Avui els responsables de l’educació lingüística dels infants de l’Espanya profunda aniran a les aules amb input fresc i viu. Avui els mestres i les mestres explicaran que el català és una llengua propera al castellà. Diran que és una llàstima que el sistema educatiu espanyol no sigui com l’escandinau, en què les tres llengües altament emparentades (suec, danès i noruec) s’ensenyen a les escoles des de fa més d’un segle a fi de facilitar la intercomprensió entre els ciutadans dels diversos països. I aprofitaran l’input fresc que ens ha regalat el president de la comunitat autònoma extremenya, que ha parlat en català en una frase adreçada a l’alcalde de Barcelona ("Si tens collons...."). És igual que tot un president hagi parlat públicament com si es trobés en un carreró fosc entre macarres ("Si tens collons..."). És igual que la pronúncia no hagi estat bona ("Si teng cojong...", gairebé idèntica a "Si trenco jonc"). Les llengües no s’aprenen sense input i el català no té cap mena de presència pública a l’Estat. Els mestres i les mestres, sens dubte, sabran aprofitar les tres paraules (i els punts suspensius). Aquest input servirà avui a les aules ibèriques per explicar les estructures sintàctiques panromàniques; servirà per explicar que el verb tenir, que ens ve del llatí, és una de les paraules que constitueix el lèxic panromànic (castellà, tener; francès, tenir; italià, tenere; portuguès, ter; romanès, a tine). Servirà per explicar que les elles de moltes paraules catalanes solen correspondre a altres sons i grafies en les llengües romàniques, fruit d’evolucions particulars (collons, cojones, coglioni, colhões...). L’educació plurilingüe i la intercomprensió poden fer avui un salt de gegant. L’altra educació, però, la més bàsica, i l'altra comprensió, també la més bàsica, retornen a l'època de les cavernes.
