[368] Manual de llenguatge tècnic

Aquests dies he estat al VI Congrés d'ACLES, que ha tingut lloc a la Universitat Politècnica de València. La casualitat va fer que un dia abans d'anar-hi m'arribés notícia de la publicació recent del Manual de llenguatge tècnic de Josep-Àngel Mas Castells i Josep Alandete Mayor, text que ha publicat, precisament, l'Editorial de la UPV, i que vaig poder adquirir fàcilment a la Universitat. Es tracta d'una publicació rellevant i oportuna, sobretot a causa del fet que, com assenyalen els autors en el pròleg, l'EEES subratlla la “necessitat d'un treball intensiu de les habilitats específiques dels llenguatges d'especialitat en la llengua pròpia. Per exemple, els mateixos plans d'estudi incorporen la realització obligatòria d'un treball de final de grau en totes les especialitats, que s'haurà de redactar d'acord amb les característiques generals del llenguatge cientificotècnic i amb les pròpies de l'especialitat corresponent.” (p. 5). L'obra que Mas i Alandete, professors del Departament de Lingüística Aplicada de la UPV, han dut a terme és, doncs, una obra del tot oportuna. I realitzada amb un enfocament netament pràctic, amb l'objectiu inequívoc de fer un clar servei als estudiants. El Manual... té tres parts: 1) la primera (temes 1 a 3) explica les característiques del llenguatge cientificotècnic: 2) la segona (temes 4 a 7) analitza els tipus de textos especialitzats; 3) la tercera (temes 8 a 10) és un compendi de remarques ortogràfiques i gramaticals en què solen produir-se errors (fonètics, ortogràfics, morfològics, sintàctics, lèxics, etc.). Aquesta darrera part és la més convencional, sens dubte, i hi trobo a faltar el nivell de contextualització de les altres dues parts (molts dels exemples d'aquesta part estan totalment desvinculats, temàticament, dels àmbits d'estudi de l'obra). La primera i la segona parts, en canvi, tenen un gran interès. A la primera s'hi revisen aspectes relacionats amb la variació lingüística i els llenguatges d'especialitat (tema 1), s'hi tracta de la terminologia, com un dels trets distintius del llenguatge cientificotècnic (tema 3) i s'analitzen de forma original les característiques d'aquest tipus de llenguatge (tema 2) des del punt de vista de les propietats textuals i dels trets estilístics i lingüístics. També s'hi fa una interessant caracterització del llenguatge cientificotècnic des del punt de vista de la pragmàtica: els autors oposen la concepció tradicional del llenguatge cientificotècnic (el llenguatge és objectiu, neutre, la simple traducció del mètode científic) a la concepció crítica (la ciència no es pot deslligar de la cultura, la ideologia, la societat: el llenguatge configura el coneixement). Els autors parlen d'una tendència cap a un pol o l'altre, i de gradacions en el llenguatge d'especialitat segons si aquest tendeix a la concepció tradicional o la crítica. Especialment interessant em sembla la segona part del Manual..., la que es dedica als textos especialitzats (temes 4 a 7). No té pèrdua l'explicació sobre la recepció dels textos científics (tema 4), que aborda les tècniques de lectura i decodificació, l'elaboració de resums i de mapes conceptuals (llàstima que els autors no parlin gens de les eines a la xarxa que ajuden a crear-ne). De gran interès, també, és l'anàlisi de l'estructura dels textos especialitzats (parts, paràgrafs, unitats de text) i les característiques de redacció i d'estil que presenten (tema 5). I, igualment, els tipus i gèneres de textos d'aquest àmbit (tema 6): instructius (especificacions, manuals d'instruccions, guia clínica, protocol), expositius (catàleg, descripció d'aparell, tractat, article de divulgació, article de revisió) i argumentatius (article d'opinió, ressenya, pòster). El tema 7 és dedicat a presentar els principals textos acadèmics i cientificotècnics com ara l'informe tècnic, la memòria, l'article d'investigació o el treball acadèmic. Considero oportú i útil, doncs, aquest Manual de llenguatge tècnic. Ja només falta conèixer, a diversos centres universitaris, si els aspectes de llengua i comunicació de les especialitats universitàries, que Bolonya semblava que considerava tan rellevants, seran tractats finalment com caldria: amb el pes que han de tenir, amb coherència, i confiant la feina als especialistes.