Vull abordar, avui, un prejudici relacionat amb l'aprenentatge de llengües. Quan parlem una segona llengua amb trets de la nostra primera llengua no l'estem empobrint, contaminant o degradant. Hem d'assumir que l'ideal de parlar una llengua segona com si fóssim nadius d'aquella llengua és un ideal utòpic. No ens hem de sentir culpables, com a aprenents de llengües, de no poder fer-ho. En alguns casos extrems hi ha aprenents de llengües que s'inhibeixen de fer-les servir oralment perquè consideren que no les parlen prou bé. És curiós, d'altra banda, que en aquest tema hi hagi molta subjectivitat: un catalanoparlant sol veure molts més errors en el català incipient d'un castellanoparlant que prova de parlar el català que en el català d'un suec, un danès o un senegalès que es llancen a fer servir el català. En processos d'avaluació formal de llengua, d'altra banda, els avaluadors han de fer veritables esforços per vèncer prejudicis com aquest. Si no cal obsessionar-se a parlar perfectament una segona llengua, sí que és cert que certes professions o responsabilitats impliquen haver de dominar la llengua i les seves varietats si es vol pretendre una aproximació als ciutadans i poder representar-los dignament. Dos casos per al comentari: Montilla (declarant que té el català com a assignatura pendent) i Obama (aproximant-se al seu electorat d'origen hispà en espanyol). Tornant als prejudicis... Montilla parla pitjor el català que Obama el castellà?
