[486] Ressenyar textos

Aquesta setmana a la Facultat de Lletres començarem a treballar la ressenya. Els alumnes finalment hauran de ressenyar els mítics Exercicis d'estil, de Raymond Queneau. Ressenyar una obra (una pel·lícula, una exposició, una escultura, un poema, una novel·la) no és senzill; any rere any ho fan palès els nostres estudiants. No és senzill per diversos motius. En primer lloc, la ressenya sembla un gènere discursiu menor, si voleu, fins i tot per l'extensió... però no ho és tant. Sovint les ressenyes de les revistes dels departaments universitaris s'acaben encarregant als becaris d'investigació o a persones que fan les primeres armes en la vida acadèmica i científica, i en canvi es tracta d'un gènere que, paradoxalment, demana una mirada profundament experta sobre allò de què tracta. Una mirada que en ben poques línies ha de poder diagnosticar si l'obra comentada (deixeu-me simplificar) val la pena o no val la pena. Aquest és el primer problema que planteja fer redactar ressenyes als estudiants: ressenyar vol dir parlar amb veu experta i sovint ells ni ho són encara ni tenen tampoc els recursos per dissimular-ho. El segon escull que planteja la ressenya als estudiants és la capacitat de síntesi que requereix elaborar aquest tipus de text. La tercera dificultat rau en el fet que sovint qui fa la ressenya no passa adequadament de la fase de lectura aprofundida i cerca d'informació a l'articulació del text, a la construcció d'un artefacte rodó. La dificultat dels estudiants, molt sovint, consisteix a no saber determinar quines de les informacions obtingudes (biogràfiques per exemple) és pertinent incorporar al text i quines no. Aquesta és una de les qüestions clau en l'elaboració d'una ressenya. I no hi ha, evidentment, informacions a priori pertinents o no pertinents. Allò que per a l'autor d'una ressenya pot ser pertinent, per a un altre pot no ser-ho. La pertinència dels elements de la ressenya es relaciona completament amb el seu grau d'integració i de relació amb la tesi, amb el pal de paller o idea directriu que ha de vertebrar la ressenya, la qual aferra aquests elements amb un ferm tentacle. Si defensem, per posar un exemple, que el sentit, el valor i la perennitat de l'obra que ressenyem és la consideració que no hi ha ideologies pures, perfectes, sense fissures... la referència a les vacil·lacions polítiques adolescents de l'autor tindran legitimitat al nostre text. Hi tindran cabuda. Si la nostra mirada sobre l'obra que comentem vol destacar la maduresa de l'estil, aleshores potser la biografia de l'autor ens pot servir altres detalls integrables al text (els temptejos avantguardistes en què va prendre part de jove?). Ara: en cap d'aquests dos casos la mort per una relliscada de l'oncle de l'escriptor a les pistes d'esquí de Chamonix no hi pot aparèixer de cap de les maneres, és clar.