VISITES


30.12.10

[597] Ser lletrats a la xarxa

La xarxa està revolucionant la nostra literacitat: hi som lletrats d'una manera radicalment nova. Repasso informacions d'eines rebudes darrerament i ordeno algunes aplicacions i el tipus de pràctiques que ens permeten dur a terme, entre l'allau de nous usos lletrats que ens permet internet: 1) és ben habitual que, tal com fèiem abans de l'existència de la xarxa, organitzem i seguim les tasques que hem de dur a terme. Ara ho fem, però, per mitjà d'aplicacions de l'estil to-do-lists. Algunes de les eines que ens ho permeten són, entre moltíssimes, Thoughtbox.es, Doomi, Knowcase o DailyToDo; 2) és habitual, també, que vulguem convertir textos d'un format a un altre (parlàvem d'alguna de les múltiples eines de conversió en una altra entrada d'Aprendre llengües); 3) diverses eines, d'altra banda, ens permeten disposar els nostres continguts, de vegades extrets de múltiples fonts, en gèneres o presentacions que abans ens resultaven vedats: còmics, diaris, revistes. És el cas, per exemple, de Comicmaster (són il·limitades les aplicacions que permeten crear còmics), o el cas també de Joomag, amb què es pot crear fàcilment una revista en línia; 4) solem trobar espais a la xarxa per cobrir moltes funcions comunicatives que abans resolíem d'altres maneres: preguntar, engegar un debat (Blurt.at), compartir pensaments (KillerThoughts), formular desigs (Wishlistr) o fins i tot donar les gràcies públicament a algú (Zankias); 5) em semblen interessants també les eines o els espais que ens permeten diferir la lectura, ja que es tracta d'una operació constant en la infosaturació en què vivim: els marcadors socials i la selecció de feeds o piulades destacats, per exemple, van en aquesta línia. O eines com Magazinify, que ens permet marcar els articles que no tenim temps de llegir, els quals podem rebre periòdicament convertits en fitxers pdf; 6) són rellevants, també, les mil i una eines que ens permeten crear mapes conceptuals o altres traduccions gràfiques dels nostres pensaments; 7) són decisives totes les eines que permeten la remescla de continguts (barreges de mitjans o creació de subtítols, entre moltes altres), abans ben complexa, o el reciclatge de produccions. Observeu, per exemple, Mindflash, que ens deixa crear recursos en línia amb materials que ja tinguem fets; 8) es poden destacar també les eines que permeten o faciliten la ubiqüitat dels continguts de la xarxa, començant per certs widgets. Una aplicació com Embedarticle, per exemple, facilita que els textos propis siguin inserits en altres llocs; 9) són interessants eines que ens permeten extreure continguts rellevants del context en què es troben (Wozaik); 10) es poden destacar eines que ens permeten reduir la dispersió de la xarxa, com Trailmeme, que ens ajuda a relacionar gràficament webs que nosaltres considerem relacionades. Les noves pràctiques lletrades a la xarxa són, veritablement, inexhauribles i mutants i creixen exponencialment. L'única actitud possible és residir a la xarxa, descobrir i experimentar.

27.12.10

[596] Bones pràctiques d'acolliment lingüístic

Aquests darrers dies al màster d'ensenyament de català per a l'acolliment lingüístic hem parlat de bones pràctiques. Vaig presentar la sessió amb una definició de bona pràctica i amb una indicació dels llocs on es podien localitzar bones pràctiques d'acolliment, sobretot en l'àmbit català però sense perdre de vista el marc europeu. A continuació, vaig donar unes pautes per a l'anàlisi de bones pràctiques d'acolliment lingüístic, una graella de reflexió sobre els aspectes més importants relacionats amb la identificació i la valoració d'una bona pràctica. Em vaig proposar, d'altra banda, mostrar un bon grapat d'experiències en un sentit ampli de la paraula que poguessin ser considerades bones pràctiques (campanyes, publicacions en formats i suports ben diversos, iniciatives, exposicions, etc.). Vaig proposar als alumnes del màster una possible classificació en deu grans grups de les bones pràctiques analitzades, que va ser la següent: 1) iniciatives sobre el codi (especialment les més innovadores); 2) activitats i projectes relacionats sobretot amb la competència intercultural i l'augment de la consciència lingüística; 3) iniciatives relacionades amb l'emergència de vivències lingüístiques de la població immigrant; 4) activitats de voluntariat o de suport humà personalitzat, sobretot basades en la conversa; 5) activitats de formació de les persones que intervenen en l'acolliment lingüístic; 6) iniciatives d'acolliment lingüístic al món del treball; 7) iniciatives impulsades pels governs locals; 8) iniciatives adreçades a col·lectius específics de la immigració (dones, per exemple, o persones d'una determinada procedència geogràfica o lingüística); 9) iniciatives relacionades amb la traducció, la interpretació i la mediació de les llengües de la immigració; 10) activitats en l'àmbit (crucial) de la salut. Sota aquests deu grups, vam encabir una setantena d'experiències d'acolliment lingüístic, en les quals d'una manera més o menys directa la llengua jugava un paper important. Vaig deixar de banda les iniciatives més conegudes, o aquelles que han comptat amb un suport més explícit i de més nivell, i totes aquelles que no s'adreçaven a adults. L'assignatura es tancarà d'aquí a uns dies amb l'anàlisi per part dels alumnes d'una bona pràctica que han d'escollir.

25.12.10

[595] Contra la sentència del Tribunal Suprem

Aprendre llengües se suma al rebuig frontal de la majoria de la societat catalana a la sentència del Tribunal Suprem contra la política educativa catalana, que insta el govern a modificar el sistema educatiu per fer vehicular, també, la llengua castellana. Es tracta d'una mesura que en lloc de provar de donar resposta a casos concrets, com pertocaria, pretén modificar un sistema educatiu d'èxit, la immersió lingüística al nostre país, un sistema reconegut arreu i que s'experimenta amb notables resultats a diversos indrets del món. Si bé no hi queda garantit l'ús del català, el sistema assenta unes bases ineludibles de coneixement de la llengua pròpia del país en tots els nens i nenes catalans, sense distincions ni separacions. La sentència és una veritable agressió a la voluntat majoritària de la ciutadania i una agressió a una mesura mínima de preservació de la diversitat. Una salvatjada. Preocupa (i molt) que els grans partits d'àmbit català treguin ferro a la qüestió. Es tracta d'una iniciativa clara i directa que és el preludi de noves iniciatives. No ens enganyem. És l'hora de la insubmissió, sí. Però no de la dels ciutadans, que fa molt de temps que exercim la insubmisssió. Ara és l'hora de la insubmissió dels polítics que ens representen. O d'oblidar-los per sempre.

22.12.10

[594] El discurs institucional de Nadal: un gènere

L'última classe abans de Nadal ha de ser per força una mica especial. Com que ens trobem analitzant els gèneres del discurs oral, acadèmics i no acadèmics, obrirem la porta a un gènere curiós, l'execució del qual és ben poc democràtica, ja que és reservat a unes poques persones: el discurs institucional de Nadal que solen fer els màxims representants de la vida política (el rei d'Espanya, els presidents Pujol, Maragall i Montilla aquests darrers anys, etc.) per a tot el populatxo. ¿Un gènere, el discurs institucional de Nadal? Doncs sí. Un gènere tan consolidat que té unes característiques pròpies. Un gènere que ha generat innombrables paròdies humorístiques que omplen la xarxa que fan difícil fins i tot trobar les versions primigènies. El discurs institucional nadalenc 1) es fa sempre davant una bandera, 2) sol incorporar elements d'harmonia i escalf humà com una llar de foc en funcionament, una foto familiar, un arbre guarnit, un retall de pessebre; 3) sol presentar-nos un únic personatge protagonista en general assegut i gairebé sempre quiet com un estaquirot; 4) sol tenir unes característiques lingüístiques molt previsibles. Entre aquestes característiques l'ús d'uns temps verbals de passat immediat i de futur; l'ús de lèxic que expressa la idea de desig i esperança; l'ús d'una retòrica que cerca l'enfortiment d'un sentiment col·lectiu (referències al nom del país, o al gentilici, ús d'una primera persona del plural que reflecteix la comunitat des de la qual el polític parla, expressions de l'estil de “benvolguts compatriotes”); formes verbals d'obligació que marquen la pauta d'actuació per a l'any nou; presència d'adjectius axiològics per referir-se als esdeveniments de l'any; ús d'un lèxic característic fet de les paraules que expressen grans fenòmens socials (crisi, terrorisme, immigració, violència, educació, etc). És curiós que les paròdies humorístiques fetes de retalls de les intervencions fins a generar frases còmiques o absurdes no facin perdre algunes de les característiques clau dels discursos, no alterin, a grans trets, el gènere: els personatges parodiats són absurds, però continuen actuant pràcticament igual. Si crida l'atenció que acceptem naturalment la manipulació verbal, encara em sorprèn més que acceptem un llenguatge audiovisual impossible, fet d'apropaments i allunyaments constants tot cercant a base de retalls la composició de la frase divertida. Deixo algunes mostres de vídeos amb discursos de Nadal humorístics per començar bé les vacances (del rei: 1, 2, 3), de José Montilla (1, 2) o d'altres personatges (1). I n'insereixo, finalment, un del monarca:


20.12.10

[593] Nous gèneres de discurs: presentar un ponent

Fa deu dies vam convidar a la UAB Jordi Adell, director del CENT de la Universitat Jaume I de Castelló i professor d'aquella mateixa universitat. Adell és expert en les qüestions relacionades amb la incorporació de la tecnologia a l'educació i prou conegut a la xarxa entre les persones que comparteixen inquietuds per les noves maneres d'ensenyar i aprendre. La conferència va ser molt interessant. El cas és que em va tocar presentar la intervenció que li havíem demanat, sobre el rol del professorat d'idiomes en l'ensenyament de les competències digitals als alumnes universitaris. Al moment de preparar unes paraules brevíssimes de presentació em vaig adonar que no hi ha cap gènere de discurs que resisteixi ja l'embat de la cultura digital i les seves noves formes. Fa un temps hauria pogut dir perfectament: "És un plaer presentar-vos Jordi Adell i tenir-lo avui aquí entre nosaltres. Intervindrà a continuació i al final obrirem un debat entre els assistents..." (etcètera). Però ja res no és el que era. La presència de Jordi Adell és constant a la xarxa per a tots els que vulguem seguir els espais des d'on concreta la seva identitat digital assíduament (Twitter, blocs, xarxes socials). Presentar algú, doncs, ja és segons com es miri un anacronisme: el públic assistent pot gaudir constantment de la presència del ponent i pot tenir-lo molt i molt present fins al punt que l'acte presencial sigui ben bé una anècdota. Adreçar-se només als assistents presencials a l'acte, com fèiem tot just fa uns anys, hauria estat també inadequat: la conferència d'Adell era retransmesa i em consta que eren també assistents persones que es trobaven a centenars de quilòmetres. Així doncs, posar l'èmfasi en l'aquí tampoc no hauria estat oportú. Insistir en el moment present en què es duia a terme la conferència, d'altra banda, hauria estat un altre error: els actes ja no són, com abans, efímers, o ho són molt menys. La conferència d'Adell circularà enregistrada a la xarxa força temps i algunes persones participaran de l'acte comunicatiu temps més tard de l'ara de la realització. Molt sovint, d'altra banda, els ponents pengen les seves presentacions a la xarxa dies abans d'exposar públicament les seves idees. Què se n'ha fet de l'ara, tan decisiu abans i tan complementari ara? Provar de regular els moments de participació, d'altra banda (un torn de debat al final) va esdevenint també un gest absurd si tenim en compte els piuladors de Twitter presents a l'aula o absents, que segueixen la conferència des de casa seva o des de la feina. Presentar algú ja no és el que era. Els gèneres de discurs estan canviant enormement a remolc de les noves pràctiques a la xarxa. Si no ens espavilem, aviat no reconeixerem res.

18.12.10

[592] Esmorteir el discurs

Conèixer bé el lèxic, les estructures gramaticals o adequar-se al registre i a la formalitat oportuns a cada situació comunicativa no és suficient per tenir èxit en els nostres actes de parla quotidians. És possible que amb un bon coneixement del codi puguem, a més de llegir i comprendre discursos orals, transmetre i intercanviar informació amb els nostres interlocutors, però no és segur que aconseguim el nostre objectiu comunicatiu. I, al cap i a la fi, aquesta és una de les metes fonamentals quan ens comuniquem. Hem d'intentar que la interacció amb els altres sigui satisfactòria, és a dir, que la relació entre nosaltres i el nostre receptor o la nostra audiència reuneixi unes condicions òptimes perquè el nostre missatge aconsegueixi el seu fi: informar, convèncer, prohibir, suggerir, avisar, etc. Són múltiples els aspectes que s'han de cuidar des d'aquest punt de vista. Ens centrarem avui en un, les estratègies per esmorteir el discurs. De vegades és oportú dir una mica menys del que voldríem dir, perquè les nostres paraules, precisament, facin el seu efecte completament. Ho podem aconseguir frenant les nostres frases amb elements quantificadors minimitzadors, fent alguna volta discursiva o fent servir eufemismes (vegeu l'entrada que hi he dedicat a Aprendre llengües), o evitant utilitzar el llenguatge negatiu. Si volem que les nostres ordres o peticions a altres persones tinguin una resposta adequada, és convenient també amortir-les incloent de vegades la petició de disculpes, plantejant a la nostra formulació la hipotètica situació de no acceptació de l'ordre, utilitzant verbs i adverbis modals, etc. Altres vegades ens pot convenir esmorteir les nostres afirmacions o conviccions per no aclaparar el nostre interlocutor o la nostra audiència o no imposar-li el nostre punt de vista amb una força excessiva, fet que podria deteriorar la imatge de qui ens escolta o generar-li incomoditat: l'ús controlat d'expressions de dubte i de probabilitat pot ser oportú en aquest cas (amb determinats verbs i adverbis, per exemple), o fer servir fórmules que redueixin la nostra responsabilitat única en l'afirmació, situant-la, per exemple, en un context d'pinió més ampli o compartit amb altres persones. També les fórmules que accentuen la idea de la nostra sinceritat en la comunicació poden fer més fàcil d'acceptar la nostra opinió convençuda als nostres interlocutors, encara que cal controlar l'abús de les formes de l'expressió de la sinceritat i de la franquesa al nostre discurs, ja que la seva proliferació, a manera pràcticament de tics lingüístics, els resta tota l'efectivitat. Esmorteir les nostres paraules, doncs, amb determinats recursos lingüístics, és una estratègia necessària al nostre discurs. La comunicació eficaç passa per saber desplegar adequadamente recursos como els que he indicat. [Aquest apunt es publica també a Ejercicio de inglés.]

13.12.10

[591] Preservar la imatge

La gestió de la imatge en la comunicació, de la nostra i de l'aliena, és un aspecte fonamental per a l'èxit en els nostres actes de parla. No parlo de voler sortir a la foto, o de voler-hi sortir bé, sinó de tenir els recursos per gestionar la necessària preservació de la nostra imatge com a emissors i de la imatge dels nostre receptors o de les persones que esmentem en el nostre discurs. Tothom vol que la seva imatge quedi lliure de qualsevol possible erosió. Aquesta gestió no és pas fàcil, perquè les situacions que potencialment amenacen la imatge són pertot arreu i no sempre és senzill desimboldre-s'hi: en tot moment opinem sobre els altres o les seves obres, donem ordres, aconsellem, etc. Si allò que perseguim és danyar la imatge dels altres, ferir, desacreditar, rebaixar, desqualificar, insultar, és probable que aconseguim sense dificultat el nostre objectiu. Lamentablement els mitjans ens ofereixen programes que duen a escena persones que no tenen altre objectiu que saltar-se al coll i provar de destruir-se públicament. Tot i que aquí també es poden aplicar estratègies linguístiques, en general l'acarnissament verbal contra algú altre sol fluir prou bé. Si veritablement volem preservar la imatge i, sobretot, no danyar l'aliena, solem disposar de tres recursos molt emprats en la comunicació oral: 1) esmorteir el que diem, atenuar-ho, en una línia d'actuació proactiva; 2) esmenar el que diem amb estratègies de reparació o compensació; 3) fer servir elements intensificadors de la nostra adhesió, suport, acord amb el nostre interlocutor. Imaginem que volem dir-li a algú que treballa per nosaltres que s'ha de posar a fer feina immediatament (acte que podem considerar sens dubte potencialment amenaçador). Podem optar per esmorteir o atenuar el missatge: “Sempre et costa una miqueta arrencar, oi?”. O podem optar per una reparació que incorpora, en aquest cas, elements intensificadors: “Realment et costa posar-te a treballar, encara que quan t'hi poses s'ha de reconèixer que ho fas molt bé”. Si el que volguéssim fos destruir la imatge de l'altre ens podria ajudar un vídeo com el següent:

[590] Assertivitat i cortesia

Un altre cas clar per dur a l'aula d'expressió oral, per a l'anàlisi, és el de Guardiola. L'estil comunicatiu de l'entrenador actual del F. C. Barcelona encaixa del tot amb el que esperaríem de les persones públiques, que són models socials i, com a tals, persones amb una enorme responsabilitat damunt el que pugui fer o pensar la ciutadania: les paraules desmesurades d'un d'aquests models socials poden encendre una multitud. No hem d'oblidar que les conferències de premsa entre entrenadors i periodistes no són precisament situacions plàcides i de fàcil gestió per als entrenadors, perquè els grans clubs de futbol són plens d'arestes explosives sobre les quals els periodistes sempre volen saber més. Al vídeo que insereixo Guardiola té la responsabilitat de comentar la lesió que un altre jugador ha produït al millor jugador del Barça, afer no precisament senzill. Una de les qualitats principals de Guardiola a les conferències de premsa és la conjugació de la cortesia amb l'assertivitat. Un discurs excessivament cortès acaba sent un enfilall de fórmules buides que perd el sentit: vetllar a ultrança perquè la interacció entre persones se salvi acaba liquidant la possibilitat de transacció informativa. En el cas de Guardiola això no passa mai: hi trobem seguretat i autoritat i, alhora, cortesia. Equilibri, doncs. Si observem el vídeo de la seva intervenció hi detectem: fermesa (“jugarà quan estigui bé”) i denúncia (a tot no s'hi val), una alta consciència de la responsabilitat que té (“el nostre missatge arriba a nens, arriba a gent gran”), un objectiu de preservació de la imatge de la persona que ha lesionat el jugador del Barcelona (“no va amb mala intenció”; “estoy convencido de que al jugador (…) le sabe mal”) i diversos mecanismes d'atenuació (fixeu-vos, per exemple, en els “sincerament”, marcador de franquesa en el discurs). Aquesta intervenció de Guardiola és, ben mirat, un gran acte d'atenuació: ben lluny de criminalitzar el jugador que ha lesionat Messi, l'entrenador del Barça desvia la reflexió cap a la naturalesa del futbol (aquestes coses passen i passaran en el futbol) amb un punt de denúncia, però sense focalitzar en l'acte concret.

8.12.10

[589] Contra l'estil comunicatiu de Mourinho

L'estil comunicatiu de J. Mourinho, entrenador del R. Madrid, és una escola constant de descortesia que no podem desaprofitar a les nostres aules. Qualsevol intervenció seva es pot comentar des del punt de vista de la preservació de la imatge i de les normes de cortesia que estudia la pragmàtica. El vídeo que insereixo al peu d'aquestes línies, per exemple, no té rebuig. Exemplifica, entre altres aspectes: 1) la falta de respecte cap als límits d'un acte de comunicació compartit, una conferència de premsa amb els periodistes: Mourinho tanca l'acte quan ell vol, aixecant-se i marxant (vulneració de la cortesia normativa, protocol·lària); 2) el deteriorament constant de la imatge dels interlocutors, els periodistes que l'atenen fent la seva feina, dient-los que no actuen adequadament, no responent la pregunta que plantegen i indicant-los què és el que haurien d'haver preguntat; 3) el deteriorament de la imatge d'un jugador del seu equip, Pedro Leon; tot i que utilitza una fórmula de cortesia (estratègia d'intensificació) indicant que “es un óptimo jugador”, atenua de seguida l'afirmació recordant que ve d'un equip petit i utilitza comparacions amb grans jugadors (Maradona, Zidane, Di Stefano) que provoquen la hilaritat dels periodistes; 4) ús d'un to amenaçant i provocador i d'enfrontament (“vosotros no quereis saber quien son los diez más”; “vosotros no estais interesados en saber”); 5) ús de mirades, gestos (amb la mà damunt la taula o empenyent la cadira al final) i efectes paralingüístics (so de desafecció, per exemple) descortesos i d'un timbre crispat (agut); 6) ús de la ironia (“perfecto, perfecto”) i la paròdia (trucada telefònica); 7) immodèstia en la manera de parlar de si mateix no esmorteint en absolut la capacitat decisòria sobre el fet que Pedro Leon jugui (“si trabaja como me gusta a mi, más fácil que juegue”); 8) afirmacions impositives (“yo no tengo por que...” “tengo que”). Portarem Mourinho a l'aula, sens dubte, per parlar de la imatge i la cortesia lingüística en els actes comunicatius.

7.12.10

[588] Cortesia a l'expressió oral (i 2)

Tornem a les màximes de cortesia de G. Leech, que començàvem a exemplificar a l'entrada precedent, on mostràvem les màximes del tacte, de la generositat i de l'aprovació. En la situació descrita, podríem actuar de la manera següent si apliquéssim les màximes de la modèstia, l'acord i la simpatia. La màxima de la modèstia és aquella segons la qual maximitzem l'apreci cap a l'altre i minimitzem el propi:

Listen!

La màxima de l'acord és aquella segons la qual maximitzem l'entesa, l'acord, i minimitzem la diferència, el desacord.

Listen!

La màxima de la simpatia és difícil de gestionar, evidentment, si hem de comunicar fets greus o delicats o potencialment amenaçadors de la imatge de qui ens escolta. Consisteix a minimitzar l'antipatia i maximitzar la simpatia. Provem-ho d'aquesta manera, amb una metàfora, en la difícil situació plantejada:

Listen!

[587] Cortesia a l'expressió oral (1)

La cortesia és un aspecte fonanamental en els nostres discursos. A la xarxa (vegeu l'entrada que dedicava fa temps a la qüestió) i fora de la xarxa. En les intervencions orals és un aspecte clau, que cal saber gestionar, perquè no hi ha fórmules infal·libles. Vull dedicar un parell d'entrades del bloc a exemplificar les màximes de cortesia de G. Leech (1983), les màximes del tacte, de la generositat, de l'aprovació, de la modèstia, de l'acord i de la simpatia. Imaginem que volem dir a un alumne que el treball que ens ha fet és fluix. Com arrenquem? Com podem gestionar la nostra interacció perquè no es deteriori, sense sacrificar, lentament, la transacció, la comunicació dels errors que hi hem detectat? Exemplifico a continuació les sis màximes de Leech en el cas que acabo d'esmentar. La màxima del tacte és aquella segons la qual maximitzem el guany del nostre interlocutor i minimitzem el cost:

Listen!


La màxima de la generositat és aquella segons la qual maximitzem el benefici de l'altre i minimitzem el nostre:

Listen!

La màxima d'aprovació és aquella segons la qual maximitzem l'elogi i minimitzem la crítica:

Listen!

Vetllar per assuaujar l'amenaça potencial del nostre discurs no ens ha d'impedir, amb tot, comunicar el que volem comunicar. Continuarem amb les altres tres màximes de Leech.

3.12.10

[586] Estratègies de memòria en l'expressió oral

La memòria no ha gaudit darrerament del prestigi que tenia temps enrere i alguns educadors l'han posat en quarantena en els aprenentatges. El motiu ha estat reivindicar un aprenentatge no basat en la rèplica, sinó en la creativitat, el pensament reflexiu i l'exercici de la crítica. No hi ha raó, però, per bandejar la memòria (vegeu, per exemple, l'entrada que dedicàvem dies enrere a les estratègies per reforçar la memorització del vocabulari). Les estratègies de memòria poden ser un ajut fenomenal, també, a l'hora de comunicar les nostres idees en públic, si optem per no llegir-les o per dependre poc d'un guió. ¿De quina manera podem recordar un text que hem d'expressar oralment, fins i tot un text llarg i complex? ¿De quina manera podem recordar amb seguretat el fil d'un discurs, la seva progressió, sense oblidar-ne etapes? Els clàssics (Ciceró, per exemple), molt avesats a l'oratòria basada en la memorització, tenien ben estudiada aquesta qüestió i molt desenvolupades les tècniques per respondre-hi. Una de les possibles fórmules és no haver de recordar el recorregut del nostre text, sinó col·locar el nostre discurs en recorreguts que ja coneguem. La vida de qualsevol persona és plena d'itineraris que es podrien recórrer a ulls clucs, de circulacions rutinàries per espais propers que es coneixen amb tots els detalls. L'estratègia és clara: ancorar les etapes del discurs en aquests itineraris. Imaginem que volem fer un discurs sobre l'anorèxia, amb tres idees o etapes (degudament expandides): 1) l'anorèxia creix, 2) en tenen la culpa els mitjans de comunicació, 3) la família i l'educació poden ajudar a frenar-ne l'expansió. Necessitem un camí amb tres moments als quals vincular les tres idees per mitjà d'associacions fortes, originals, indestructibles. Ens cal trobar, per començar, un itinerari familiar. Si cada dia sortim de casa (1) i anem a comprar el pa (2) i després el diari (3), ja tenim un camí fet aprofitable. Ens falta només associar casa amb creixement de l'anorèxia, forn de pa amb mitjans de comunicació i quiosc amb família i educació. Imaginar el forn ple d'unitats mòbils i periodistes que gairebé no ens hi deixen entrar, com si hi hagués caigut la grossa de Nadal, ens resol el segon moment del discurs. Visualitzar la nostra família i els mestres que hem tingut al llarg de l'escolarització, tots junts, fent cua al quiosc, ens resoldria, per exemple, el tercer estadi. No ens ha de fer por que les imatges que fem servir freguin l'excentricitat. Al contrari: allò que és ridícul i grotesc fa més profund el solc del record. Les imatges anodines, quotidianes, en canvi, són molt més difícils de recordar. Vet aquí, doncs, una estratègia per al record dels discursos que ens pot fer reeixir en la nostra activitat d'expressió oral. Una estratègia utilitzada a desdir pels clàssics que no ha perdut gens de vigència: no inventar recorreguts per als nostres discursos (ja en posseïm molts) i crear associacions mentals poderoses que lliguin les idees amb els llocs d'aquests itineraris escollits que ja coneixem. [Aquest apunt es publica també a Ejercicio de inglés.]

1.12.10

[585] La protecció del dariya

Em fa una il·lusió especial accedir de la mà de Verónica Rivera a saber de la situació lingüística de Ceuta, ben desconeguda per la majoria de nosaltres. M'escrivia fa uns dies dient-me que compartia la visió que donava de les llengües en una entrada recent del bloc, i expressava el suport al dariya a Ceuta i la necessitat d'un PEL obert a totes les llengües, també les més properes, que tant ens costa de veure i valorar. Li he demanat unes línies sobre la qüestió del dariya a Ceuta, per als lectors d'Aprendre llengües, que m'ha enviat molt amablement. Les tradueixo: "Ceuta és una ciutat autònoma amb unes característiques lingüístiques molt peculiars i desconegudes a la resta de l'Estat espanyol. A Ceuta és tan fàcil sentir una frase en castellà com una altra en dariya, ja que aquest dialecte de l'àrab és la llengua materna d'un gran segment de població (aproximadament el 42 % de la població total i el 70 % de l'alumnat d'educació infantil i primària). El dariya o àrab de Ceuta és un dialecte de l'àrab amb trets propis de les parles de muntanya del nord del Marroc i amb una gran quantitat d'hispanismes al seu cabal lèxic. En el context sociolingüístic actual, el bilingüisme dels habitants de Ceuta es caracteritza per ser subtractiu o de pèrdua, adscrit o primerenc, bicultural (hi ha una doble identitat cultural), secundari (l'aprenentatge del castellà es produeix en institucions acadèmiques) i, molt sovint, equilibrat. Una adequada política lingüística de protecció del dariya podria fer que les experiències subtractives es transformessin en experiències additives. L'alternança de codis també és molt freqüent i s'ha erigit en un nou sistema de comunicació per a bona part de la població bilingüe, que intenta d'aquesta manera afermar una identitat pròpia (no espanyola occidental cristiana i no àrab marroquina)". Moltes gràcies, Verónica. No deixis d'informar-nos de tot el que consideris oportú.