Parlàvem a l'entrada anterior dels tòpics en general poc desitjables als
discursos (llevat que ens proposem explotar-los des de l'humor o hi vulguem recórrer puntualment). Els tòpics o llocs comuns són, però,
en un altre sentit, uns poderosos ajudants a l'hora de generar les
idees de la inventio del nostre discurs. Autors de
l'antiguitat clàssica grecoromana com Antifont,
Aristòtil, Ciceró o Quintilià van fer propostes de tòpics ben
útils encara. Què són, però, els tòpics? Són fórmules
generals, buides, multiusos, que es poden aplicar a tota mena de
discursos i permeten a l'autor explorar tot el que pot dir. Es
tracta, doncs, d'una mena de guió d'exploració del tema de què es
parla. La tòpica comuna ens forneix unes fórmules que ens permeten
cercar respostes i es poden aplicar a diversos objectes d'anàlisi.
Quintilià parlava, per exemple, dels tòpics de persona (família,
poble, pàtria, sexe, edat, educació, aspecte físic, fortuna,
condició social, caràcter, professió, aparença, nom...) o de cosa
(causa, lloc, moment, manera, definició, semblança, comparació,
circumstància...). Altres autors clàssics van establir dualitats
per a l'anàlisi com possibilitat / impossibilitat; existència /
inexistència; més / menys; grandesa / petitesa; facilitat /
dificultat; veritat / falsedat; precedència / successió;
semblança / diferència; causa / efecte. Si parlem d'activitats, per
exemple, ens poden resultar útils loci
com l'origen,
el començament, el desenvolupament, el progrés, el retrocés, la
meta, el final, les pauses, els ritmes, el sentit, la direcció, etc.
Els experts en retòrica van elaborar en cada cas les seves propostes
de tòpica comuna amb les distincions que els semblaven pertinents, i
hem de dir que ens resulten encara avui poderoses eines per explorar
els temes dels nostres discursos. Els tòpics específics, d'altra
banda, un subgrup dels tòpics de què parlem, són també absolutament rellevants. Si hem de parlar d'un
tema relacionat amb les ciències humanes, per exemple, seran tòpics
específics els que es relacionin amb l'ètica, l'estètica, la
política, la religió, l'economia, la psicologia, la cultura, la
lògica, el dret, l'ecologia o la sociologia. Si tenim un tema,
doncs, i voluntat de comunicar, però no el mètode per generar les
idees, els tòpics, en el sentit que hem comentat, poden ser molt
valuosos per ajudar-nos a pensar i a delimitar la carn del nostre discurs.
