitzacions a la universitat? Continuarem.

[350] Les noves alfabetitzacions

Avui vull parlar d'una publicació que acabo de llegir: Alfabetizaciones y tecnologías de la información y la comunicación (Manuel Area Moreira, Begoña Gros, Miguel Á. Marzal García-Quismodo; Síntesis, 2008). Abans d'entrar-hi, amb tot, voldria recordar que el dia 8 de setembre va ser el Dia mundial de l'alfabetització (llegiu-ne una ressenya al bloc d'Unescocat). El balanç d'analfabetisme al món és alarmant: gairebé 800 milions de persones adultes no estan alfabetitzades (a casa nostra hi ha un 2 % d'analfabets). Em centro, però, en la publicació a què em refereixo, que és una obra de gran interès: ens ajuda a entendre el món en què vivim i a reinterpretar el context professional immediat (el dels que treballem en algun nivell educatiu i, sobretot, en l'àmbit lingüístic). El text aborda el tema de l'alfabetització. Es tracta d'un concepte que ha evolucionat aquests darrers anys, en què ja es parla obertament de multialfabetismes i de les noves exclusions socials derivades de no posseir-los. L'obra (que retrata de forma excel·lent la història de l'alfabetisme fins a la complexa situació actual) constata que fins fa ben poc l'alfabetització era l'adquisició de la lectoescriptura tradicional, que permetia als individus l'accés al coneixement que vehiculaven els llibres i la comunicació per mitjà de textos escrits en suport de paper. La situació actual és radicalment diferent. Si hem d'entendre ser alfabets com ser capaços de dominar els codis i els significats de la cultura del nostre temps, posseint la capacitat de codificar i decodificar les formes expressives de la informació, per poder reconèixer plenament la nostra societat i participar-hi plenament, el panorama ha esdevingut complex i el concepte d'alfabetització tradicional ja no serveix. El segle XXI (i, en part, el XX) ens ha dut nous llenguatges i noves formes comunicatives (sovint no textuals) i nous suports per expressar-los, sense el domini dels quals no es pot ser un ciutadà de ple dret (ni tampoc, és clar, un universitari competent). Com diuen els autors del text: "Ser alfabeto de la sociedad informacional, además del dominio de la lectoescritura, requiere también dominar los códigos, lenguajes y formas expresivas audiovisuales, hipertextuales, multimedia e interactivas" (p. 10). I afirmen, també, "Las tecnologías digitales en sus diferentes variantes exigen de un sujeto con un alto grado de formación, es decir, de alfabetización, para que pueda realizar no solamente un uso mecánico y simple de dichas tecnologías, sino un uso inteligente y crítico de las mismas" (p. 32). Sense la capacitat d'usar, manipular i entendre les noves formes de representació, només hi ha analfabetisme (analfabetismes). La cultura del segle XXI és multimodal pel fet que es manifesta en suports, tecnologies, llenguatges, formats i sistemes de representació molt diversos. Accedir a la cultura, doncs, requereix una multialfabetització (New London Group) en l'individu. Aquests diversos alfabetismes són: l'alfabetisme en lectoescriptura, el visual o icònic, el numèric, el musical o sonor, l'audiovisual, l'informacional i el tecnològic (amb dimensions instrumentals, cognitives, actitudinals i axiològiques). Cap nivell educatiu ni cap entitat de formació no poden continuar la seva activitat dins els paràmetres de la lectoescriptura clàssica. Les entitats que formen en llengües, a més, han de posicionar-se en relació amb aquests nous alfabetismes i implicar-se adequadament en l'assoliment de les noves alfabetitzacions per part de les comunitats a què adrecen els seus serveis. En parlarem.