[865] S'aprèn als MOOC de llengua?

Que l’ensenyament i l’aprenentatge de les llengües estan experimentant canvis radicals és un dels motius de l'existència d’aquest bloc. Que servir (o autoservir-se) llengües als usuaris és una experiència radicalment nova és un fet, perquè les lògiques d’aprenentatge s’estan modificant vertiginosament. L'únic que impedeix el progrés són ja la inèrcia i els interessos creats. Fa un parell d’anys que seguim el fenomen dels MOOC, els cursos massius gratuïts llançats des de plataformes com ara la ben popular Coursera, que ja té més de dos milions i mig d'estudiants. Com ja es podia preveure, també l’àmbit de les llengües ha aparegut dins aquestes noves formes de formació, encara que lentament. Trobo a la plataforma de MOOC Miríada X, per exemple, diversos cursos gratuïts com per exemple un curs d’anglès professional de dotze setmanes de duració (m’hi acabo d’inscriure), o un altre d’iniciació al lèxic anglès o també un altre d’alemany per a hispanoparlants (nocions fonamentals) que no requereix coneixements previs i que introdueix als aspectes clau de la llengua alemanya. Cal projectar damunt aquests nous sistemes formatius una mirada hipercrítica, naturalment, de base pedagògica (com no pot ser d’altra manera). I entendre que rere aquesta mena de cursos (com rere les estratègies de materials oberts) hi ha mòbils de màrqueting, estratègies de venda. Però alhora es fa imprescindible entendre que l’autoservei de les llengües no depèn ja de la geografia i que, sense públics captius, la qualitat ha d’esdevenir el criteri bàsic per a la decisió dels aprenents. El curs d’anglès professional a què m’acabo d’inscriure comença demà. Mirarem quina arquitectura té i què s’hi pot aprendre. [Agrairé tota mena de comentaris de persones amb experiència d'haver participat en MOOC de llengües.]

[864] Arquitectura d'espais per aprendre llengües

Aquests darrers dies he llegit La comunicació en els espais virtuals. Enfocaments i experiències de formació en línia (Barcelona: UOC, octubre 2012), coordinat per Begoña Gros i Xavier Mas, un recull de textos interessants de reflexió sobre els entorns virtuals per aprendre. No tan sols llengües, però també llengües. Dos dels articles del volum, el de C. Appel i el de J. Hopkins exposen experiències en l'àmbit específic de l'ensenyament i aprenentatge de la llengua, en què la comunicació en l'espai virtual és, potser encara més que en altres matèries, decisiu. És evident que amb la popularització i la vivència quotidiana de la digitalitat l'espai circumdant se'ns ha fet complex, i també l'espai de l'aprenentatge. Tant, que fins i tot els noms per designar-lo han canviat cercant la manera d'ajustar-se a la complexitat. Parlem més que mai de zones obertes com espais per aprendre o, encara més, d'entorns d'aprenentatge. La decisió sobre les característiques d'un entorn d'aprenentatge ja no es deu al saber fer d'un arquitecte professional, sinó que és ara un espai que han de crear els experts en la tecnologia de la mà dels pedagogs, en el cas de decisions institucionals, però també aprenents apoderats. L'entorn no és ja un simple espai-lloc, sinó més aviat un poderós espai-node (C. Suárez), un sofisticat resultat d'enginyeria, flexible i mutant. Davant la riquesa potencial d'aquests nous espais d'aprenentatge, la reflexió és més que mai imprescindible i l'arquitectura ha de ser molt sòlida, encara més perquè és semiinvisible. Cap de les característiques de l'espai per aprendre en virtualitat no és insignificant. Totes les opcions reflecteixen plantejaments pedagògics (conductisme, socioconstructivisme, connectivisme?). En els nous entorns per aprendre la comunicació (diguem-ne interacció, diguem-ne col·laboració entre aprenents, diguem-ne construcció del coneixement) és l'autèntica clau de volta dels processos d'aprenentatge. Per això és essencial la reflexió sobre la comunicació en aquests entorns, com la que ens proposen les experiències aplegades a La comunicació en els espais virtuals. Perquè cal poder definir amb claredat el sentit, les característiques tècniques i les funcions i les implicacions pedagògiques de les opcions comunicatives per les quals s'opta en la configuració dels entorns d'aprenentatge (com han de ser els fòrums? Com assegurem que s'hi produeix interacció d'alt nivell? Cal? Com han de ser els espais col·laboratius? Com han de ser els espais de comunicació de veu i imatge amb sincronia, per garantir experiències d'èxit?). Fins i tot en els aprenentatges menys formals, a què els aprenents ens hem llançat combatent el monopoli del saber reglat, s'aprèn més i millor amb criteris i decisions que ens ajudin a organitzar l'atzar, entre les quals les comunicatives són fonamentals. 

[863] Tot ampliant el diccionari

Aquests darrers dies he ampliat el diccionari personal al diari Ara amb diversos substantius que connecto, sobretot, amb la vida política o altres fets d'actualitat. La raó? El joc, el plaer de manipular les paraules i també de generar petits motius de reflexió de base lingüística. I l'aprenentatge. Darrerament he definit les paraules següents: sotsobre (a propòsit dels sobres que han circulat entre la classe política de dreta), filtre (sobre les filtracions interessades de documents), presumpció (sobre la corrupció), reconstitució (a propòsit de la Constitució espanyola), troncal (sobre la llei Wert i el tractament que fa de la llengua catalana a l'escola), Jonquera (sobre la funció del polític republicà), frustració (a partir del discurs antisobiranista), precipitació (a propòsit d'un fet concret de la situació política dels EUA), envàs (a propòsit de la recent i tan controvertida campanya de reciclatge dels envasos), oxímoron (sobre els límits de la contradicció: entre la bellesa i la repugnància) i aixeta (sobre una metàfora recent de la vida política). Llegiu alguna de les propostes, si us ve de gust.

[862] Ensenyar i aprendre amb tecnologia

Aquests dies he llegit el text d'A. W. Bates i Albert Sangrà La gestión de la tecnología en la educación superior (Barcelona, Octaedro-ICE UB, 2012), una  obra que duu el subtítol Estrategias para transformar la enseñanza y el aprendizaje. La mirada dels autors sobre la qüestió és àmpliament fonamentada i parteix de l'anàlisi d'un reguitzell de casos d'arreu del món i d'una àmplia trajectòria en l'estudi de la gestió del canvi tecnològic a les organitzacions. El diagnòstic dels autors sobre la gestió de la tecnologia en l'educació postsecundària no és satisfactori: la tecnologia no se sol gestionar i planificar bé a les universitats, ni les decisions se solen prendre amb coherència i en els àmbits adequats, ni hi ha idea clara dels costos de la formació amb tecnologia, ni hi ha una bona governança dins les institucions d'ensenyament superior sobre la qüestió, amb les estratègies adequades i un combat prou reeixit contra les inèrcies arrelades en l'estàtica cultura organitzativa. La universitat, en general, suspèn en aquesta matèria que és fonamental, lògicament, perquè l'alumnat pugui desenvolupar-se d'acord amb les noves competències que reclama la societat del coneixement. La majoria de vegades els canvis cap a la incorporació de la tecnologia són sobreposats i no s'arrelen en les polítiques de la institució ni responen a visions holístiques. I, sobretot, no transformen veritablement d'una manera innovadora l'ensenyament i l'aprenentatge. Davant la incapacitat de les universitats, els autors proposen solucions (fins i tot arriscant-se a baixar a les concrecions) sempre dins la confiança que la universitat ha de respondre al repte que té plantejat. Si pensem en les llengües dins les universitats, i encara de manera més general dins les organitzacions d'ensenyament, ens adonem que el repte és també enorme i que les decisions no són senzilles per diversos motius: cal trobar l'equilibri entre les opcions organitzatives i el respecte per la llibertat individual del docent; cal saber trobar un lloc per a l'expansiva tecnologia sense control, en el núvol, o com a mínim reconèixer-li un espai; cal veure on se situarà la informàtica mòbil i l'aprenentatge informal d'idiomes; cal afrontar el repte de capacitar l'alumnat per a la comunicació digital en l'ensenyament de les llengües; cal un pla ambiciós de capacitació del professorat (allò que demanen Sangrà i Bates per al professorat universitari) en tots els aspectes tecnològics, una formació que permeti que les decisions sobre tecnologia s'instal·lin en un terreny fèrtil.

[861] Per què aprendre llengües alternatives?

Fa uns dies m'arribava aquest vídeo realitzat per Ana Pérez i Marina Presas en què quatre professores de diversos centres expliquen per què cal aprendre llengües, no precisament les llengües que ja no cal explicar al gran públic que és bo conèixer, sinó algunes llengües alternatives com el xinès, el rus, l’àrab i el japonès. Tots els serveis d’idiomes es troben en la situació de fer veure la importància de l’aprenentatge (si més no) d’algunes de les seves llengües. En el cas del vídeo es tracta de professores de la Fundació Institut Confuci de Barcelona (la professora ens parla en aquest cas del xinès i destaca els motius de negoci i els motius culturals per a l’aprenentatge); d’Idiomes UPF (la professora ens parla del rus i es refereix a poder connectar amb tota l’àrea de les llengües eslaves i de la possibilitat que dóna conèixer el rus d’entrar en contacte amb el turisme d’aquesta procedència...); EOI Drassanes (la professora aquí ens parla de l’àrab i els motius d’aprenentatge que destaca són: perquè s’ha viatjat a un país àrab, per feina, per cultura, per literatura...) i finalment Kingsbrook Idiomes (la professora es refereix al japonès i destaca l’interès cultural en l’aprenentatge). Més enllà dels arguments racionals més o menys utilitaris presentats al vídeo (eixampleu-los, si voleu, amb la reflexió sobre la llengua personal adoptiva d'A. Maalouf de què parlàvem fa més de quatre anys a Aprendre llengües), l’aprenentatge de llengües és una garantia d’obertura de la ment, d’exercici de la flexibilitat, de voluntat de descentrament. Un exercici constant d’algunes de les condicions bàsiques per habitar aquest segle. Aprendre llengües (sempre alguna llengua i sempre més a fons la pròpia) és sobretot una actitud vital. 

[860] Embarbussaments

Llegeixo l'obra d'Ignasi Clarà El llibre dels embarbussaments (Barcelona: Pòrtic, 2012), un text que fa passar una bona estona. Es tracta d'un recull de divertits jocs de paraules en català. Més enllà de permetre'ns el joc, el volum és també un recurs per ensenyar i aprendre llengua, perquè sovint els embarbussaments es basen en l'al·literació d'uns sons i es poden aprofitar, doncs, lúdicament, per ensenyar-los. El text ordena els embarbussaments, precisament, no pas alfabèticament, sinó pels sons amb què juguen (a la F, per exemple, trobem entre altres "Que fi que fa el cafè el cafeter Delfí"). El llibre de Clarà recull més de cinc-cents embarbussaments i jocs. N'hi trobem de tota mena: des dels més populars ("Setze jutges..."; "En Pinxo va dir a en Panxo..."; "Barcelona sona si la bossa sona. Però tant si sona com si no sona...") fins a altres de més locals ("Estic a Estac, a Estac estic..."). Des de breus i punyents ("El nét va net") fins a altres amb un cert aire narrratiu superrealista ("Una vella seca, meca, cucurutxuda, sorda i cega va tenir tres néts secs, mecs, cucurutxuts..." o la cèlebre "Una polla xica, pica pollarica, camacurta i becarica...", immortalitzada per Dalí i que Quim Monzó va utilitzar fa uns anys al seu memorable discurs a la Fira del Llibre de Frankfurt). No hi falten els que juguen amb els números o esdevenen sopes de vocals, ni tampoc els que amaguen trampes mortals (¿qui pot evitar acabar dient colló o collons mentre diu ràpidament "A Rubí cotó collí i a Rubó collí cotó" o "De genollons, genollons, collia collia. De genollons, genollons, collia codonys..."?). I, entre molts altres de diverses tipologies, destaco també els que imiten la sonoritat d'altres llengües: el xinès ("Tinc tanta sang que a les cinc tinc son"), l'alemany ("Elàstics blaus mullats fan fàstic", a casa hi afegíem sempre: "Si es mullen es taquen"), el francès ("Pujar fa suar"), l'anglès ("L'ànec ha mort sense haver-hi hagut espeternec" o "En un got no hi pot haver-hi hagut vi bo..."), el gallec ("Guaita, minyó, la gaita de nyigui-nyogui"), l'italià ("Passi, passi, xitxarel·lo, faci moixoni i camini") o el llatí ("Anant amb els nuvis amb òmnibus, l'àvia sua"). Per acabar: el text d'Ignasi Clarà, que entronca amb la bibliografia precedent sobre el tema, ens obre de bat a bat les portes a recordar que la llengua és un espai generós i ampli on el joc té cabuda natural.

  

[859] Aprenentatge mòbil

Llegeixo Información en el móvil, de Natalia Arroyo (UOC, desembre de 2011). En deixo unes notes breus a Aprendre llengües, perquè es tracta d'una aproximació essencial al tema, directa, aclaridora i útil. Podríem dir que ens ajuda a assegurar que tenim clars els conceptes bàsics per deixar volar la nostra imaginació amb els fonaments ja posats cap al terreny específic de les possibilitats en el terreny de l'ensenyament i l'aprenentatge de llengües, espai en què la informàtica mòbil té un esdevenidor certament falaguer. El text d'Arroyo va a la idea i ens fa lliscar plàcidament per una reconfortant i informada superficialitat (perquè també esgota espigolar aquí i allà a la xarxa i haver d'estar calibrant sempre a quina profunditat volem arribar). Si tenim dubtes sobre els dispositius mòbils que hi ha avui dia, aquest llibre ens ho resol. Si volem saber quines característiques tenen, o quins sistemes operatius fan servir aquests dispositius, també. L'obra ens és igualment útil si ens fem preguntes com les següents: com afecta la web mòbil els nostres productes digitals?; com en pot condicionar les característiques?; tenim clar què són els codis QR, la realitat augmentada, la geolocalització i quins productes ens permeten treballar-hi? I també si volem conèixer les característiques principals de les aplicacions per a dispositius mòbils i poder decidir si ens interessa desenvolupar-ne, autònomament, o si creiem que les institucions relacionades amb l'ensenyament de llengües n'han d'estimular la creació (si voleu conèixer el meu punt de vista sobre aquesta darrera qüestió, doneu un cop d'ull al vídeo que vam desenvolupar amb una companya a la UAB fa uns mesos sobre el tema). Bona lectura.

[858] Comunicar 2.0

Llegeixo Comunicar 2.0: El arte de comunicar bien en el siglo XXI, de Filipe Carrera (Ed. Profit, 2012), guru de les xarxes socials a Portugal. És una obra que pot interessar sens dubte a totes les persones acostumades a reflexionar sobre allò que es relaciona amb la comunicació, les tècniques i els recursos per saber produir textos orals i escrits i els tipus de textos que fem servir regularment avui dia. Es tracta d'un text ple de consells útils, amb la veu d'un expert que ens explica que ha recorregut cinquanta països aplicant les seves tècniques de comunicació. El que podria ser una obra comercial sense més, com tantes n'hi ha al mercat sobre la comunicació eficaç adreçades a un gran públic, amb una pàtina fina d'explicació sobre la nova comunicació, és, però, més que això. A mi m'ha interessat per provar de veure com s'enfronta a la incorporació d'aquests aspectes anomenats 2.0, d'aquests trets que defineixen i condicionen la nova comunicació (nous dispositius, noves eines, noves pràctiques). I el text fa aquest pas amb solvència i ens parla d'un nou món comunicatiu amb una gran naturalitat, un bon tractament d'aspectes rellevants i una bona integració d'elements. Per exemple: es refereix als mapes conceptuals a la xarxa com si els haguéssim fet servir sempre; incorpora a l'explicació de l'estratègia comunicativa l'ús de les xarxes socials de manera significativa; parla de les presentacions no lineals amb programes del moment; tracta de la recollida de retorn per mitjà d'equips de votació electrònica a l'aula o la sala de conferències; reflexiona sobre l'audioconferència i la videoconferència i la forma de comunicar-s'hi adequadament (l'autor considera clau aquestes formes de comunicació en la conjuntura econòmica actual); parla del vídeo com una eina bàsica en comunicar; s'entreté en els mals usos habituals del correu electrònic. L'actitud general de Carrera al text és de donar suport a fer servir els nous mitjans i les noves formes de comunicació i d'encoratjar el lector a superar les barreres mentals en l'ús dels nous dispositius. Un aspecte no estrictament tecnològic que m'ha agradat del text són les referències a la comunicació davant audiències internacionals (aspectes de llengua i cultura) i davant les situacions difícils que es produeixen en parlar en públic. Comunicar 2.0 és un text, doncs, recomanable: directe, clar, fortament conatiu i amb la virtut de repassar els principals elements ja molt esbrossats de la comunicació oral i escrita aplicant-hi un bon vernís dels aspectes que configuren les noves maneres de comunicar-se.

[857] Estrangeries

Aquests dies he llegit El extranjero: Sociología del extraño (Madrid: Sequitur, 2012), que conté diverses reflexions clàssiques sobre l'estrangeria: de Georg Simmel (1858-1918), d'Alfred Schütz (1899-1959) i de Norbert Elias (1897-1990). He llegit els textos projectant-hi una mirada actual, amb els estudiants d'acollida lingüística al cap, sobretot els universitaris. L'estrangeria del segle XXI és diferent de la del segle XX. L'estranyesa i l'estranyament (no necessàriament relacionats amb cap immigració) semblen haver augmentat i governen la nostra vida social: d'una banda, convivim amb estranys a la mateixa escala, al mateix carrer, estem acostumats a ser anònims a les grans ciutats; d'una altra banda, veiem aquí i allà (a l'empresa, a l'aula, al barri, al partit polític...), l'exclusió intencionada, l'estranyament de persones en una societat en què els endogrups es defensen excloent com mai, sense escrúpols. L'altra estrangeria, la més convencional, ha canviat també molt. No parlo ara de vells i nous fluxos migratoris, ni de la mobilitat aparatosa i sovint penosa per sobreviure que és una realitat ben palpable a la nostra societat. Parlo de l'era tecnològica i de l'augment exponencial a l'estrangeria que aquesta ha afavorit. Simmel defineix l'estrangeria com la condició de proximitat d'allò llunyà. Ara gràcies a la tecnologia ha augmentat indubtablement la nostra exposició potencial, i també real, a l'estrany; tenim a l'abast més exterioritat que mai i res, potser paradoxalment, ja no ens resulta tan estranger. Ara tot allò humà (persones, països, costums, llengües...) se'ns ha aproximat extraordinàriament. És alhora allà (amb història) i ho podem tenir fàcilment aquí (sense història). Aquesta estrangeria que ha obert de bat a bat la xarxa ens dóna com mai la possibilitat de mitigar els efectes dels desplaçaments i de l'absència. Fins i tot del retorn, que sempre ho és a un espai i temps ja perduts, a una nova terra estranya. La xarxa, doncs, que ens obre a l'estrangeria, ens la fa més difícil. Esmorteeix el desconeixement, l'esqueixament i també la discontinuïtat (que diferent, per a un desplaçat, la correspondència epistolar del segle XX i la videoconferència del segle XXI, que permet no tallar amb res, no deixar que res es vagi fent massa estranger). I ara que, des d'aquest punt de vista, minva l'estrangeria, ens adonem com mai del seu valor. Necessitem l'estranger per experimentar el pas de l'abstracte al concret (per conèixer els individus que hi ha sota les abstraccions). Necessitem també l'objectivitat de l'estranger: la seva mirada lliure i desapassionada sobre allò que vivim sense veure-ho. I necessitem igualment la deslleialtat de l'estranger: l'observació irreverent cap a allò que constitueixen les nostres pautes culturals, el qüestionament sobre nosaltres que a nosaltres mateixos ens costa tant de formular.