[606] Senat de fireta

Recordo que fa uns quants anys, en ple debat sobre l'ús de llengües al Senat (quants anys fa que sona sempre la mateixa música?), el diari Avui va publicar a tota pàgina un reportatge amb els usos lingüístics de diverses cambres parlamentàries europees de països amb situacions de multilingüisme. El tractament de la qüestió tenia sempre un nivell alt de sofisticació i de complexitat. No es pot afirmar alegrement que no sigui normal el que va passar ahir al Senat, on es van fer servir llengües oficials altres que el castellà. La situació, amb tot, tenia alguna cosa d'anormal. Per poc que hi pensem, no podem considerar gaire acceptable el que vam veure, l'escampada d'auriculars entre els escons. Un senador (recordeu els senadors romans les imatges dels quals ens han pervingut per la història i per la literatura, homes aciençats, amb els cabells ben blancs d'experiència i de saber) no pot ser un home o una dona qualsevol, un arreplegat, algú inculte o groller. Un senador és algú que ha viatjat, que sap un grapat de llengües, que té la ment oberta a altres i que té alguna cosa de model social. No és imaginable que senadors que saben castellà i gallec necessitin interpretació per seguir el català; no és imaginable que senadors que saben castellà, o castellà i català, necessitin ajut per entendre el gallec. Ni tan sols és imaginable que els senadors monolingües (encara hi ha algú monolingüe al segle XXI?) castellanoparlants no puguin escoltar i entendre gairebé tot el que es diu en català. Perquè no és una qüestió d'auriculars, amics i amigues, és una qüestió de parar l'orella i voler entendre. Invertim el pressupost de traducció i interpretació en l'èuscar, una llengua que ens resulta (de moment: tot és qüestió d'educació) més llunyana i rebutgem frontalment espectacles tristos d'ignorància conformada com el d'ahir. Com deia aquell parlamentari polonès, "algú ho havia de dir".

[605] Més enllà de les bones pràctiques

Aquests són els darrers dies de les assignatures de llengua catalana a Humanitats. Hi he experimentat, com ja he comentat en altres entrades, l'estímul del treball sense complexos de la competència digital i el foment de la residència dels alumnes en entorns personals d'aprenentatge. Ara és moment de balanços. Em sento en plena sintonia amb les experiències explicades a Investigaciones sobre buenas prácticas con tecnologías de la información y la comunicación, obra coordinada per J. Ruiz i J. Sánchez (Aljibe, 2010), text que acabo de llegir. Es tracta d'un recull d'explicacions de diversos intents compromesos de dur la tecnologia educativa a les aules d'universitats, del sud de l'Estat sobretot (universitats de Múrcia, Sevilla, Malaga, Granada, Extremadura, etc.). Comparteixo les grans línies de fons d'aquestes experiències: l'evolució del primer e-learning cap al blended learning i cap als PLE, l'oportunitat que representa per a l'educació la transformació total que es viu rere la nova cultura digital, la necessitat d'augment de la competència digital en la comunitat universitària i, en particular, en el professorat, etc. Els temes en què incideixen els diversos articles van des de qüestions avaluatives fins al foment del treball organitzat dels alumnes amb eines 2.0, l'ús d'edublocs, l'anàlisi del discurs en els fòrums d'aprenentatge virtual o les interessants reflexions sobre els entorns virtuals universitaris no ja per a l'aprenentatge sinó per a la investigació, per exemple. Em sobta que diversos dels articles expliquin temptatives desenvolupades a les facultats d'educació universitàries i, encara més, dins assignatures de noves tecnologies aplicades a l'educació. Segons com, em sembla que aquesta focalització és un mal senyal. La pràctica radical de l'ensenyament-aprenentatge 2.0 és una assignatura pendent a les universitats in extenso (llegia no fa gaire a La universitat a societat xarxa: usos d'Internet a l'Educació Superior, 2008, un cru balanç dels dèficits en aquesta línia ) i no és cosa (només) de futurs mestres ni d'aules on es duu a terme una reflexió sobre la tecnologia i la seva aplicació. Els professors de llengua, com a mínim, hem d'assumir el repte de canviar de terreny de joc i d'abocar els nostres estudiants a experiències intensives de residència digital. No n'hi ha prou, però, tampoc: les universitats no es poden acontentar a recopilar bones pràctiques esparses fruit del voluntarisme d'uns quants professors i professores.