[872] Decàleg d'escriptura

Llegeixo Decàleg d'escriptura (2011), de Mauro Cavaller (text) i Julia Pelletier (il·lustracions), que ofereix al lector deu consells del que ha de fer a l'hora d'escriure i deu consells més del que no ha de fer. Es tracta d'un llibre senzill i alhora pensat i original. Els vint consells dialoguen (pàgina dreta i pàgina esquerra) amb vint il·lustracions, i el salt del text a la il·lustració és gairebé de naturalesa hipermedial: una paraula del text, destacada, com si fos un hiperenllaç, duu el lector a la il·lustració. Cada consell, d'altra banda, conté un ampli espai per a la veu de l'autor i introdueix un exemple d'una obra que contribueix a la comprensió del que es diu. Els consells a l'escriptor, sense ser originals (senzillament perquè ja s'ha dit molt sobre el tema), estan plantejats de manera atractiva. M'agraden, per exemple, el tercer consell, "Instal·la't en l'emoció que vulguis transmetre", o el novè, "Assegura't que realment el teu text diu allò que vols dir" o el desè "Deixa't guiar per la intuïció". Entre els consells del que no cal fer en escriure, destacaria el sisè, "No t'obsessionis a ser original, concentra't en la perfecció del text". Independentment que ens pugui agradar més o menys el format i la música dels consells i dels decàlegs que presenta el text, i fins i tot que puguem decidir fer cas d'un consell o d'un altre, l'obra (text i il·lustració) és un motiu per a la reflexió. Cada consell és un pretext. Aquest és, en definitiva, el missatge del darrer escrit de l'obra, que cita unes paraules de Ludwig Wittgenstein: "Les meves proposicions són il·luminadores quan aquell que m'entén les reconeix, al final, com a insensates, quan ell, gràcies a elles, pujant-hi, s'ha enfilat més amunt d'elles. (Per dir-ho així, ha de llençar l'escala després d'haver-s'hi enfilat.)".

[447] Quin tipus d'escriptor sóc (i 2)

Parlàvem de la tipologia d'escriptors de Creme i Lea. El tercer perfil que estableixen correspon a l'escriptor que traça un gran pla, després d'una profunda documentació. Es tracta d'un pla que es configura al seu interior, a partir de tota la informació rebuda, de manera que en un moment determinat és capaç d'escriure tot allò que ha planejat, generalment d'una tirada i sense gaires rectificacions ni revisions. Es tracta d'un tipus d'escriptor que fa una important tasca prèvia a l'escriptura i que basa la seva intervenció en la reflexió. Si calgués trobar-li un defecte diríem que la maduració de la idea (que té perfectament construïda abans d'escriure) no és equivalent a tenir un discurs formalment madur i que, per tant, els processos de reescriptura podrien encara ajudar-lo a fer un producte més rodó. Si calgués trobar una imatge per reflectir la tasca d'aquest escriptor triaria una construcció que ens poséssim a fer amb el joc dels Sims i que ja tindríem predeterminada dins nostre abans de construir res:

El quart i darrer tipus d'escriptor segons els autors d'Escribir en la universidad és l'escriptor arquitecte, que és aquell que vetlla sobretot per la carcassa, per l'estructura, que gaudeix perfilant el mapa mental o el mapa radial de la seva construcció fins i tot sense conèixer amb precisió el contingut de l'edifici del que dirà. És l'escriptor que mai no dissenyaria l'interior de la casa sense haver esmerçat els seus esforços a construir un bon esquelet. Aquí el teniu:

[446] Quin tipus d'escriptor sóc (1)

Aquests dies he arrencat les assignatures de llengua escrita a la Facultat, amb alumnes de diverses especialitats de lletres. En un dels grups hi ha 96 persones inscrites a l'aula, un nombre d'alumnes veritablement salvatge i decididament contrari als principis bàsics del pla Bolonya. De moment només els he pogut dir que no se'ls acudís començar a escriure... A la sessió de demà farem una breu reflexió, entre altres qüestions, sobre diversos models d'escriptors, a fi que cadascú pugui identificar-se amb algun, o imaginar-ne algun altre. Em sembla interessant la tipologia que ofereixen Phyillis Creme i Mary R. Lea a Escribir en la universidad (Barcelona: Gedisa, 2000), un text que sempre m'ha semblat interessant. Els autors hi presenten quatre tipus d'escriptors: 1) l'escriptor bus, 2) l'escriptor apedaçador, 3) l'escriptor que fa un gran pla i 4) l'escriptor arquitecte, per bé que deixen clar que no sempre ens mantenim fidels a un d'aquests quatre tipus, ja que determinades circumstàncies ens poden fer decantar per un perfil o per un altre. L'escriptor bus és aquell que se submergeix en

l'escriptura, que no sabria començar a escriure si no és fent immersió en el seu propi discurs. Una de les qualitats d'aquest tipus d'escriptor és el fet que sol fer servir l'acte d'escriptura per ajudar-se a construir el pensament. El segon tipus d'escriptor és, com deia, l'apedaçador, aquell que davant el tema sobre el qual cal expressar-se té la virtut de seleccionar algunes àrees sobre les quals ja pot opinar, deixant de banda, de moment, allò que ignora. La seva feina posterior consisteix a cosir les peces construïdes, amb el benentès que sovint aquestes peces es refan o es descarten, a mesura que la documentació o la generació d'idees dóna més consistència a allò que es vol dir.

[417] Escriure: de l'espasme al nervi

Aquests dies he tornat treballs als alumnes d'Humanitats, una ressenya. A banda la constatació que la correcció lingüística va dramàticament de baixa, vull dir que el gran problema de la majoria de textos que he revisat és que els autors no assumeixen la seva condició de vertebradors del discurs, d'arquitectes, de creadors. Sovint els autors actuen additivament, a partir de la suma de petites idees que podrien ser peces excel·lents en un esborrany, en la fase preconstructiva i preselectiva, però que l'una darrere l'altra, sense plànol, són àtoms perduts i inconnexos. El tan criticat retalla i enganxa no fa més que contribuir a la falta de construcció dels textos: ningú no gosa retallar i enganxar un text preexistent sencer (on podria haver-hi una ànima, una organització), l'operació consisteix més aviat a espigolar fragments d'una banda i d'una altra que, junts, posen de relleu la incoherència del nou cos creat, un veritable monstre medieval amb cap d'àliga, potes de lleó i cos de ratolí. Els textos necessiten nervi: un centre neuràlgic, unes branques gruixudes, unes ramificacions fines que es despleguen, una enorme sensibilitat (la consciència del receptor)... Molts dels textos que he revisat aquests dies són impulsos enciclopèdics sense rumb. En una enciclopèdia tot hi està bé, com més dades hi hagi, millor. L'enciclopèdia és l'addició sense límits (ara a mercè de l'usuari 2.0). No necessitem als discursos acadèmics enciclopèdies (ja les tenim totes). No hi necessitem, tampoc, la lògica espasmòdica i pirotècnica del twitter. Les ressenyes dels alumnes han de ser, senzillament, sistemes nerviosos.

[261] SoopBook: crear llibres col·laborativament

Sant Jordi és un moment excel·lent per motivar la lectura entre els alumnes de llengües, evidentment, i també per fer-los participar en activitats d'escriptura. No hi ha centre vinculat amb les llengües que no organitzi alguna mena de certamen literari al voltant d'aquesta diada. Les possibilitats que ens dóna la xarxa relacionades amb l'escriptura d'obra literària són extraordinàries i es poden convertir en un bon recurs a les aules d'idiomes. Vull presentar, avui, una eina relacionada amb la creació col·lectiva de llibres a la xarxa, SoopBook, un recurs fenomenal per a qualsevol professor, que es presenta de moment en català i en castellà. Una vegada més es tracta d'una eina a la xarxa basada en la col·laboració. Els usuaris, si així ho determina l'autor que engega l'obra, poden decidir cap on volen conduir els textos d'altres persones i escriure aquests camins, marcar els llibres creats com a favorits, introduir valoracions per capítols o globals. Les possibilitats que dóna SoopBoook són de crear llibres normals (cada capítol de 200 a 5.000 caràcters); llibres ràpids (cada capítol de 10 a 40 caràcters) i altra mena de llibres, amb total llibertat. No tenim cap dubte que l'entusiasme per l'aprenentatge d'una llengua es pot congriar a l'entorn d'aquestes eines. Una altra de destacada en aquesta línia és Protagonize. Bon dia de Sant Jordi, amics. I que el llegir no us faci perdre l'escriure.