[772] Gestació d'un recurs d'acollida

Aquests dies hem endegat una experiència apassionant en el context del màster d'ensenyament del català per a l'acolliment lingüístic. Es tracta d'una experiència de crowdsourcing que ens ha de permetre per mitjà d'un espai col·laboratiu del web social elaborar unes orientacions de suport al professorat d'una disciplina no lingüística que es troba amb nouvinguts a l'aula i determina fer servir de manera prioritària el català, però amb l'opció ferma de fomentar el plurilingüisme en la seva acció docent. El treball col·laboratiu va començar amb informació sobre algunes opcions de treball, amb la presentació del context d'aplicació del producte i amb l'establiment d'uns acords bàsics al grup, tres en concret. En primer lloc, calia determinar les regles del joc, unes bases mínimes per assegurar una col·laboració d'èxit. En segon lloc, calia decidir el format del producte final, un producte digital. I, en tercer lloc, calia decidir en quines condicions s'alliberaria el material a la xarxa, un cop produït, per a la seva posterior utilització en els paràmetres d'obertura d'Internet i d'acord amb la filosofia de la xarxa, que creu en la vertebració d'una autèntica cultura popular i compartida. Pel que fa a aquesta tercera decisió, vam optar per una llicència Creative Commons que 1) obligarà a reconèixer els autors (tot el grup); 2) no permetrà l'ús comercial del producte i 3) permetrà crear obres derivades de l'original, però perpetuant les decisions preses pels autors en la llicència originària. Aquesta ha estat la nostra opció de copyleft. Una altra de les opcions preses va ser no obrir l'espai col·laboratiu a tothom en aquest moment de treball, sinó restringir-lo al grup de creadors. Aprendre llengües es farà ressò del recurs, evidentment, quan estigui elaborat. Mirarem de deixar-hi una porta oberta, aleshores, que pugui recollir aportacions futures més enllà del grup creador. No cal dir que qualsevol comentari sobre la iniciativa o qualsevol recomanació (d'un recurs que calgui tenir en compte, per exemple) serà molt ben rebut en qualsevol moment. Esperem poder tenir formulades i a l'abast de tothom en pocs dies, doncs, unes orientacions al docent per fer servir la llengua pròpia i fomentar el plurilingüisme a l'aula.

[628] Everything is a remix

Els amics i les amigues d'Aprendre llengües saben que fa uns dies vam engegar un wiki amb la finalitat de viure una experiència de crowdsourcing, de suma de punts de vista sobre una qüestió per intentar abocar a un senzill producte final col·laboratiu. L'objectiu és la reflexió sobre l'anomenat retalla i enganxa no pas per redimir-lo, sinó per provar de projectar-hi una mirada divergent, en part positiva o, si més no, culturalment comprensiva. Diverses persones han anat aportant observacions al wiki (moltes gràcies) i he començat a redactar uns punts provant de recollir els comentaris de tothom. El dia 20 de març es tancarà l'experiència amb l'edició d'un text breu sobre la qüestió, del qual seran col·laboradores i instigadores les diverses persones que hi han fet aportacions. Mentre donem un últim impuls al wiki (esperem la vostra participació!), no em puc estar de portar al bloc l'aportació de la companya Virgínia Castillo sobre el tema, perquè crec que pot ajudar-nos a fer un pas en la reflexió encetada. Es tracta dels dos primers vídeos del projecte basat en el crowdfunding Everything is a remix, de Kirby Ferguson, que ens aporten una interessantíssima mirada sobre la remescla creativa en els àmbits musical i cinematogràfic. No us perdeu els vídeos (he triat el primer subtitulat en portuguès i el segon, en italià) i no deixeu d'alimentar el wiki, si us suggereixen alguna aportació (segur que sí). Fins aviat.

[618] Wiki a ple rendiment

Amics i amigues, moltes gràcies per l'acollida de la iniciativa de crowdsourcing de què parlava a l'entrada anterior, que es troba en plena arrencada. Vuit persones han deixat ja algunes opinions al document sobre l'acció de retallar i enganxar, des d'angles d'observació ben diversos. He provat d'agrupar les idees en punts a fi de facilitar la possibilitat de deixar comentaris concrets, relacionats amb algunes de les afirmacions que s'han anat generant. Compto que entre tots el wiki anirà creixent. Recordeu que podeu aportar lliurement a l'espai comú comentaris, reflexions o recursos que conegueu relacionats amb els temes de què es tracta. Les qüestions obertes són moltes. Espero la vostra participació! [Accés al wiki del projecte.]

[340] WikiTrust: un ajut a l’activitat lectora contemporània

Llegir i escriure al moment present són dues activitats que no tenen res a veure amb les pràctiques anomenades igualment ara fa cent, cinquanta o tan sols vint-i-cinc anys. Un dels múltiples aspectes que condiciona la nova literacitat, pel que fa a la lectura, és la qüestió del crèdit que donem a allò que llegim. Aquesta qüestió és una preocupació dels ensenyants de primària i secundària, que s’escarrassen a fer veure, per dir-ho ras i curt, que “ho he trobat a Internet” és una afirmació tan ridícula i absurda com “ho diu en un llibre”. La divulgació de criteris que ajudin els estudiants (també els universitaris) a discriminar si la informació a què accedeixen és fiable és una tasca imprescindible del sistema educatiu: fer veure que l’estètica dels webs pot enganyar; que hi ha webs oficials, d’institucions o entitats, als quals inicialment es pot atorgar crèdit; saber fer activitat de mineria per identificar l’autor d’un web i determinar si li reconeixem autoritat… A banda aquestes i altres precaucions, els lectors actuals han de ser més perspicaços que mai i han d’afinar en l’activitat de saber llegir la ideologia subjacent a les paraules, a partir de totes les traces que l’autor ha deixat en el text, una activitat absolutament deficitària en la formació a tots els nivells educatius. Més enllà d’aquestes activitats individuals importantíssimes, em sembla interessant que la mateixa xarxa elabori els mecanismes que ajudin a discernir la credibilitat dels textos… Ja ens hem referit, a Aprendre llengües, a diverses eines contra el plagi (consulteu l’etiqueta plagi del bloc), que són un bon ajut. No hem d’oblidar, d’altra banda, les marques d’autoritat que contenen molts webs (segons els usuaris que l’enllacen, per exemple), o la indicació d’autoritat que es deriva del fet que un web s’hagi desat molts cops en un marcador social, o la pista que aporta el nombre de visites o de seguidors d’un web, per exemple. Es tracta d’indicis orientadors, no pas de proves concloents de res, naturalment. Vull parlar un moment, a continuació, de WikiTrust, que es defineix a la Viquipedia (llegiu-ne la informació) com una “extension that implements an author reputation system, and a text trust system, for wikis”. Aquest sistema, que aplica la mateixa Viquipèdia, té en compte entre altres aspectes la reputació de l’autor (els darrers autors dels articles són els que en tenen més) o el grau de certesa del text, indicada per mitjà d’un codi de colors per fragments (“The trust of a portion of text is computed according to the reputation of its author, as well as the reputation of all users who have subsequently revised the text and the article where the text appears. Text trust is displayed via text background colors in the check text tab: the background is white for high-trust text, and shades of orange that are the stronger, the lower the text trust”). La idea, que aviat la Viquipedia expandirà després d’una fase de prova, és interessant: l’usuari rep una orientació que el descarrega de dubtar de tot. Els ajuts de la xarxa, amb tot, com WikiTrust, no han d’estalviar l’actitud crítica i vigilant davant el que es llegeix.

[271] Tot fent servir la Viquipèdia

Els formadors i els aprenents de llengües fan un ús constant i reiterat de la Viquipèdia, una eina d'intel·ligència col·lectiva, paradigmàtica del que s'ha anomenat la filosofia web 2.0. Les possibilitats de consulta per a tots dos col·lectius són àmplies i els continguts lingüístics i de tota mena hi creixen a diari. Diversos professionals de les llengües, d'altra banda, conviden els seus aprenents a deixar-hi traça, en ple aprenentatge de llengua, sobretot amb tasques d'expressió escrita. Vull donar notícia, des d'aquí, de dues eines que ens ajuden a moure'ns per la Viquipèdia. Una és wikiAlarm, que ens permet rebre un avís quan altres persones modifiquen les pàgines de la Viquipèdia en què hem esmerçat, potser, força temps de redacció. Qualsevol alteració, per petita que sigui, ens serà notificada. La mateixa aplicació ens permet també seguir les modificacions de qualsevol article de la Viquipèdia, de manera que podem estar avisats ràpidament de tot allò que es mou en aquest espai de referència relacionat amb els temes que ens interessen. Una altra eina molt interessant és la Wikimindmap, recurs que aplica la filosofia dels mapes conceptuals de què la xarxa va plena a la Viquipèdia en diversos idiomes (hi ha també el català, entre onze llengües). La Wikimindmap ens permet navegar més fàcilment per la Viquipèdia perquè ens mostra el mapa de tots els articles que conté que es relacionen amb l'article que ens interessi. Dos recursos, doncs, per usar millor la Viquipèdia: un detector d'alteracions dels articles i el mapa conceptual d'aquesta eina sensacional creada pels internautes.

[194] Web 2.0 a la universitat

Web 2.0 i universitat van íntimament unides, perquè la universitat és l'espai natural d'aplicació de les eines del web 2.0. Reporto en aquest post una vitamina lleugera sobre la qüestió, una presentació de Pedro Cuesta Morales, informàtic, titulada “Aplicaciones Educativas de la web 2.0 en la Universidad”, que es troba allotjada a slideshare. L'autor hi parla de l'ús de les tecnologies a la universitat; de la “universitat oberta” i del web 2.0 i les seves eines i de diverses possibles aplicacions a l'àmbit universitari. Pel que fa a l'ús de les tecnologies a la universitat, ens semblen interessants les dades que dóna sobre les dificultats de la penetració de la tecnologia (el desconeixement per part del professorat és del 55 %; els professors que no les fan servir són el 17 %; un 10 % de les tecnologies són desfasades). És interessant, també, la definició d'”universitat oberta” que fa l'autor, que exemplifica amb els cursos en modalitat open course ware. L'autor explica també l'evolució del web i dóna les idees clau del web com a plataforma i com a domini de l'usuari i lloc privilegiat on poder compartir coneixement. És interessant, també, la reflexió que apunta cap a l'encaix de la filosofia del web 2.0 i l'Espai Europeu d'Educació Superior i també sobre les possibilitats de l'e-learning 2.0 en aquest context (ens agrada, en concret, la idea que “el aprendizaje no está basado en objetos y contenidos que están archivados (como en una librería), sinó que es más bien una corriente que fluye, en la que podemos entrar cuando queramos”). No cal dir que ens complau també trobar dins la definició d'aquest e-learning 2.0, com a elements centrals, qüestions que han estat objecte de comentaris en aquest bloc com ara l'aprenentatge informal, l'aprenentatge al llarg de la vida, en comunitats de pràctica o en entorns personals d'aprenentatge (PLE). Paga la pena també fer un cop d'ull a la secció en què l'autor focalitza en diverses eines o accions (blocs, wikis, marcadors socials, sindicació, vídeo, microblogging, xarxes socials) i la mostra que fa d'algunes possibles utilitzacions a la universitat. Les definicions i les aplicacions són senzilles i clares. Espero que aquesta entrada us pugui ser útil.

Aplicaciones Educativas de la Web 2.0 en la Universidad

View SlideShare presentation or Upload your own. (tags: microblogging redes)

[185] Actitud 2.0

Llegeixo el llibre Prácticas educativas en entornos web 2.0 (C. Castaño; I. Maiz; G. Palacio; J. Domingo, editorial Síntesis: 2008), que em va fer conèixer una companya de feina. M'ha interessat, és ple de suggestions i aniré desgranant alguns dels aspectes que m'han cridat l'atenció en alguns posts, després de documentar-m'hi una mica (aquest bloc és, com ja he dit algunes vegades, un procés d'autoaprenentatge!). El to de la publicació és divulgatiu i l'obra té la virtut de situar el lector en un tema en moviment, que avança d'una manera vertiginosa i que ens deixa a molts de nosaltres en estadis de desconeixement diversos, parcials i de gran heterogeneïtat. L'obra, doncs, orienta sobre l'evolució de la tecnologia 2.0. No vull parlar de tecnologia, però, en aquesta entrada: crec que recullo, amb aquest plantejament, alguna cosa de l'esperit del llibre, que va, amb tot, per altres camins. El web 2.0 (el nom podria ser qualsevol altre, suposo que aviat haurà passat de moda) no té l'essència última en la tecnologia, sinó que és una filosofia, una actitud. Una actitud, és cert, afavorida enormement per l'existència d'una tecnologia. Què és l'actitud 2.0? L'actitud 2.0 és la d'estar atent a l'aprenentatge que es pot generar a tot arreu, en la realitat més ínfima; la de voler captar en tot moment les palpitacions del temps; la de comprometre's a construir coneixement a partir d'informació; la de confiar en l'individu com a generador de contingut i, alhora, la de confiar en la saviesa de la multitud, en la intel·ligència col·lectiva; la de creure en el treball col·laboratiu; l'actitud de voler compartir l'experiència d'aprenentatge i de construcció de coneixement, sovint fins i tot mentre es temptegen o es gesten (és molt més decisiu compartir que conèixer!); l'actitud de voler transformar la realitat circumdant: l'educativa, per exemple. L'actitud 2.0 és a la base de la iniciativa, del futur, del progrés, i és preexistent a la tecnologia. El moment que ens toca viure posa a la nostra disposició unes eines que tenen un enorme potencial al servei daquesta actitud, les del web 2.0. És a les nostres mans que aquestes eines reforcin aquesta actitud, tenim la responsabilitat d'esprémer-les en aquest sentit. L'ús que fem de les eines 2.0 ens ha d'ajudar a instal·lar en la més estricta prehistòria els xèrifs del pensament únic, de l'immobilisme, dels drets adquirits, del continuisme acrític, de la desconfiança en l'individu creador i en la generació de xarxes de solidaritat i de coneixement. Necessitem actituds 2.0. De què serveix un wiki a qui no té res per coconstruir amb ningú? De què serveix un mapa conceptual a qui no té ni necessita tenir idees ni pensar? De què serveix un bloc a qui no vol compartir res, a qui no sap ni enraonar ni escriure? De què serveixen les eines del web 2.0 als qui no tenen una actitud 2.0?

[78] Un wiki no és un kiwi

Wikiwiki és una paraula de la llengua hawaiana que significa 'ràpid' (l'origen de la paraula kiwi ja l'hem explicat en una altra entrada!). El (o la) wiki és una de les eines de l'anomenat web 2.0 que des de fa uns quants anys es fa servir amb finalitats col·laboratives a la xarxa. És un sistema molt simple que permet crear, publicar i esmenar continguts a Internet. El terme wiki va ser reconegut oficialment com una nova paraula en anglès l'any 2007. Avui dia tothom ha sentit a parlat, és clar, dels (o de les) wikis. Tots els internautes, a més, consulten a diari el projecte basat en un wiki de més abast, l'anomenada Viquipèdia, fruit de la intel·ligència col·lectiva. Hem detectat, però, que no tantes persones han fet servir wikis amb plena satisfacció. Penso que si de vegades costa engegar-ne i treballar-hi no és tant perquè siguin difícils de crear o de gestionar (vegeu diverses adreces de wikis gratuïts al final del vídeo de més avall), sinó perquè aquesta eina, com altres eines del web 2.0, es basa en uns pressupòsits que no són viscuts o compartits per tots els usuaris que es llancen a fer-la servir. Un wiki és una eina fonamentalment democràtica. En un wiki hi participen sempre companys o persones que col·laboren d'igual a igual (no hi ha res més absurd i contradictori, en aquest sentit, que un wiki jeràrquic!) i amb llibertat de criteri. Un wiki pressuposa que les opinions de tots els membres tenen el mateix valor i que hi ha una confiança molt gran entre les persones que hi participen, de manera que un pot esmenar la plana, tranquil·lament, a un company. No tan sols es pot esmenar la plana a un company, sinó que s'ha d'esmenar la plana al company, si cal: un dels comportaments erronis freqüents als wikis és proposar canvis en lloc de fer-los. Els wikis no són per proposar: són eines dinàmiques, d'acció, que es basen en la confiança i la gosadia del canvi. El respecte ja es pressuposa en l'elecció dels companys del projecte col·laboratiu. Tinc la impressió que si els wikis es resisteixen encara a ser utilitzats en alguns àmbits és perquè pressuposen uns equips de treball molt sòlids, el valor igualitari de les opinions dels qui hi participen i una veritable voluntat de compartir. Tot això, és clar, no ho ha inventat el web 2.0... Encara que potser pot contribuir a desenvolupar-ho. Us recomano que doneu un cop d'ull a aquest vídeo "Wikis in plain English", útil per la seva senzillesa i claredat: