En els més de cinc anys de vida
d'aquest blog, interessat sobretot en el present i el futur de les
llengües i el seu aprenentatge, he dedicat algun apunt a les
paraules catalanes que es perden (llegiu l'apunt que feia referència
als llibres de B. Pivot, per al francès, i P. Vidal o J. L. Carod-Rovira
per al català). Aquests dies he llegit el Vocabulari
del pagès de Miquel Pont, editat fa uns anys per Pòrtic (trobat fa una setmana en una parada de la Setmana del Llibre en Català), amb respecte,
curiositat i interès. L'edició presenta una selecció alfabètica
de termes que apareixen acompanyats d'imatges o de dibuixos
il·lustratius. Bona part dels termes que s'hi recullen em resulten
familiars, perquè una branca de la meva família té les arrels a la
Cerdanya i el vocabulari de pagès sempre m'ha interessat per
conèixer les formes de vida i, també, alguns secrets del funcionament de la llengua (llegiu, si voleu, l'apunt que vaig fer amb motiu d'una publicació sobre el parlar de Cerdanya). Si bé
és natural que el vocabulari que va associat als objectes del passat
vagi quedant desusat, també és cert que hi ha molt lèxic que
podria perpetuar-se fàcilment amb el senzill i habitual recurs de la
transposició de sentit a altres àmbits. No oblidem que moltes paraules
del llatí nascudes en els camps de conreu ens arriben amb força amb sentits
allunyats del sentit primigeni. És el cas de cultura, per exemple, o
vers (que fa referència al canvi de solc en llaurar, a la girada: el mateix gir que fa el vers).
Un mot com assaonat (de saó, paraula que expressa com queda un
terreny després de ploure) s'hauria de sentir aplicat als terrenys a punt per a l'èxit (una persona ben preparada, un projecte ja a punt); un mot com esbrossar (netejar els marges) pot
servir perfectament per a qualsevol operació de neteja en termes
metafòrics; un mot com empeltar pot designar els professionals ja imprescindibles avui dia que es caracteritzen per tenir un grau elevat d'interdisciplinarietat; la
paraula clivella (una fissura) té el seu espai natural en un món
d'esquerdes i trencaments (fractures socials i digitals, per
exemple); un mot com plançó hauria de ser la forma de
referir-se a un rebrot que serveix per generar un arbre nou, també en
un ordre de coses allunyat del món de la pagesia. Tot defugint la
nostàlgia, hem de tenir la porta oberta al coneixement dels mots que
ens han configurat com a poble, que constitueixen un substrat
irrenunciable de la nostra cultura, i sospesar si poden tenir altres possibilitats d'ús en el vastíssim terreny que és la llengua. Deixeu-me acabar amb una pregunta després de llegir l'entrada dedicada al mot
falç al Vocabulari del pagès. Hi deu haver joves ciutadans que canten "Bon cop de falç" sense
identificar bé l'objecte?
