VISITES


17.12.12

[851] Avancem amb el català

M. C. Escher
Avui vull fer un comentari de l'exposició Avancem amb el català, del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, que es pot visitar al Palau Robert fins al gener de 2013. L'exposició repassa trenta anys (de 1982 a 2012) de campanyes institucionals en suport de la llengua catalana des de la primera, la de la Norma, sense deixar de banda el suport de la societat civil a la normalització de la llengua. Sense aquest suport, indubtablement, les campanyes no haurien tingut cap mena d'èxit, perquè ben sovint s'han materialitzat gràcies a una implicació social molt elevada, a què les mateixes campanyes incitaven obertament ("Depèn de tu", "Tu ets mestre", "Encomana el català", etc.). L'exposició aconsegueix el seu objectiu amb solvència i amb una gran economia de mitjans. Ara: el fet que arreu hi hagi codis QR que ens permetin completar el que veiem in situ en altres indrets, a la xarxa, no ens impedeix considerar que l'espai de l'exposició és massa reduït i que la temàtica mereixeria més (amb permís de les retallades). La mostra, amb tot, és molt oportuna i presenta un bon treball de síntesi, encara que sembla adreçar-se massa a un públic adult entre coneixedor i reconeixedor (una persona jove, per exemple, o procedent d'un altre context, que no identifiqui Aina Moll, no pot entendre ni valorar les seves paraules: calia una llegenda identificativa al peu de certes imatges del vídeo). El repàs de la desena de campanyes institucionals es combina amb uns plafons temàtics que mostren el context on s'han desplegat les campanyes (legislació, institucions, recursos, ensenyament, mitjans de comunicació...) i s'arrodoneix amb un toc humà al vídeo que mostra el desenrotllament de les campanyes des dels ulls de protagonistes rellevants que alhora representen diversos angles d'observació i diverses generacions (Jordi Pujol, Miquel Calçada, Núria Feliu, Els amics de les arts...). Malgrat el contrapunt dels plafons, l'exposició segueix (tant la primera part com el vídeo) un plantejament cronològic que es concreta en la metàfora de l'escala: l'escala de la progressió cap endavant del català aquests darrers trenta anys. Observant aquesta escala de petits graons, de passos un rere l'altre, hom s'adona que la política lingüística catalana d'aquesta etapa de recobrament ha estat decidida, però moderada; pertinaç i alhora assenyada. Inútilment es cercaria als eslògans de les activitats mostrades la més mínima punta de risc. Quan un s'allunya del Palau Robert i retorna a l'exterior, on la política lingüística experimenta avui l'envestida més greu coneguda en aquests trenta anys, no pot deixar de preguntar-se amb una certa angoixa, després de tres dècades d'esforçada pedagogia, on duia (on duu) l'escala.