Darrerament sentim a parlar força de les llengües de l'Índia, un territori de mil cent milions d'habitants d'una extraordinària diversitat lingüística històrica. Quan Juan Carlos Moreno Cabrera va ser al Servei de Llengües de la UAB, fa uns mesos, s'hi va referir també amb detall a la seva conferència. Les llengües nacionals reconegudes per a un ús oficial són 22: assamès, bengalí, bodo, dogri, gujarati, hindi, karnataka, caixmiri, konkani, maithili, malaialam, manipuri, marathi, nepalès, oriya, panjabi, sànscrit, santali, sindhi, tàmil, telugu, urdú. L'anglès, a més, té la consideració de llengua oficial associada al país (va deixar d'existir com a llengua oficial en igualtat amb l'hindi el 1965), i l'hindi és la llengua d'ús del Govern central quan es comunica amb els països de l'Hindi Belt. Pel cens de l'any 2001, sabem que hi ha 29 llengües a l'Índia parlades per més d'un milió de parlants nadius, 122 amb deu mil parlants com a mínim i 234 utilitzades per un nombre menor de persones. La Constitució índia (1950, article 29) diu que “Tot grup de ciutadans que resideixin al territori de l'Índia que tinguin una llengua, una cultura o una escriptura diferents, tindran el dret de conservar-les.” Si darrerament s'ha parlat de les llengües de l'Índia, amb tot, és perquè la UE i l'Índia han signat fa pocs dies (6 de març) una declaració conjunta sobre multilingüisme: totes dues àrees tenen 23 llengües oficials i s'hi ha volgut veure una realitat similar. Leonard Orban, per la part europea, comissari de multilingüisme de la UE, ha estat l'artífex d'aquesta entesa que té per objectiu l'enriquiment mutu d'experiència en l'àmbit del multilingüisme (en la versió italiana de la declaració, que es pot consultar en les llengües oficials a Europa llegim: “Questa affinità del paesaggio linguistico con quello dell'Unione europea fa dell'India un interlocutore privilegiato dell'Europa nel campo del multilinguismo. Questa dichiarazione congiunta pone le basi per un dibattito regolare e scambi di buone pratiche.”). Tot això fa molt goig, però la llengua catalana no hi és, entre les oficials de la UE, malgrat el nombre elevat de parlants. Se m'acut ràpidament de cercar qui deuen ser els nostres germans d'angúnies a l'Índia: ja els tinc, els parlants de la llengua bhili/bhiladi (la més gran de les llengües no oficials i catorzena llengua a l'Índia, amb més parlants que algunes de les oficials: llegeixo a la Viquipèdia: "some languages with a large number of speakers still do not have this status, the largest of these being Bhili/Bhiladi with some 9.6 million native speakers..."). Es tracta d'una llengua indoeuropea que s'escriu en alfabet devanagari. Al mapa del fenomenal Atlas des langues du monde de Roland Breton (2003), que reprodueixo a la imatge, trobareu els bhili encerclats a la zona oest de l'Índia. Una abraçada, germans bhili, no oficials. I mentrestant, a palau, que no pari la festa de la diversitat dels que gaudeixen del privilegi de ser-hi!20.3.09
[244] Llengües a l'Índia i a Europa
Darrerament sentim a parlar força de les llengües de l'Índia, un territori de mil cent milions d'habitants d'una extraordinària diversitat lingüística històrica. Quan Juan Carlos Moreno Cabrera va ser al Servei de Llengües de la UAB, fa uns mesos, s'hi va referir també amb detall a la seva conferència. Les llengües nacionals reconegudes per a un ús oficial són 22: assamès, bengalí, bodo, dogri, gujarati, hindi, karnataka, caixmiri, konkani, maithili, malaialam, manipuri, marathi, nepalès, oriya, panjabi, sànscrit, santali, sindhi, tàmil, telugu, urdú. L'anglès, a més, té la consideració de llengua oficial associada al país (va deixar d'existir com a llengua oficial en igualtat amb l'hindi el 1965), i l'hindi és la llengua d'ús del Govern central quan es comunica amb els països de l'Hindi Belt. Pel cens de l'any 2001, sabem que hi ha 29 llengües a l'Índia parlades per més d'un milió de parlants nadius, 122 amb deu mil parlants com a mínim i 234 utilitzades per un nombre menor de persones. La Constitució índia (1950, article 29) diu que “Tot grup de ciutadans que resideixin al territori de l'Índia que tinguin una llengua, una cultura o una escriptura diferents, tindran el dret de conservar-les.” Si darrerament s'ha parlat de les llengües de l'Índia, amb tot, és perquè la UE i l'Índia han signat fa pocs dies (6 de març) una declaració conjunta sobre multilingüisme: totes dues àrees tenen 23 llengües oficials i s'hi ha volgut veure una realitat similar. Leonard Orban, per la part europea, comissari de multilingüisme de la UE, ha estat l'artífex d'aquesta entesa que té per objectiu l'enriquiment mutu d'experiència en l'àmbit del multilingüisme (en la versió italiana de la declaració, que es pot consultar en les llengües oficials a Europa llegim: “Questa affinità del paesaggio linguistico con quello dell'Unione europea fa dell'India un interlocutore privilegiato dell'Europa nel campo del multilinguismo. Questa dichiarazione congiunta pone le basi per un dibattito regolare e scambi di buone pratiche.”). Tot això fa molt goig, però la llengua catalana no hi és, entre les oficials de la UE, malgrat el nombre elevat de parlants. Se m'acut ràpidament de cercar qui deuen ser els nostres germans d'angúnies a l'Índia: ja els tinc, els parlants de la llengua bhili/bhiladi (la més gran de les llengües no oficials i catorzena llengua a l'Índia, amb més parlants que algunes de les oficials: llegeixo a la Viquipèdia: "some languages with a large number of speakers still do not have this status, the largest of these being Bhili/Bhiladi with some 9.6 million native speakers..."). Es tracta d'una llengua indoeuropea que s'escriu en alfabet devanagari. Al mapa del fenomenal Atlas des langues du monde de Roland Breton (2003), que reprodueixo a la imatge, trobareu els bhili encerclats a la zona oest de l'Índia. Una abraçada, germans bhili, no oficials. I mentrestant, a palau, que no pari la festa de la diversitat dels que gaudeixen del privilegi de ser-hi!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)