VISITES


31.5.11

[665] Spanish is different

Parlar de Juan Carlos Moreno Cabrera és portar bons records a la memòria. Aviat farà tres anys que el vam convidar a Sant Cugat (i, l'endemà, a la universitat) i que vaig tenir la sort de fer-li d'amfitrió i de compartir-hi una tarda inoblidable en un cafè, tot fent temps, escoltant les seves idees i gaudint de la seva cordialitat. Un dels primers apunts d'aquest bloc parlava d'aquesta experiència. És un plaer, ara, haver llegit el seu llibre Spanish is different (Castalia, 2010). El trobo francament interessant. Es tracta d'una obra que situa la llengua castellana en relació amb altres llengües pel que fa a determinats fenòmens i que ens ajuda a entendre millor, doncs, com es produeix l'aprenentatge del castellà des del coneixement d'altres idiomes. El text repassa les diferències pel que fa a lletres i sons, la frase nominal i la frase verbal i l'oració. Un dels capítols de l'obra aborda la qüestió clàssica dels falsos amics del castellà amb altres llengües, a partir d'una breu selecció de mots (ir y venir, constipado, acordarse, largo, grande y ancho, esperar, mesa y tabla, etc.). Una altra secció de l'obra es concentra a establir algunes de les diferències més característiques entre determinades llengües i el castellà (diferències que són considerades innovadores o conservadores): anglès, rus, àrab estàndard, turc, xinès i japonès; deu diferències per llengua. Especialment interessant des del meu punt de vista és el darrer capítol del text, que conté una reflexió amb tota mena d'exemples sobre la llengua col·loquial, la naturalesa de la qual sovint no es té en compte quan s'ensenya llengua a estrangers, sota la influència absoluta de la llengua escrita normativa. Aquesta darrera, segons Moreno Cabrera, no ha de ser l'únic model que s'ensenya i el professorat té la responsabilitat d'ajudar l'alumnat a moure's sense por per la llengua col·loquial, massa sovint estigmatitzada d'incorrecta i poc compresa com una varietat amb unes regles pròpies. Recomano, doncs, el text de Moreno Cabrera als ensenyants d'ELE, i també als de català per a estrangers. Vertebra tota l'obra la reflexió sobre les diferències entre llengües, aspecte sens dubte rellevant en unes aules d'idiomes cada cop més diverses.

26.5.11

[664] Neix el portal Babel a la UdG

El Servei de Llengües Modernes de la Universitat de Girona ha obert un portal lingüístic anomenat Babel amb una excel·lent visió del que ha de ser un servei lingüístic a la comunitat universitària. Ja fa molt de temps que des d'Aprendre llengües parlo dels nous serveis lingüístics que necessita el sistema: aquí n'hi ha una mostra, nascuda en plena crisi, que no podem fer sinó celebrar i que ha de ser un referent i ha d'arribar a les aules de totes les facultats en la ja il·limitada universitat-xarxa. Babel és un espai plantejat com un centre de redacció que facilita recursos per a l'aprenentatge de diverses llengües, que dóna pistes per gestionar la bibliografia i criteris per parlar bé en públic, i que s'atreveix, també (fet sensacional), amb el tema complex de la llengua a les disciplines. Els lectors d'Aprendre llengües ja saben com aquest és un dels temes que considero fonamentals en el nostre ensenyament de llengua a la universitat, un veritable deute històric de la universitat a l'estudiant. Babel és un encert per diversos motius: a) per l'aliança de serveis universitaris que reflecteix; b) pel servei que ofereix a tot el sistema universitari (i no cal clonar el que ja existeix!); c) perquè és un exemple agosarat de remescla, d'aquesta nova pràctica de la qual sentim a parlar a tota hora: el material interuniversitari Argumenta, per exemple, és delicadament esquarterat a Babel i posat al servei d'objectius d'abast reduït, en un intel·ligent ús dels recursos virtuals propis existents. No puc deixar d'agrair, finalment, que Babel hagi tingut en compte l'espai d'aprenentatge Aprendre llengües, que gestiono. Remet a una bona part de les entrades de recerca sobre recursos dedicades a la llengua a les disciplines que aquest bloc ha anat publicant i duent a les aules universitàries i enllaça també algunes altres parts del meu bloc. Gràcies per la confiança i enhorabona per la iniciativa.

22.5.11

[663] Comunicar l'enginyeria (6)

Continuem amb els recursos que ens ajuden a comunicar en certes disciplines universitàries. N'aporto alguns, també, a continuació, sobre les enginyeries. Es tracta, sens dubte, d'un territori de coneixement ampli i amb moltes ramificacions i especialitzacions. Els enllaços que ofereixo, una vegada més, no aspiren a cap mena d'exhaustivitat, sinó que volen ajudar a triar i remenar, a fer-nos conscients, sobretot, de la importància que s'atorga a aquestes qüestions en altres contextos. Novament els recursos que he seleccionat corresponen, sobretot, a l'àrea anglosaxona. Mentrestant, aquí, amb la nostra universitat en bancarrota, no és fàcil fer passos perquè la qüestió de la llengua especialitzada arribi a lloc: a incrementar el nivell de consciència del professorat sobre el tema i a fer augmentar la competència real dels estudiants. Ara que sembla que aquella crida d'enginyers cap a Alemanya que llançava Angela Merkel fa uns mesos ha quedat en ben poca cosa (les acadèmies no han notat un increment d'alumnes d'alemany), els que han de ser futurs enginyers poden esmerçar algunes hores a perfeccionar la llengua de les seves matèries. La institució universitària no els ensenyarà pas el llenguatge de l'especialitat com a tal i de manera sistemàtica. Ho faran alguns dels seus professors i professores amb consciència lingüística. O potser els mateixos estudiants com a aprenents autònoms. Espero que els recursos que aporto des d'aquest espai de foment de l'autoaprenentatge els puguin ser útils.

19.5.11

[662] Comunicar les ciències de la salut (5)

Continuo amb la sèrie dedicada a allò que en el context anglosaxó anomenen la comunicació en les disciplines. M’hi he referit sovint en aquest bloc des de fa anys. He parlat ja de la comunicació de les ciències, de la comunicació de les ciències socials i jurídiques i de la comunicació de les arts i les humanitats. Dedico l’apunt d’avui a la comunicació de les ciències de la salut: hi ofereixo tota mena de recursos de comunicació relacionats amb la psicologia, la veterinària, la medicina i la infermeria. Garbellant d’aquí i d’allà podem fer-nos una idea d’allò que defineix, a grans trets, les comunitats de discurs d’aquests grans àmbits de coneixement. El bloc de recursos que presento pretenen ajudar a recórrer l’enorme distància fins al domini del llenguatge especialitzat en els àmbits citats. No em cansaré de repetir que els recursos que aporto per a la consulta s’han de passar per un rigorós sedàs crític que correspon als lingüistes, sí, però també als especialistes de cada matèria (no és possible aprofundir en cap llenguatge d’especialitat sense l’aliança de lingüistes i experts en les matèries). Espero que aquest banc de recursos relacionats amb les ciències de la salut pugui ajudar els autoaprenents de llengües que els necessitin.

14.5.11

[661] Comunicar ciències socials i jurídiques (4)

Les ciències socials i jurídiques es desglossen en matèries que s'expressen en llenguatges d'especialitat particulars que en alguns casos han estat força treballats. És el cas del llenguatge jurídic, per exemple. Per la mateixa naturalesa de la disciplina, en què la llengua és un component crucial i molt sensible, hi ha una gran profusió de textos de llenguatge jurídic (en català hi ha també molta tradició en aquest àmbit), de cursos que ensenyen a dominar aquest llenguatge i de descripcions d'usos lingüístics i també de gèneres de discurs. Pel que fa a aquesta darrera qüestió, és ben sabut que l'àmbit del dret genera una àmplia gamma de textos molt estandarditzats (sentències, interlocutòries, querelles, demandes, actes, etc.) sense el domini dels quals els professionals de l'àmbit, senzillament, no ho són. També l'àmbit de l'economia i l'empresa, per la seva gran projecció social, té un llenguatge especialitzat molt estudiat. Facilito en aquest apunt enllaços a recursos, sobretot de l'àrea anglosaxona i generats en el context universitari, sobre aquestes dues disciplines (el dret i l'economia i l'empresa) i també sobre la sociologia i la geografia. Consulteu-los, sobretot, seguint els consells que ja he anat donant en entrades anteriors.

13.5.11

[660] Comunicar a les disciplines: les ciències (3)

Aporto a continuació, continuant amb la sèrie encetada, alguns recursos més d'aquesta llengua massa estrangera a la universitat per als seus usuaris que és la de la pròpia disciplina acadèmica o científica. Em refereixo avui a la comunicació de les ciències. De diverses ciències, en concret, que comparteixen algunes característiques des del punt de vista que aquí es tracta, però que tenen també alhora trets de llenguatge i de discurs prou específics. Com es comuniquen la geologia, la biologia, la física, la química, les matemàtiques, les ciències ambientals? Amb quines formes? Amb quins discursos? En quins contextos? Davant de quins públics? Amb quines convencions? ¿Com podem aconseguir que, disciplina per disciplina, el professorat i l'alumnat considerin els aspectes de llengua i comunicació el pal de paller sense el qual no hi ha comunicació científica imaginable? Aquí us deixo la sèrie de recursos de ciències amb l'avís, novament, que són materials desiguals i que han de ser un estímul per a la reflexió i el posicionament sobre la qüestió. I que sovint corresponen a altres contextos i seria improcedent adoptar crietris i usos sense crítica.

10.5.11

[659] Comunicar les arts i les humanitats (2)

Fa temps que Aprendre llengües va encetar una línia de treball relacionada amb la llengua a les disciplines, sota l'estímul que ens ve de les universitats de mig món: al nostre context, Bolonya no ha servit perquè algunes qüestions cabdals en què els estudiants universitaris han de demostrar un gran domini passessin veritablement a primer terme. On és un ensenyament organitzat de les competències informacionals i digitals? On és la llengua a les disciplines? Per què el que en altres contextos té una presència decisiva aquí no sembla interessar, a la pràctica, a ningú? Comentava en una entrada precedent que l'ensenyament en la línia de l'AICLE / CLIL / EMILE té l'avantatge que es veu. L'altra llengua estrangera que és la pròpia de les disciplines acadèmiques, i que és tan rellevant per comunicar adequadament, no arriba a l'alumnat de forma sistemàtica. Fa temps que Aprendre llengües recull recursos d'ajut per comunicar en les disciplines. Són recursos que cal prendre amb cura perquè són molt desiguals (des de veritables bíblies a apunts) i que no es poden trasplantar al nostre context sense una reflexió profunda sobre la comunicació acadèmica i científica a casa nostra i en els àmbits que serveixen de referència de cada especialitat. Els recursos que enllaço en aquesta entrada corresponen a l'àmbit de les arts i les humanitats i corresponen a història, antropologia, musicologia, filosofia i història de l'art. Els he experimentat amb acceptació a les classes de llengua catalana on tinc, precisament, alumnat d'aquestes i altres matèries. Espero que us puguin ser útils.

7.5.11

[658] Comunicar a les disciplines (1)

Dimecres a la UAB va tenir lloc la V Trobada sobre AICLE i Semiimmersió a Catalunya, en la qual es van presentar experiències de CLIL / AICLE / EMILE en diversos àmbits educatius, l'universitari i el preuniversitari. Fa temps que penso que l'ensenyament dels continguts curriculars en una llengua estrangera a la universitat ha de tenir els peus ben ancorats en el domini d'una altra llengua també estrangera als alumnes: la llengua específica de la seva disciplina. Les llengües especialitzades, en el nostre context universitari, no se solen veure com el pinyol imprescindible que configura els continguts de qualsevol matèria i els fa possibles, singulars i únics, sinó com una mena d'afegitó, com un vernís final que es resol amb un vocabulari de termes de l'especialitat: la terminologia sol ser la part més visible del llenguatge especialitzat i se sol oblidar que no és, en absolut, l'unica. Que els estudiants trobin estranys els textos de la disciplina a què s'introdueixen, que no els sàpiguen escriure i que els costin d'entendre és un fet normal en l'ingrés a la universitat. Aquesta institució, precisament, té la responsabilitat d'inserir cada estudiant en la seva comunitat de discurs. Aquesta és, doncs, la primera llengua estrangera que han d'aprendre els nostres estudiants, sense la qual cap dels continguts que vulguin comunicar no se sostindrà: el veterinari que escrigui una història clínica en forma d'acta de reunió no serà mai un veterinari; l'historiador que no hagi reflexionat mai sobre l'elenc amplíssim de fal·làcies relacionades amb l'expressió de la causa que ha de defugir, no podrà ser un historiador; l'arqueòleg que vagi al jaciment i no sàpiga com ni on prendre les seves anotacions del que veu, no podrà ser un arqueòleg. En el particular CLIL que es practica a les universitats, els alumnes estan exposats a dues llengües estrangeres: la llengua de l'especialitat i la llengua pròpiament estrangera. Aquesta segona té un avantatge respecte a la primera: es veu i n'hi ha consciència. Sobre l'altra, en canvi, estem mancats de reflexió i ensenyament (realitat ben diferent de la dels països anglosaxons). Ara: el veterinari que escriu la història clínica en un anglès perfecte però en un format d'acta de reunió ha d'estar suspès. Suspès per no haver sabut integrar llengua i continguts.

2.5.11

[657] TIC i ensenyament de llengües

Avui vull recomanar un llibre, Las TIC en la enseñanza bilingüe. Recursos prácticos para la creación de actividades interactivas y motivadoras, d'Antonio Temprano Sánchez (Sevilla: MAD, 2011). Es tracta d'un text on podem trobar informació pràctica si volem treballar amb TIC i llengües. Hi trobem recomanacions sobre espais web des d'on crear jocs en línia (el penjat, paraules amb lletres desordenades, encreuats, sopes de lletres, activitats interactives diverses); espais des d'on crear el nostre podcast o des d'on accedir a podcast per aprendre diverses llengües (anglès, francès, alemany); idees i recursos per al treball amb vídeos a la classe de llengües (transcripció, traducció de subtítols, subtitulació) o explicacions sobre eines 2.0 (núvols de paraules, taulers virtuals, blocs, wikis, generadors de llibres digitals). El llibre conté també un capítol sobre el portfolio europeu de les llengües, una eina que aviat farà deu anys que existeix i que s'ha implantat amb força dificultat, tot i el seu valor indubtable. Els darrers capítols de l'obra es dediquen als diccionaris (s'hi fan algunes recomanacions sobre diccionaris en línia) i sobre recursos CLIL per a les assignatures. Las TIC en la enseñanza bilingüe és un llibre interessant, senzill i útil sobretot a persones amb poc bagatge en el terreny de l'ensenyament-aprenentatge a la xarxa, però alhora molt clar i directe (recomana enllaços útils i s'estalvia molta literatura), cosa que el converteix en un text que poden aprofitar tots els ensenyants de llengües.

1.5.11

[656] Mourinho: la comunicació irresponsable

Ho vaig dir fa temps i hi insisteixo: necessitem Mourinho. Mai a la vida un personatge públic no ens havia aportat tant des de l'angle comunicatiu, ensenyant-nos dia rere dia el que no és convenient o adequat o correcte o necessari fer (consulteu les entrades que dedicava fa un temps als estils comunicatius de Mourinho i Guardiola). És un antimodel perfecte. En general, la inadequació comunicativa passa factura aviat a les figures mediàtiques que la practiquen. Mourinho és, per aquest motiu, un cas excepcional que no hem de desaprofitar. Hi ha una lliçó pràcticament cada dia. Penso, avui, a utilitzar-lo a la classe d'argumentació de dimarts, unes hores abans que es jugui el partit de tornada de la Champions, el Barça-Madrid. Perquè el material que ens va deixar Mou en acabar el partit d'anada em va de primera. És la sonsònia dels por qué, recordeu? (un autèntic argumentum ad nauseam, una fal·làcia). Els por qué que va deixar anar en la compareixença final del partit del 0-2, la qual permet explicar i exemplificar els arguments causals. Mourinho tenia una tesi: que el Barça rep ajuts que li permeten guanyar els partits. No n'hi ha prou, però, a tenir tesis, si no hi ha res sòlid que hi doni suport; són simples opinions. El cas és que els arguments causals de Mourinho hi eren, a la seva ment rebuscada, però que no era capaç de formular-los com a tals, perquè no se sostenien per enlloc. Es tractava, doncs, de dir-los i no dir-los, és a dir, d'insinuar tan sols els perquès sense arribar a formular-los amb nitidesa. D'aquí les preguntes reiterades, els por qué constants que no feien més que llançar pilotes fora, que evitar la formulació dels perquès impossibles. Perquè les causes de la seva tesi eren informulables: ni Villar, ni els àrbitres, ni la Unicef, ni... no tenen res a veure amb els suposats ajuts al Barça, que si no es poden demostrar, no ho són. La lliçó de Mourinho és la d'una enorme irresponsabilitat. Una figura pública no pot sortir a la palestra a dir i no dir, no es pot refugiar solemnement en la insinuació. L'argumentació formal que es mereix la ciutadania no és un joc, no és un foc d'encenalls vergonyant, no és llançar la pedra i amagar la mà. Si no hi ha una tesi a comunicar, callar és molt raonable. Si hi ha una tesi a comunicar es comunica, s'assumeix la responsabilitat del que es diu i s'aporten els arguments que permeten defensar-la (causes, per exemple) i, sobretot, els elements de suport que permeten provar-les, especialment si la tesi és arriscada o compromesa. Espero, amics i amigues d'Aprendre llengües, que Mourinho salvi la temporada i continuï com a mínim un any més al Madrid. Necessitem les seves lliçons, que esdevenen veritables arguments.